diumenge, 11 d’agost de 2013

Tomas Tranströmer

Sempre seran un misteri per a mi els motius que mouen els membres de l'Acadèmia Sueca a concedir el Premi Nobel de Literatura. Suposo que la geopolítica hi deu tenir molt a veure. 
L'any 2011 es va concedir al poeta suec Tomas Tranströmer (1931), d'escassa producció però força valorat en l'àmbit anglosaxó i germànic, que també és psicòleg (treballant en l'àmbit penitenciari i en el dels discapacitats) i traductor. Aquí era i segueix sent un gran desconegut fora de cercles molt reduïts i amb una difusió limitadíssima de la seva obra. Un desconeixement que ni la rellevància del premi ha contribuït a minvar. 
Només poden trobar-se alguns poemes seus en l'antologia Poetes suecs del segle XX, editada per Columna el 1995 i pel seu poemari La plaça salvatge, publicat per Perifèric el 2007. 
La meva descoberta de Tomas Tranströmer es redueix a pocs poemes i la veritat és que m'atrau el que expressa i suggereix. Crec que aporta una mirada diferent, introspectiva, que es mou en un terreny tan difícil com el de les ambigüitats de la consciència i dels sentiments. 
Us deixo dues mostres de la seva poesia que m'han agradat força:

Del març del 79

Cansat de tothom que em ve amb paraules,
paraules però cap llenguatge
vaig marxar a l’illa coberta de neu.
El salvatge no té paraules.
Les pàgines en blanc s’estenen en totes direccions!
Ensopego amb petjades de cabirol en la neu.
Llenguatge però cap paraula. 

Breu pausa durant un concert d'orgue

L’orgue deixa de sonar 
i es fa un silenci sepulcral a l’església,
però només uns segons.
Aleshores el tènue brunzir del trànsit 
penetra des de fora, el gran orgue.
Ens trobem encerclats pel murmuri del trànsit
que fa la volta als murs de la catedral.
El món exterior hi llisca 
com un film transparent 
i amb un combat d’ombres en pianissimo.
Com si fos un soroll més del carrer 
sento el batec d’un dels meus pols en el silenci,
sento els giravolts de la sang, 
la cascada que s’amaga dins meu, 
i que m’acompanya arreu,
i tan proper com la meva sang 
i tan llunyà com un record 
de quan tenia quatre anys
sento el camió de gran tonatge que passa 
i fa tremolar els murs siscentenaris.
Res no pot ser més diferent dels braços de la mare
i tanmateix, ara sóc un nen
que de lluny sent com els grans parlen, 
les veus dels guanyadors i dels perdedors es confonen.
Una congregació dispersa ocupa els bancs blaus. 
I les columnes s’alcen com arbres estranys:
sense arrels (només el terra de tots) 
i sense capçada (només el sostre de tots).
Revisc un somni. 
Em trobo en un cementiri i estic tot sol. 
El bruc resplendeix arreu fins que es perd de vista. 
Qui espero? Un amic. 
Per què no arriba? Perquè ja és aquí.
Lentament la mort apuja la llum des de sota, des del terra.
La landa brilla amb un lila més i més intens –
no, d’un color mai vist... 
fins que la claror pàl·lida del matí
travessa xiulant la parpella 
i jo em desperto amb aquest POTSER immutable 
que em porta per aquest món dubitatiu.
I cada imatge abstracta del món 
és tan impossible 
com el dibuix d’una tempesta.
A casa hi ha l’Enciclopèdia omniscient, 
tot un metre de prestatgeria, 
hi vaig aprendre a llegir.
Però tots tenim la nostra enciclopèdia escrita,
creix dins de cada ànima,
s’escriu des del naixement, 
centenars de milers de pàgines 
premudes les unes contra les altres
i tanmateix, encara hi cap aire! 
Com fulles tremoloses al bosc. 
El llibre de les contradiccions.
El que hi diu canvia a cada moment, 
les imatges es retoquen elles mateixes, 
les paraules s’agombolen.
Una onada travessa rodolant el text, 
seguida d’una altra onada, i una altra...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada