dissabte, 17 de maig de 2014

Incerta glòria, de Joan Sales

Joan Sales
Incerta glòria
Barcelona: Club Editor, 1971 (4a edició - versió definitiva)
911 pp. 

Joan Sales (1912-1983) pertany a una generació que va viure marcada per la vivència de la Guerra Civil Espanyola i uns anys convulsos que es mouen entre la Dictadura de Primo de Rivera, la IIa República, la Guerra Civil, l'exili i la Dictadura de Franco. 
Incerta glòria, novel·la extensa i ambiciosa, és la que li ha donat renom com a escriptor; però cal valorar també i molt la seva aportació com a editor de la resistència cultural creant el segell editor Club Editor i la col·lecció El Club dels Novel·listes, on va publicar en català autors fonamentals com Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga i obres rellevants de la literatura europea, posant els fonaments per a recuperar un públic lector en llengua catalana. 
Tot el que va escriure i fer no s'explicaria sense allò que va viure  i aquí hi té un paper preponderant la Guerra Civil, que el marca profundament i on viu amb decepció i desengany adonar-se que en el bàndol republicà, el seu i pel que lluitava, també hi havia assassins vulgars sense principis ni valors i molt desgavell, sobretot per part dels elements anarquistes; fet que en va perjudicar la credibilitat i el prestigi. 
Incerta glòria va ser publicada inicialment el 1956 i completada de forma definitiva sense censura el 1969. És la suma de quatre novel·les que aporten un coneixement de la realitat que es va viure al voltant de la Guerra des de diferents punts de vista, i que s'endinsa fins a finals dels anys seixanta amb els primers actes d'oposició al règim. I ho fa a partir de tres amics que han compartit el front de guerra: en Lluís, en Juli Soleràs i en Cruells, que és un seminarista. L'altre narració la protagonitza la Trini, que és la parella i mare del fill d'en Lluís. 

En forma epistolar al principi, se'ns narra la vivència del front, les condicions de vida de la rereguarda; però també s'hi reflecteix la volubilitat de la condició humana, les seves contradiccions i la recerca de glòria (que és un terme recurrent al llarg de tota la narració). Fem coses cercant el reconeixement, el triomf, la glòria; però aquesta glòria és efímera, fugissera, incerta, quan no merament fictícia. 
Quina glòria aconsegueix en Soleràs assassinat per un personatge tan repulsiu i mesquí com en Lamoneda?
Cal viure la vida de manera que t'aporti satisfaccions íntimes. Aquesta és la glòria autèntica, la que es tradueix en felicitat. 
Crec que Incerta glòria construeix un fresc molt ric de la condició humana, no precisament gratificant. Perquè s'hi fan presents el cinisme, l'arribisme, la dualitat, la solitud, la contradicció, i com canviem a mesura que ens fem grans. Et fa reflexionar sobre la vida i l'existència. 



Voldria destacar també l'aportació de Joan Sales quant al llenguatge. Sales aposta per una llengua viva que s'acosti a la parla real i fugi d'un encarcarament academicista allunyat de la gent que parla i utilitza una llengua. Crec que és un criteri que, sense rebaixar l'exigència, et fa guanyar lectors. I és el que necessitàvem quaranta anys enrere i el que també necessitem ara mateix. 
Voldria afegir un recull de frases que ens permeten acostar-nos a un personatge tan peculiar com Joan Sales. Això és una tria del que va deixar dit: 

"La llengua literària ha d'acostar-se a la parlada tant com permeti la correcció i així la desenfarfega de tots els arcaismes superflus que fan tan encarcarat l'estil dels escriptors aferrats a la rutina."


"El purisme és a la llengua com el legitimisme a la política; una tendència renyida amb les necessitats pràctiques de l'època en què es viu i que té sovint la trista virtut de posar en ridícul la mateixa causa que pretén servir." 

"El català és aquesta llengua que parlem, i tot allò que diem, mentre no es demostri el contrari, està molt ben dit; donar a la nostra gent la confiança que els falta, treure'ls aquest complex d'inferioritat que els fa mirar com a "vulgar" allò que ells diuen correntment. Sobretot treure'ls la mania, molt marcada, d'aplicar a la nostra llengua els caràcters de les dues veïnes, castellà i francès (no és altra la raó per la qual molts novel·listes usen els noms propis sense article); inculcar-los que cada llengua té el seu geni propi, les seves maneres pròpies, les seves pròpies riqueses i recursos i la seva pròpia manera d'infringir la gramàtica en determinats casos."

de l'Epistolari Joan Coromines - Joan Sales

"El prestigi d'un gran escriptor repercuteix en el prestigi de la llengua que ha usat. Hi hagué molts escriptors estimables, però és allò que diuen els anglesos: "cent conills no fan un bou". 

"Afortunadament, una cosa és el catalanisme i una altra Catalunya. Procurem ser catalans. Procurem escriure en català, no en catalanista. Estimem la llengua dels catalans tal com és; tota altra cosa és fariseisme."

"En tot conflicte entre la gramàtica i la vida, les persones de seny donaran sempre preferència a la vida."

(Nota de Joan Sales a Incerta glòria


"Es tracta de ser catalans —o millor, d'existir com a tals catalans—, no de ser catalanistes, cosa que ara no evoca res d'actual." 

"Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils." 

D'una carta a Mercè Rodoreda de 1962 

"Hi ha un idioma català i un temperament català, uns paisatges catalans i una història catalana."

Quaderns de l'exili, núm. 11, gener-febrer 1945

"La vida és, per a nosaltres,seriosa. Sabem que, d'una manera o altra, caldrà donar-ne un compte estricte. La moral no és, de cap manera, una amenitat, i no hi ha res que compensi el mancament a un deure."

Els òrsides - Quaderns de l'exili, núm 12 - març 1945 


"No hi hauria altres progressistes que els beneits inguaribles, per poc que la gent reflexionés una mica sobre la gran realitat de la decadència lenta i indeturable a què l'home neix subjecte, i sobre la condemna de mort inapel·lable que pesa damunt tots."

(de la crítica a La novel·la del besavi, del doctor August Pi-Sunyer)


"Més ens valdria existir com un poble carregat de defectes (a la manera de tots els pobles que existeixen), que no pas limitar-nos a "ser idealment" com feia el catalanisme, adornats de totes les virtuts (seny, ironia, cultura, puresa immaculada de l'idioma) excepte l'existència."

"La perfecció d'una cosa consisteix en la seva adequació a la fi que li és pròpia.Si vós teniu una pulmonia, no trieu pas el metge que parli millor el català, sinó aquell que entengui més de pulmonies. I així successivament."

"La pitjor collita és la que no s'ha sembrat. El pitjor pecat que podríem cometre contra els nostres ideals és considerar-los ja definitivament triomfants i en conseqüència no fer res."

"Si hi ha avui a Catalunya dos pintors clàssics són en Picasso i en Dalí. Sempre la mediocritat s'ha donat el pretext del «respecte als clàssics»: sempre els rovellons han crescut a l'ombra protectora de les alzines, però allò que més s'assembla a una alzina no és pas un rovelló, sinó una altra alzina."


De les Cartes a Màrius Torres

Per acabar, destacar que hi ha una adaptació radiofònica d'Incerta glòria en 81 capítols de més o menys un quart d'hora a l'arxiu sonor de Catalunya Ràdio. Una joia que esdevé un petit tresor.

Podeu llegir-la o escoltar-la, però no prescindir d'ella. Un dels grans títols de la literatura catalana del segle XX. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada