Màrius Serra
Barcelona: Editorial Empúries, 2008
Col·lecció Narratives, 333
ISBN: 978-84-9787-342-0
Tenia pendent de lectura Quiet des que va sortir publicat. Una petita notícia d'aquest estiu, després que el Màrius Serra organitzés un concert benèfic a l'Auditori el passat 14 de juny per a recaptar fons per a dues organitzacions que es dediquen a l'atenció de pluridiscapacitats, m'ha empès a llegir-me'l.
Sí, el passat 24 de juliol va morir als 9 anys, com a conseqüència de la gravetat del seu estat, el protagonista d'aquest relat.
Màrius Serra es despulla en aquest llibre com a pare d'un nen pluridiscapacitat. Intenta recollir moments significatius en la trajectòria del seu fill, de vegades amb humor, però sovint amb dolor, desconcert i ràbia.
Hi ha gent que davant la desgràcia aliena fa aquell comentari de "no sé com podeu, jo no podria pas"; però el Màrius ho replica afirmant que "...si jo puc, si nosaltres podem, és perquè ell no pot".
La malaltia, la discapacitat, sovint treuen el millor de nosaltres mateixos, ens fan créixer com a persones i ens fan lluitar amb les nostres millors armes contra l'adversitat. També ens dóna testimoni d'aquest creixement com a persona: "Tenir un fill tan vulnerable em fa invulnerable a molts contratemps que abans de conèixer-lo em podien amargar l'existència".
Al llarg del llibre dóna testimoni també de la complexitat del dia a dia del seu fill, de la seva fragilitat, però malgrat això no va voler renunciar a la vida que portava amb la seva família. La va seguir portant amb naturalitat incorporant el seu fill Lluís a ella.
En Màrius tenia assumit el final del Llullu (ens parla en un capítol de la mort) però va lluitar per ell incansablement (hospitals, metges, magnetoteràpia, medecina alternativa, ...) com faria tot pare que estima el seu fill i no vol renunciar al més petit bri d'esperança.
Voldria destacar el títol del llibre. Poques vegades s'aconsegueix descriure amb una paraula tan senzilla una realitat tan complexa, dotant-la alhora de precisió i tendresa. M'ha semblat genial la idea de descriure com a quiet la realitat d'una persona amb paràlisi cerebral que no es pot valer per si mateixa.
El llibre té moments sublims. Destaco l'episodi del Museu de la Ciència de Vancouver, ple d'humor i tendresa, en que el Lluís supera a tota la seva família en un joc d'enginy consistent a relaxar la ment, degut a la seva baixíssima activitat cerebral. I també resulten molt entendridores les pàgines finals, en que un muntatge de fotografies del protagonista aconsegueix una animació talment com si el Lluís estigués corrent, a l'estil de la que s'aconseguiria amb un zoòtrop.
Tanmateix, resulten molt poètiques les paraules que acompanyen les imatges, on el Màrius contraposa el fet de no recordar del seu fill amb el fet de no oblidar tot allò que han compartit a la vida.
L'esquela publicada a la premsa acabava amb aquestes paraules, extretes de les paraules finals del llibre:
" Qui no recorda, no oblida.
Qui no oblida, recorda.
Estimo, però no ho recordo.
M'estimen, i no ho oblido.
Mai no cauré en l'oblit"
Gràcies, Màrius. Una abraçada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada