dissabte, 20 de juliol de 2013

El monjo que es va vendre el Ferrari

Robin Sharma
El monjo que es va vendre el Ferrari
Barcelona: Edicions 62, 2009
192 pàgines
ISBN: 978-84-92549-71-9
Col·lecció La Butxaca

(Imprescindibles del creixement personal)


No sóc gaire de llibres d'autoajuda. Sempre he confiat més en la capacitat de les persones per adaptar-se a una realitat, créixer i superar-se que en el contingut d'aquesta mena de llibres que et diuen com has de ser per a dur una vida satisfactòria i que sovint et fan sentir culpable per no ser ben bé com el model que ells defineixen. Llegint-los acabes pensant que tens un problema que has de resoldre i que la teva vida no és la que hauria de ser. Com si tothom hagués de ser perfecte segons el model de l'il·luminat de torn. No els menystinc i tampoc nego que poden aportar reflexions i punts de vista útils per a millorar aspectes de la vida, però no m'atrauen especialment. En aquest cas he cedit a una recomanació per a veure si aquest tenia alguna cosa especial que el fes més atractiu. 
No diré que el llibre estigui malament, però he trobat que es mou per escenaris coneguts, dient coses sobre les que ja he reflexionat en altres moments de la vida i no anant gaire més enllà del que assenyala el sentit comú. El que passa és que això, en els temps que corren, no és poc. Molta gent viu una vida atrafegada (potser no per inconsciència, sinó per necessitat); té la sensació de buit, d'insatisfacció; se sent desorientada en un món que pressiona en una determinada direcció que no sents teva. I vénen les crisi personals. 
El monjo que es va vendre el Ferrari parteix d'un d'aquests fracassos, protagonitzat per un advocat d'èxit i carregat de diners que viu una vida de luxes i excessos. Fins que un dia, davant d'un tribunal, té un infart que el deixa tocat des de tots els punts de vista i el fa reflexionar. Emprèn un viatge cap a Orient cap a la recerca d'una saviesa que el faci descobrir com ha d'orientar la seva vida. I de tornada va a visitar el seu company de bufet per explicar-li tot el que ha après per ajudar-lo a que no arribi a caure en el mateix que ell. Gairebé tot passa en la nit que dedica a compartir la seva saviesa amb l'amic. Saviesa que segueix els esquemes clàssics del budisme zen. I això és el llibre, lliçó a lliçó, amb tota la simbologia que fa al cas, tècniques per assolir-ho, ensenyaments i frases per resumir-ho,... Tot molt cuinat, massa per al meu gust. 
I el que deia al començament, no m'ha aportat gaires novetats. Allò de no viure les experiències com a fracassos sinó com a lliçons, de veure el got mig ple, la importància de la introspecció per aprofundir en l'autoconeixement, marcar els objectius i les prioritats de la teva vida i treballar per assolir-les; cuidar el cos, la ment i l'esperit; la importància de la disciplina, valorar el que tens i les coses petites ("els petits plaers"), fer coses pels altres per a fer del món un lloc millor, viure cada dia com si fos l'últim ("la vida no s'ha de posposar"), trobar espais entre les teves rutines de treball per a compartir amb els teus i fer coses que t'agradin,....
Podríem seguir. Si de tot això n'han fet un supervendes vol dir que hem perdut una mica el nord ( el "far" que protagonitza un dels capítols del llibre), hem deixat de viure amb sentit comú, d'escoltar-nos i viure d'acord amb el que som i sentim. El secret és ser un mateix (i jo diria que sense ànim de ser perfecte, tot i que amb voluntat de ser millor). 
Tot llibre en paper té el seu punt,
i aquest és el que m'ha acompanyat
a El monjo....
M'han agradat algunes sentències. Tinc clar que la vida és un camí que ens alliçona constantment sobre els seus secrets. I quan he llegit que la felicitat és un viatge i no una destinació he pensat que era cert, perquè els moments de felicitat són allò que anem trobant al llarg del camí de la vida si sabem aplicar moltes de les coses que es diuen al llibre. "La vida no sempre et dóna el que demanes, però sí que et dóna allò que necessites" certifica aquesta visió de la vida com la suma de les experiències que ens enriqueixen humanament i ens fan créixer com a persones. 
Em quedo amb la idea (que ja he expressat en d'altres entrades d'aquest bloc) de viure amb senzillesa d'acord amb tu mateix (amb el que penses, sents i t'agrada) i amb les coses que són importants per a tu a la vida. Res més que això. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada