No sé qui va dir-la, però m'ha fet pensar molt darrerament. Passa el temps, sumes anys i vivències, la vida et va deixant un pòsit que aparentment resulta imperceptible; però tot d'una t'adones que els altres et veuen diferent. N'ha canviat la percepció. Ja no ets aquell noi o jove com t'havien anomenat altres vegades. Esdevens aquell "senyor" al que una mare avergonyida amb un marrec belluguet diu que no has de molestar.
Tu creus que sempre has estat el mateix, si fa no fa amb les mateixes idees i plantejaments, però tot d'una sembla que les teves idees són més tingudes en compte, més valorades. Et vas convertint en una mena de patum venerable, tinguda en compte com no havia estat en altres temps. Guanyes en ponderació, criteri,... És l'experiència?
Tens la sensació que estàs arribant dalt de tot, que culmines un cim. És una mena de tardor plena de llum on l'estació llueix esplèndida sense patir pel fred que s'anirà acostant.
Sí, aprenem a mesura que vivim i no ens n'adonem. Som més savis (o potser no) i no en som conscients.
La saviesa pren forma de paraules, idees, il·lusions, projectes,... i ens empeny.
Vull pensar que la segona part de la frase no és del tot veritat, que no està del tot predeterminada, que hi ha marge, que depén de nosaltres. Envellir no ha d'anar forçosament lligat a la decrepitud, hem de saber mantenir viva la flama de la saviesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada