diumenge, 20 de juliol de 2014

Del tot indefens davant la invasió abassegadora del mòbil intel·ligent

La tecnologia ha vingut per quedar-se i passar a formar part de les nostres vides. I no seré jo qui en negui els seus grans avantatges. Però com en tot el problema és de límits. 
Les noves aplicacions de missatgeria permeten contactar amb algú de manera immediata, crear grups, compartir continguts, treballar en xarxa,... Tot plegat està molt bé si es manté dins uns límits. Però a mi em resulten feixugues la reiteració, la banalitat, i que amb una porta o finestra així m'entrin continguts que no m'interessen ni voldria. 
Està molt bé que algú s'enrecordi d'alguna data significativa com ara el teu sant o aniversari, però quan formes part d'un grup -posem per cas- de quaranta persones, una felicitació via WhatsApp té efecte crida i et trobes un munt de missatges repetitus per no ser menys que aquell altre que ja l'ha enviat. Potser són antic, però valoro més el contacte personal, la trucada o el detall d'aquells que tenen una significació especial per a mi; sense menysprear, per suposat, a ningú. 
Un altre aspecte que degrada aquest tipus de comunicació és tot allò que hauria de formar part de l'esfera privada. Hi ha un ús impúdic de certa comunicació, com si tot s'hagués o es pogués tafanejar. S'han de compartir via WhatsApp una malaltia, una intervenció quirúrgica o les vacances? Crec honestament que no. I caldria més consciència per no compartir converses privades amb gent que no n'ha de fer res. 
Hi ha també l'ús invasiu en l'espai públic. Quanta gent surt al carrer mirant la pantalleta, creua un carrer sense parar atenció als cotxes, el consulta tot caminant pel carrer, quan està compartint l'ascensor o té els nassos d'engegar-lo compartint taula, durant una reunió de treball o en plena feina per a un ús privat. És la cara de l'excés, de l'addicció, de tot allò que caldria acotar. 
I finalment hi ha la frivolitat: manipular-lo mentre condueixes, fer-te una selfie (autofoto) original i tots els desafiaments que calgui penjar a la xarxa per no se sap ben bé què. 
Els mòbils, com les persones, han de poder descansar. Per una qüestió d'higiene física i mental. Prescindir d'ells unes hores al dia ens farà guanyar qualitat de vida i millorarà la nostra capacitat d'atenció i concentració. El que deia al principi, és una qüestió de límits i d'ús racional. Hem de saber ser sense el nostre mòbil, per guanyar parcel·les de descans i llibertat. 
L'altre dia dinava amb una amics i ell em mostrava el que entenia per ús racional de la telefonia mòbil: un mòbil que li va costar 15€ (de tecles) per poder trucar i enviar missatges només quan ho necessita, i un contracte amb una companyia de baix cost pel que només paga pel que consumeix. És conscient que es perd coses (la majoria frívoles i de tafaneries), però també que guanya tot el temps que es perd al cap del dia estant pendent d'aquest enginy (diuen que un mòbil intel·ligent es consulta de mitjana unes 150 vegades al cap de dia). Temps de qualitat que guanya per a ell, per exemple, per llegir. I té clar que si hi ha alguna cosa important a nivell familiar o de feina el trucaran per comunicar-li. És això, no? 
Som alguna cosa més que la cobertura del nostre telèfon o l'autonomia de la seva bateria. Està molt bé tenir una finestra oberta al món dins les nostres butxaques, sedueix i et fa sentir poderós; però no podem dependre d'ell permanentment. Com als infants que eduquem a les escoles, els hem de posar límits. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada