dimarts, 11 de juliol de 2017

Em dic Lucy Barton, d'Elizabeth Strout

Elizabeth Strout
Em dic Lucy Barton
Barcelona: Edicions de 1984, 2016
Col·lecció Mirmanda 150
224 pp.
ISBN: 978-84-15835-84-4
PVP: 16,80€


Una novel·la és. Senzillament. I el que té de fascinant és que t'obligui a reflexionar sobre els seus significats; que et remogui alguna cosa molt íntima, que et sacsegi i et faci adonar de coses sobre les quals mai havies pensat. Heu pensat mai, per exemple, sobre què construïm la nostra trajectòria a la vida? Amb quines llums i quines ombres? Com això ens marca? Crec que aquesta novel·la va una mica sobre això.
La protagonista del relat està en un llit d'hospital per les complicacions derivades d'una operació. Està sola, amb un matrimoni que més aviat trontolla i unes filles que estima i a les que desitja molt veure. Un dia apareix la seva mare a la que fa molt de temps que no ha vist. Parlen. I anem sabent coses de les seves vides i de les vides de persones que han conegut i tractat. És una novel·la feta de retalls de vida on ens trobem una infantesa marcada per les privacions i els maltractaments (és molt impactant l'episodi on, ben petita, la deixen tancada en una furgoneta un munt d'hores perquè no la poden atendre). Penses en com han de ser uns pares capaços d'actuar d'aquesta manera. I que coses així t'han de marcar d'alguna manera per al que resta de vida, perquè les relacions familiars que derivin d'això no seran del tot sanes, tindran un punt de malaltís.
Com a persona estàs lligat als teus orígens, formen una part indestriable de la teva vida, però els pots acabar odiant quan hi ha circumstàncies d'aquestes que et deixen marcat. 
Les històries que es recullen a les converses, malgrat la seva aparent insignificança o caràcter anecdòtic, estan marcades per la dissort; com si la desgràcia aliena esdevingués un consol a la teva pròpia mediocritat. O potser també com una constatació de que la felicitat mai es completa; que potser tots tenim una cara més o menys fosca que ens garanteix bones dosis de patiment o d'insatisfaccions. 
Trobo que Em dic Lucy Barton és una lectura suggeridora, amb episodis molt durs emocionalment, que t'enriqueix i on es constata una vegada més que la bona literatura és una gran escola de vida, que la visquis com la visquis, sempre té aspectes que la fan fascinant, on lluitem per afirmar-nos malgrat tot. Com la Lucy Barton.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada