Després de l'Eurocopa

No us parlaré de l'Eurocopa, ni de la selecció espanyola de futbol ni dels molts afeccionats catalans que tenien el cor dividit entre l'estima per alguns jugadors catalans i el rebuig que provoquen els excessos de nacionalisme ranci i excloent que envolten la imatge de "la roja".
Voldria parlar del seleccionador italià, Cesare Prandelli, i de les coses que he anat sabent d'ell a mesura que avançava la competició.
L'esport no és només una lluita per guanyar i superar-se esportivament; el que fa gran l'esport, com d'altra banda les persones, són els valors que pot fer créixer i transmetre. Perquè l'esport el fan les persones, persones fetes de sentiments i valors.
Prandelli, que anava per a ser arquitecte (la seva mare volia que tingués un títol universitari amb el que pogués guanyar-se la vida), esportivament va triomfar com a futbolista a la Juve jugant de migcampista. Va començar en un equipet de nens amb qui compartia la catequesi i on recorda la figura de l'entrenador amb aquestes paraules: “Ens va ensenyar la feina en grup i l’harmonia del joc. Encara avui recordo la importància d’aquells dies jugant al pati: riure, gaudir, atacar, fer amics. Això és el futbol. Ens ho hem d’agafar així. Un moment per ser feliç, no per arribar als estadis odiant."
Una primera idea molt interessant: una activitat per damunt de tot gratificant, per a passar-t'ho bé, relacionar-te, fer amics i descobrir la importància del grup i del paper que t'hi toca jugar.
Després de ser jugador va començar la seva carrera d'entrenador, però aviat va ser atacat per l'adversitat. Quan acabava de ser contractat per la Roma, en el que era un salt en la seva carrera, a la seva dona li van diagnosticat un càncer i ell va ser capaç de deixar els seus compromisos professionals per ser al seu costat i donar-li suport.
Nous signes de qualitat humana: la vida abans que la feina, el sacrifici per la persona que estimes abans que l'èxit professional. El compromís i la paraula donada, l'amor.
L'any sobre, pressionat per la seva dona, va acceptar una oferta de la Fiorentina; i va arribar el dia en que li va tocar visitar el camp de l'equip que havia deixat plantat. Per a sorpresa seva es va trobar una pancarta que deia: "Has demostrat a tot el futbol què és un home de veritat".
És un gran què que la gent sàpiga demostrar empatia pels sentiments i actuacions dels altres.
La seva dona, finalment, va morir el 2007 i ell novament va rebre el suport i el respecte dels aficionats.
Després d'això, el 2010, rep l'encàrrec d'entrenar la selecció italiana; i dia rere dia va mostrant el seu gust per un futbol ofensiu, vistós, que agradi i pugui fer feliç la gent. Ha sorprés elaborant un codi ètic per als seus jugadors i castigat jugadors per faltes antiesportives. Ha fet visitar Auschwitz acompanyant els jugadors d'italians jueus supervivents de l'holocaust, ha criticat el racisme i ha influït per a que els jugadors donin una part de les primes als damnificats pel terratrèmol d'Emília-Romanya.
Empatia, sensibilització, respecte, esportivitat, valors.
I una més. Quan va saber que un jugador de Segona va denunciar que l'havien intentat comprar per deixar-se perdre, el va convidar a entrenar-se amb la selecció tot dient: "En denunciar la corrupció va demostrar ser honrat i que no tots els jugadors són criminals. Mereix ser entre els millors, ja que és un dels millors."
Ètica, honradesa, joc net.
Cesare Prandelli, amb la seva manera de fer, connecta amb altres noms del futbol com Pep Guardiola i Guus Hiddink. Un equip s'ha de construir una imatge en base a un estil de joc i ha de transmetre uns valors que connectin i representin els seus aficionats. Quan això s'esdevé s'estableix una sintonia que fa menys important el resultat. No pots guanyar sempre però sempre hauries de poder estar orgullós del teu equip.
Ahir Itàlia va perdre per 4 a 0, Espanya va estar força bé i potser ells estaven cansats i no van tenir el seu millor dia. Però molta gent està orgullosa del seu equip pels seus valors.
El futbol i l'esport en general han de servir per a fer més feliç la gent que el gaudeix com a espectadora i per a fer millors persones els qui el practiquen. La felicitat no depèn només dels resultats aconseguits sinó del que has experimentat com a persona practicant aquell esport. I d'això es tracta.