divendres, 12 de juliol de 2013

Victus. Barcelona 1714

Albert Sánchez Piñol
Victus 

(traducció de Xavier Pàmies)
Barcelona: Edicions La Campana, 2013
608 pp.
ISBN: 978-84-96735-80-4 


Victus és la particular visió de la mà de l'Albert Sánchez Piñol del setge de Barcelona i de la Guerra de Successió. 
Tot i tractar-se d'una novel·la històrica, d'una obra de ficció que parteix de personatges reals per a explicar-nos la Guerra de Successió i el sentit d'uns fets que commemorem cada any a la nostra Diada Nacional (Antonio de Villarroel, Rafael Casanova, Josep Moragues, Ballester, Vauban, Van Coehoorn, Van Verboom, Berwick,....), és una obra que també cal llegir en clau de política actual.                                                           
                                                              
Hi trobarem referències a l'arrel de l'anticatalanisme visceral que es practica Ebre enllà, a la idiosincràsia i peculiaritats del caràcter català, a les tensions entre el seny i la rauxa tan pròpies del nostre tarannà, a la solidesa dels ideals i principis de les persones, al que pot fer que un home els traeixi; a l'heroisme; als vincles que ens uneixen amb els qui compartim sentiments; a la guerra com a creació humana que allibera la part més salvatge que s'amaga en els racons més recòndits de l'ésser humà, la que fa recular els avenços de la civilització. 
És una novel·la on hi surten coses que et remeten a escenaris coneguts de la societat actual, que et fa pensar que hi ha aspectes que encara són presents i perduren. 
La novel·la està narrada des del punt de vista d'en Martí Zubiría, un enginyer militar nonagenari que redacta les seves memòries a la seva secretària gairebé setanta anys després. Sembla que en Martí Zubiría va existir i d'ell se sap que era un ajudant del general Villarroel. A partir d'aquesta dada certa en Sánchez Piñol novel·la el seu procés de formació com a enginyer militar al costat del marquès de Vauban (un altre personatge real creador de fortaleses i setges). D'entrada sobta trobar-se tot aquest procés de formació i les idees que estan al darrera de les seves creacions. Però a mesura que avances  per les pàgines del llibre t'adones que el marquès de Vauban li proporciona la tècnica, el coneixement, saber el que toca fer en una determinada situació; però que en una guerra els coneixements tècnics s'han de sotmetre a uns valors, a una manera de comportar-se, a una ètica. I que això és el que li ensenya l'Antonio de Villarroel. 
És com si els dos personatges completessin l'aprenentatge del protagonista. Aprenentatge que és generalitzable a tothom. Podem aprendre la tècnica de moltes coses, però tot ha d'estar sotmès a un ordre moral que li doni cobertura. 
El Martí Zubiría no és precisament modèlic. Inicialment és un personatge descarat, covard (més preocupat de servir l'interès personal i el de la seva butxaca que d'heroïcitats inútils), egoista, mesquí, llibertí,... Però va descobrint l'amor i els sentiments (cap allò que forma la seva peculiar família), i al costat d'en Villarroel virtuts que acabarà admirant com el compromís, l'honor i l'orgull. 
En general no s'idealitza el caràcter català, no se'n dóna una visió complaent. És com si es volgués justificar el nostre fracàs històric per un excés de seny i prudència, també molt pròpies del nostre tarannà. 
De la mà d'en Zubiría la narració, sovint, està impregnada d'un to humorístic molt corrosiu i mordaç, estripat, sense concessions a la correcció política. El llenguatge és rabiosament actual i no té cap intenció de resultar versemblant des del punt de vista històric. Buscar impactar i enganxar el lector des del primer moment per damunt de tot. 
Crec que és un llibre que, més enllà de la divulgació històrica d'uns fets més o menys coneguts, esgarrapa i suggereix més del que diu explícitament. S'ha de llegir. 
Resulta discutible la tria d'escriure originalment aquesta obra en castellà, tot i que puc intuir-ne els motius. Jo l'he llegida traduïda al català i m'ha arribat. És possible que en castellà puguin fer-se més entenedors els arguments i sentiments de la part catalana a algú que no ho sigui; que es puguin generar complicitats noves. Però tot i possible em sembla molt discutible. 
La gran idea del llibre és que només serem recordats pels nostres actes. No per les nostres idees, no pel que volíem fer, sinó pel que vam acabar fent. 
"Doni's, Zubiría, doni's!"
Una invitació a la determinació i l'acció i un missatge de rerefons plenament sobiranista que resulta de plena actualitat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada