dimarts, 27 de juliol de 2010

Taxus baccata


Voldria parlar avui d'un altre ésser viu escàs i valuós: el teix. El teix és un arbre singular, de creixement lent, de gran longevitat, del que existeixen exemplars mil·lenaris. És un arbre que, per la toxicitat de les seves fulles i fruits ha viscut envoltat d'una certa llegenda negra i ha viscut associat a la mort i a pràctiques paganes relacionades amb la cultura celta, per a la qual era un arbre sagrat. Potser per aquest motiu és un arbre que pot trobar-se al costat d'algunes esglésies cristianes, que van ser construïdes per neutralitzar-ne els cultes pagans que s'hi practicaven.


Ara fa uns anys es va descobrir que un component de la seva escorça, el taxol, era molt eficaç en tractaments de quimioteràpia contra el càncer. D'això n'ha quedat fer una sessió de taxol, i els qui han viscut de prop un cas de càncer segurament ja sabran a què em refereixo. Per sort, s'ha descobert la manera de sintetitzar aquesta substància en laboratori i evitar una sobreexplotació d'aquests arbres ja escassos que hagués provocat la seva desaparició.
La seva fusta, molt resistent (pràcticament mai es podreix) i dura, és molt apreciada pels fusters. I des de fa centenars d'anys ha tingut molts usos. Des de molt antigament s'han fabricat eines de molta eficàcia, com per exemple destrals, amb la seva fusta. Els millors arcs eren de teix, i s'havia utilitzat per a fabricar eixos de carros i sarcòfags.
La muntanya palentina conserva potser la teixeda més important d'Europa, la Tejera de Tosande, amb uns 8000 exemplars d'aquests fascinants arbres. S'estan impulsant programes per reproduir i conservar aquesta espècie, que ha de lluitar contra el creixement de la fageda, que dificulta el seu desenvolupament. Resulta fascinant descobrir exemplars potser mil·lenaris, amb la seva soca d'arrels recargolades, que ens porten a imaginar mil i una aventures de follets entremaliats entre les giragonses de les seves formes capricioses.
Un tresor més que hem de conèixer, valorar i preservar.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Quercus

M'agraden els arbres monumentals, 
descobrir com han arribat a fer-se amb el pas dels anys, com han superat dificultats, d'altra banda com tothom, fins a fer-se presents als nostres ulls. M'embadaleix la seva presència, sento ganes d'abraçar-los i d'impregnar-me de la seva força. Avui, per terres palentines, n'he descobert un altre. L'anomenen "El Roblón", és un roure que fa gairebé onze metres de circumferència i es diu que té un mínim de vuit-cents anys, tot i que s'apunta que podria tenir una antiguitat d'uns mil cinc-cents. És impressionant com la natura és capaç de modelar amb tenacitat formes capricioses plenes d'encant i fer-les sobreviure a mil guerres entre humans sense trencar l'harmonia de l'entorn.
El dia era preciós, d'un cromatisme de colors purs ple de contrasts: el blau del cel, el blau fosc de l'aigua dels embassaments, el verd intens de les rouredes, el groc dels camps acabats de segar, el gris de la pedra de les muntanyes,... Tot apareixia pur davant les nostres mirades. I el silenci. És magnífic quan només sents el pas del vent entre les branques i descobreixes algú més com tu gaudint dels encants del paisatge.
No m'agrada el turisme massiu, prefereixo llocs que siguin el que són sense trair la seva essència per culpa del turisme. El turisme com a complement del que són, però mai a canvi del que els atorga personalitat. Prefereixo trobar poca gent, però compartint uns mateixos valors. Gaudir, però sense degradar. I aquí, de moment, ho estic trobant.

diumenge, 18 de juliol de 2010

Des del terrat

Hi ha petits plaers que són ben bé de l'estiu, de quan has deixat enrere les obligacions laborals i gaudeixes de temps de vacances. Hi ha un moment del dia, quan l'albada deixa pas als primers raigs de sol i els silencis encara dominen el paisatge urbà, que pots gaudir d'aquella fresqueta que et tonifica després d'una nit xafogosa i et convida a una primera lectura. Potser no resulta especialment glamurós visualitzar Montserrat, però per a mi és un privilegi gaudir d'aquesta vista preciosa que forma part del meu paisatge quotidià i que no em canso de repetir dia rere dia. M'agrada observar per un breu instant la serralada sense moure'm de casa i sobretot, quan el cel és ben blau i no hi ha cap núvol. És un moment especial del dia que m'agrada viure intensament i que em fa adonar del goig d'encetar un nou dia. Encara és més gran el plaer quan no hi ha horaris ni obligacions immediates i tens temps  per a tu, per a viure lliurement instants com aquest.

LIJ - Un pinyol farcit de fada

Josefina Llauradó; Armand González(il·lustrador)
Un pinyol farcit de fada
115 pp.
Barcelona: Animallibres, 2010
Col·lecció La formiga groga, 24
ISBN: 978-84-96726-83-3


Un pinyol farcit de fada és una narració força original, plena de fantasia i elements màgics, que ens convida a ficar-nos dins d'un llibre i a viure aventures amb els seus personatges, en un curiós exercici de metaliteratura.
Compta amb elements atractius: protagonistes bohèmies (una àvia que escriu i il·lustra contes i la seva germana, que es dedica a l'esoterisme amb una bola de vidre), el cove de les paraules, una fada trapella que s'escapa del conte d'on forma part,...
La història podria donar força de si, però la sensació és que els seus elements no s'aprofiten prou, tenen un desenvolupament molt convencional i a estones avancen amb dificultat.
El conjunt, però, és llegidor, aporta dosis d'humor, pot fer passar una estona distreta i malgrat el to un pèl massa infantil pot resultar adequat per a nens i nenes a partir de 8 anys.

dimarts, 13 de juliol de 2010

De llibres, llibres digitals i biblioteques personals

A l'escola on treballo fa anys que desenvolupem un programa per a la reutilització dels llibres de text. En sóc un defensor abrandat perquè més enllà d'una opció de consum que incideix en el millor aprofitament dels recursos fomenta altres valors de gran importància com ara un ús curós i respectuós del material que utilitzem i una actitud que ens consciencia positivament com a usuaris d'allò que és públic. El que és públic és de tothom i tots en som responsables del seu manteniment.
Això em sembla molt vàlid a l'escola, però alhora també crec que l'escola hauria de fomentar la valoració del llibre com a element de consum cultural i estimular en cadascun de nosaltres la formació d'una biblioteca pròpia. De vegades penso en els llibres que havia llegit quan era xic i en els que he anat comprant amb el pas dels anys. La meva biblioteca personal parla molt de mi, de la formació que he rebut, dels meus valors, del que estimo, del que he anat descobrint, de les meves preferències personals, de l'actualitat i la història literària d'aquests darrers quaranta anys,... Tot això té un valor perquè crec que una persona és també allò que llegeix.
Em preocupa, per tant, trobar el punt d'equilibri necessari entre els valors del reciclatge i la reutilització dels manuals que utilitzem a l'escola i la valoració del llibre com a objecte de consum cultural. Quedi clar també que això que dic no suposa ignorar el paper que juguen les biblioteques a l'hora de satisfer les necessitats de lectura de la gent. Les valoro, les utilitzo i poden ser una opció única absolutament vàlida de lectura. Però deixeu-me reivindicar una mica la bibliomania. A mi m'agrada“posseir “ aquells llibres llegits que m'han deixat una empremta. Tornar-los a obrir passats uns anys i rememorar sensacions llunyanes. Rellegir.
En aquesta època de canvis tecnològics que afecten el món del llibre hem de ser curosos i primmirats. No ens hem de deixar enlluernar pel canvi tecnològic sense valorar acuradament el que comportarà. No renego dels canvis, els segueixo amb curiositat i interès, però no voldria caure en la precipitació. Crec, i és la meva opinió personal, que hem de tendir cap a la convivència de suports, però no a la substitució. Totes tenen els seus punts a favor.
No crec que el llibre digital substitueixi el llibre en suport paper. Conviuran. Una persona lectora viatgera o que hagi de passar una llarga temporada fora de casa potser preferirà un leqtor amb els seus ebooks abans que carregar el seu equipatge amb molts volums. És a dir, la tecnologia satisfarà noves necessitats i tindrà el seu públic (a EEUU, que van una mica endavant en aquests i altres temes, el llibre digital no arriba al 5% del mercat del llibre), però no substituirà el suport tradicional. Crec que Umberto Eco té bona part de raó quan afirma “El llibre és com la cullera, el martell, la roda, les tisores. Una vegada s'ha inventat no es pot fer res millor” (i ho diu ell que té també una part de la seva biblioteca en format digital perquè reconeix que li va més bé per a fer determinades consultes).
Preocupa la vulnerabilitat i la presència efímera de molts suports digitals. Et veus obligat a fer còpies de seguretat i a tenir les coses dues, tres o quatre vegades per la por de perdre-les, i diria que tots hem tingut més d'un disgust en coses d'aquestes. Duren poc i angoixen qui els posseeix. Hi ha gaire gent que pugui veure cintes de vídeo de fa vint anys?. Tens la sensació que tot dura molt poc. Que el progrés tecnològic obre una cursa sense aturador cap a nous ginys cada cop més sofisticats. Però... millors? I això crea alguns dubtes i recels.
El llibre en suport paper, com a mínim, no depèn ni de l'electricitat ni de cap reproductor per a ser llegit. I podem seguir llegint (tot depèn de les qualitats, però) llibres impresos fa molts i molts anys.
A l'escola ja sentim la pressió pels llibres digitals. No negaré que un tema de Coneixement del Medi pot guanyar molt amb tots els elements interactius que s'hi poden afegir a l'hora de treballar-lo. Això és un avenç que la tecnologia facilita. I també és veritat que alumnes amb algun tipus de discapacitat (sobretot motriu) poden veure compensades les seves limitacions amb l'ús de les TIC. Tot això ho hem de saber incorporar al treball que desenvolupem a l'escola. Però hem de saber valorar acuradament quin treball hem de desenvolupar per afavorir la motricitat fina, la maduració del grafisme, quina necessitat tenim del suport paper.
Hem de saber avançar amb seguretat en la direcció correcta i ho hem de fer després de serenes i aprofundides reflexions sobre tot el que es mou al voltant del fet educatiu.



dijous, 8 de juliol de 2010

LIJ - Una mort massa salada

Jaume Cela/Juli Palou; Pep Brocal (il·lustrador)
Una mort massa salada
151 pp.
Barcelona: Animallibres, 2010
Col·lecció La formiga vermella, 23
ISBN: 978-84-96726-62-8



Una mort massa salada és una narració d'ambientació estiuenca adreçada a nens i nenes a partir de 9-10 anys que incorpora ingredients de novel·la negra. Ens trobem amb una protagonista de vocació detectivesca, una colla de companys que estiuegen al mateix poble (Begur) i l'aparició d'un cadàver amb signes de violència. Com a narració resulta amena i llegidora, però amb una temàtica com la que tracta caldria resoldre satisfactòriament elements com el llenguatge, que ha d'esdevenir creïble; i un desenvolupament de la trama que ha d'oferir versemblança. Es vol jugar amb elements adults (un crim, un sicari, persones corruptes, temes foscos de diners,...) però amb un tractament “infantil”, apte per a ser digerit per nens. I la combinació grinyola.
La trama es complementa amb els elements que aporta l'entorn familiar i de relació de la protagonista, una relació epistolar amb un amic que sembla més que un amic, l'aportació “professional” d'una amiga de la mare i el testimoni d'una noia de passat convuls que viu alhora sota la protecció i l'amenaça del criminal.
He tingut la sensació que eren elements necessaris per completar les 150 pàgines del llibre, però que no han estat suficientment treballats.
La manera com la Marta/Xarloca entra en contacte i es fa amiga de la Susi/Dolores resulta artificiosa i gens creïble; la informació sobre tota la trama criminal és confosa i no aporta el que hauria d'aportar. Potser es pensa que com va adreçat a nens no cal més, però llavors cal plantejar-se la temàtica que s'ha volgut desenvolupar a la narració.
El conjunt, llegidor com ja he dit abans i que pot fer passar una estona més o menys distreta, té un problema de credibilitat i versemblança i en cap moment transmet l'angoixa de persones que s'estan relacionant amb criminals que maten i que són capaces com si res de ficar-se a casa seva. Tot plegat massa fàcil i tou.
A qualsevol narració cal demanar-li un mínim de coherència i rigor si no volem acabar convertint la literatura infantil en un gènere menor on tot s'hi val. 

diumenge, 4 de juliol de 2010

Temps de llibertat






Sí, crec que aquest és el sentit de les vacances.
Temps per a relaxar el cos i la ment, per retrobar-te amb les teves essències.
Temps de quotidianitats volgudes i retrobaments, amb moltes ambicions i pocs horaris.
Temps de petits plaers que vius intensament.
Temps d'afeccions i endreces, de posar en ordre allò que el pas del temps enterboleix.
Temps de descobertes i balanços.
Temps de capvespres a la fresca i lectures que s'allargassen fins ben entrada la nit.
Temps de records i enyorances, de somnis i neguits, però també de projectes i visions que vas esbossant i dibuixant de mica en mica.
Temps de viure a poc a poc i gaudir del silenci.
Temps de llibertat i per a viure...
...en llibertat!
Bon estiu i bones vacances (si en feu)!