dissabte, 11 de desembre de 2010

No calia, Mario

Podria haver-se quedat amb l'elogi que va fer de la novel·la, com a gran novel·lista que és. Els que estimem la literatura estarem d'acord en que és una eina potent per a enriquir la nostra experiència de la vida i generar reflexions sobre els més variats temes.
Podríem haver-li agraït l'esment i l'admiració sincera que sent per Joanot Martorell i el seu Tirant; com a primera gran novel·la moderna.
Podríem haver-li perdonat l'evocació i els elogis que va fer de la Barcelona del tardofranquisme, on ell va viure cinc anys a la part alta de la ciutat envoltat de la Gauche Divine, on sí que s'hi movia alguna cosa, però que era plena de grisors i que per a mi no té gaire punt de comparació amb l'eclosió i la creativitat que ha tingut la ciutat sota l'etapa democràtica.
Però no puc més que discrepar dels seus prejudicis ideològics; d'aquesta obsessió que té contra els nacionalismes, que posa tots junts dins el mateix sac. I no se'n va poder estar. Va carregar fort una vegada més contra tots ells, des de la tribuna privilegiada com és el discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura 2010: "plaga incurable del món modern i també d'Espanya".... "Detesto qualsevol forma de nacionalisme, ideologia -o més bé religió- provinciana, de curta volada, excloent, que retalla l'horitzó intel·lectual i dissimula en el seu si prejudicis ètnics". Segons les cròniques va distingir entre el nacionalisme "de orejeras" i de rebuig a l'altre; del patriotisme, "sentiment sa i generós d'amor per la terra on hom va veure la llum". No m'ha quedat clar on ubicaria el sentiment dels catalans. No l'hi penso pas demanar, però molt em temo que ens deu considerar del primer grup.
Les persones estem fetes de referents (la llengua, el paisatge, la història, les tradicions, les institucions, la literatura,...) que s'emmarquen en una realitat nacional. Formen part del nostre ADN. I estimar, defensar i reivindicar aquesta realitat és defensar la nostra identitat, el que som. I això no s'ha de barrejar amb el nacionalisme agressiu d'altres realitats que només volen mantenir la seva grandesa imposant-se per la força a d'altres. En Mario, pel que sembla, no ha entès mai això ni ho vol entendre. No cal insistir-hi. Llàstima.
Com en tants d'altres casos, hem de separar l'obra de l'home. Esperem que d'aquí uns anys sigui més recordat per les seves novel·les que per les seves idees polítiques. Felicitats pel Premi Nobel, segurament te'l mereixes, però.... No calia, Mario.
Les darreres notícies ens parlen d'una genial pensada de l'alcalde Hereu, que està fent gestions per a que el flamant Nobel Mario Vargas Llosa honori amb la seva presència la ciutat que va esmentar emocionadament en el seu discurs la propera diada de Sant Jordi. Una pensada mesella i tan desafortunada com la que va tenir Abraham Lincoln el dia que va decidir per última vegada anar al teatre un llunyà dia del mes d'abril de 1865.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada