Quedem per llegir?

Voldria dir d'entrada que sempre cal celebrar totes les iniciatives benintencionades que afavoreixin la lectura. I d'iniciatives n'hi ha moltes: contacontes, animacions amb formats diversos, clubs de lectura, trobades amb autors, la Diada de Sant Jordi...

Dic això davant d'una notícia sobre una nova iniciativa que es va estrenar recentment: les "Reading parties" (Festes de lectura). De què es tracta? Doncs un grup de persones es reuneixen en un lloc amb unes certes condicions (silenciós, relaxant,...) per a llegir. No es coneixen de res ni és obligatori comentar res. Cadascú llegeix el que vol (ha de dur el seu llibre). És una oportunitat de socialitzar i conèixer altres amants de la lectura.

A Barcelona es va celebrar al Maremàgnum i al darrera hi havia Planeta de Libros, que va fer arribar alguns autors per intercanviar impressions amb els assistents sobre el que estaven llegint.

Algú pensarà: Oh, què xulo! Tendim a creure que les innovacions i les novetats milloren les coses, però no estic segur que sempre sigui així. Li vaig donar voltes al tema, em va punxar el sentit comú i vaig pensar: Cal?

Potser es busca potenciar la dimensió social de la lectura, però llegir és un acte molt íntim i si realment t'interessa llegir busques el temps necessari, t'acomodes on estiguis bé i t'hi poses. A casa tinc el que anomeno "raconets lectors", que varien en funció de l'hora del dia i l'època de l'any. I busques això, racons agradables, silenciosos, amb les mínimes distraccions.

Al pas que anem aviat llegir es convertirà en acte de rebel·lia, d'insurrecció, davant aquest món accelerat i degradat per la fal·lera de la immediatesa; on cada vegada és més difícil trobar algú que no estigui pendent de la pantalla del seu mòbil en tot moment.

Si alguna cosa odio en aquest món són aquells que et diuen que els agrada llegir però que no ho fan perquè no tenen temps. Menteixen hipòcritament. Segur que troben temps per a d'altres coses que els interessen més. No són millors que els que et diuen obertament a la cara que no els agrada llegir i que no ho fan mai. Cabrien tots al mateix sac.

Si la cosa té èxit ho celebraré i la donaré per bona. Cal esperar que no sigui flor d'un dia.

Assaig general, de Milena Busquets

Milena Busquets
Assaig general (Traducció de Lurdes Serramià)
Barcelona: Amsterdam, 2024
160 pp
ISBN: 978-84-19960-11-5
PVP: 18,95€

A Assaig general la Milena Busquets segueix instal·lada en el terreny de l'autoficció. Diferents aspectes de la seva vida defineixen l'eix argumental del llibre. I la família, especialment la complicada relació amb la seva mare, n'ocupen una part important. Fa patir quan diu que la seva mare no la va estimar i ens transmet la sensació d'haver crescut en un entorn de mancances afectives (els seus pares, grans, es van separar quan era una nena; i la prioritat de la mare era la seva feina a l'editorial). Són coses que tenen les seves conseqüències al llarg de la vida i que a ella li ha costat integrar.

Una vegada més tenen un paper important el germà, els fills, els pares dels seus fills, persones que ha conegut en un moment determinat de la seva vida, i tots els ex i parelles que són i han estat.

Això encadena amb un altre dels temes que tracta, que és el de la solitud. Resulta contundent quan afirma les coses de la vida per les quals val la pena esforçar-se una mica (gairebé totes) i n'exclou les relacions amb els homes, que té assumit que no li duraran.

Per feina, també ens parla del món editorial i dels escriptors, de les vanitats i mesquineses que l'envolten i de com l'èxit i el fracàs condicionen relacions personals i decisions de futur.

En fi, Assaig general, és un tribut al que podríem definir "l'univers Busquets": les persones que en formen part, el seu món més íntim, el procés creatiu, el món editorial;.... En certa manera complementa Les paraules justes. Trobo que és un llibre més equilibrat i madur, millor, tot i que hi ha moments en que l'autora sembla fer un exercici de psicoteràpia, sobretot quan analitza la relació amb la mare.

Resulta interessant i t'endinsa en el món més personal d'aquesta autora.

Les paraules justes, de Milena Busquets

Milena Busquets
Les paraules justes (Traducció de Lurdes Serramià)
Barcelona: Amsterdam, 2022
200 pp
ISBN: 978-84-17918-69-9
PVP: 16,90€

De vegades tendim a idealitzar la vida dels escriptors pensant que duen una vida regalada, dedicada a quelcom que els apassiona -suposo-, amb horaris flexibles, tocats per la vareta màgica de la creativitat i admirats per la seva obra. És fàcil suposar que, en general, duen vides reeixides, allunyades de la mediocritat general.

Milena Busquets, d'extracció social burgesa, filla d'uns pares il·lustres: l'editora Esther Tusquets (1936-2012) -que va dirigir durant quaranta anys l'Editorial Lumen- i germana de l'arquitecte Òscar Tusquets; i del poeta i periodista Esteve Busquets (1908-1991); educada a l'elitista Liceu Francès i envoltada a casa d'allò que es va anomenar la Gauche Divine; amb vivenda a la part alta de Barcelona i casa a Cadaqués,...
Amb tots aquests antecedents és fàcil pensar que la vida t'anirà bé, que et guanyaràs la vida i podràs dedicar-te al que et vingui més de gust.
Les paraules justes és un dietari escrit al llarg de l'any 2021, en convivència amb els darrers mesos de l'època més dura de la pandèmia. La Milena (Barcelona, 1972) se'ns presenta com una dona enamoradissa, inestable, frívola, caòtica, desordenada (increïble l'anècdota de comprar tres vegades el mateix llibre per no ser capaç de trobar-lo entre el seu munt de llibres amuntegats; o la de comprar vàries ulleres de llegir perquè les perd o no sap on les deixa), insegura, fràgil emocionalment, amb visites regulars al psiquiatre des que va morir la seva mare, amb diversos amors fugissers, amb contradiccions,... Només deixa ferma constància de la seva voluntat d'arribar a escriure bones novel·les i de tenir cura i una bona relació amb els seus fills.

Amb tot això us preguntareu si té interès el que explica en el seu dietari. Doncs sí. Perquè si una cosa destaca del contingut són les seves afirmacions o sentències (no cal estar-hi d'acord, però sí que val la pena aturar-se i reflexionar), que resulten enginyoses i en alguns moments agosarades. Són com una mena d'aforismes sobre diferents aspectes de la vida. És un llibre que convida a subratllar.

No he aconseguit empatitzar humanament amb l'autora (pot ser un detall nimi, però no puc entendre que deixi anar que té una situació econòmica catastròfica quan està donant detalls del seu tren de vida), me n'allunyen realitats i valors, però he de reconèixer que l'he llegit amb un cert interès.

No sé si la Milena és una persona feliç, personalment no n'he de fer res, però quan parla d'aspectes personals denoto certa tristor (recorda que els pares la van tenir de grans i que no guarda gaires records d'haver jugat amb ella) i que encara està a la recerca de trobar l'estabilitat emocional.

Si per alguna cosa m'agraden els dietaris és perquè ens acosten a la realitat d'una vida. I si no estan gaire manipulats dibuixen les llums i les ombres que en formen part.

Manifiesto por la lectura, d'Irene Vallejo

Irene Vallejo
Manifiesto por la lectura
Madrid: Editorial Siruela, 2020
64 pp
ISBN: 9788419744593

PVP: 9,95€

Al febrer del 2020, la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya va encarregar a Irene Vallejo un Manifest per la lectura per acompanyar una petició d’un Pacte d’Estat per la lectura, després que acabés de publicar El infinito en un junco. Qui millor que ella per a un encàrrec com aquest? Algú que parla des del coneixement i des del cor de la importància dels llibres i del llenguatge, de com han estat de cabdals per al desenvolupament de la humanitat. La Irene Vallejo comunica molt bé, transmet entusiasme i passió pel tema del llibre i la lectura i m'encanta escoltar-la quan és entrevistada per a contagiar-me encara més d'aquest entusiasme.

El Manifiesto resulta interessantíssim i si véns de llegir L'infinit dins un jonc potser no t'aportarà grans descobertes; però resulta especialment reconfortant trobar-te idees i pensaments que tens interioritzats i aprofundeixen en les teves conviccions.

M'ha agradat quan afirma: "... la lectura seguirá cuidándonos si cuidamos de ella. No puede desaparecer lo que nos salva." Una de les moltes perles d'aquesta humanista aragonesa en aquest Manifiesto por la lectura.

Rimas y leyendas, de Gustavo Adolfo Bécquer

Gustavo Adolfo Bécquer
Rimas y leyendas
Penguin House, 2021
496 pp.
ISBN: ‎978-84-91050-33-9

Com a lector, una de les motivacions que he experimentat per a entomar la lectura d'un llibre, és la de connectar el text que tinc a les mans amb indrets per on m'he mogut i la inspiració del seu autor. És el cas de Gustavo Adolfo Bécquer i Fitero, a Navarra.

Sembla ser que Bécquer, malalt de tuberculosi, i tal com ell mateix esmenta a la Leyenda La cueva de la mora, va passar uns mesos a Fitero l'estiu de 1861 per a tractar-se amb les aigües del seu conegut balneari. I fins fa poc, a l'habitació 350 d'aquest renovat hotel hi ha hagut una placa per a recordar el pas del poeta per aquella habitació. En la meva estada hi he compartit paisatges, vistes, camins i indrets pintorescos que de ben segur van deixar la seva empremta en la sensibilitat del poeta i que d'alguna manera formen part de les seves creacions.

Bécquer és considerat un autor canònic de la
literatura castellana, d'aquells que et feien llegir quan la literatura formava part dels plans d'estudis.

M'he retrobat amb versos cèlebres, bellíssims, d'aquells que havia memoritzat cinquanta anys enrere, plens de musicalitat, amb un acurat treball de la rima; tot i que sempre prioritza el contingut i el que vol transmetre als condicionants formals.

Cueva de la Mora

Bécquer m'ha semblat un poeta intimista, pur, desproveït de retòrica, que tria els mots amb precisió tot cercant la bellesa.

A les Rimas ens parla de la seva concepció de la poesia, com si fos un recipient que es va omplint amb tot el que veiem i sentim; i del paper del poeta, que és el que ha de treure el que ha acumulat, tot cercant les paraules precises per a fer els poemes.

Els seus temes recurrents són l'amor i el desamor; i els patiments que li provoca no sentir-se correspost i la traïció als seus sentiments.

    Les llegendes són històries que generalment no tenen autor conegut i que la gent del poble ha sabut transmetre oralment de generació en generació, passant a formar part, així, de la cultura popular. Compten amb elements fantàstics, de vegades sobrenaturals. I les seves tenen una ambientació lúgubre, tenebrosa; on sovint la nit sempre sempre és present i on descobrim escenes vaporoses que ens endinsen en mons onírics. 

Un altre element que destaca són els monuments que hi apareixen com a escenari de les històries, edificis en runes, abandonats, on sembla possible qualsevol fantasia i que evoquen un passat en conflicte, com per exemple els enfrontaments entre cristians i sarraïns a l'Edat Mitjana, o més recentment la Guerra del Francès.

I és que Bécquer, de molt jove, va escriure una Historia de los Templos de España, tenia molts coneixements d'esglésies  de Toledo (crec que n'era el primer volum) i és possible que s'hagués documentat sobre l'imponent monestir cistercenc de Fitero, que reconeixem a El miserere. 

A Fitero potser només hi va estar aquell estiu de 1861, però on sí que hi va fer estades més regulars amb el seu germà va ser al monestir de Veruela, al Moncayo, prop de Saragossa. Aquí hi va escriure les seves Cartas desde mi celda i bona part de les seves llegendes que tenen per escenari indrets de la zona del Moncayo (i que subtitula com a leyenda soriana, aragonesa, toledana,...). Amb Bécquer tot aquest patrimoni de llegendes populars assoleix categoria literària, peces d'autor (publicades inicialment a la premsa de l'època), que són tal com ens han arribat fins avui.

La presència de Bécquer a Fitero s'ha sabut aprofitar i convertir-la en un atractiu turístic i cultural; des de la celebració del 150è aniversari de la seva mort fins a la creació de rutes amb el seu nom que passen per indrets referits a les seves llegendes o el balneari que du el seu nom.

Avui dia es llegeix poca poesia, que requereix d'un ritme pausat, reflexiu, allunyat dels ritmes que imposa la narrativa i el ritme de vida actual. Llegir a Bécquer és recrear-te en la paraula, en els seus significats, rellegir, tot analitzant les rimes que regalen la musicalitat al poema.

I llegir les seves Leyendas és endinsar-nos en un dels millors exemples de la literatura post-romàntica. 

Val la pena provar-ho i gaudir del que l'ha convertit en un clàssic.

Quan deixi de ser jo, de Carme Elias

Carme Elias

Quan deixi de ser jo (traducció de Marta de Bru de Sala i Martí)
Barcelona: Columna Cat, 2023
208 pp
ISBN: 978-84-664-3029-6
PVP: 20,90€

Quan deixi de ser jo és un llibre a cavall entre el llibre testimoni i les memòries amb la ferma voluntat d'ajudar a persones que tenen al seu càrrec familiars afectats per l'Alzheimer, al que es vol donar visibilitat i generar complicitats a partir de la seva comprensió.

No hi trobarem grans revelacions, però sí les circumstàncies que deuen ser comunes a la majoria de persones afectades: inseguretats, pors, oblits, dificultats que de cop apareixen i trastoquen el dia a dia, la recerca d'un diagnòstic, les proves,... fins que arriba el dia en que poden confirmar-te que tens Alzheimer en una fase inicial. A partir d'aquí et passen moltes coses pel cap i t'adones de la importància de sentir-te acompanyat i comptar amb el suport emocional i afectiu de les persones més properes.

Perquè si una cosa té l'Alzheimer és que no dóna esperança. Saps més o menys com serà el final i que t'aniràs buidant fins a quedar desproveït del que t'ha donat identitat i connexió amb el món; però la darrera cosa que perds és la capacitat de percebre l'estimació dels altres.

La Carme Elias, una de les nostres actrius més respectades i estimades, ens parla de com va començar tot, del seu dia a dia, de les persones que han estat importants a la seva vida i l'han ajudat; i va encadenant records, personals i professionals. Recorre a llibretes i dietaris de joventut, a poemes que ha escrit,... I ja ens avisa que potser es repetirà, perquè el seu amic Al, a qui tracta amb ironia, va fent de les seves i va deixant petjada en la seva quotidianitat.

En el llibre hi ha una reivindicació valenta i contundent de la mort digna. La Carme considera que quan ja s'hagi anat buidant del que ha estat, quan no sigui capaç de reconèixer les persones que estima ni de parlar intel·ligiblement; no vol seguir vivint en unes condicions de dependència que considera indignes. I ens dona a entendre que ja n'ha deixat constància a les seves darreres voluntats.

Doncs això és Quan deixi de ser jo, un document valuós sobre una vida, una malaltia, el valor de l'amistat i l'amor i la necessitat de posar un final digne al nostre pas pel món, el que cadascú decideixi.

Bibliotecas. Una historia frágil, d'Andrew Pettegree i Arthur der Weduwen

Andrew Pettegree i Arthur der Weduwen
Bibliotecas. Una historia frágil (The Library: A Fragile History)
Madrid: Capitán Swing Editorial, S.L.; 2024
592 pp
ISBN: 978-84-127799-3-6
PVP: 29€

D'entrada he de confessar una vegada més que estimo profundament els llibres, la lectura i les biblioteques. A casa, al llarg de més de cinquanta anys, he anat formant una biblioteca que reflecteix la meva formació, els meus gustos personals i tot allò que considero rellevant culturalment. Ha assolit un volum considerable i he procurat mantenir-la mínimament organitzada i oferir-li un mobiliari digne que en facilités l'accés i la conservació. Diria que forma una part íntima de mi, que m'ha acompanyat al llarg de les tres mudances que formen part del meu periple vital.
Visc voltat de llibres i m'agrada visitar les biblioteques que tinc a la vora a la recerca d'alguna novetat que em pugui seduir. Com va deixar dit Borges en alguna ocasió jo també m'imagino el paradís com una mena de biblioteca on poder gaudir de tot el que ofereixen.
Una de les primeres coses que m'ha proporcionat la lectura d'aquest assaig és fer-me adonar que les biblioteques porten malament el relleu generacional. Mentre els seus propietaris són al capdavant creixen i assoleixen el seu màxim esplendor; quan falten inicien una letargia o decadència que pot acabar fàcilment amb la seva desaparició. Els fons bibliogràfics de particulars han deixat de ser percebuts com un llegat cultural valuós davant la proliferació i excés d'oferta. Necessiten d'algú que els entomi, els esporgui i els doni una nova orientació de cara al futur.
M'arriben veus de totes bandes sobre biblioteques de particulars o fins i tot de personatges rellevants del món de la cultura que han acabat en contenidors o en el millor del casos venudes a pes per acabar en mercats o parades de fires. Les biblioteques públiques rebutgen acceptar llegats per la feinada que suposaria esporgar-los, catalogar-los i incorporar-los als seus fons. Com a molt pots deixar els llibres que no vulguis a la porta de la biblioteca per a que els agafi algú altre.
I tot això és viscut amb neguit i tristor per part d'aquests particulars que prenen consciència que la seva biblioteca morirà amb ells.
Però això, que sembla un signe dels nostres temps, ha passat al llarg de la història. Les dificultats per a trobar algú que es faci càrrec d'un llegat d'aquestes característiques.
La lectura de Bibliotecas. Una historia frágil proporciona un recorregut al llarg de més de dos mil anys sobre com les biblioteques han anat evolucionant amb el pas del temps fins a esdevenir el que són avui dia, equipaments comunitaris que ofereixen un servei públic de lectura i que estan oberts a fer tota mena activitats culturals en relació a la comunitat que les acull (clubs de lectura, presentacions de llibres, taules rodones,...). Però per arribar fins aquí, que és un model que s'ha anat desenvolupant sobretot al llarg del segle XX les dificultats han estat moltes.
Perquè les biblioteques no han estat sempre el mateix. Han estat un element de poder, de riquesa, d'ostentació, de refinament cultural; una eina al servei de col·lectius professionals, han servit per a la formació dels qui s'hi han endinsat, però també per al seu lleure i plaer.
I han hagut de sobreposar-se a múltiples dificultats: guerres, saquejos, incendis, persecucions ideològiques (tant religioses com polítiques), que han destruït parts importants dels seus fons; i també a la degradació orgànica del seu suport (el papir es degradava amb el pas del temps i calia recórrer a copistes per a obtenir noves còpies). Se n'han destruït milions i tot i així han arribar a nosaltres amb la voluntat d'acompanyar-nos per sempre.
I ho han fet acompanyats de debats que mai han estat resolts del tot i que han arribat fins als nostres dies: què hi ha d'haver en una biblioteca pública? el que la gent vol llegir encara que sigui dolent o pobre o el que l'ha de fer créixer intel·lectualment i espiritualment? què n'hem de fer dels llibres que no llegeix ningú? eliminar-los o només retirar-los de les prestatgeries? Perquè hi ha persones que consideren els llibres com quelcom gairebé sagrat que mereix per sempre la protecció i la conservació tan sols pel fet d'haver estat editats i publicats.
Són debats que els bibliotecaris han intentat resoldre con bonament han pogut, intentant cercar un equilibri entre el que el públic vol i demana i el que els valors de la societat volen reflectir.
Els llibres han hagut de competir amb l'aparició de la ràdio, del cinema, de la televisió, del món digital, de la telefonia mòbil,... però sempre han acabat trobant un encaix i retroalimentant-se mútuament.
I és que la lectura d'un llibre ofereix un exercici individual d'atenció plena que fomenta la reflexió. I això, en els temps que corren, saturats d'estímuls visuals que afavoreixen la dispersió i dificulten la concentració, resulta quelcom especialment valuós.
Bibliotecas. Una historia frágil té la voluntat de tractar la realitat bibliotecària d'arreu del món al llarg dels segles i de referències, encara que petites, en fa. Però val a dir que majoritàriament està centrat en el món anglosaxó, dels Països Baixos i Centre Europa.

Només terra, només pluja, només fang; de Montse Albets

Montserrat Albets Reig
Només terra, només pluja, només fang
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2024

Col·lecció Escafandre, 22
208 pp.
ISBN: 978-84-19332-76-9
PVP: 18,50€

Només terra, només pluja, només fang és una novel·la que explora les emocions que es viuen al voltant d'un tema tan sensible, delicat i poc tractat a la literatura com és el dol prenatal. Té una arrencada pertorbadora i penses: I ara m'hauré de llegir al llarg de dues-centes pàgines les obsessions d'una protagonista trastocada en aquest món tancat de Ca la Viuda on ella s'abandona i inicia una espiral d'autodestrucció? Perquè al principi tot plegat fa una mica de por. 

El desenvolupament de la novel·la, per sort, introdueix altres escenaris i personatges que alleugereixen la tensió i l'angoixa que el lector acumula d'entrada. I en el silenci i la quietud de la casa, on la Maria s'enfronta als seus records, anem descobrint coses. Perquè regirant en els mobles es troba un diari de la mare, que va morir de jove; i veiem que les dones que van viure allí van haver de suportar exemples de masculinitat tòxica i empoderar-se a la seva manera per a poder tirar endavant. Les  dones són els personatges forts d'aquesta història i els homes donen una imatge primitiva, insensible, egocèntrica, de poc més que bèsties que sovint s'imposen per la força. Sort d'un personatge com el Manel, un veí sensible que empatitza amb els patiments de les dones de Ca Viuda i ajuda en el que pot.

A mesura que vas llegint la novel·la t'adones que la narració intenta reflectir les fases per les que passa el dol: des de la negació (com pot ser que estigui mort si encara no ha viscut?), passant per la ira i la depressió fins a l'acceptació i la integració en la nova realitat de la vida.

El títol de la novel·la, poètic com poques vegades,  no deixa de ser una bella metàfora per a canalitzar el que ha dut la Maria a Ca la Viuda.

Malgrat alguns detalls necròfils és una narració amb sensibilitat femenina que reivindica dones empoderades que no necessitin viure a l'ombra d'homes que justifiquin així el seu poder.

Crec que s'ha de llegir. I jutjar.

El dijous següent, de Richard Osman

Richard Osman

El dijous següent
Barcelona: Editorial Columna Edicions, 2021 (Grup 62)
480 pp.
ISBN: 978-84-664-2812-5
PVP: 19,50€

El Club del Crim dels Dijous, que vaig ressenyar en aquest mateix blog fa uns mesos, va ser una autèntica troballa, la descoberta d'una fórmula d'èxit. Hi coincidien uns personatges singulars, una trama detectivesca, l'humor i una mirada entre irònica i tendra al món de la vellesa. I la veritat és que la combinació de tot plegat funciona, enganxa i en fa una lectura simpàtica i plaent on el que prima és fer passar una bona estona als lectors.

El dijous següent és la segona història d'aquesta colla d'iaios. És més del mateix, però no ho dic com quelcom pejoratiu, sinó com la repetició de la fórmula que esprem les possibilitats que ofereix el passat de l'Elizabeth als serveis secrets, l'enginy i els cops amagats de la Joyce, l'esperit rebel del Ron, els consells acumulats per l'experiència com a psiquiatra de l'Ibrahim; el joc que donen dos policies de proximitat com el Chris i la Donna; l'amistat i els sentiments que mostren.

Ja no sorprèn tant com la primera perquè, malgrat els girs que et mantenen intrigat fins al final i malgrat la inversemblança de les situacions, segueix havent-hi una intriga criminal i un humor que sempre és present.

Ja saps més o menys el que hi trobaràs, però si només busques una lectura entretinguda per a passar l'estona no et defraudarà. Fa de bon llegir i distreu. I de vegades és el que necessitem.