Invictus

Sento una consolidada admiració per l'obra que ens està deixant Clint Eastwood pel·lícula rere pel·lícula. Després d'una trajectòria més aviat discreta al llarg de la dècada dels 60 i dels 70 és ara, en plena maduresa, quan ha pogut donar forma als seus projectes més personals. I quan d'altres estan prop de la jubilació i sense gaire cosa a dir, ens ha regalat un reguitzell d'obres mestres de les que deixen petjada. Guardo un gran record de títols com Bird, Sense perdó, Els ponts de Madison, Poder absolut, Mystic River, Million Dolar Baby, Banderes dels nostres pares i Cartes des d'Iwo Jima (indestriables una de l'altra), L'intercanvi, Gran Torino, Invictus,.... I tots ells són projectes que ha signat entre gairebé els seixanta i els vuitanta anys d'edat.
Des de la sobrietat i el classicisme del seu estil; encapçalant aquests projectes com a actor, director, productor o fins i tot compositor de la banda sonora; és capaç de sorprendre'ns, emocionar-nos i fer-nos pensar amb cada nova proposta.

Avui voldria parlar d'Invictus, que em vaig perdre en el moment de la seva estrena i que ara he pogut recuperar. Està basada en fets reals, en episodis de la vida de Nelson Mandela quan va ser escollit president de Sud-Àfrica. És una pel·lícula que ens parla del poder de l'esport. Del paper que pot jugar per a superar prejudicis, millorar la cohesió social i reforçar la identitat nacional. Compta amb escenes memorables, com ara la del poema Invictus de William Ernest Henley, recreat en una emotiva escena des de la cel·la on va estar engarjolat en Mandela:


"Més enllà de la nit que m’envolta
negra como l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc
jo mai m’he lamentat ni he plorat
Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna , però no m’he prostrat.


Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.


Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima."

Resulta obvi recordar que per a poder gaudir del que ens mostra la pel·lícula cal ser una nació sobirana i exercir aquesta sobirania. És frustrant jugar a ser un estat amb el tema de les seleccions nacionals sense ser-ho. I també val la pena remarcar una vegada més la importància de la cohesió social. Només tindran futur aquelles societats que sàpiguen sumar i unir al voltant d'objectius i símbols comuns. 
Sento una sana enveja de Clint Eastwood. M'agradaria poder envellir com ell i seguir donant fins al final mostres d'una esplèndida maduresa.
Felicitats, Clint!