divendres, 4 de febrer de 2011

Vellesa i presó

Periòdicament apareixen notícies que ens fan adonar que vivim en una societat malalta. Les societats "modernes" potencien l'individu; la individualitat és presentada com un valor positiu que la prestigia. El desenvolupament de les societats i l'increment de l'individualisme, així, acaben reduint els nuclis familiars i fent créixer el nombre de persones que viuen soles. I constatem com l'individualisme acaba potenciant la solitud i els problemes que se'n deriven. Deixem que el problema es faci gros sense trobar la manera de compensar-lo.
És realment curiós veure que en l'època de màxim desenvolupament de les xarxes socials i de la connectivitat i la comunicació gairebé permanents la solitud es manifesti amb més força que mai i amb episodis d'una especial cruesa.
Un d'aquests exemples ens ve del Japó. Ens parla d'un increment espectacular de població penitenciària de la tercera edat, molt superior al que comportaria l'envelliment de la població. Un de cada quatre reclusos és una persona de més de 65 anys. Quina explicació hi ha? Doncs que hi ha gent que prefereix cometre un delicte petit i ser engarjolada abans que viure sola davant la indiferència de tothom. D'entrada això ha comportat unes necessitats d'adequació dels centres penitenciaris per atendre les necessitats que planteja l'envelliment de la població reclusa; però el que més crida l'atenció no és precisament això sinó respondre als perquès que porten persones a preferir les quatre parets d'una cel·la abans que la vida en llibertat. Com ens hem de sentir per a que preferim estar a la presó i tenir contacte amb algú abans que ser lliures a casa nostra i no tenir contacte amb ningú?
Són interrogants de resposta amarga que ens portem a qüestionar on ens porta el progrés social. Queda malament dir-ho, però abans això no passava.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada