dimecres, 27 de març de 2013

Luces de bohemia

Ramón María del Valle-Inclán
Luces de bohemia
Madrid: Espasa-Calpe, 1976 (setena edició)
Col·lecció Austral, 1307
144 pp

ISBN: 84-239-1307-4

L'any passat vaig tenir ocasió de veure la representació de Luces de bohemia de Valle-Inclán que, muntada per catalans, va ser representada a la Sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya i que després va passar per Manresa en la gira per comarques que van fer. 
Va ser un plaer extraordinari: per la qualitat del text; per l'encert del muntatge, que aconsegueix donar fluïdesa a una acció que transcorre per diferents indrets amb una escenografia senzilla però eficaç; per la il·luminació, del tot adient amb l'esperit de l'obra; pel nivell interpretatiu, amb un Lluís Soler esplèndid en el paper de Max Estrella. Lluís Soler és un actoràs amb una bella veu i una dicció perfecta i crec que és un dels actors catalans que millor pot dir un text. Sempre és un goig assistir a una de les seves interpretacions. 
Després d'això, en arribar a casa, vaig agafar l'escala i em vaig enfilar a rescatar l'exemplar de Luces de bohemia de la meva biblioteca que dormia en un prestatge alt des de feia una pila d'anys; i em vaig dir que me'l tornaria a llegir. I ara ho he fet. 
Luces de bohemia forma part de la llista de lectures obligatòries de la meva adolescència. Seria fàcil discrepar del concepte d'obligació o de la tria que formava part de la llista, però he de reconèixer que gràcies a això vaig poder descobrir autors del nivell de García Márquez, Machado o Valle-Inclán. 
Luces de bohemia és plena de frases esmolades que retraten amb una mirada grotesca una societat decadent de la que no s'escapa pràcticament ningú: la corrupció del món polític, la incultura i la brutalitat de la policia; el periodisme venut al poder; les rivalitats del món intel·lectual;... 
El retrat d'aquesta Espanya segueix sent proper; hi ha coses que resulten lamentablement actuals, preocupants; com si el temps no passés i costés superar determinades inèrcies.
En el recorregut bohemi de Max Estrella pel Madrid de tavernes i cafès es fa un repàs exhaustiu de tot allò que descriu la realitat d'un país: coneixem ambients, personatges que mostren les misèries i la picardia d'una societat (és de destacar la mesquinesa d'un personatge com Don Latino de Hispalis, "l'amic"), tertúlies, carrers, calabossos, policies, presos, manifestants, meuques de carrer, funcionaris, un ministre,... 
Compta amb diàlegs brillants (com el que manté amb Serafín el Bonito quan és detingut) i moments colpidors (com els que manté a la cel·la amb un anarquista català que sap quina serà la seva fi i que defineix amb lucidesa la realitat del país: "En España el trabajo y la inteligencia siempre se han visto menospreciados. Aquí todo lo manda el dinero." Us sona? Podria signar-se avui mateix).
Valle-Inclán deforma i ridiculitza la realitat per a fer-ne més evidents els seus aspectes més grotescos. Això és l'esperpent i una de les aportacions més significatives del seu teatre. Ho defineix el mateix Max Estrella moments abans de morir: "El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada. ... España es una deformación grotesca de la civilización europea." 
Hi ha una expressió que em va quedar de quan en vaig fer la primera lectura i és l'etílica expressió que regala un borratxo que apareix en algunes escenes com a contrarèplica i que també tanca la representació: ¡Cráneo previlegiado!
Genial. Un clàssic que no caldria deixar de llegir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada