dissabte, 18 d’agost de 2018

El Club Dante, de Matthew Pearl

Matthew Pearl
El Club Dante
Barcelona: Ed Seix Barral, S.A., 2009 (4a reimpressió)
Col·lecció Booket, 1049
592 pp.
ISBN: 978-84-322-1720-3
PVP: 8,95€ 

El Club Dante és dels llibres que va arribar a les meves mans amb l'etiqueta de best-seller i tenia ganes de llegir-me'l per dos motius. D'una banda perquè té una trama que juga amb una obra de referència de la literatura universal com és La Divina Comèdia de Dante. I d'una altra perquè té una trama detectivesca que em feia imaginar punts en comú amb El nom de la rosa, de l'Umberto Eco, que em va resultar una experiència lectora extraordinària. I és un llibre que quan va aparèixer se'n va parlar bé i va tenir una bona vida comercial. Calia, doncs, donar-li una oportunitat. I he aprofitat els dies calorosos d'aquest estiu per llegir-me'l. Són gairebé 600 pàgines i això no és poca cosa. 
Cal dir d'entrada que és la primera novel·la d'un autor jove (tenia vint-i-vuit anys quan es va publicar) i sorprèn el bon coneixement de l'obra de Dante i el bon treball de documentació que ha fet per ambientar amb credibilitat l'obra en el Boston de 1865 un cop acabada la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865). 
Té una arrencada potent, amb una crims impactants que imiten els patiments dels pecadors a l'infern que es va imaginar Dante. I es desenvolupa a partir de les investigacions d'un grup d'intel·lectuals que es reuneixen periòdicament per a traduir i poder publicar una traducció a l'anglès de La Divina Comèdia a Nord-Amèrica, i que intenten trobar les claus del que passa a partir del coneixement que tenen de l'obra. Les seves investigacions van en paral·lel a les de la policia i es complementen amb la descripció que es fa d'alguns dels conflictes de l'època, com ara el racisme latent a la societat, les dificultats d'integració dels negres a la policia, les tensions entre sectors acadèmics o la problemàtica dels ex-combatents per a reinserir-se a la societat després del que van arribar a viure. 
La novel·la incorpora personatges reals com ara els poetes H.W. Longfellow, J.R. Lowell, i O.W. Holmes; membres del Club Dante que va existir realment; així com l'historiador G.W. Greene i l'editor James T. Fields, que també hi van col·laborar. Això, que és un element que dóna versemblança a la narració, tendeix a llastrar la caracterització dels personatges, que no pot incorporar res que afecti o contradigui la seva imatge pública. 
Tanmateix, el treball de documentació, necessari per a la versemblança dels detalls que fan referència al context històric, no pot convertir-se en pàgines i pàgines d'informacions que tendeixen a trencar el ritme de la narració. Són detalls potser menors o de gust personal, però que per a mi li resten força al conjunt. És una novel·la que amb 200 o 300 pàgines menys potser funcionaria igual de bé.

Matthew Pearl (1975) no és Umberto Eco (1932-2016), però El Club Dante es deixa llegir bé i resulta entretingut si no l'agafes amb gaires pretensions. 
Tinc La Divina Comèdia en la meva llista de llibres importants pendents i potser una de les conseqüències positives d'aquesta lectura és que la trauré del prestatge i la posaré a punt per a un dia d'aquests. Promet! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada