Ensenyament versus Educació

El canvi de govern a la Generalitat de Catalunya ha comportat canvis de nom a les conselleries. Una vegada més, les paraules són motiu de confrontació i amaguen concepcions ideològiques diverses. Com a docent lamento que no siguem capaços de consensuar el nom de la Conselleria que ha de gestionar els assumptes referents a la formació de les persones. Tot és pujar al govern i canviar noms per marcar perfil ideològic. Crec que per a no incrementar encara més el desconcert existent caldria donar la màxima estabilitat a  certes coses, començant pel nom de la Conselleria. Cert que els noms no fan les polítiques, ni condicionen el tarannà dels qui prenen les decisions; però poden reforçar la imatge de seriositat que aquests temes de gruix i vertebradors d'un país reclamen.
Com a mestre m'han format metodològicament amb recursos didàctics per a ensenyar determinades coses als alumnes. És el meu repte professional aconseguir que aprenguin a llegir, escriure i calcular, entre d'altres coses. Però aquest objectiu no queda al marge de transmetre uns valors que afavoreixin el seu desenvolupament com a persones i ciutadans d'aquest país. És a dir, ensenyo però també educo. Quan ensenyo normes bàsiques de respecte i relació, quan sensibilitzo sobre la problemàtica del medi ambient i dono exemple sobre la separació de deixalles; quan valoro la diversitat cultural i les aportacions de tothom; no només estic ensenyant, estic educant en un cert sentit.
L'ensenyament no pot viure al marge d'un projecte educatiu vertebrador i potenciador de determinats valors, que respongui als valors preeminents de la societat.
Afirmar això, però, no treu la meva convicció que el principal agent educatiu d'un infant és la seva família. Sovint penso en les decisions que he pres com a pare en l'educació del meu fill: quan he triat que fos format en centres públics, quan l'he acostat a la pràctica d'un esport, quan l'he fet participar de l'escoltisme, quan he triat un diari en llengua catalana,... Són un munt de models i decisions, més petites o més transcendents, però totes elles potenciadores de valors i amb pes educatiu. Així l'he volgut educar, amb més o menys encert. Però són temes responsabilitat dels pares que han decidit tenir fills. Això no es pot delegar a l'escola. Qui més ha d'educar és la família. L'escola, sense renunciar a educar en algunes qüestions molt generals que formin part del consens social, no ha de substituir la família en l'educació dels infants. La família ha de dur el pes que li pertoca; compartir i potenciar l'acció educativa de l'escola; però no  delegar en l'escola i renunciar-hi. Diria que una part dels problemes actuals vénen d'aquí, de confondre i no tenir clar el que pertoca a cadascú.