Quan deixi de ser jo, de Carme Elias

Carme Elias

Quan deixi de ser jo (traducció de Marta de Bru de Sala i Martí)
Barcelona: Columna Cat, 2023
208 pp
ISBN: 978-84-664-3029-6
PVP: 20,90€

Quan deixi de ser jo és un llibre a cavall entre el llibre testimoni i les memòries amb la ferma voluntat d'ajudar a persones que tenen al seu càrrec familiars afectats per l'Alzheimer, al que es vol donar visibilitat i generar complicitats a partir de la seva comprensió.

No hi trobarem grans revelacions, però sí les circumstàncies que deuen ser comunes a la majoria de persones afectades: inseguretats, pors, oblits, dificultats que de cop apareixen i trastoquen el dia a dia, la recerca d'un diagnòstic, les proves,... fins que arriba el dia en que poden confirmar-te que tens Alzheimer en una fase inicial. A partir d'aquí et passen moltes coses pel cap i t'adones de la importància de sentir-te acompanyat i comptar amb el suport emocional i afectiu de les persones més properes.

Perquè si una cosa té l'Alzheimer és que no dóna esperança. Saps més o menys com serà el final i que t'aniràs buidant fins a quedar desproveït del que t'ha donat identitat i connexió amb el món; però la darrera cosa que perds és la capacitat de percebre l'estimació dels altres.

La Carme Elias, una de les nostres actrius més respectades i estimades, ens parla de com va començar tot, del seu dia a dia, de les persones que han estat importants a la seva vida i l'han ajudat; i va encadenant records, personals i professionals. Recorre a llibretes i dietaris de joventut, a poemes que ha escrit,... I ja ens avisa que potser es repetirà, perquè el seu amic Al, a qui tracta amb ironia, va fent de les seves i va deixant petjada en la seva quotidianitat.

En el llibre hi ha una reivindicació valenta i contundent de la mort digna. La Carme considera que quan ja s'hagi anat buidant del que ha estat, quan no sigui capaç de reconèixer les persones que estima ni de parlar intel·ligiblement; no vol seguir vivint en unes condicions de dependència que considera indignes. I ens dona a entendre que ja n'ha deixat constància a les seves darreres voluntats.

Doncs això és Quan deixi de ser jo, un document valuós sobre una vida, una malaltia, el valor de l'amistat i l'amor i la necessitat de posar un final digne al nostre pas pel món, el que cadascú decideixi.

Bibliotecas. Una historia frágil, d'Andrew Pettegree i Arthur der Weduwen

Andrew Pettegree i Arthur der Weduwen
Bibliotecas. Una historia frágil (The Library: A Fragile History)
Madrid: Capitán Swing Editorial, S.L.; 2024
592 pp
ISBN: 978-84-127799-3-6
PVP: 29€

D'entrada he de confessar una vegada més que estimo profundament els llibres, la lectura i les biblioteques. A casa, al llarg de més de cinquanta anys, he anat formant una biblioteca que reflecteix la meva formació, els meus gustos personals i tot allò que considero rellevant culturalment. Ha assolit un volum considerable i he procurat mantenir-la mínimament organitzada i oferir-li un mobiliari digne que en facilités l'accés i la conservació. Diria que forma una part íntima de mi, que m'ha acompanyat al llarg de les tres mudances que formen part del meu periple vital.
Visc voltat de llibres i m'agrada visitar les biblioteques que tinc a la vora a la recerca d'alguna novetat que em pugui seduir. Com va deixar dit Borges en alguna ocasió jo també m'imagino el paradís com una mena de biblioteca on poder gaudir de tot el que ofereixen.
Una de les primeres coses que m'ha proporcionat la lectura d'aquest assaig és fer-me adonar que les biblioteques porten malament el relleu generacional. Mentre els seus propietaris són al capdavant creixen i assoleixen el seu màxim esplendor; quan falten inicien una letargia o decadència que pot acabar fàcilment amb la seva desaparició. Els fons bibliogràfics de particulars han deixat de ser percebuts com un llegat cultural valuós davant la proliferació i excés d'oferta. Necessiten d'algú que els entomi, els esporgui i els doni una nova orientació de cara al futur.
M'arriben veus de totes bandes sobre biblioteques de particulars o fins i tot de personatges rellevants del món de la cultura que han acabat en contenidors o en el millor del casos venudes a pes per acabar en mercats o parades de fires. Les biblioteques públiques rebutgen acceptar llegats per la feinada que suposaria esporgar-los, catalogar-los i incorporar-los als seus fons. Com a molt pots deixar els llibres que no vulguis a la porta de la biblioteca per a que els agafi algú altre.
I tot això és viscut amb neguit i tristor per part d'aquests particulars que prenen consciència que la seva biblioteca morirà amb ells.
Però això, que sembla un signe dels nostres temps, ha passat al llarg de la història. Les dificultats per a trobar algú que es faci càrrec d'un llegat d'aquestes característiques.
La lectura de Bibliotecas. Una historia frágil proporciona un recorregut al llarg de més de dos mil anys sobre com les biblioteques han anat evolucionant amb el pas del temps fins a esdevenir el que són avui dia, equipaments comunitaris que ofereixen un servei públic de lectura i que estan oberts a fer tota mena activitats culturals en relació a la comunitat que les acull (clubs de lectura, presentacions de llibres, taules rodones,...). Però per arribar fins aquí, que és un model que s'ha anat desenvolupant sobretot al llarg del segle XX les dificultats han estat moltes.
Perquè les biblioteques no han estat sempre el mateix. Han estat un element de poder, de riquesa, d'ostentació, de refinament cultural; una eina al servei de col·lectius professionals, han servit per a la formació dels qui s'hi han endinsat, però també per al seu lleure i plaer.
I han hagut de sobreposar-se a múltiples dificultats: guerres, saquejos, incendis, persecucions ideològiques (tant religioses com polítiques), que han destruït parts importants dels seus fons; i també a la degradació orgànica del seu suport (el papir es degradava amb el pas del temps i calia recórrer a copistes per a obtenir noves còpies). Se n'han destruït milions i tot i així han arribar a nosaltres amb la voluntat d'acompanyar-nos per sempre.
I ho han fet acompanyats de debats que mai han estat resolts del tot i que han arribat fins als nostres dies: què hi ha d'haver en una biblioteca pública? el que la gent vol llegir encara que sigui dolent o pobre o el que l'ha de fer créixer intel·lectualment i espiritualment? què n'hem de fer dels llibres que no llegeix ningú? eliminar-los o només retirar-los de les prestatgeries? Perquè hi ha persones que consideren els llibres com quelcom gairebé sagrat que mereix per sempre la protecció i la conservació tan sols pel fet d'haver estat editats i publicats.
Són debats que els bibliotecaris han intentat resoldre con bonament han pogut, intentant cercar un equilibri entre el que el públic vol i demana i el que els valors de la societat volen reflectir.
Els llibres han hagut de competir amb l'aparició de la ràdio, del cinema, de la televisió, del món digital, de la telefonia mòbil,... però sempre han acabat trobant un encaix i retroalimentant-se mútuament.
I és que la lectura d'un llibre ofereix un exercici individual d'atenció plena que fomenta la reflexió. I això, en els temps que corren, saturats d'estímuls visuals que afavoreixen la dispersió i dificulten la concentració, resulta quelcom especialment valuós.
Bibliotecas. Una historia frágil té la voluntat de tractar la realitat bibliotecària d'arreu del món al llarg dels segles i de referències, encara que petites, en fa. Però val a dir que majoritàriament està centrat en el món anglosaxó, dels Països Baixos i Centre Europa.

Només terra, només pluja, només fang; de Montse Albets

Montserrat Albets Reig
Només terra, només pluja, només fang
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2024

Col·lecció Escafandre, 22
208 pp.
ISBN: 978-84-19332-76-9
PVP: 18,50€

Només terra, només pluja, només fang és una novel·la que explora les emocions que es viuen al voltant d'un tema tan sensible, delicat i poc tractat a la literatura com és el dol prenatal. Té una arrencada pertorbadora i penses: I ara m'hauré de llegir al llarg de dues-centes pàgines les obsessions d'una protagonista trastocada en aquest món tancat de Ca la Viuda on ella s'abandona i inicia una espiral d'autodestrucció? Perquè al principi tot plegat fa una mica de por. 

El desenvolupament de la novel·la, per sort, introdueix altres escenaris i personatges que alleugereixen la tensió i l'angoixa que el lector acumula d'entrada. I en el silenci i la quietud de la casa, on la Maria s'enfronta als seus records, anem descobrint coses. Perquè regirant en els mobles es troba un diari de la mare, que va morir de jove; i veiem que les dones que van viure allí van haver de suportar exemples de masculinitat tòxica i empoderar-se a la seva manera per a poder tirar endavant. Les  dones són els personatges forts d'aquesta història i els homes donen una imatge primitiva, insensible, egocèntrica, de poc més que bèsties que sovint s'imposen per la força. Sort d'un personatge com el Manel, un veí sensible que empatitza amb els patiments de les dones de Ca Viuda i ajuda en el que pot.

A mesura que vas llegint la novel·la t'adones que la narració intenta reflectir les fases per les que passa el dol: des de la negació (com pot ser que estigui mort si encara no ha viscut?), passant per la ira i la depressió fins a l'acceptació i la integració en la nova realitat de la vida.

El títol de la novel·la, poètic com poques vegades,  no deixa de ser una bella metàfora per a canalitzar el que ha dut la Maria a Ca la Viuda.

Malgrat alguns detalls necròfils és una narració amb sensibilitat femenina que reivindica dones empoderades que no necessitin viure a l'ombra d'homes que justifiquin així el seu poder.

Crec que s'ha de llegir. I jutjar.

El dijous següent, de Richard Osman

Richard Osman

El dijous següent
Barcelona: Editorial Columna Edicions, 2021 (Grup 62)
480 pp.
ISBN: 978-84-664-2812-5
PVP: 19,50€

El Club del Crim dels Dijous, que vaig ressenyar en aquest mateix blog fa uns mesos, va ser una autèntica troballa, la descoberta d'una fórmula d'èxit. Hi coincidien uns personatges singulars, una trama detectivesca, l'humor i una mirada entre irònica i tendra al món de la vellesa. I la veritat és que la combinació de tot plegat funciona, enganxa i en fa una lectura simpàtica i plaent on el que prima és fer passar una bona estona als lectors.

El dijous següent és la segona història d'aquesta colla d'iaios. És més del mateix, però no ho dic com quelcom pejoratiu, sinó com la repetició de la fórmula que esprem les possibilitats que ofereix el passat de l'Elizabeth als serveis secrets, l'enginy i els cops amagats de la Joyce, l'esperit rebel del Ron, els consells acumulats per l'experiència com a psiquiatra de l'Ibrahim; el joc que donen dos policies de proximitat com el Chris i la Donna; l'amistat i els sentiments que mostren.

Ja no sorprèn tant com la primera perquè, malgrat els girs que et mantenen intrigat fins al final i malgrat la inversemblança de les situacions, segueix havent-hi una intriga criminal i un humor que sempre és present.

Ja saps més o menys el que hi trobaràs, però si només busques una lectura entretinguda per a passar l'estona no et defraudarà. Fa de bon llegir i distreu. I de vegades és el que necessitem.