dimecres, 28 de desembre de 2011

Cheeta

Imatge obtinguda de la xarxa
Sóc dels qui va créixer entre les sessions dobles dels dijous a la tarda d'un cinema de poble rònec, de seients de fusta, als anys seixanta. En aquells temps era freqüent programar cinema de repertori i trobar-te pel·lícules que es repetien periòdicament. Una de les estrelles del repertori eren les pel·lícules del Tarzan, que resultaven entranyables per tot allò que destil·laven. Tot sobreeixia ingenuïtat, des del parlar del Tarzan (Johnny Weissmuller), a base d'infinitius, monosíl·labs i paraules soltes; als decorats d'estudi de cartró pedra i a la inversemblança i la mateixa essència maniqueïsta  de les històries, de bons i dolents, entre els bons salvatges i els cobdiciosos occidentals. Era un cinema que es consumia entre crispetes, pipes i la cridòria del personal quan el Tarzan aconseguia capgirar les difícils situacions per les que passava. Són records d'una infància tenyida de grisor on aquests eren els moments que trencaven la rutina. 
Recordava tot això en llegir la notícia del traspàs de la mona Cheeta, un cas excepcional de longevitat entre el món dels primats. La Cheeta era l'altra gran estrella de les pel·lícules. Sorprenia la seva empatia amb els comportaments humans i la seva capacitat d'aportar un punt d'entremaliadura i frescor a les històries. Diria que la gent de la meva edat vam començar a fer imitacions a partir d'aquestes pel·lícules. Els xiscles de la Cheeta i els crits dels Tarzan acostant-se a tota velocitat saltant de liana en liana eren tot un clàssic. 
Ha viscut 80 anys (quan el més normal és que la seva esperança de vida estigui al voltant dels 50) i ha sobreviscut els seus partenaires a la gran pantalla. Johnny Weissmuller va morir fa prop de trenta anys on va rodar l'última pel·lícula de la sèrie que el va fer famós, després d'haver passat a la història de l'esport per no haver estar mai derrotat en competició, haver estat el primer nedador a baixar del minut en els 100 metres i haver guanyat vàries medalles a les olimpíades durant els anys 20. Com a actor no va fer res destacable, només es va dedicar a aprofitar la fama i les seves qualitats físiques per aparèixer en aquestes pel·lícules, com un David Meca qualsevol.
Maureen O'Sullivan també ens va deixar fa uns anys després d'una dilatadíssima carrera cinematogràfica i d'haver tingut gendres tan il·lustres com Frank Sinatra i Woody Allen, fruit de les seves relacions amb la seva filla Mia Farrow, amb qui va aparèixer en un petit paper a la pel·lícula Hannah i les seves germanes.
Doncs la Cheeta, vés qui ho havia de dir, els ha sobreviscut i ja forma part per l'edat a la que ha arribat, del Llibre Guinness del rècords.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada