Ai, el paper!

Des de fa un cert temps intento compatibilitzar la lectura de llibres en paper amb la lectura de llibres en format digital. El meu lector de llibres electrònics (eReader) forma part dels meus gadgets preferits, d'aquelles aportacions que la tecnologia ens ha ofert per, en teoria, fer-nos la vida millor. Li tinc estima i aprecio molt tot allò que m'ofereix. S'ha fet un lloc en la meva vida i li reconec les virtuts. Però hi ha coses que no pot substituir. 
He crescut impregnant-me de les sensacions que m'ha proporcionat llegir llibres en paper. M'he sentit atret pel disseny d'una coberta, m'encanta olorar les pàgines amb la tinta encara fresca del llibre acabat d'editar, passar-les amb els dits; col·lecciono punts de llibre i m'agrada recollir amb quin punt he llegit un llibre determinat, m'emociona veure que el punt va avançant entre les pàgines del llibre i s'acosta al final. M'agrada portar un llibre a les mans i poder visualitzar en quin punt em trobo, calcular quant em falta per acabar. 
Les biblioteques i les llibreries t'ofereixen la possibilitat de llegir la contracoberta i facilitar-te la tria. 
I és que un llibre és això, un objecte on el paper té un paper central i que desenvolupa en cadascú de nosaltres una mar de sensacions irreemplaçables que impregnen definitivament el nostre ADN. 
Un epub és una obra reduïda a arxiu, però que perd tota aquesta sensualitat que es genera en contacte amb el llibre de paper. 
I així em trobo: quants més llibres de paper llegeixo més ganes tinc de llegir-ne d'altres i més em costa llegir-ne en el lector. Ai, el paper!

Diarios, d'Iñaki Uriarte

Iñaki Uriarte
Diarios 1999-2010. Edición completa seguida de un epílogo
Logroño: Pepitas de calabaza, s.l., 2019
544 pp.
ISBN: 978-84-17386-40-5
PVP: 28,50€

He arribat als Diarios d'Iñaki Uriarte (Nova York, 1946) per una recomanació entusiasta al suplement Culturas de La Vanguardia.
No sé massa per què però darrerament, com a lector, em sento atret per allò que podríem denominar la literatura del jo. Una literatura que parli dels aspectes més íntims de les persones, del que pensen, del que han viscut,...; conscient que hi ha autors que han volgut projectar una determinada imatge de si mateixos a partir dels seus llibres. Potser buscant allò que és con-substancial a l'existència humana i connexions amb el que jo també he sentit i penso.
Em ve de gust llegir llibres de memòries, dietaris, autobiografies,... Testimonis de vida.
Això m'ha portar a descobrir un autor interessantíssim i una petita editorial de Logronyo amb un catàleg atractiu i de molta personalitat.
He de confessar que no sabia qui era Iñaki Uriarte. Va néixer a Nova York per circumstancies familiars i de ben petit la seva família, benestant, es va traslladar a Sant Sebastià, d'on era originària. Ha viscut a diverses ciutats, inclosa Barcelona, i ara resideix a Bilbao.
No té remordiments per a confessar que treballar, el que la gent entén per treballar, no ho ha fet mai. Ha dut una vida més aviat ociosa entregat preferentment a la lectura. S'ha procurat uns mínims ingressos exercint la crítica literària per al diari El Correo de Bilbao, fent col·laboracions periodístiques, presentacions de llibres i similars. Amb això i algun rendiment del patrimoni familiar n'ha tingut prou per viure.
És capaç de fer aquesta presentació:
"He estado en la cárcel, he hecho una huelga de hambre, he sufrido un divorcio, he asistido a un moribundo. Una vez fabriqué una bomba. Negocié con drogas. Me dejó una mujer, dejé a otra. Un día se incendió mi casa, me han robado, he padecido una inundación y una sequía, me he estrellado en un coche. Fui amigo de alguien que murió asesinado y fue enterrado por los asesinos en su propio jardín. También conocí a un hombre que mató a otro hombre, y a uno que se ahorcó. Solo es cuestión de edad. Todo esto me ha sucedido en una vida en general muy tranquila, pacífica, sin grandes sobresaltos.” 

Amb el seu gat Borges

I a partir d'aquí les pàgines dels seus Diarios (publicats inicialment en tres volums:Tomo I: Diarios (1999-2003), Tomo II: Diarios (2004-2007 i Tomo III: Diarios (2008-2010) ) són una mostra de la seva intel·ligència esmolada escrita des de la més absoluta llibertat.
Parla del que llegeix (amb moltes referències als Assaigs de Montaigne, tot un referent per ell; així com a d'altres pensadors. I a escriptors com Borges, que demostra haver llegit a fons i conèixer bé), del que pensa, del que fa, de les persones amb les que tracta, de temes de l'actualitat política, de records familiars,... Tot té cabuda, sense més referències temporals que l'any en que van ser escrites.
Vas llegint i no ets capaç de predir el que et trobaràs a la pàgina següent. Va saltant d'una cosa a l'altra constantment.

M'he aturat sovint a reflexionar sobre algunes de les seves afirmacions i quan m'he adonat que allò era un festival m'he proveït d'un llapis per anar subratllant afirmacions i cites sobre les quals vull tornar.
Llegir-lo ha estat una experiència lectora que té molt de descoberta.
La bona literatura t'ha de connectar amb la vida i la seva empremta i els seus Diarios ho fan. 

Ah! I per si això fos poc l'edició del llibre, acuradíssima, és de 10, de la millor qualitat. Una joia que val la pena no perdre's.

Senectus

Els antics romans establien l'inici de la vellesa als seixanta anys. Avui els faig i no puc queixar-me. Gaudeixo d'un nivell de salut física força acceptable i la meva ment manté en forma les seves facultats. Podria dir allò de jo ja firmaria, perquè la veritat és que no em sento vell en el sentit de decrèpit i valoro el capteniment que mostro quan analitzo qualsevol fet o circumstància. Sense adonar-me he acumulat una experiència de la vida que em permet ponderar les coses i guanyar una distància i una objectivitat que trobo valuoses. I és una fase de la vida a la que arribes, en la que et situes plàcidament disposat a gaudir-la a fons. Perquè, malgrat les moltes incerteses que envolten la vida, se t'obre l'expectativa d'uns anys on disposaràs de temps per a fer el que et vingui de gust; per a gaudir d'aquelles coses a les que potser per manca de temps no t'hi has pogut dedicar tot allò que voldries. 
Com reflectia l'estimat Josep Maria Espinàs en un dels seus llibres, la vida és un inventari de jubilacions, de coses que un dia deixes de fer. Però deixar de t'obre un camí d'infinites possibilitats on t'aferres a la vida fins al darrer alè.

Paradoxes del confinament

Al costat de les estadístiques i les notícies sobre el control de la pandèmia i les fases de desconfinament, destaquen darrerament notícies alarmants i fins i tot catastrofistes sobre el futur de l'economia: caiguda de l'activitat, atur, tancament de negocis, endeutament,... En definitiva, empobriment i nova misèria per al futur més immediat. I tot això ha anat destapant i fent evidents els febles fonaments sobre els que reposava el nostre suposat progrés com a societat. Quan la gent, forçada per les circumstancies, ha reduït el consum i l'ha centrat en les seves necessitats bàsiques, el daltabaix ha estat considerable i l'economia s'ha desplomat. La lògica del progrés és perversa, perquè ens redueix a mers consumidors de béns i serveis, quants més millor, per a mantenir el progrés econòmic i el benestar de la societat. Sense consum baixa la recaptació i s'afebleixen les polítiques socials. I és dur admetre que tot allò que defineix l'estat del benestar depén de que la màquina de l'economia no s'aturi. 

Personalment celebraré que de la superació de la pandèmia quedi una societat on es valori més el consum de proximitat, on es reforci el teixit industrial i la producció de béns bàsics, on es valori el que tens a la vora i hi hagi menys vols d'avió i menys creuers; on l'aire sigui més net i menys pol·lucionat. 

És l'oportunitat de superar la condició de mers consumidors i treballar per esdevenir persones que visquin prenent decisions coherents i en harmonia amb l'entorn.

L'encís esclatant i efímer dels pipiripips

La rosella és una de les flors amb més denominacions territorials. Algunes resulten entranyables, com ara pipiripips (pròpia d'aquí al Bages) o badabadocs (Castellar-Sant Quirze). Però si ens movem per territori català descobrirem paraules com ara babol/ababol, capellà, caputxí, colet, gall, gallaret, gallgallaret, lloca, paparota, paramà, quicaraquic,... I segurament me'n dec deixar.
Una riquesa lèxica que esdevé un autèntic tresor. 
I si té tantes denominacions és perque és molt comuna i present arreu. Creix espontàniament al mig dels camps de cereals i per les vores dels camins, tenyint cridanerament de vermell el paisatge. 
La seva presència convida a l'aturada i l'observació, a convertir-te en un badoc.
L'espectacle de verd i vermell dels camps és intens i el seu missatge ben clar: La primavera és aquí!

Coses que aprenc

A la vida, més que fer grans coses, potser es tracta de fer grans les coses petites.

De la poesia a l'espai públic

És habitual recórrer a l'escultura i la poesia quan es dissenyen parcs i jardins. No tan sols per l'efecte estètic, sinó perquè també són espais que conviden a l'aturada i la contemplació, on és més fàcil assaborir tot allò que les conformen. Són espais propicis a l'homenatge, al record de gestes i persones, envoltats de verd i vida.

Aquestes primeres passejades de la fase 0 m'estan permetent aturar-me i observar elements que abans em passaven desapercebuts, ja fos perquè hi passava amb cotxe o amb les presses que impregnen habitualment el nostre ritme de vida. I és una altra de les coses que vaig recuperant. 

Avui he parat atenció en un llarg mur de formigó que separa una de les carreteres d'accés a la ciutat de la masia de Can Font, on hi ha el Centre de l'Aigua del Parc de la Sèquia. El formigó és un material allunyat de la calidesa que aporta la fusta, per exemple. L'associo a fredor, duresa, a llocs inhòspits; però els dissenyadors d'aquest espai han tingut la bona pensada d'incorporar la poesia per a trencar aquesta fredor que transmet el mur. I han pensat en aquell conegut cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit sobre les formigues. 

Com a mestre, quan he treballat la poesia amb els alumnes, sempre els hi he volgut transmetre que la poesia és divertida, que ens convida a jugar amb les paraules i a expressar-nos d'una manera diferent. Propostes com rodolins, cal·ligrames o acròstics sempre m'han donat molt de joc. I crec que m'han ajudat a que els alumnes li perdin la por i gaudeixin amb les possibilitats del llenguatge.
Per això avui he celebrat trobar-me un cal·ligrama a l'espai públic que s'hi integra amb tota naturalitat i que ens permet que quan ens preguntin Què és un cal·ligrama? nosaltres puguem respondre: Un cal·ligrama és això!         

Darrere l'estadística

Diuen que la mort d'una persona és un drama. Tots hem patit la pèrdua d'una persona propera o coneguda i ens podem imaginar el dolor que ha provocat el seu decés per als amics i familiars. Sentim que és una experiència propera a la nostra i podem empatitzar i compartir el seu dolor. 
De la mateixa manera, quan s'ha esdevingut un succés que ha provocat la mort de vàries persones parlem d'una tragèdia, de quelcom funest que ha dut la desgràcia a vàries famílies. El dolor és més gran, però encara es pot abastar i nosaltres obrir-nos a la compassió amb els afectats. Però... què passa quan parlem de centenars de morts un dia rere l'altre?
Resulta inabastable, monstruós, perdem la capacitat d'imaginar-nos el patiment que genera la dada i el reguitzell de dolor que deixa al darrere. És insuportable si no hi posem distanciament i ho reduïm a una estadística que ens acompanyi discretament. I diria que és el que fem o el que hem acabat fent. Per pura supervivència emocional, per fer-ho suportable. Hem acabat celebrant amb un deix d'esperança que ahir només hi haguessin uns pocs centenars de morts. 
Enmig d'aquest entorn depriment cal aferrar-se a l'esperança i a les notícies positives perquè, com diuen les pancartes que pengen dels balcons, tot anirà bé.

Confinament i lectura

Imatge obtinguda de la xarxa

Seria d'il·lusos creure que l'actual situació de confinament transformarà els hàbits lectors de la ciutadania. La lectura pots gaudir-la o patir-la, motivar-te o avorrir-te, il·lusionar-te o omplir-te de recels. I és que és una qüestió íntima i personal on tenen molt a veure vivències, models, gustos i preferències. Hi ha qui ha tingut males experiències, o bé dificultats per a llegir correctament i gaudir del que transmeten les paraules, o que no ha trobat lectures que l'hagin motivat o fet gaudir. 
Certament hi ha gent per a tot i el gran repte de cadascú és descobrir allò que el fa gaudir o dona sentit a la seva vida. 
Com a lector m'agrada trobar gent amb la que compartir aquesta passió, ànimes bessones que gaudeixin fent el mateix  que jo, i no deixo de sentir una respectuosa recança pels qui no han tingut la sort de sentir el mateix que un lector quan llegeix.
Aquests dies de confinament proporcionen els requisits necessaris per a la lectura. 
El primer és el temps. El temps és sovint la gran excusa per a no llegir. Duem un ritme de vida frenètic, accelerat, on el temps ha adquirit un valor econòmic, productiu. Es tracta de fer moltes coses, quantes més millor. Cal "aprofitar" el temps. En aquest context dedicar temps a la lectura esdevé una mena de luxe que no és especialment valorat en l'actual context social. Però no es pot negar que el confinament ens ha proporcionat aquest temps que la lectura requereix. Una cosa ben diferent són les condicions en que es viu aquest temps. El tele-treball, vivendes d'espais reduïts, criatures que demanen la nostra atenció,... Són condicionaments que no afavoreixen la lectura. 
El segon requisit, que va força lligat a l'anterior, és la solitud. Si tens temps i pots gaudir d'espais de solitud, pots llegir força més. Gaudir d'un espai propi, condicionat al teu gust, confortable, on puguis aïllar-te durant el temps que vulguis dedicar a la lectura, no hi ha dubte que l'afavoreix i te la farà gaudir. 
En tercer lloc hi ha el silenci. Aquests dies de confinament l'espai públic que conformen carrers i places s'ha buidat del tot i ha quedat envaït per un silenci profund i fins a un cert punt desolador. Un silenci que té un efecte introspectiu, que ens aboca a mirar dins nostre i on la lectura hi troba recer.
Les condicions per a llegir són bones i poden afavorir que ens vegem amb cor d'entomar lectures ambicioses; però no és tan fàcil. Vivim amb importants dosis d'angoixa i incertesa que dificulten la nostra concentració. El nostre son no és prou reparador i de vegades l'acompanyen malsons. La saturació informativa i les decisions dels responsables polítics ens omplen de perplexitat i desconcert. 
No és fàcil. Cuideu-vos i tant de bo trobeu estones de lectura gratificant.

Fam de mots

Obra de Damijan Stepancic (1969)

Com cada 2 d'abril des del 1967, malgrat el confinament d'enguany, segueix celebrant-se el Dia Internacional del Llibre Infantil, coincidint amb l'aniversari del naixement de Hans Christian Andersen.
El 2020 la literatura convidada ha estat l'eslovena i per a celebrar-ho l'escriptor Peter Svetina (1970) ens ha obsequiat amb aquest sensible text titulat Fam de mots, que homenatja la necessitat inesgotable que tenim les persones de paraules, aliment de l'ànima que reviu amb cada creació de tot escriptor:

"On jo visc, els arbustos es tornen verds a finals d’abril o principis de maig. Al cap de poc temps, s’omplen de crisàlides de papallones, que llueixen com vetes de cotó o cotó de sucre. Les erugues devoren els arbustos fulla rere fulla, fins a deixarlos despullats. Quan les papallones surten de les seves crisàlides, arrenquen a volar, però els arbustos no queden destrossats. 

Quan arriba l’estiu broten de nou, i així una vegada i una altra.
Aquesta és la imatge d’un escriptor, la imatge d’un poeta. Són corcats, esgotats per les seves històries i els seus poemes, les quals, un cop finalitzades, emprenen el seu propi vol, refugiant-se en els llibres
i trobant els seus lectors. Això no deixa de repetir-se. Què passa amb aquestes històries i aquests poemes?
Conec un noi que el van haver d’operar dels ulls. Després de l’operació, van passar dues setmanes durant les quals només se li va permetre estar estirat sobre el costat dret, i després d’allò, un altre mes durant el qual no va poder llegir res. Quan va tornar a agafar un llibre, mes i mig després, va sentir com si estigués recollint mots a cullerades, gairebé menjant-se’ls.
I conec una noia que ara és mestra. Em va dir: pobres d’aquells nens als quals els seus pares no els llegeixen llibres. Les paraules en els poemes i en els contes són aliment. No aliment per al cos, res que pugui omplir l’estómac. Són aliment per a l’esperit i per a l’ànima.
Quan l’home té gana o set, se li encongeix l’estómac i se li eixuga la boca. Busca trobar alguna cosa per menjar, un tros de pa, un plat d’arròs o de blat, un peix o un plàtan. Com més afamat està, més se li estreny la mirada; ja no veu altra cosa que allò que el pot satisfer.
Tanmateix, la fam de mots es manifesta de manera diferent: com una tristesa, com una empatia, com una arrogància. Les persones que pateixen aquest tipus de fam no són conscients que les seves ànimes
estan tremolant, que estan passant pel seu costat mateix sense haver-hi parat esment.
Una part del seu propi món se’ls en va de les mans sense ells adonar-se’n.
Aquest tipus de fam és la que sacien els poemes i les històries.
Existeix, malgrat això, esperança per a aquells que mai han satisfet aquesta fam de mots?
Sí. Aquell noi llegeix gairebé cada dia. La noia que és mestra llegeix contes als seus alumnes cada divendres, cada setmana. Si alguna vegada se n’oblida, els infants no triguen a recordar-li-ho.
I què passa amb l’escriptor, amb el poeta?
Amb l’arribada de l’estiu, tornaran a verdejar. I una vegada més seran engolits per les seves històries i poemes, que acabaran volant en totes les direccions, igual que les papallones. Una vegada i una altra."