dimecres, 28 de maig de 2014

La felicitat es fa, no es compra

Zygmunt Bauman
La felicitat es fa, no es compra
Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2013
Col·lecció Breus, 65
65 pp
ISBN: 978-84-616-6291-3
(edició bilingüe català-anglès de la conferència pronunciada per l'autor l'11 de març de 2013 al CCCB, dins el cicle "En comú")

Sempre m'ha semblat una necessitat reflexionar regularment amb ulls crítics sobre el món en que vivim; perquè cal tenir clares les mancances per poder elaborar alternatives amb cara i ulls que ens facin avançar com a societat.
Voldria felicitar als de l'Ara per la iniciativa que han tingut de publicar la col·lecció Els grans pensadors contemporanis, una sèrie de texts de conferències que ens aporten això, idees i reflexions sobre diferents aspectes de la societat; un bon punt de partida per a que cadascú tregui les seves conclusions. 
Zygmunt Bauman és un crític implacable de la societat de consum, el gran motor de l'economia capitalista. 
Bauman afirma que el creixement i el progrés de la societat actual es basa a crear necessitats noves de manera constant, fins i tot abans que hi hagi una demanda real. Això ens fa abraçar el nou i descartar el vell, encara que funcioni. I generant un problema nou, el dels residus d'allò que anem descartant. I així fins a l'infinit. Es genera una sensació permanent d'insatisfacció i una espiral de desig sempre a la recerca d'allò últim que creiem millor. Acabem associant felicitat a possessió i/o consum. És el concepte de felicitat líquida, que s'evapora fàcilment i ens fa caure de nou en la insatisfacció i el desig d'un nou producte o servei. Doncs per a Bauman això és la clau del progrés de la nostra societat. Crear nous productes i anar aconseguint que canviïn de mans. Això és el que genera creixement econòmic i "riquesa". Si la gent es donés per satisfeta a partir de tenir cobertes les seves necessitats bàsiques seria la desfeta d'aquest model de societat. No interessa. 

Reflexiono sobre el que m'ha passat darrerament com a consumidor. Tenia un model de telèfon mòbil que funcionava i satisfeia les meves necessitats bàsiques de comunicació (algunes trucades -poques- i algun SMS). No diré que fos la riota dels meus companys de feina, però gairebé. No tenia accés a l'aplicació estrella d'aquests darrers temps -el Whatsapp- ni podia compartir amb ells el que s'envien i comenten permanentment. Conseqüència, he desat el meu vell mòbil en un calaix (que encara és vàlid i funciona) i m'he comprat un "telèfon intel·ligent" (he procurat que fos baratet) que fa de tot: serveix per parlar, envia missatges, fa fotos i vídeos, permet reproduir música i pel·lícules, navega per Internet,... I un munt de coses més. Això sí, has d'estar molt pendent del nivell de la seva bateria, que has de carregar amb certa freqüència. I no tinc la certesa que de les coses que fa, totes les faci millor que altres aparells. No el triaria per fer fotos, ni per veure una pel·lícula ni per llegir el diari; però puc fer-ho.
La gran pregunta és: Calia? Doncs per més que ho sembli, la pregunta no té una resposta senzilla. S'hi barregen moltes coses, no totes fàcilment objectivables. 
L'èxit de la societat que Bauman critica radica en que aviat et cansis del teu mòbil, trobis que la càmera de fotos té poca resolució, que la bateria té poca autonomia, valoris que obre les aplicacions amb lentitud i decideixis que aquest mòbil ja no satisfà les teves necessitats i decideixis comprar-ne un altre.
En certa manera, Steve Jobs és un dels que encarna l'èxit d'aquest model de societat; per exemple, quan va inventar l'Ipad. La tauleta no fa res que no facin altres aparells ni ho fa millor, tot i que té un disseny atractiu i està fabricada amb qualitat. Personalment, mai triaria una tauleta per escriure una entrada del blog, treballar ni per veure una pel·lícula en les millors condicions, però he de reconèixer que la portabilitat li atorga un plus de comoditat que la fa molt atractiva. I intuir que l'ús orientat a l'oci de la tecnologia informàtica seria el futur li ha atorgat un èxit incontestable. I d'utilitats exitoses se n'han anat trobant. Jo ja sóc dels que es llegeix el diari en una tauleta. 
Suposo que Jobs va ser un visionari. I l'èxit de l'economia capitalista està en això: consum, noves necessitats, desig de satisfer-les i visió per intuir el que la gent pot necessitar i/o valorar. Això fa créixer l'economia i el moviment de diner. 
Em remou la consciència que tot es limiti a remoure emocions consumistes, que de vegades em porti a consumir més del que necessito; però també visc amb contrarietat perdre'm alguns avenços que poden fer millor -si se'n fa un bon ús- la vida i el món. 
Què cal fer, doncs? Crec que no hi ha altra cosa que actuar amb consciència crítica davant tota aquesta realitat. Cal reflexionar, posar-hi alguns límits i intentar cercar un mínim equilibri. No sabria dir si cal construir una societat completament diferent d'aquesta. Crec que no. Cal protegir els que han estat els motors del progrés humà, però cal evitar fer valoracions de les persones segons el seu volum de consum. La felicitat i la satisfacció sobre la pròpia vida s'han de construir sobre d'altres paràmetres, sobre la riquesa de la relació amb els altres, sobre la satisfacció del que fas. No negaré que el consum és important, que ha de garantir la satisfacció d'unes necessitats; però la felicitat, la plenitud de la vida no poden reduir-se a l'adquisició permanent de productes i serveis. Hem d'arraconar l'arribisme i actuar més amb sentit de bé comú, tot cercant espais alternatius al si de la nostra societat. 
El text d'una conferència reduïda a unes poques pàgines, però que donen molt de si. Fan pensar i valen molt la pena.

1 comentari:

  1. Cadascú valora per ell mateix si realment necessita un nou aparell o no. Que la societat de consum impulsa cap al si, està clar, però un mateix ha de prendre la decisió.

    ResponElimina