Dies com els altres

La tradició, les expectatives de viure uns dies amb un caliu especial, la vermellor de les festivitats del calendari,... m'havien fet viure anys enrere aquestes dates amb una il·lusió que les diferenciava de qualsevol altra. Guarnir la casa, muntar el pessebre, preparar detallets, un dinar especial, compartir una taula i les llargues sobretaules on es passa revista a tot, obrir regals, els moments d'il·lusió,.... 
El fet de compartir i retrobar amics i familiars que no veus habitualment era motiu suficient per desitjar que arribessin els dies que ho feien possible.
Eren dates on el món, tot allò que ens envolta, ni que fos per poc, semblava millor del que en realitat és.
Enguany, per circumstàncies personals, he descobert l'altra cara d'aquestes dates. Hi ha rutines que no fan festa, hospitals que no deixen de funcionar, residències que segueixen tenint cura de la gent; persones que no deixen de treballar per a que tot segueixi rutllant, amb només petits detalls que recorden el que altres celebren.
També he pogut observar que aquestes dates no manlleven el dolor, la tristor ni la malaltia. Hi ha persones que, malgrat la festa, els brindis i l'alegria dels altres, qui sap si forçada, segueixen incapaços d'esbossar un somriure.
Crec que aquest bany de realitat al costat dels qui treballen i dels qui pateixen ha tingut la seva cara positiva i m'ha fet adonar que, en el fons, no deixen de ser dies com els altres.