Destrossar

Enmig d'una actualitat dominada per les hostilitats entre països, les amenaces i unes dinàmiques que ens porten cap a una societat on imperi la llei del més fort; destaquen notícies que resulten simpàtiques per la seva extravagància però que no deixen de ser un reflex del que es cou a dins de cadascú de nosaltres.
La notícia ens parla d'una ciutadana alemanya de 54 anys, de nom Alicja Müller, que va rebre un regal ben especial el dia del seu aniversari. El seu marit, sabent que destruir un cotxe era el somni de la seva vida, va buscar un cotxe a punt de ser desballestat, el va comprar i li va regalar junt a un singular kit de destrucció que incloïa una destral, un martell, un ganivet i un equip de protecció. El regalet hauria fet les delícies de qualsevol trinxeraire amb ganes de gresca després d'una manifestació; però aquest no era el cas de la senyora Müller; de la que d'entrada dubtaries si està bé del cap o bé plena de ràbia per algun motiu. Però no. Ella nega que volgués fer això per cap mena de frustració o ràbia; senzillament volia experimentar el plaer sensorial de trencar coses. I, és clar, el marit (el que pot arribar a fer l'amor!) la va voler fer feliç en un dia tan especial.
Es veu que s'hi va entretenir estona, cap a quatre hores; trinxant vidres, tallant tot el que es podia tallar, punxant les rodes, deixant la planxa pitjor que després d'un accident aparatós, ... Me l'imagino delint-se d'allò més, fins i tot bavejant, experimentant un plaer immens.
La cosa, però, va despertar les inquietuds dels veïns, alarmats pel que es pensaven era obra d'uns brètols. Quan va arribar la policia es va poder aclarir el tema i un cop tranquil·litzat el veïnat va poder seguir amb la seva peculiar celebració d'aniversari.
No negaré que la ràbia provocada per desacords o la manera de fer dels altres en l'àmbit públic m'ha fet imaginar coses com les que ha fet la senyora Müller; però si una cosa defineix la civilització és la nostra capacitat de reprimir els impulsos. Si no ho féssim la convivència se n'aniria en orris i el món també. Som on som perquè ens hem donat unes normes i ens imposem un respecte i uns límits a la nostra llibertat individual. Cadascú té les seves vàlvules d'escapament i com a divertiment dins d'uns límits té sentit la sortida d'aquesta senyora.
Sembla que per al proper aniversari ha demanat poder trencar els mobles d'una habitació. Veurem. Jo, per si de cas, no li demanaré pas amistat, no fos cas que en descobrir la meva biblioteca se li despertessin les tendències piròmanes.

Propòsits

Per aquestes dates els gimnasos i els complexos esportius s'omplen de persones que volen fer realitat els nous propòsits per a l'any nou. Molts d'aquests propòsits no són nous del tot i es repeteixen any rere any, senyal inequívoc del fracàs que arrosseguen. Ja se sap, perquè es mouen per terrenys coneguts: fer esport, adquirir hàbits saludables, deixar enrere hàbits nocius, aprimar-se, llegir més,....
És la rutina de l'any nou, reiterada des de fa temps i temps. Les bones intencions no s'aconsegueixen acompanyar sempre de la voluntat necessària. I els bons propòsits duren el que duren, fins que cauen novament en l'oblit. 

Jo també m'he fet els meus propòsits d'any nou. El primer és no tenir cap pla. No vull estar lligat a res que no sigui atendre les necessitats de les persones que m'envolten, perquè una vegada cobertes les necessitats del meu dia a dia vull poder ser lliure i amable amb mi mateix.
En segon lloc no vull pressionar-me per anar a trobades o festes que no em vinguin de gust. Sovint em ve més de gust quedar-me a casa, en algun dels meus raconets favorits, llegint tranquil·lament o mirant alguna pel·lícula.
Això no vol dir que em quedi tancat a casa, perquè també m'agrada passejar, nedar, anar al teatre o veure i viure les passions d'un bon partit de bàsquet. El que defenso és no fer plans i gaudir del que la vida m’ofereix, sense més. Només així evitaré la frustració de no fer realitat els ambiciosos propòsits d'any nou.

Salut i bon any a tothom!