Testament, de Joaquim Carbó

Joaquim Carbó
Testament
Barcelona: Editorial Males Herbes, 2019
480 pp.
ISBN: 978-84-949170-6-6
PVP: 21,90€

 

Testament, la darrera novel·la de Joaquim Carbó, sorprèn pel seu plantejament. En qüestions de novel·la tinc gustos molt tradicionals. M’agraden els personatges amb matisos, complexos, amb alguna contradicció; tal com són la gran majoria de persones; i quant a les trames argumentals, que hi ha hagi una progressió de l’argument ben treballada i un desenllaç final. En definitiva, les essències de l’art narratiu. 

Però això no és el que ben bé trobareu a Testament, on Carbó ens regala un exercici de metaliteratura per a mostrar-nos les interioritats del seu ofici d’escriptor. I ho fa a partir de materials aparentment insignificants, de dubtós interès, gairebé de rebuig, com si fossin idees que es van quedar en projectes que no es van arribar a consolidar com a obra literària.

I anem veient que construir una novel·la és la suma d’una presa de decisions, de triar uns personatges, de fer-los aparèixer (i també desaparèixer), de situar-los en un entorn físic i històric, de relacionar-los,... 

Més que en les històries que s’expliquen s’incideix en els mecanismes de l’ofici que menen a l’elaboració d’una obra literària.

El plantejament és el següent: un escriptor gran i decrèpit confia els seus papers a un veí de replà al que ajuda. Aquest els va llegint en diferents jornades de lectura i va reflexionant sobre el que es va trobant. 

Moltes obres evolucionen i es consoliden gràcies a comentaris d’amics, coneguts, familiars, editors,... Són aportacions que et poden fer adonar d’aspectes que no has considerat o que et donen idees que enriqueixen el que tu has pensat. I gràcies al personatge d’aquest veí Carbó fa partícip al lector d’aquesta hipotètica presa de decisions, perquè és gràcies als lectors que les obres reviuen i enriqueixen els seus significats. 

Llegir les històries que conformen Testament ens porta a pensar sobre com es podria continuar una història, en base a què; però quan et trobes amb una acumulació d’històries que no progressen i que van saltant d’una cosa a una altra tota l’estona l’efecte en el lector resulta més aviat descoratjador, proper al tedi. Reconec que he estat a punt d’abandonar perquè la sensació que allò que llegia no anava enlloc em provocava un cansament que resultava desmotivador. 

I és que un exercici d’estil com aquest no té en compte els seus efectes sobre el lector. Puc valorar l’originalitat del plantejament, l’ambició de fer una cosa diferent,... però no pots convertir les tasques de documentació, les notes, les anècdotes i tafaneries diverses en material literari sense més; perquè una narració on no hi ha progressió, que només reflecteix l’acumulació del que es va recollint per a convertir-lo en material literari, acaba provocant el tedi del lector. Almenys això és el que a mi m’ha passat. Estem parlant d’un llibre de vora 500 pàgines.

Testament és també el reflex d’una època. Ens acosta a la grisor de la postguerra, reflecteix les trifulgues que van acompanyar el desenvolupament de la Guerra Civil i també la quotidianitat d’un barri de Barcelona en els temps actuals, com si d’un documental de temàtica social es tractés. I pot tenir l’interès de reviure situacions que més o menys tothom coneix o s’ha trobat.

Testament, com deia, és un exercici d'estil on Carbó demostra dominar l’ofici de narrar, pletòric de recursos per desenvolupar una trama i permet visualitzar també els mecanismes per a fer progressar una novel·la. Mostra molt bé com s'encadenen les històries i les trames que en poden derivar: l'ofici d'escriure, només a l'abast d'algú que el domina. 

Un lector pot trobar motius d’interès per llegir Testament; crec que és un llibre que aporta coses, ja sigui per reflexionar sobre l’art de narrar i adonar-se que a qualsevol lloc hi ha un munt d’històries amagades de les que es pot anar tibant el fil; per veure reflectida la crònica social d’un barri, o per conèixer com era la vida en uns anys no massa llunyans.

M’ha fet pensar també en el què se’n farà d’allò que deixem (literari o no) un cop morts. És relativament freqüent llegir notícies sobre obres inèdites o inacabades i m’ha interessat poder imaginar el grau d'angoixa existencial d'un escriptor que se sap al final dels seus dies conscient dels llibres que no podrà escriure i/o acabar. Sempre he pensat que els escriptors treballen en els seus projectes fins al darrer dia de les seves vides. 

I per acabar, Testament evidencia també una cosa que tots els lectors descobreixen com a tals, i és que les obres reviuen en cada lector. És llegint que recrees i revius el que diuen les paraules. La lectura és sempre un diàleg permanent entre obra i lector, que és diferent en cadascú d'aquests lectors. I aquesta és la seva grandesa.

Trigonometry

És un fet que les societats evolucionen i s’obren a noves realitats. La realitat s’ha fet líquida i complexa fins a configurar realitats úniques i diverses que són objecte de drets.
En una societat conflueixen individus de cultures, races, religions, identitats sexuals,... diverses. Ja no és possible definir les realitats que afecten als individus des d’estereotips ni cap mena de paràmetre que encotilli el que una persona sent o vol ser. I tota aquesta realitat divergent que romania soterrada o amagada ha anat emergint i fent-se present.
Trigonometry és una minisèrie en to de comèdia que ens parla d’això i de com costa encaixar-ho en el teixit de relacions personals i familiars. Manté un to optimista i referma que el més important són els sentiments que mouen les persones i la voluntat d’ajudar-se i compartir un projecte de futur.
Entre l’allau de sèries que s’oferten aquesta té la virtut d’allunyar-se dels convencionalismes, plantejar el que socialment es viu i es viurà al segle XXI i oferir una nova mirada sobre el món en que vivim. Resulta recomanable. 

LIJ - La cabra Serafina, de Blai Senabre

La cabra Serafina
Blai Senabre, Anna Font (il·lustradora). Adaptació lingüística de Tina Vallès
Barcelona: Animallibres, 2020
28 pp.
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 89
ISBN: 978-84-17599-90-4

Sovint ens trobem amb adaptacions de contes tradicionals o bé amb creacions que parteixen dels seus personatges per a canviar-ne quelcom o proporcionar una nova lectura de les històries que tothom coneix.

Aquí ens trobem amb un conte original, però on es reconeixen elements d'altres històries. El punt de partida és la desobediència de les indicacions dels grans i les seves conseqüències. Ho trobem a La Caputxeta Vermella o a El llop i les set cabretes. I aquí també es juga amb aquest element. 

Llavors tenim el valor dels petits o dels insignificants; sovint menystinguts. La reivindicació de les qualitats de tothom. Em ve al cap la faula del lleó i el ratolí.

La cabra Serafina té coses de totes aquestes històries que fàcilment reconeixerem i construeix un relat sobre l'empatia que necessitem per a comprendre els altres i les seves necessitats. I ho fa amb un punt de bonhomia i bon humor que resulta agradós en tot moment.

El treball d'il·lustració resulta atractiu, fet de línies simples, clares i colors ben contrastats; que resulta fàcil de seguir per als més petits.

Resulta simpàtic i recomanable per a nens i nenes a partir de 3-4 anys.

Biblioteràpia

Revisant els escrits d'aquest blog, quan he parlat de la lectura m'adono que hi ha una sèrie d'idees recurrents que apareixen amb certa regularitat. Una d'elles és el fet de que hi ha un llibre per a cada persona i moment de la vida. Evidentment tot llibre hauria de respectar uns estàndards de qualitat, començant pel fet  d'estar ben escrit i tenir uns mínims del que podríem definir com a qualitat formal; però a partir d'aquí crec que no hi ha tant llibres bons o dolents sinó llibres adequats o inadequats a la persona i el moment. Em guardaré prou de menystenir la literatura de gènere, perquè diria que és on la majoria de lectors troben les millors satisfaccions lectores. Hi ha grans afeccionats a la novel·la negra, rosa, d'aventures o eròtica; i les van a buscar perquè en elles hi troben satisfaccions al seu moment vital. I de la mateixa manera que dic això també percebo una certa sobrevaloració de la novel·la literària o d'aquella que exigeix molt als lectors; com si consumir-la ens situés en un nivell superior.
Què vull dir? Que la literatura i la lectura acompleixen una funció vital; responen a necessitats que la vida ens va manifestant. I llegim per a informar-nos o sentir-nos millor, no pas per a patir o guanyar-nos un prestigi. 

De la mateixa manera que hi ha llibres per a cada persona o moment també he reflectit que hi ha llibres que obren la porta a abordar determinades emocions que podríem considerar complexes o conflictives; com ara el dol, la separació, la identitat sexual o la por. Cal valorar la funció terapèutica de la literatura, el fet que permeti parlar i tractar totes aquestes emocions.
Podríem resumir-ho dient que els llibres satisfan necessitats de tota mena. Per tot això m'ha cridat l'atenció un article del suplement Criatures del diari Ara del passat 10 d'octubre titulat La literatura amb finalitats terapèutiques, on es parla d'un projecte anomenat Booklife, impulsat per la periodista Laura Garcia, que va justament en aquesta línia, la de prescriure i oferir llibres que acompanyin en determinats processos vitals. 

I és que trobar el llibre adequat no sé si us salvarà la vida, però de ben segur que us ajudarà a viure-la millor.

L'experiència humana més universal

El pas del temps marca les diferents etapes de la vida. Som nadons, infants, nois, joves, adults i avis. Som persones en edat de treballar i jubilats. I tot són condicions que venen marcades pel pas del temps.
És quelcom intrínsec a la condició humana que ens aferra a la vida de la mateixa manera que ens fa conscients de la seva fugacitat. A mesura que ens fem grans som més conscients que en aquest món hi som de pas; que cremem etapes i lluitem per superar els límits que ens acosten a la fi. 
La vida és una festa digna de celebració per a gaudir dia a dia de tot allò que en forma part.

De la reobertura de les biblioteques

La reobertura de les biblioteques després de tres mesos hauria de ser saludada amb entusiasme pels amants de la lectura que estimen i valoren tot allò que ofereixen aquests equipaments culturals, però les condicions en que ho han fet em resulten depriments. 
S'han cancel·lat activitats i se n'ha reduït l'horari i el servei, quedant reduïdes a meres expenedores de productes sol·licitats. T'obliguen a consultar el catàleg i demanar i/o reservar allò que t'interessi. Vas a la biblioteca només a recollir allò que has demanat. 
Jo sempre he viscut la biblioteca com un espai obert a la meva curiositat. Entres, observes, remenes i tries. Difícilment triaré un llibre d'un catàleg, a no ser que tingui clar un objectiu de lectura. El més freqüent és que et sentis atret per un coberta, o el que llegeixes a la contracoberta sobre el llibre i l'autor. I el mateix podria dir d'un CD de música o d'una pel·lícula en DVD.
Entrar en una biblioteca és també la possibilitat de repassar la premsa i les publicacions de que disposa. Entre totes aquestes possibilitats sempre hi ha el remenar. I això ha desaparegut. 
Entenc les mesures de prevenció i valoro la feina dels qui elaboren els protocols; fins i tot entenc que habitualment es vulgui pecar més per excés que per defecte; però m'agrada veure que hi ha rigor en la presa de decisions i sentit comú. 
Després de diversos estudis, s'ha dit que el virus, quan entra en contacte amb determinades superfícies (paper, fusta, metalls,...) es desintegra i deixa d'estar actiu i amb poder de contagi. No és el mateix un virus actiu que restes orgàniques d'aquest virus. Les restes que puguin trobar-se sobre les superfícies no tenen poder de contagi. Però el protocol ja està fet i deu fer mandra rectificar. I així ens trobem amb que un llibre retornat queda condemnat a l'ostracisme de la quarentena apartat de tota la resta. Em sembla excessiu i poc contrastat que sigui necessari. 
S'ha dit del dret i del revés que les mesures bàsiques de prevenció són la higiene i la distància social, però sembla que no volem que això sigui suficient.
En aquest escenari la biblioteca ha perdut gran part del seu atractiu i no em venen ganes d'utilitzar-la. 
Llegiré del que tinc a casa i de la llarga llista de lectures pendents, però enyoraré passejar-me entre els expositors i prestatges de la biblioteca i deixar-me seduir per un dels seus títols.

Inventari de jubilacions, de Josep Ma Espinàs

Josep Ma Espinàs
Inventari de jubilacions (amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós)
Barcelona: Edicions La Campana, 1992
248 pp.
ISBN: 84-86491-1-63-0

Josep Ma Espinàs va escriure aquest llibre quan tenia seixanta-quatre anys i encarava l'aniversari que marca majoritàriament la retirada del món laboral. Ell afirma, però, que de la seva professió no es pot jubilar, perquè més que una professió és una forma de vida, i mentre visqui procurarà mantenir-la. 
Aquest Inventari de jubilacions m'ha semblat per damunt de tot una gran reflexió sobre la condició humana, perquè ens mostra que les persones som un ens dinàmic que evoluciona amb el pas del temps fruit del procés de maduració que cadascú experimenta. Que, amb tot el dret, als vint-i-cinc podíem pensar una cosa i als seixanta una altra. I que coses que a una edat tenien una prevalença, amb el pas del temps la van perdent. 
Ell ens parla de tot això, des d'aspectes més banals (com el bigoti, els àlbums de fotografies, la platja, la gimnàstica, els cabells blancs o les targetes de presentació) fins a més transcendents, com ara l'orgull, la militància política, l'espanyolitat, la sensibilitat, la comprensió, la sinceritat, el perfeccionisme o la mort. El repertori de temes és molt variat i en tots els casos ens acosta a l'Espinàs més íntim, però alhora aconsegueix interpel·lar-nos sobre tot allò que va tractant des del seu punt de vista. Espinàs se'ns mostra obsedit per la precisió del que vol expressar, per ajustar-se al que signifiquen les paraules (fa freqüents referències a les definicions del diccionari i a la seva etimologia); i sempre s'expressa amb ponderació, contenció, discreció i independència. Fa afirmacions de les que pots discrepar però que mai ofenen o senzillament molesten per l'educació i l'elegància amb que s'expressen. 
M'ha agradat descobrir coincidències personals. En l'àmbit professional m'he trobat en que, quan calia redactar un document, per exemple, els companys tendien a abocar tot el que els passava pel cap sense gaire elaboració, sabent que allò no serviria per a l'objectiu final. Jo quedava com l'excepció, perquè tendia a oferir frases elaborades, gairebé definitives. I quan escric em passa el mateix. Penso la frase, l'escric, i sovint no pateix modificacions. I el Josep Ma Espinàs també és d'aquests. Pensa, escriu i allò és gairebé sempre definitiu. No és de refer. Potser no té cap importància, però m'he sentit reconfortat en el sentit de veure que no és una raresa. 
El que deia, la literatura estableix un diàleg amb el lector, l'interpel·la i és bo que la lectura ens sacsegi i remogui coses dins nostre. Si la lectura d'un llibre no ens fa pensar en res l'oblidarem aviat i quedarà com un mer entreteniment més o menys digne que ens haurà proporcionat unes hores d'evasió (que també pot ser un objectiu absolutament respectable i digne de consideració).

Acabo amb una referència al darrer capítol que dedica a la mort. Diu que la darrera frase que voldria dir és: "No tinc més remei que morir-me, perdonin les molèsties". És el reflex de l'Espinàs tímid i discret amb aquell punt d'ironia que li és tan propi, que no vol dir ni fer res que pugui molestar. 
Hi ha punt de la vida en que pot assaltar-te l'angoixa per una mort que arribarà tard o d'hora. Ell afirma que se n'ha deslliurat i tanca el llibre amb aquestes paraules:" ..., l'aparició d'un nou dia, de cada nou dia, em sembla una pacífica entremaliadura que hem pactat la vida i jo."
Vital fins al final. I encara dura. Felicitats!

L'agraïment és la memòria del cor

Fa anys tenia el costum de retallar articles de diari i desar-los entre les pàgines d'un llibre. Podien ser columnes d'opinió, ressenyes de llibres, entrevistes, notícies, obituaris,...; gairebé sempre sobre un escriptor o personatge del món de la cultura. Tot allò que considerés, pels més diversos motius, que mereixia ser preservat de l'oblit. Quedaven guardats entre la coberta o contracoberta i la guarda, o entre les pàgines del llibre sense més. 
Amb el temps i les possibilitats que ofereix la tecnologia he anat perdent aquest costum pretèrit i evitar la degradació orgànica que afecta el paper, sobretot el de diari, amb el pas dels anys. Ara tot això són pdf desats en carpetes que alhora estan desats en un núvol que no se sap on para, però que permet accedir-hi quan en tens necessitat. 
Tot això ve a tomb perquè llegint un llibre de l'Espinàs m'he trobat amb el darrer article que va publicar al diari AVUI, el gener de 1999, tallant de soca rel una col·laboració ininterrompuda al llarg de més de vint-i-dos anys des de la fundació del diari el dia de Sant Jordi de 1976. És un article trist, que denota decepció, malestar i un cert ressentiment; però on no deixa d'agrair la fidelitat dels lectors i on acaba amb la frase que encapçala aquesta entrada: l'agraïment és la memòria del cor. La frase no és de l'Espinàs, l'ha sentit de no sap qui i la recorda. Em sembla una frase absolutament rodona, que diu moltes coses amb poques paraules. 
He pensat que lliga molt amb situacions viscudes aquests darrers temps de lluita contra la pandèmia. Ens hem fet farts d'aplaudir els sanitaris, d'encoratjar-los i d'agrair-los la seva implicació personal i sacrifici. I és que la gratitud és quelcom que queda gravat al cor de cadascú. Agraïm atencions, mostres de cortesia, fidelitats, paraules d'afecte i suport,... I diria que sovint és més important el que sentim que el que fem, o que fem coses pel que ens fan sentir i experimentar. La gratitud ens obre als altres i mostra la part més tendra de la nostra humanitat. Per això aquesta frase em sembla tan magnífica, perquè ens porta a la part més íntima i altruista de cadascú.

Rectificar és de savis

Tinc grans prevencions contra el revisionisme cultural. Les seves creacions en els camps de la literatura, el cinema o l'arquitectura, entre d'altres;  reflecteixen aspectes socials i culturals de l'època en que van ser produïdes. Mai són del tot alienes al context històric, sempre l'acaben reflectint d'una forma o altra. I han de quedar com el que són, les creacions d'una època que, degudament contextualitzades, han de poder ser igualment analitzades i valorades en èpoques posteriors. La prohibició i la censura són contràries a la llibertat i tendeixen a manipular el coneixement de la història. 
Ahir em va trasbalsar la notícia de la retirada de la pel·lícula Allò que el vent s'endugué d'una plataforma de continguts audiovisuals amb l'argument de donar una visió idealitzada de l'esclavisme. Em va recordar una situació similar a la que es va donar fa uns anys amb el còmic Tintín al Congo d'Hergé. En moments de crisi tornen els excessos del puritanisme i la correcció política i em preocupa que no siguem capaços de contextualitzar les coses i que cedim amb facilitat a les pressions desbocades de les xarxes socials. 
La clau, una vegada més, torna a estar en l'educació; en formar la ciutadania per a que sigui capaç de contextualitzar un fet i llegir-lo amb ulls crítics en el moment actual. Amagar, censurar, prohibir... no ens acosten a la veritat ni a la justícia. Si el món ha evolucionat i avui és millor (amb tots els però que es vulguin) és perquè hi ha hagut gent capaç de mobilitzar-se contra allò que creia injust. Els drets de que gaudim són fruit d'aquesta conscienciació i  capacitat de mobilització. 

Veient la polseguera aixecada per la notícia de la retirada avui celebro la ràpida rectificació d'aquesta plataforma, que introduirà un comentari avisant sobre el contingut i contextualitzant-lo degudament. 
Rectificar és de savis. I vull pensar que no és un gest de cara a la galeria sinó el reconeixement d'un excés i la rectificació d'un error.

ARTE i la cultura a la xarxa

Els primers dies de confinament i, davant el que suposava tenir biblioteques, teatres i cinemes tancats; van córrer per les xarxes llistats d'enllaços per a fer arribar la cultura en les seves més variades formes a tothom que volgués. Així, moltes institucions i plataformes culturals, tot i que temporalment, oferien accés gratuït a concerts, revistes digitals, pel·lícules, obres de teatre,...
L'oferta era generosa i gairebé inabastable; però tothom podia trobar continguts adequats als seus interessos. Val a dir, però, que moltes d'aquestes coses ja hi eren, però les circumstàncies provocades per la pandèmia els van oferir una publicitat que els va fer més coneguts. 
Cal afegir també que els espais web i les aplicacions de les cadenes de televisió públiques ofereixen un arxiu històric de les seves produccions on s'hi poden trobar sèries, obres de teatre i programes culturals d'indubtable interès. I que aquesta oferta està ben organitzada, és gratuïta i es pot gaudir sense restriccions còmodament instal·lat al sofà o la butaca de casa. No tot és Netflix ni cap de les plataformes que han sorgit com bolets a la seva ombra. 
Voldria centrar-me ara en una plataforma europea dedicada als continguts audiovisuals. Es tracta d'ARTE, de gènesi franco-alemanya i co-finançada per la Unió Europea.  Ofereix més de quatre-centes hores de continguts de gran qualitat a l'any, dels que té els drets d'emissió, subtitulats a sis llengües (entre les quals, de moment, no es troba el català). Els continguts només es troben disponibles durant un temps limitat. Però és una ocasió de gaudir d'òperes (com l'impactant Turandot que va produir el Liceu), concerts, ballets, documentals,....
He anat interessant-me per diferents continguts i el cert és que els he gaudit força. Són de molta qualitat i tenen la capacitat de sorprendre (com un concert a Salzburg amb música de Mozart on es coreografiava la música amb exercicis d'hípica). El que deia, les propostes són variades, creatives i defugen l'encarcarament. 
Com a ciutadà europeu agraeixo que una part dels meus impostos s'inverteixi en cultura i em retorni en propostes com les que proporciona ARTE. Entreu-hi i gaudiu-lo.