Els esclaus de Franco

Oriol Dueñas
Els esclaus de Franco
Badalona: Ara Llibres, S.L., 2008
Col·lecció Sèrie H
199 pp
ISBN: 978-84-96767-32-4

És casualitat que hagi acabat de llegir aquest llibre un 18 de juliol, data que alguns, cada vegada menys perquè en qüestions d'edat la biologia mana, encara tenen gravada a la memòria com la de l'inici d'un malson. 
És un llibre que ens parla d'un dels aspectes menys coneguts del sistema de repressió franquista: l'existència de batallons de presoners que així purgaven la seva pertinença, accidental o conscient, al bàndol republicà. 
Jo tenia una referència vaga sobre l'existència d'aquests batallons perquè els va patir un dels meus avis, però mai vaig sentir ningú de la família que en parlés obertament, com si fos un tema top secret, sobre el que es va fer córrer una cortina de silenci i oblit. 
El relat de les condicions infrahumanes amb què es va tractar els presoners de guerra resulta esfereïdor: amuntegament, manca d'alimentació, higiene i abric; humiliacions, vexacions,... Era el fruit de tot l'odi acumulat, del desig sàdic de venjança; considerar el vençut gairebé com a indigne de viure. 
A mesura que les tropes franquistes van anar conquerint territoris feien un munt de presoners i no hi havia centres penitenciaris suficients per encabir-los. A més a més, també hi havia els que retornaven després d'haver passat per l'exili en camps francesos, que també eren internats en un primer moment en aquests camps. Com a conseqüència van anar habilitant (és un dir) espais per concentrar els presoners (places de braus, naus, edificis públics varis,...). Espais que no reunien condicions i que de vegades eren l'avantsala d'un trasllat que es feia en vagons de càrrega en unes condicions infrahumanes com si de bestiar es tractés. 
El segon problema era què fer amb aquells presoners que permetés compensar el que que costava el seu manteniment. I es va decidir utilitzar-los com a mà d'obra esclava per reparar infraestructures que havien quedat danyades per la guerra i tot el que convingués. Una peculiar manera de redimir-los que incloïa un intens adoctrinament que resultava humiliant per al presoner: la salutació feixista, visques al règim, càntics com el Cara al sol, militarització de la vida,... 
A tot això s'hi sumava la necessitat de contactar amb algú del poble o ciutat de l'altre bàndol que pogués avalar-te com a persona; perquè alguns també van haver de lluitar contra la delació que alguns utilitzaven per venjar antigues rivalitats personals, i que les autoritats van utilitzar com a element de la seva peculiar justícia. I era la lluita perquè algú de les noves autoritats certifiqués que eres una bona persona i no estaves tacada per cap delicte. Perquè una cosa que feien als camps de presoners era classificar-los com afectes, indiferents i desafectes. I si et consideraven desafecte ho tenies molt malament. 
Suposo que la humiliació era tan gran gran que el presoner acabava considerant que no tenia dret a res i que si era viu era gràcies a l'altre. No m'estranya que un cop alliberats els presoners no en volguessin saber res més d'aquella etapa de la seva vida. Hi havia un desig de passar pàgina, de no viure torturat pel record i les humiliacions d'aquells anys. La por et feia rebutjar la política. 
Els camps de concentració es van acabar l'any 1940 i els batallons de treballadors més o menys també. Però els batallons de càstig per a presoners penats van continuar fins al 1948. 
Resulta meritori que hi hagi una nova generació d'historiadors joves que investiguin tots aquests aspectes de la nostra història i aportin llum sobre temes poc estudiats. És necessari saber què va passar exactament per procurar que la història no es repeteixi.