dissabte, 20 d’octubre de 2012

David Copperfield

Charles Dickens
David Copperfield 
(traducció íntegra al castellà de Marta Salís)
Barcelona: Random House Mondadori, 2005
Col·lecció Debolsillo, 71
1.126 pp.
ISBN: 84-9793-518-7 

De vegades ve de gust un clàssic. Enguany es commemora el segon centenari del naixement de Charles Dickens. I el fet de parlar d'un autor amb motiu d'alguna commemoració pot servir per atansar-te a la seva obra. La motivació de la celebració i potser també la celebració dels Jocs Olímpics a Londres m'han servit. I m'he posat amb una versió íntegra del David Copperfield que corria per casa. He volgut descobrir per mi mateix tot el que d'altres han comentat i intentar imaginar què va fer d'aquesta novel·la la favorita d'algú com Sigmund Freud, o una obra de referència per a gent com Franz Kafka, James Joyce, Cesare Pavese, Henry James, Lleó Tolstoi o Dostoievski, que la va llegir mentre estava empresonat a Sibèria. 
L'experiència m'ha satisfet i enriquit com a lector. M'ha semblat una autèntica novel·lassa que encara pot ser llegida i rellegida amb passió.
David Copperfield està narrada en primera persona i narra la seva trajectòria des d'una infantesa marcada per un pare que no va arribar a conèixer i una mare que se l'estimava molt, però de caràcter feble, que es casa amb un home que l'allunya del seu fill i que no se l'estima. Aviat queda orfe també de mare i s'inicia la lluita per seguir el seu propi camí; un camí que està ple d'adversitats i on es retrata amb tota la cruesa la duresa de les condicions de vida a la societat anglesa de mitjans del segle XIX. David Copperfield crec que té també un gran valor periodístic, car ens retrata amb precisió i molts detalls com funcionava aquella societat: el treball infantil (Dickens es va posar a treballar de nen en una fàbrica de betum), el problema dels morosos i les persones endeutades (el seu pare va estar empresonat per deutes i a la novel·la se'ns parla d'una presó que es va construir en aquell temps específica per aquest tipus de persones), com eren els internats i centres educatius de l'època, com funcionava el món dels tribunals,...
Dickens té l'habilitat de parlar d'ell a través dels seus personatges i de la història que explica. I ens aporta un coneixement de primera mà com si d'un historiador es tractés. 
Però penso que el gran valor de la novel·la és la riquesa de sentiments que aporten els seus personatges. David Copperfield és un gran mosaic de la condició humana, que a estones ens fa patir però que també aconsegueix que seguim amb interès i avidesa l'evolució dels diferents personatges. Hi ha aportacions magnífiques, fins i tot de personatges secundaris. Podríem parlar de la crueltat del seu padrastre, l'Edward Murdstone, i de la seva germana Jane; del sadisme del director de l'internat de Salem House, el sr Creakle (que tornem a trobar al final de la novel·la reconvertit en el director d'una presó que busca el penediment dels delinqüents); però també de la humanitat, generositat i inesgotable capacitat d'estimar d'algú com el Daniel Peggotty, o de la seva germana, que és la minyona de la mare del David. Podríem parlar també de l'amistat: de la traïda, com la que manté amb Steerforth; o de la reeixida amb el seu company Traddles; de l'amor (quan veus algú com l'Agnes, no entens la passió del David per algú tan infantil, immadur i capriciós com la Dora. Deu ser allò que l'amor és cec, però que també serveix per mostrar que no podem canviar les persones, que aquestes són com són, i que l'únic que podem fer és adaptar-nos a elles. Arran de la mort de la Dora veiem que les coses acaben tal com haurien d'haver anat); de l'odiosa mesquinesa d'algú com l'Uriah Heep; del dol per la pèrdua d'un ésser estimat;... És un ventall molt ampli i ric de sentiments, una desfilada per tot allò que ens fa humans. 
No voldria acabar sense parlar de dos personatges com són la tia del David, la Betsey, que apareix breument al principi arran del seu naixement, i que sembla un personatge esquerp i tibat; però que és una persona independent i generosa, també amb una gran capacitat d'estimar, que esdevé cabdal en la trajectòria del protagonista. Al seu costat, el senyor Dick, que és un meravellós exemple de com integrar positivament una persona discapacitada (en una època en que no hi havia ni els coneixements ni els mitjans per a fer fer-ho possible). Podríem parlar de molts d'altres personatges, de l'Emily, de la Martha, de la família Micawer, de l'humil enterramorts Omer, del sr. Wickfield; però el que dóna riquesa és el conjunt i els matisos que aporten tots ells.
David Copperfield és un personatge que creix humanament a mesura que avança el relat, tal com fem les persones en les nostres vides. Madura, superant la ingenuïtat dels primers anys, enfrontant-se a un món on domina la picaresca i un cert grau de maldat, fins a trobar el seu lloc al món després de grans esforços, al costat de la persona amb la que ha pogut feliçment acabar formant una família. 
Un altre aspecte del llibre que m'agradaria comentar és la seva estructura. David Copperfield va ser publicada per capítols entre 1849 i 1850. I li trobo moltes coincidències amb els serials que omplen les graelles televisives a les hores de sobretaula. Hi ha uns personatges, dels que se'ns narren les evolucions, que es fan coincidir en determinats moments, en encreuaments precisos que fan avançar la narració. I no sé si haurien de ser deutors de Dickens.
David Copperffield proporciona hores i hores de lectura plaent i apassionada. Es llegeix amb avidesa i resulta una experiència que et fa créixer com a lector. Imprescindible. Un clàssic.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada