Viaje a la Alcarria, de Camilo José Cela Trulock

Camilo José Cela
Viaje a la Alcarria
Barcelona: Ediciones Destino, S.L.; 1954 

(4a edició)
Col·lecció Áncora y Delfín, 101
230 pp.

Diuen que Viaje a la Alcarria és probablement el millor llibre de viatges que  mai s'hagi escrit. Fa de mal dir, però la veritat és que és un llibre atractiu i molt ben escrit.

Som al juny de 1946. Cela viu en un pis de Madrid junt amb la seva esposa i un fill de pocs mesos. Decideix emprendre un viatge a peu i fer un recorregut per la comarca castellana de La Alcarria. Es prepara quatre coses, agafa un tren fins a Guadalajara i comença a caminar. Ha previst més o menys les etapes del seu recorregut, però també va improvisant. Camina més menys una hora i en descansa una altra; però no tot ho fa a peu. Troba gent que el porta amb el seu carro i també utilitza autobusos. És el relat de les persones que va trobant pel camí, de les converses que hi manté i del paisatge del qual formen part. És l'Espanya rural de la postguerra, endarrerida, que afronta escassetat i privacions, que mostra les runes d'un passat que endevines més esplendorós i que avui diríem que forma part de l'Espanya buidada. 

Persones i paisatge són els elements essencials del llibre. Cela elabora les seves vivències, en selecciona els elements que vol transmetre; perquè Cela és per damunt de tot un creador, un literat, i fa que tot allò que ha viscut i escoltat encaixi en el seu relat.

Llegint el Viaje a la Alcarria he pensat en Josep Ma Espinàs i els seus viatges a peu. No sé fins a quin punt aquest llibre li va servir d'inspiració o va propiciar una coneixença entre els dos; però la realitat és que deu anys després ambdós van fer un viatge a peu la Vall d'Aran i el Pallars, del que també va quedar testimoni literari.

Cela llueix un castellà ric, de gran puresa, impol·lut, que domina com pocs. Un castellà de molts quirats que es llegeix amb plaer. I ens regala, intercalat amb el relat, versos que denomina el Cancionero de la Alcarria, relacionats amb el que va descrivint.

Té escassament trenta anys, però ja ha publicat La família de Pascual Duarte (1942) i Pabellón de reposo (1943) i és un dels escriptors més reconeguts del moment.

Potser algú es preguntarà com és que he triat llegir Viaje a la Alcarria. Hi ha llibres que t'esperen anys i panys en una lleixa esperant que els agafis algun dia. No és el cas. Avui les biblioteques acostumen a posar un petit moble expositor a l'entrada per a que els usuaris hi dipositin els llibres que ja no volen i que algú altre vulgui agafar. L'altre dia hi vaig passar i em vaig trobar aquest, que em semblava esperar. Un llibre que ha resistit més de setanta anys sense apreciar-se gaire deteriorament fora d'un lleu esgrogueïment. I jo vaig ser l'afortunat que ara l'he tingut ocasió de llegir. Un autèntic plaer en tots els sentits.

De la seducció analògica

Llegia en un article a la premsa, al diari La Vanguardia, sobre els comportaments i els hàbits de consum d'aquests joves que la sociologia ha definit com a Generació Z. Són els joves nascuts aproximadament entre el 1996 i el 2012 i s'han mogut sempre en un entorn digital. Són el que s'anomena nadius digitals.

Podríem arribar a pensar que la seva vida està centrada en les pantalles que utilitzen constantment, però resulta que han descobert el valor emocional de poder tocar els objectes amb les mans, d'establir-hi un vincle. I quan això es trasllada a la seva relació amb el llibre i la lectura ens diuen que una cinquena part només llegeixen en paper. I que un 90% compatibilitza la lectura en paper amb la lectura en suport digital.

Sembla que són joves que necessiten socialitzar més enllà de la pantalla i són dels que formen part de clubs de lectura, com si compartir i formar part d'alguna cosa fos un valor important per a ells.

No és només imitar el món dels adults i de la gent gran en una barreja de nostàlgia i curiositat, sinó l'atracció per les coses autèntiques que els faci sentir el valor emocional del món físic.

He crescut i m'he fet gran amb el suport físic dels productes culturals. Visc envoltat de llibres, discos de vinil, DVDs, CDs,... Vull accedir a un contingut i sé on l'he d'anar a buscar. No negaré la comoditat de les plataformes de streaming i la qualitat del servei que ofereixen; però personalment no vull dependre d'un servidor remot i del criteri de selecció de les persones responsables. Hi ha coses que si no les tens no les trobes.

Als Z els atreu la cosa vintage i potser per una major consciència mediambiental opten sovint per la restauració i el reciclatge de les coses, cercant l'autenticitat de les coses que els han transmès els seus avis, obrint-se a un estil de vida més lenta que els faci gaudir més les coses i els allunyi una mica de les presses i el ritme trepidant de la vida actual.

M'alegra saber, per les raons que siguin (potser hi té a veure el poder adquisitiu) que hi ha un retorn als valors i la forma de fer que han format part de la meva vida. Sempre he pensat que cal saber agafar el millor de cada cosa, sigui del "món analògic" o del digital, perquè la nova realitat ha de ser hereva de tot el que hem viscut.

Somiàvem una illa, de Roc Casagran

 

Roc Casagran
Somiàvem una illa
Barcelona: Editorial Univers, 2025
288 pp
ISBN: 978-84-19721-29-7
PVP: 21,90€ 

Somiàvem una illa, guanyadora del Premi Sant Jordi 2024 i publicada ara fa uns pocs mesos, m'ha semblat una lectura d'allò més estimulant, d'aquelles lectures que t'atrapen des de la primera pàgina i no et deixen anar. T'interessa el que s'hi diu i et fa pensar en múltiples aspectes de la vida i de la condició humana.

Adopta la forma d'una llarga carta íntima a mode de confessió que la Carla adreça a l'Òscar, la seva parella. S'hi fa un exhaustiu repàs a la seva vida que permet a l'autor abordar un munt de temes. Perquè en el relat hi surten referències al dol (per una mare que va morir relativament jove per una malaltia) i també al dol perinatal; a les malalties terminals, a la dependència, a la vida en residències per a gent gran, a com viure l'etapa final de la vida, al suïcidi, a la violència intrafamiliar, la criança, a com la infertilitat i el desig insatisfet de maternitat pot destruir una parella, la infidelitat,... Però també s'aborden temes més socials com la crisi dels refugiats, l'independentisme, la riquesa que representen les llengües de la humanitat, la sostenibilitat o les conseqüències del turisme en les societats (amb unes reflexions i valoracions que comparteixo plenament). Però són temes que no es desenvolupen gaire; són més aviat referències que apareixen com un reflex de la vida que ens ha tocat viure en aquest primer quart del segle XXI. Viure és trobar-te tot això, però davant d'això es reivindica l'amistat ("Ajudar als altres és ajudar-se a un mateix"), la companyia , la comunicació i l'amor ("T'estimo perquè em fas ser millor").

És un cant a la vida, a la resiliència ("El vent torça les tiges del blat però no les trenca"), a tirar endavant ("Resistir és vèncer") malgrat tot. 

Per acabar dos aspectes a destacar: l'autor (home) s'ha posat en el cor i els sentiments d'una dona; i ho ha fet amb molta versemblança. Pensaries que és una dona qui ho ha escrit; i un altre és que ha estructurat la novel·la en capítols que fan referència a petites illes d'arreu del món i alterna petites anècdotes reals de les illes amb els temes que aborda al llarg de la novel·la i els sentiments de la Carla. 

El que deia, una novel·la notable, amb moltes frases que són principis de vida, i temes sobre els que val la pena reflexionar i posicionar-se. Resulta accessible i amena. Recomanable.