Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet

Carlota Benet Cros
Papitu. El somriure sota el bigoti
(pròleg de Sergi Belbel)
Barcelona: Edicions 62 - Columna Edicions, 2018
Col·lecció de Llibres de No Ficció de Columna
200 pp.
ISBN: 978-84-66423-35-9
PVP: 17,50€ (rústica amb solapes) / 9,99€ (ebook)

Aquests darrers anys hem sabut que en Josep Maria Benet i Jornet (1940) s'ha anat apartant de la primera línia de l'actualitat afectat pel poder destructor de l'Alzheimer. Colpeix que algú a qui havies seguit, de qui admiraves la seva obra i de qui dramaturgs contemporanis com en Sergi Belbel reconeixen el seu mestratge, vagi desdibuixant-se fins a oblidar qui és o el que ha fet. Diuen que la darrera cosa que les persones afectades per Alzheimer perden és la capacitat de percebre l'afecte de qui els envolta; i potser aquest aspecte amaga una gran lliçó de vida que ens indica allò que és més important a la vida. 
Del llibre de la seva filla Carlota Benet (1981), un relat de caire autobiogràfic sobre els aspectes més personals i íntims de la relació amb el seu pare; més enllà de la descoberta de diferents aspectes curiosos i poc coneguts de la seva biografia (com la seva amistat amb en Terenci Moix),

m'han interessat els que conformen el testimoni humà d'una filla en la que molts ens hi podem veure reflectits. Perquè jo diria que no som pocs els qui reconeixem el neguit amb el que vivim o hem viscut la pèrdua de capacitats d'aquelles persones a les que havíem admirat i estimat en la seva plenitud; el sentiment de culpa amb el que hem viscut per no haver comprès a temps l'afectació i l'abast de les seves limitacions; els dubtes sobre el que cal fer en un moment donat, sobretot quan tens la condició de ser fill únic i et pot costar compartir el que vius i prendre la decisió més adequada. 

Crec que en el llibre hi ha un testimoniatge en el que t'hi pots veure reflectit i alhora sentir-te alleugerit, perquè t'adones que el que va viure la Carlota com a filla és el que passa habitualment. I que són aquelles lliçons que la vida ens regala per a ensenyar-nos tot el que comporta viure en aquest món. 
En el relat de la Carlota queda clar que el seu pare no va ser com els altres i que va restar lluny de ser modèlic i convencional, però que això no restava estimació per la seva filla, per la que es preocupava, volia aconsellar, ajudar i fer el millor que estigués a les seves mans. I això ens indica que no hi ha pares modèlics; que en això de fer de pare i tenir cura dels fills en vas aprenent tota la vida; i que el que més compta és l'estimació que mostres cap a ells, els moments compartits i la petjada que deixen. Cal relativitzar moltes coses. 
Finalment, m'ha interessat també la reflexió que planteja sobre l'equilibri entre vida professional i vida personal i emocional. Referit a ella mateixa però també al seu pare. Pel que fa a ella, perquè només podem donar el millor de nosaltres mateixos si estem bé i no és sa que la malaltia d'un familiar anul·li la nostra vida personal. 
Personalment, crec que és important plantejar-se un equilibri entre ambdues, sense renúncies.
Referit al seu pare, fins a quin punt és lícit sacrificar la segona per la primera? En el relat de la Carlota no hi ha retrets cap al seu pare i sí molta tendresa en recordar els moments que han marcat la seva trajectòria i la seva relació.  
Papitu. El somriure sota el bigoti m'ha semblat un llibre emotiu, interessant i recomanable; una reivindicació de la memòria per a lluitar contra l'oblit ("La lluita de la meva memòria contra la seva mort." Frase amb la que clou brillantment el llibre), que aporta dades i coneixement sobre un personatge rellevant de la nostra dramatúrgia però que també remou coses dins de cadascú i planteja reflexions estimulants. I això és el que han de fer els bons llibres, remoure'ns i sacsejar-nos en la nostra zona de confort.