Viaje a la Alcarria, de Camilo José Cela Trulock

Camilo José Cela
Viaje a la Alcarria
Barcelona: Ediciones Destino, S.L.; 1954 

(4a edició)
Col·lecció Áncora y Delfín, 101
230 pp.

Diuen que Viaje a la Alcarria és probablement el millor llibre de viatges que  mai s'hagi escrit. Fa de mal dir, però la veritat és que és un llibre atractiu i molt ben escrit.

Som al juny de 1946. Cela viu en un pis de Madrid junt amb la seva esposa i un fill de pocs mesos. Decideix emprendre un viatge a peu i fer un recorregut per la comarca castellana de La Alcarria. Es prepara quatre coses, agafa un tren fins a Guadalajara i comença a caminar. Ha previst més o menys les etapes del seu recorregut, però també va improvisant. Camina més menys una hora i en descansa una altra; però no tot ho fa a peu. Troba gent que el porta amb el seu carro i també utilitza autobusos. És el relat de les persones que va trobant pel camí, de les converses que hi manté i del paisatge del qual formen part. És l'Espanya rural de la postguerra, endarrerida, que afronta escassetat i privacions, que mostra les runes d'un passat que endevines més esplendorós i que avui diríem que forma part de l'Espanya buidada. 

Persones i paisatge són els elements essencials del llibre. Cela elabora les seves vivències, en selecciona els elements que vol transmetre; perquè Cela és per damunt de tot un creador, un literat, i fa que tot allò que ha viscut i escoltat encaixi en el seu relat.

Llegint el Viaje a la Alcarria he pensat en Josep Ma Espinàs i els seus viatges a peu. No sé fins a quin punt aquest llibre li va servir d'inspiració o va propiciar una coneixença entre els dos; però la realitat és que deu anys després ambdós van fer un viatge a peu la Vall d'Aran i el Pallars, del que també va quedar testimoni literari.

Cela llueix un castellà ric, de gran puresa, impol·lut, que domina com pocs. Un castellà de molts quirats que es llegeix amb plaer. I ens regala, intercalat amb el relat, versos que denomina el Cancionero de la Alcarria, relacionats amb el que va descrivint.

Té escassament trenta anys, però ja ha publicat La família de Pascual Duarte (1942) i Pabellón de reposo (1943) i és un dels escriptors més reconeguts del moment.

Potser algú es preguntarà com és que he triat llegir Viaje a la Alcarria. Hi ha llibres que t'esperen anys i panys en una lleixa esperant que els agafis algun dia. No és el cas. Avui les biblioteques acostumen a posar un petit moble expositor a l'entrada per a que els usuaris hi dipositin els llibres que ja no volen i que algú altre vulgui agafar. L'altre dia hi vaig passar i em vaig trobar aquest, que em semblava esperar. Un llibre que ha resistit més de setanta anys sense apreciar-se gaire deteriorament fora d'un lleu esgrogueïment. I jo vaig ser l'afortunat que ara l'he tingut ocasió de llegir. Un autèntic plaer en tots els sentits.