El rebost de la memòria

Il·lustració de Vero Cendoya

Les lectures són com els queviures que omplen el rebost de la memòria, la reserva a la que sempre podem recórrer per a satisfer la nostra perenne necessitat de paraules.

El dret a pensar

"Defensa el teu dret a pensar perquè fins i tot pensar de manera errònia és millor que no pensar."

Hipàtia d'Alexandria (365-415)

Ara que estem com estem és bo recordar aquesta frase d'una dona avançada al seu temps com va ser Hipàtia d'Alexandria. És millor fer i equivocar-se que no fer res i morir d'inanició. I aquesta màxima tant val per a la ciència com per a la política. Cal fer un pas endavant i trencar les inèrcies que ens aboquen a un pou sense fons.

Dit això, val la pena recomanar "Àgora", una ambiciosa pel·lícula d'Alejandro Amenábar protagonitzada per la Rachel Weisz dedicada a la figura d'Hipàtia.

Com un puny

Una de les més belles cançons d'amor que he escoltat mai.


 
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

Punt de trobada

Imatge obtinguda de la xarxa

Escriure és un punt de trobada entre el que has viscut i el que has llegit, entre el que sents i penses i el que vols comunicar.

El meu refugi

Sempre m'ha interessat saber què passa i, sobretot, entendre per què passa. Ser una persona informada amb les claus per poder interpretar el que succeeix al món. Però estic arribant a un punt de saturació. No puc més de despertar-me cada dia amb la prima de risc, l'amenaça de noves retallades, rumors sobre el possible rescat del país, dades de recessió i un llarg etcètera de notícies depriments sobre l'empitjorament de les condicions de vida de la gent i el futur negre que ens espera. Només ha faltat que un conegut polític reconegués que uns deu diputats de l'oposició van votar contra la seva voluntat en el tema del pacte fiscal. La cirereta del pastís. I la sensació que així no anem enlloc. M'és impossible estar pendent per més temps d'una actualitat que embruta d'angoixa i tristor tot allò que toca. Ja ens ho trobarem. I farem segons ens peti. 
Per tot això cada cop passo més d'esquitllentes per l'actualitat del dia i trobo refugi en aquesta gran escola de vida que és la bona literatura. Aquests dies estic gaudint de valent amb Dickens i les 1126 pàgines del seu David Copperfield. És un plaer endinsar-se en les seves pàgines i fer que t'arribi la riquesa dels seus sentiments i de les seves emocions, però també la seva valentia i l'esperit de la seva lluita contra l'adversitat. Un petit homenatge a Dickens en aquest segon centenari del seu naixement i en aquests dies també de Jocs Olímpics a la ciutat on transcorre l'acció de la novel·la. Uns Jocs que, exhibició embafadora de banderes i patrioterisme a part, ens estan deixant alguns moments inoblidables per als que també ens agrada l'esport.

Estimo les lletres...

Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen, 
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent!

Joana Raspall (1913-2013), a Degotall de poemes

Pedra de tartera

Maria Barbal
Pedra de tartera
Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993
123 pp.
ISBN: 84-7410-647-8


L'any passat vaig anar a veure el muntatge que sobre el text de Pedra de tartera va produir el Teatre Nacional de Catalunya i em va agradar molt. Tenia el llibre a casa des de feia temps i, com tants d'altres, esperava el seu moment. Vaig pensar que era dels llibres que havia de llegir sí o sí i el moment ha arribat. Ha valgut la pena.
Intentaré explicar perquè.
La història resulta colpidora. Es narra en primera persona la història de la Conxa, des que és una nena que els seus pares deixen a casa d'una germana de la mare, que no té fills, per a tenir una boca menys que alimentar; fins als seus últims anys, acompanyada del seu fill, en una porteria d'un bloc de pisos de Barcelona. De rerefons, els principals esdeveniments històrics del país, que també marquen tràgicament la seva vida.
Impressiona l'univers tancat d'un poble pagès d'alta muntanya a les primeries del segle XX. Una societat on el futur sembla predestinat per l'origen, on el món que conforma la vida de les persones queda reduït als rius, els prats, les muntanyes i els pobles del voltant. Un univers petit, immutable i amb moltes privacions. Unes característiques que marquen la resignació amb la que es viu la vida. I aquí voldria destacar les emocions de la protagonista, que reflecteixen la seva resignació i la incapacitat per a sentir-se lliure i seguir els dictats del seu cor, aclaparada pel pes dels costums i els molts condicionants d'aquest entorn social.
Una narració, per tant, molt rica quant a emocions (fixeu-vos amb quines paraules expressa el seu enamorament del Jaume: "I és que ell semblava haver nascut per treure'm tots els temors, per posar llum on jo veia fosc i per aplanar allò que se'm feia com una muntanya") i que reflecteix intensament amb quatre pinzellades l'ambient de certa opressió que és vivia en un poblet com el que serveix per a situar la història que es narra. 

Un altre punt fort de l'obra és el llenguatge, molt treballat, que incorpora lèxic i expressions dels Pallars per a esdevenir genuí. Tens la sensació d'estar llegint una novel·la de gran qualitat literària.
Finalment voldria destacar, tal com he esmentat abans, l'habilitat amb que es presenta el rerefons històric. L'evolució de la societat no s'entenen sense la II República, la Guerra Civil i el franquisme; i l'autora, amb quatre pinzellades, dibuixa amb precisió com aquests esdeveniments marquen la vida de les persones.
Em sembla una obra magnífica, molt rica en detalls, alliçonadora, que desprèn autenticitat i amb regust de clàssic, d'aquells llibres que, malgrat passin els anys, sempre pots tornar a gaudir i redescobrir.

Llibres, camins, dies

"Llibres, camins i dies donen saviesa a l'ésser humà."

Et diran que llegeixis, Bernat

Josep Maria Aloy
Et diran que llegeixis, Bernat
Berga: Edicions de L'Albí, 2010
207 pp.
Col·lecció Idees, 20
ISBN: 978-84-89751-60-6 


Josep M. Aloy és un estudiós i un apassionat de la literatura per a joves, un interès que té el seu origen en els anys de dedicació a la docència i en la coneixença personal de Josep Vallverdú, de qui ha esdevingut el seu biògraf. El Josep Maria ha dedicat a la LIJ una bona part de la seva vida, com a lector, crític, divulgador i activista present en tota mena d'iniciatives i actes; convertint-se, així, en un dels més reconeguts savis amb que compta el país en aquesta matèria.
L'assaig que acabo de llegir esdevé una eina de referència per a identificar la literatura adreçada a joves en llengua catalana com a gènere amb gruix i personalitat pròpia, amb autors i obres de prestigi i que cal conèixer i reivindicar. 
A la dècada dels seixanta es va anar desvetllant la consciència que era necessari disposar d'una literatura adreçada als més joves que permetés fidelitzar un nou públic lector en llengua catalana. Neixen iniciatives com Cavall Fort (1961) i Patufet (represa entre 1968 i 1973, després de la seva etapa gloriosa en el primer terç del segle XX) i gent com Josep Vallverdú (Rovelló - 1969), Sebastià Sorribas (El zoo d'en Pitus - 1966), Joaquim Carbó (La casa sota la sorra - 1966) i Emili Teixidor (L'ocell de foc - 1972) entre d'altres, irrompen  amb força en aquesta literatura, que comença a agafar embranzida.
Cal dir que aquests quatre autors Josep Maria Aloy els considera el "Pòquer d'asos" de la literatura catalana per a joves.
El llibre adopta la forma d'un monòleg adreçat al seu fill Bernat i agrupa materials dispersos amb el fil conductor de la bona literatura per als més joves i la passió per la lectura.
D'entrada ens trobem amb una selecció d'obres que constitueixen el seu cànon particular, una selecció de clàssics. D'aquest apartat destacaria la claredat expositiva amb la que l'autor sap transmetre els valors de cadascuna de les obres seleccionades. 
Tot seguit trobem dues monografies sobre Josep Vallverdú i Joaquim Carbó, que ens permeten un coneixement de l'abast de la seva obra, dels valors que transmet i de la seva personalitat. 
A continuació, un estudi de la literatura per a joves a les Illes, centrada sobretot en els seus dos noms més rellevants, en Gabriel Janer Manila i Miquel Rayó; i que per a mi ha estat tota una descoberta. 
Josep Maria Aloy va deixant clara en tot moment la seva preferència per una literatura rigorosa, de qualitat literària, que expliqui bones històries, que emocionin i "esgarrapin una mica". Llibres que també puguin llegir els adults sense que els caiguin de les mans. 
Segueixen unes pàgines dedicades al que ell considera "les parentes pobres" de la literatura per a joves: el teatre i la poesia (que darrerament sembla viure una època de revitalització). 
Després ens trobem una selecció de contes degudament ressenyats amb els mateixos criteris que la seva selecció de clàssics i acaba amb un capítol dedicat a tres dels autors més destacats de la literatura per a joves europea del segle XX com són Gianni Rodari, Michael Ende i Roald Dahl (impagable l'anècdota que relaciona Dahl amb Lola Casas i els nens de l'escola de Mataró on treballava). 
Crec que Et diran que llegeixis, Bernat hauria de ser una obra de referència per a pares, mares i mestres preocupats per orientar l'hàbit lector de fills i alumnes. Proporciona un coneixement acurat de les obres més significatives de la literatura per a joves en català i dels seus valors, i ho fa amb rigor i criteri fruit de molts anys d'estudi i treball.

Lectura i estats d'ànim

Hi ha un llibre per a cada persona i un llibre per a cada moment de la vida. Els llibres vindrien a ser com les herbes remeieres. De la mateixa manera que n'hi ha per a facilitar la digestió, per afavorir el son, per aixecar l'ànim i dibuixar somriures, per....; també hi ha un llibre per a cada necessitat.
En qüestions de lectura no tot ha de ser transcendent ni alta literatura; cada cosa hi té el seu lloc i el seu moment.
Les persones no som una realitat uniforme ni homogènia, tenim dies i èpoques de tot. I així com un dia ens ve de gust pujar dalt d'una muntanya, emprendre un viatge o relaxar-nos vora el mar en una platja, també podem necessitar lectures de tota mena.
Es tracta que sempre sapiguem trobar aquella lectura que ens resulti satisfactòria i adequada al moment. I avui voldria reivindicar que també tenim dret a la frivolitat, a cercar la lleugeresa -perquè potser ens ho demana el cos-, i que si encertem en la tria segur que se'ns posarà d'allò més bé. I d'això es tracta per damunt de moltes altres consideracions.
Escolteu-vos, descobriu el que us demana el cos, trieu i remeneu, i que aquest estiu trobeu la lectura que necessiteu.