diumenge, 12 de maig de 2013

El regust amarg d'un fracàs


Com a lector confés no m'alimento només de paraules. Ja he confessat en alguna altra ocasió que el bàsquet forma part del top ten de les meves aficions. I com a manresà, bagenc i català tinc el cor amb el Bàsquet Manresa (que ara, per coses del patrocini, ha passat a dir-se La Bruixa d'Or). Ja aviso, per tant, que en aquesta entrada parlaré de bàsquet i, més concretament, del Bàsquet Manresa.
Som un club petit que amb treball, encert i sobretot molt d'entusiasme també hem tingut els nostres moments de glòria. Però el realisme sempre apuntava que el nostre principal objectiu només era ser un dels setze primers equips de la Lliga. Això simplement volia dir no baixar i seguir enfrontant-nos a alguns dels millors equips del continent. Aquest era el nostre èxit particular: mantenir-nos entre els millors i competir amb dignitat contra qualsevol.
El miracle manresà consistia a aconseguir-ho amb el pressupost més baix dels possibles. I cada any el mateix. Bastir un equip competitiu contractant talent jove d'arreu en progressió, treballant-lo i esperant la seva eclosió. Aprofitar-la una o dues temporades abans no marxés a un equip amb més recursos econòmics i tornar a començar. I tot això complementat amb jugadors més veterans i consolidats que poguessin garantir lideratge, experiència, rendiment i un equilibri en el funcionament de l'equip. Hi ha anys que això ens ha funcionat, però sempre era una aposta de risc. Calia, a més a més, començar molt forts a l'inici de la competició (quan els altres encara no estan prou rodats) per a gaudir de seguida d'un coixí de victòries que donés confiança en les possibilitats de l'equip i esperar que les lesions respectessin els jugadors i no trenquessin un equilibri que sempre era precari.
Enguany se'ns han ajuntat massa coses: jugadors que han començat la competició fora de forma degut a un estiu carregat de partits per competicions internacionals, apostes que no han funcionat, lesions greus d'homes fonamentals,... I pocs diners per canviar alguna peça.
A l'equip li ha mancat un punt de competitivitat i maduresa per guanyar partits que ja eren a la butxaca. Sempre ha donat la sensació de ser un equip molt justet, sense equilibri de línies, amb mancances defensives, amb poca capacitat per a jugar adequadament els moments que són decisius per a guanyar un partit. No n'hi ha hagut prou amb el suport entusiasta i coratjós de l'afició. A l'equip li han mancat coses fonamentals per a competir i poder guanyar partits.
Com en tot treball col·lectiu l'entrenador té responsabilitat però no culpa. Li hem d'agrair moltes coses al Jaume Ponsarnau: la seva implicació personal en el projecte, la seva generositat i el seu treball incansable, el rendiment que ha sabut treure dels recursos que disposava,.... Crec que és un molt bon entrenador. Però ja fa dies havia comentat i tenia la sensació que s'acabava el seu cicle al club. Crec que és bo que els entrenadors sàpiguen veure quan acaba una etapa seva, que no se'ls hagi de fer fora per dinàmiques negatives i una acumulació de mals resultats. I m'alegra veure que ha estat prou intel·ligent per adonar-se'n i sortir per la porta gran amb el respecte i l'estima de tots. Estic segur que no li faltaran ofertes per a seguir treballant del que a ell li agrada. 

Avui era un dia especial al Nou Congost. Era l'últim partit d'aquesta temporada al pavelló i el dia del seu comiat després de més de dos-cents partits dirigint l'equip a l'ACB. El públic l'ha rebut amb aplaudiments de reconeixement i agraïment pels serveis prestats. Tenia l'esperança que l'equip volgués acomiadar-se deixant un bon gust de boca en els afeccionats, jugant bé i, si podia ser, guanyant. Al davant hi havia un dels equips més fluixos de la competició que tampoc ha fet res de l'altre món. Però una vegada més tampoc ha pogut ser. L'equip ha mostrat amb cruesa les seves limitacions i desequilibris i ha tornat a caure (76-92) donant una imatge tristíssima i decebedora d'equip desgavellat i sense ànima. Fi d'etapa i fi de cicle.
No sé on competirem a la propera temporada. Per mèrits esportius ens toca una devaluada LEB, però el primer pas és començar a planificar un equip nou, del que s'han de canviar moltes peces, començant per l'entrenador. I una vegada més, sabent amb el que comptem i sense estirar més el braç que la màniga, fer-ne una aposta equilibrada i realista.
Siguem on siguem la temporada que ve seguirem omplint el Nou Congost els caps de setmana de partit (amb un llibre per a les estones mortes) sota el crit de "Força Resa!"


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada