La Manresa Desconeguda, un referent plenament reeixit

Quan arriba la Festa Major de Manresa, des de fa ja un bon grapat d'anys, no hi falten les Visites a la Manresa Desconeguda, una peculiar forma de fer turisme cultural dins la teva pròpia ciutat. És un intent reeixit de difondre el patrimoni arquitectònic i artístic, però alhora de recuperar la memòria de fets, llocs i persones. 
Fet des del voluntarisme amb molt d'entusiasme; però molt ben documentat i que també obté nota alta en organització. 
L'activitat té un alt grau d'acceptació, és difícil no sentir-te atret per alguna de les propostes i cada any l'esperes amb cert delit. 

Sempre acabes fent alguna nova descoberta i després de les explicacions dels guies tens una nova mirada sobre aquells edificis i espais per on passes habitualment sense parar-hi atenció. Prens consciència de les moltes coses que s'han fet; però també de les moltes que queden per fer per a dignificar el patrimoni de la ciutat. 
Sento reconeixement i gratitud cap a tota la gent que hi ha al darrera; per tot allò que aconsegueixen transmetre. I no voldria acabar aquesta entrada sense fer referència a un portal com memoria.cat, un tresor que cal conèixer i del que cal tenir-ne cura.

La realitat és la que és

Quan parlem de lectura hem de ser realistes per no sobre-dimensionar un hàbit cultural que és clarament minoritari (ja ho deia Josep Pla a El quadern gris quan especulava sobre les conseqüències que podria tenir la ràdio en els hàbits lectors. Ha passat un segle i som si fa no fa on érem, parlant d'una activitat minoritària però de resistència numantina). No podem viure en un núvol i pensar que estem parlant de quelcom que interessa a molta gent. 
Comentaré les dades del baròmetre del CIS encarregat pel Ministeri d'Educació, segons les quals aproximadament un 40% de la població adulta no llegeix mai cap llibre. És fort. MAI. Viuen al marge del que el llibre pot representar a les seves vides. I això ja són milions de persones.
Ara podríem sumar el 7% que afirma que només n'ha llegit un al llarg de l'any (el que es va comprar o li van regalar per Sant Jordi?). En definitiva, la meitat de la població no llegeix mai o gairebé mai. 
Ja se sap que el got el podem veure mig ple o mig buit. I els optimistes interpreten que aquestes dades són millors que les que hi havia fa uns anys. Felicitats! 
Evidentment, hi ha gent que llegeix. I gent que llegeix molt, però també gent que no ho fa mai. I la cosa està molt repartida. Al marge de les persones que no poden dedicar-hi temps per circumstàncies personals em pregunto quin tipus de societat es desenvolupa quan hi ha tanta gent que va deixant de llegir, de fer-se preguntes i de buscar-hi respostes. 
Seguim. Un 5,5% de la població afirma que va llegir entre 9 i 12 llibres. Sensacional! Gairebé un al mes. Suposo que és la franja de població més sensible a les informacions que facin referència a tot aquest món, la que s'interessa pel que li puguin fer arribar al respecte, la que pot parar atenció al que li ofereixin els suplements culturals de la premsa.
I encara hi ha més. Hi ha qui llegeix més de 12 llibres, però és irrellevant a efectes estadístics. 

Intento extrapolar dades: Una persona que tingui l'hàbit de llegir amb regularitat pot llegir al voltant de 500 llibres al llarg de la seva vida (poden ser més, però hem de ser realistes. Calen grans esforços lectors per multiplicar aquestes quantitats). I amb condicionants així, perquè la vida no és eterna, cal ser molt curosos en la tria.

LIJ - Matilda, de Roald Dahl

Roald Dahl; Quentin Blake (il·lustrador)
Matilda
Barcelona: Ed. Empúries, 2009

Col·lecció L'Odissea, 4

240 pp.
ISBN: 978-84-9932-031-1

(Aquesta edició es troba descatalogada. Actualment hi ha una nova edició a Grup 62 a la Col·lecció Biblioteca Roald Dahl)

Entre les diverses commemoracions d'aquest 2016 hi ha la del centenari del naixement de Roald Dahl (1916-1990), un dels grans noms de la LIJ i un mestre indiscutible del relat curt. I com que no hi ha millor homenatge a un escriptor ni millor manera de mantenir viu el seu  llegat que llegint les seves obres és el que he fet. No tant pel centenari que se celebra, sinó perquè era un dels molts deures que tenia en matèria de lectura. 

Roald Dahl (1916-1990)

Matilda és una nena de cinc anys d'allò que la nova psicologia ara denominaria d'altes capacitats. És una nena sensible i inquieta que té la desgràcia de tenir uns pares que no se l'estimen ni la valoren. 
Dahl posa al centre del seu relat aquesta nena i el dret que té a ser considerada i respectada. I fa un retrat corrosiu i demolidor dels adults que no estan a l'alçada de les seves responsabilitats; que no són capaços d'estimar els infants ni s'esforcen a comprendre'ls i ajudar-los. Un retrat fet d'elements esperpèntics que colpeja amb contundència sobre aquells aspectes del comportament adult cruels o que contenen elements que el fan ridícul o fins o tot grotesc. M'ha sorprès la mirada dura i sense contemplacions de Dahl sobre aquests adults.
Comença pels pares de Matilda. Un pare que s'enorgulleix d'enriquir-se entabanant als clients que li compren cotxes de segona mà, que només té ulls per al seu fill mascle i que ignora i menysprea a la seva filla. Segueix per la mare, una dona que ocupa el seu temps lliure anant a jugar al bingo en lloc de compartir-lo amb la seva filla. I acaba amb el retrat cruel i ple d'excessos de la senyoreta Trunchbull, la directora de l'escola on va Matilda, una persona que odia els nens només pel fet de ser petits; l'antítesi del que hauria de ser una persona que treballi en una escola. 
Aquests personatges funests tenen el seu contrapunt en la senyoreta Honey, la dolça i comprensiva mestra de la Matilda, que té prou sensibilitat per escoltar-la i ajudar-la.
No diré res més sobre la trama argumental, que té el poder d'atrapar-te i mantenir-te en tensió fins a la darrera pàgina, amb un final que es presta a suggeridores interpretacions. M'ho he passat molt bé i crec que val molt la pena.

Quentin Blake (1932)

Els llibres de Roald Dahl no serien els mateixos sense les il·lustracions de Quentin Blake (1932), que va il·lustrar els seus 19 llibres i que en bona part per això va rebre el 2002 el Premi Hans Cristian Andersen d'Il·lustració en reconeixement a la seva trajectòria com a il·lustrador de llibres infantils. Són il·lustracions a una tinta, de traços senzills però expressives; que podries imaginar formant part d'un còmic, però que donen un eficaç suport a la narració.

"i tot allò que és bell, del bell se n'evadeix, o per l'atzar o bé pel curs del temps cruel."

Aprofiteu l'aturada estiuenca per gaudir d'aquest meravellós sonet de Shakespeare, ara que es commemora el quart centenari de la seva mort. Mai oblidarem allò que formi part de nosaltres.


Sonet XVIII, de William Shakespeare from blocsdelletres on Vimeo.


SONET XVIII, de William Shakespeare

¿Et comparo amb un dia del temps primaveral?
En tu hi ha més bellesa i més comportament:
els bells capolls del maig sovint sacseja el vent,
i a tota primavera li arriba el seu final.
Massa ardent, de vegades, fulgura l'ull del cel
i sovint el seu rostre daurat empal·lideix,
i tot allò que és bell, del bell se n'evadeix
o per l'atzar o bé pel curs del temps cruel.
Però la teva primavera durarà,
guardarà la bellesa com una recompensa,
i detenir-te en l'ombra la mort no es vanarà
quan en versos eterns el temps tu puguis vèncer,
mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar,
mentre els meus versos visquin i et puguin recrear.

(Versió de Salvador Oliva)

(«Els sonets de Shakespeare», en versions de Salvador Oliva, van ser editats en un volum per Editorial Empúries l'any 2002)

L'altra cara de la veritat, de Donna Leon

Donna Leon
L'altra cara de la veritat
Barcelona: Edicions 62, 2009
Col·lecció El Balancí, 608
312 pp.
ISBN:  978-84-297-6206-8
PVP: 18,50€ / 6,99€ (epub)

La novel·la negra gaudeix d'una gran popularitat entre els lectors perquè compta amb atractius singulars. No són només intrigues criminals que poden enganxar fàcilment per les altes dosis d'intriga que mouen, sinó que aporta diferents graus de denúncia de tot allò que degrada les societats; ens parla del que les corromp. Els crims d'una societat dibuixen el seu estat de salut, ens traslladen a tot allò que va minant la seva fortalesa. 
Tenia ganes de descobrir la complexa i atractiva personalitat del Guido Brunetti i imaginar-me els racons venecians per on passen les seves històries. No és només un comissari de policia escrupolós i exigent amb la seva feina; és un personatge culte, llegit, amb inquietuds, crític amb els valors de la societat, observador, reflexiu, marit i pare preocupat pels valors que vol transmetre als seus fills. Una persona que té una sensibilitat i una vida més enllà de la seva feina i que té coses que el fan humà. 

En aquesta novel·la hi ha un crim, és clar; implicacions de la Camorra i d'altres morts que cal esclarir. Però posa també damunt la taula paràmetres molt presents a la nostra societat, com són el consumisme, l'obsolescència programada i el tractament i gestió dels residus que generen. En tot moment prima la intriga criminal, la investigació que es du a terme, les reflexions que genera el procés de resolució; però també cal afirmar que hi ha una crítica velada al model consumista de la nostra societat, al que suposa encolomar de forma mafiosa aquests residus a països del Tercer Món per evitar els costos que suposa el seu tractament i gestió; a la cobdícia que mou el món. 
Si algú dubta de la utilitat de les humanitats en aquest llibre hi trobarà respostes. Brunetti llegeix els clàssics, no veu la tele i en té prou amb una dona que llegeixi al seu costat; però ens fa evident una vegada més que la literatura és el gran reflex de la condició humana, que llegir ens acosta al seu coneixement (i que també ajuda a certes deduccions detectivesques). 
M'ha agradat. I repetiré. Una creació com la de Guido Brunetti s'ho mereix.

El jardí dels xiprers

El jardí dels xiprers té per fruits les estrelles,
que es gronxen al fons de nits d'estiu.
La vida, una i nua a través dels cent vels,
reprèn vostra vellesa i n'escampa el caliu.