L'infinit, de G. Leopardi

Tot un regal per als sentits. Preciós!

«Sempre caro mi fu quest'ermo colle,

e questa siepe, che da tanta parte

dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.

Ma sedendo e mirando, interminati

spazi di là da quella, e sovrumani

silenzi, e profondissima quïete

io nel pensier mi fingo, ove per poco

il cor non si spaura. E come il vento

odo stormir tra queste piante, io quello

infinito silenzio a questa voce

vo comparando: e mi sovvien l'eterno,

e le morte stagioni, e la presente

e viva, e il suon di lei. Così tra questa

immensità s'annega il pensier mio:

e il naufragar m'è dolce in questo mare»

Sempre em fou car aquest eixorc turó

i aquesta barda que de tanta part

de l’últim horitzó l’esguard em priva.

Mes, assegut i contemplant, 
immensos espais més enllà d’ella 
i sobrehumans silencis i una quietud fondíssima 
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,

el cor no se m’espanta. 
I com que el vent

sento mormolejar entre les bardisses,

el silenci infinit a aquesta veu

vaig comparant: 
i allò etern em revé 
i les èpoques mortes i la d’ara 
vivent, i el so que fa. 

Així en aquesta immensitat 
se’m nega el pensament:

i naufragar m’és dolç en aquest mar.

(Traducció de Narcís Comadira)