El quadern gris, de Josep Pla

Josep Pla i Casadevall

El quadern gris
Barcelona: Edicions Destino, 1992 - Volum 1 de l'Obra Completa (Edició 10è aniversari)
554 pp.

L'obra de Josep Pla ha estat objecte de nombrosos estudis al llarg dels anys i encara avui el personatge i la seva obra susciten l'interès del món acadèmic. La darrera prova és la monumental biografia de 1.500 pàgines (Un cor furtiu. Vida de Josep Pla) que li ha dedicat Xavier Pla i que ha estat tot un èxit de vendes per la Diada de Sant Jordi d'enguany. No pretenc emular els qui han dedicat anys d'estudi a la seva obra, però sí compartir la meva experiència com a lector, que ha estat també una experiència de descoberta de l'autor, amb qui tenia un deure pendent.

He de dir que ha estat una experiència d'allò més plaent on he trobat un narrador amb un estil personalíssim que m'ha atrapat des del primer moment.

El quadern gris és un dietari de joventut de caire memorialístic que arrenca el 8 de març de 1918, data en que l'autor assoleix la majoria d'edat en complir els vint-i-un anys. I arriba fins a mitjans de novembre de 1919 quan, un cop acabada la carrera de Dret, treballa per al diari La Publicidad i li proposen d'anar de corresponsal a París. 

El març de 1918 es troba a casa seva junt al seu germà degut a l'epidèmia de grip que ha provocat la suspensió de les classes a la universitat. És sabut que és un text que va refer profundament als anys seixanta abans d'enllestir-lo definitivament per a encapçalar la publicació de les Obres Completes. Perquè si una cosa sorprèn és la riquesa i la maduresa del text, impròpies d'un jove de vint-i-un anys.

Pla ens parla de la seva família, dels records que emmagatzema, dels avantpassats, dels paisatges que l'envolten, de personatges del poble, d'ambients, dels vents que bufen, de les olors, de la llum que embolcalla allò que observa,...

Ell reconeix que no té prou imaginació per a inventar-se res i la seva literatura parteix sempre de la realitat, d'allò que observen els seus ulls, d'allò que escolta el seu oïda. Perquè el que més li agrada és badar, observar, escoltar, xerrar i alimentar així les ganes d'escriure, que és on es retroba amb si mateix. 

I ho fa amb una prosa austera, sense floritures, on combina magistralment  els adjectius que utilitza i porta el lector a imaginar-se suggeridorament allò del que ens està parlant.

Assistim al discórrer dels seus dies, a excursions (a peu i en barca), passejades, trobades amb els seus amics, tertúlies, converses, lectures,... Tot allò que forma part d'una vida i d'una època amb el pas successiu de les estacions. I s'alterna amb les seves anades a Barcelona un cop es reemprenen les classes. Tot passa entre Palafrugell i els seus voltants i Barcelona, amb l'afegitó de Girona, on hi va residir un petit període per enllestir les seves obligacions fruit del servei militar.

Fins al gener de 1919 el dietari s'elabora des del seu domicili familiar a Palafrugell i l'Empordà que l'envolta. A partir del gener, amb la represa de les classes a la universitat, passa a Barcelona. Res escapa a la seva mirada, fins i tot una visió desmitificadora de l'ambient universitari i de les seves misèries; amb el rerefons d'uns temps de vagues i agitació obrera. Pla és un estudiant de Dret desmotivat i sense vocació. Passa les hores entre les classes, la biblioteca de l'Ateneu i les seves coneixences entre la intel·lectualitat de l'època.

La seva és una prosa que enamora i t'atansa als indrets que descriu i la seva època.

Crec modestament que crea un estil de descriure que en moltes ocasions no està exempt d'una fina ironia i que acaba oferint una visió calidoscòpica, com un gran mosaic, de la condició humana. 

 Perquè la seva gran aspiració és escriure i poder viure del que li agrada (sempre hi ha una preocupació pels diners i un reconeixement de la seva inutilitat per a la vida pràctica), i aprendre dels que li poden ensenyar alguna cosa.

Anem descobrint un personatge complex, a qui atreuen les dones, però amb les que li costa relacionar-se i establir vincles profunds (considera que fan perdre molt el temps, temps que ell vol dedicar tant com pugui a la literatura); amb limitacions en l'àmbit de les relacions socials, car reconeix que no té gaires amics. S'hi relaciona, però diria que és més pel que li poden ensenyar, com a part d'aquesta realitat que vol descriure i de la que és un observador atent.

M'ha cridat l'atenció la contundència amb la que fa afirmacions sobre qüestions relacionades amb el món cultural (escriptors, obres, músiques, edificis,...). L'he trobat pedant, d'una petulància impròpia de qui afirma pretensiosament sense argumentar; com per exemple quan despatxa l'obra de Balzac o opina sobre el Palau de la Música. 

La discrepància, però, no ens hauria d'allunyar de la seva lectura. Tot plegat forma part de les contradiccions del personatge i no resta mèrits a la qualitat de la seva prosa. 

Llegint el dietari ens acostem a les complexitats i contradiccions de la seva persona, que el fan un personatge veritablement fascinant, tot i les seves ombres.

Humanament potser va fer mèrits per a formar part de la llista d'execrables de la secció del Malcolm Otero i el Santi Giménez al programa de cap de setmana de RAC1, però això no trauria que ens estiguem referint a un dels grans mestres de la literatura catalana que ens ha deixat una obra tan  extensa com apassionant.