dimecres, 17 d’agost de 2011

L'infinit, de G. Leopardi

Tot un regal per als sentits. Preciós!

«Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quïete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s'annega il pensier mio:
e il naufragar m'è dolce in questo mare»





Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, 
immensos espais més enllà d’ella 
i sobrehumans silencis i una quietud fondíssima 
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. 
I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: 
i allò etern em revé 
i les èpoques mortes i la d’ara 
vivent, i el so que fa. 
Així en aquesta immensitat 
se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.

(Traducció de Narcís Comadira)

Cap comentari:

Publica un comentari