Habitualment ressenyo llibres i parlo de qüestions literàries, però avui voldria emprar les paraules per a parlar de la pràctica esportiva. Fa uns dies ha acabat el Campionat d’Europa d’Atletisme, un campionat impecablement organitzat que ha resultat apassionant i que ha proporcionat algunes sorpreses quant a resultats esportius. De l’atletisme m’agrada la seva estètica, però també que ho confia tot a l’esforç individual dels atletes. És un esport dur i sacrificat com pocs, que requereix molt d’esforç, entrenament, actitud mental i perfeccionament tècnic; sense que això garanteixi resultats. Cal haver treballat molt, arribar al punt òptim de forma i estar encertat en el moment oportú. De vegades pot resultar molt ingrat perquè no permet veure reflectit tot el treball que s’ha dut a terme. Però aquesta és una de les seves grandeses.
Arran d’aquesta competició reflexionava en aquests dies ociosos sobre la importància de l'esport en la formació de les persones, sobre tot allò que aporta.
I avui voldria parlar d’aquesta gran majoria de persones anònimes que fan esport pel plaer de practicar-lo, de trobar-se amb amics, d'entrenar-se i millorar, de viure l'esport senzillament com una forma de sentir-se millor i progressar i superar-se mitjançant la seva pràctica.
D'esports cada cop n'hi ha més, d'individuals i col·lectius. Tots tenen la seva importància, i no són millors els uns que els altres. A la base de tots ells potser s'hi troba l'atletisme, que engloba activitats tan bàsiques com córrer, llançar i saltar, que formen part de gairebé tota la resta. Però tots ells aporten històries de treball, disciplina, rigor, esforç, afany de superació i respecte per unes regles.
Com a espectador he gaudit molt de la plasticitat dels moments que culminen un esforç, de la seva espectacularitat. Resulta un espectacle encisador ple d’imatges bellíssimes que podem admirar en qualsevol competició i que reflecteixen totes aquestes històries que hi ha al darrere.
Saber guanyar i perdre, acceptar les pròpies limitacions, respectar els rivals i les regles del joc, valorar els èxits aliens,... Són elements cabdals en la formació de les persones que ajudaran a desenvolupar-se adequadament en l'entorn social. Saber competir, donar el millor d'un mateix en un determinat moment, aguantar la pressió,....
No hi ha activitat pedagògica que pugui proporcionar tant.
No és afavorir la competitivitat, és ajudar a desenvolupar-se com a persones.
La pràctica de l'esport ho afavoreix.
No totes les societats el valoren per igual (la societat hindú, per exemple, viu tranquil·lament d'esquena a la pràctica esportiva, i no la valora com ho fem a Occident), però és clar que fa millors les persones.
La pràctica de l'esport impulsa molts valors, però n'hem de ser conscients i els hem de saber transmetre. I aquí tenen una responsabilitat els pares i la tenim els educadors, perquè ens hi juguem molt.
He sentit sovint lamentacions de pares, queixosos pel que s'arriba a sentir en un camp de futbol o d’altres on els qui juguen són nens. El menyspreu al rival, l'insult, guanyar a qualsevol preu. Alerta!
L'esport ens ha de fer millors com a persones, però no ha de reproduir els instints més baixos i foscos. Ha de saber treure el millor de cadascun de nosaltres i no embrutar amb la immundícia que alguns amaguen.
Hi ha grans esportistes de fama planetària i uns esports que dominen en els mitjans de comunicació, amb magnífics exemples per a la societat, però també hi ha un món de l'esport que hem de reivindicar i que no és aquest món banalitzat i carregat de tòpics de protagonistes famosos i milionaris, que veiem habitualment als mitjans. Hem de reivindicar el món dels que fan esport pel plaer de fer-lo i esdevenir millors persones, per l'única recompensa de trobar-se millor amb si mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada