La correcció política

El pensament políticament correcte és un dels fills del fals progressisme que ha dominat les nostres vides i la nostra visió de la realitat aquests darrers anys. Ningú vol ser titllat de reaccionari i tothom vol aparèixer a ulls de la resta com a persona d'elevats ideals orientats al progrés social. I així hem anat veient com la correcció política -construïda des de la demagògia, el dogmatisme i també amb una bona dosi de puritanisme- es feia un lloc entre nosaltres.
Deia que obeeix a un fals progressisme perquè està construït sobre la hipocresia. I per a mi la hipocresia és profundament reaccionària. Traeix el pensament i manifesta allò que no es pensa però que és el que està ben vist socialment. 
El llenguatge ha d'estar al servei del pensament i l'ha de poder expressar amb llibertat. Encotillar-lo és empobrir-lo i allunyar-lo de la seva funció bàsica.

No negaré que la correcció política ha ajudat a afavorir el respecte cap a les diferents realitats culturals i socials, a mirar-les amb uns altres ulls i a valorar-les allunyant-se dels prejudicis. I això és bo. Però també ha limitat l'expressió lliure del pensament i la crítica de polítiques que no han estat prou encertades.
Ara que ens trobem al bell mig d'una època de vaques magres i crisi de valors comencen a destapar-se determinats posicionaments. Destacats dirigents polítics proclamen el fracàs del multiculturalisme, la gent es manifesta molt menys tolerant del que tothom es pensava i estudis sociològics detecten, per exemple, que més de la meitat no llogaria un pis a un immigrant o que més del 40% intentaria evitar portar els seus fills a una escola on hi hagi molts immigrants.
Tot plegat fa pensar. I faria bé la classe política de no tractar-nos de rucs i revisar el tractament de certes qüestions abans que els populismes i els plantejaments simplistes ens donin algun disgust.