Envellir

He parlat en algunes ocasions de l'admiració que em desvetlla observar com alguns personatges públics arriben a la maduresa en plena forma. Vaig referir-me a gent com el cineasta Clint Eastwood i el cantautor Raimon. Ho feia des d'una sana enveja, anhelant sumar anys i alhora veure'm capaç d'entendre millor el que m'envolta, il·lusionar-me i sentir-me capaç de donar consells encertats fruit de la meva experiència. 
Llegia dijous la columna del Lluís Llort al suplement Cultura del diari AVUI, i curiosament també es titulava Maduresa (-). En ella feia una aproximació corrosiva al tema, recollint frases que reflectien amb ironia i sarcasme algunes de les limitacions que comporta la suma d'anys. En reprodueixo algunes, no pas perquè en comparteixi el contingut, sinó per la reflexió que proposen:
"La maduresa és quan ja no tenim edat per donar mal exemple i comencem a donar bons consells"; "La maduresa és quan sabem totes les respostes, però ningú ens pregunta"; "La infantesa és l'etapa de la vida en què fem ximpleries davant el mirall; la maduresa és el moment en què el mirall es venja"; "A la maduresa, la teva edat es manifesta a la cintura"; "Saps que has arribat a la maduresa quan tot et fa mal i el que no et fa mal és perquè ja no funciona";.... Podríem seguir. 
Són afirmacions poc complaents, que fan mal si te les prens seriosament, que contenen una mica d'ironia i força mala llet. Però no em treuen la il·lusió d'encetar cada nou dia amb les seves rutines, com una data que cal celebrar només per formar part de la festa de la vida. 
Avui és una data per celebrar. No solament per poder exercir una vegada més el meu dret a vot, sinó per afegir un any més als que ja porto en aquest món, enfilant una edat que comença a ser provecta. I per poder fer-ho en plenitud (o gairebé) de condicions. Que sigui per molts anys. Sempre més i mai menys.