Joan Solà

Dijous passat llegia amb sorpresa al suplement Cultura de l'Avui un article de comiat del professor Joan Solà titulat Adéu-siau i gràcies!, que el director del suplement, en David Castillo, justificava temporalment per motius de salut. Les seves paraules tenien quelcom de testament, d'afirmacions que justificaven els seus punts de vista. Deia: "“Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur, i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles, a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena.”  
Eren força anys d'una presència constant setmana rere setmana a les pàgines del diari i fa poc més d'un any va aplegar els seus articles en un volum titulat Plantem cara.
Era ferm i contundent en la defensa dels seus posicionaments i tenia clar que una llengua necessita al darrere un poder polític fort que li doni cobertura legal, prestigi i en potenciï el seu ús.





Tot recordant el seu missatge avui no puc més que lamentar la seva desaparició; per sobtada, però sobretot pel seu gruix. El trobarem a faltar.