dilluns, 24 de juliol de 2017

La peculiar tristesa del pastís de llimona, d'Aimee Bender

Aimee Bender
La peculiar tristesa del pastís de llimona
Barcelona: Editorial Empúries, 2011 (Grup Editorial 62)
Col·lecció Narrativa, 399
304 pp.
ISBN: 978-84-9787-733-6
PVP: 19,90€

Us imagineu que els aliments poguessin expressar sentiments? Que tastant un aliment poguéssim saber coses de les persones que l'han elaborat? Doncs amb aquesta premissa juga Aimee Bender, una professora d'escriptura creativa a la Universitat del Sud de Califòrnia, per desenvolupar la trama de La peculiar tristesa del pastís de llimona, un títol atractiu i llaminer que deixa entreveure quelcom original i diferent. 
De què va, doncs, aquesta novel·la? Doncs del retrat d'una aparentment feliç família americana de classe mitjana, de la peculiar tristesa i insatisfacció que impregna les seves vides, d'aquell punt amargant que no et deixa sentir plenament realitzat o que t'aboca directament a la infelicitat. És una família de "rarets", de persones que o bé amaguen coses, o bé tenen dificultats per a comunicar-se i relacionar-se amb normalitat amb el seu entorn. 
No és un retrat agre ni corrosiu, sinó que pot llegir-se sense patiments ni angoixes, fet de pinzellades, que et fan adonar de tot allò no plenament reeixit que pot haver-hi a la vida de les persones. 
Trobo que enceta coses que no acaba de desenvolupar. Per exemple, en Joseph, el germà de la protagonista sobre la que gira la veu narrativa, ja es veu que fa rareses. Podríem pensar que es algú que pateix Síndrome d'Asperger o bé que es mou dins els Trastorns de l'Espectre Autista; però malgrat ingressos hospitalaris, misterioses desaparicions i valoracions per part d'especialistes, no en sabem el per què. 
La mare té problemes d'insomni, fa coses peculiars, canvia de feines i finalment té una aventura amb un company de la feina. Suposo que tot això és per justificar que també busca sentir-se realitzada d'alguna manera. 
La mateixa Rose, la protagonista narradora, també té problemes per expressar els seus desitjos i compta amb el peculiar poder d'endevinar coses a partir del menjar (que sembla que li ve de l'avi patern, que també endevinava però en el seu cas a partir de les olors) i tampoc saps si acaba formalitzant una relació amb el noi amb el que comença a sortir. 
El pare té una fòbia estranya als hospitals. 
Hi ha una àvia a la que no van a veure mai i que només els envia amb coses usades i sense massa sentit. 
Dic tot això perquè aquesta novel·la està feta de pinzellades sobre tots aquests personatges i la seva quotidianitat amb alguns tocs fantàstics; i malgrat el dramatisme d'algunes situacions, com les que envolten al germà, es pot llegir gairebé esbossant un somriure. 
He de reconèixer que m'ha costat connectar-hi, que no li he trobat allò que et fa engrescar en una lectura.
Trobo que una novel·la t'ha de sacsejar una mica, aportar-te coses i aquí tot és molt difús. Em sembla més un exercici d'estil (que deu tenir a veure amb la feina de l'autora) que mostra cosetes que no pas una narració amb trempera que et porti a un punt culminant. 
D'altra banda tinc algunes prevencions davant els que volen trencar estilísticament amb les convencions narratives. Aquí ens trobem amb que s'ha prescindit dels guionets que identifiquen els diàlegs. És per potenciar el monòleg interior de la protagonista? Fa guanyar alguna cosa de cara al lector? Jo trobo que l'únic que li aporta és una certa feixuguesa i alguna que altra dificultat per identificar el que estàs llegint.
En definitiva, és una novel·la que ens parla de la vida i de les relacions familiars, de les seves insatisfaccions, dels aspectes que la fan poc desitjable; però que només recomanaria als degustadors d'exercicis d'estil narratiu.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada