La dona del 600, de Pere Riera

Generalment, quan llegeixo un llibre, vaig al teatre o veig una pel·lícula; m'agrada tenir la sensació que m'han fet una proposta interessant que ha remogut alguna cosa dins meu. No negaré que de vegades necessito quelcom lleuger, que em distregui i m'alliberi dels maldecaps, però íntimament sempre busco aquelles obres que em plantegen una reflexió o em connecten amb una inquietud, que reflecteixen una part de mi, que em fan reflexionar sobre els més diversos aspectes de la vida. 
Tanmateix, celebro constatar que hi ha creadors de casa nostra amb talent capaços de fer propostes ben interessants com és el cas de La dona del 600. 
La dona del 600 és aparentment una comèdia nostàlgica sobre un dels símbols d'una època, però la veritat és que va molt més enllà; ens parla del dret a viure la vida com a cadascú li sembli millor; de la necessitat d'empatia, de comprendre els altres, de respectar-los; i, sobretot, de la importància d'estimar. 
Es segueix amb un somriure i alguna que altra riallada; compta amb un elenc de luxe en estat de gràcia on és difícil destacar algú per sobre d'un altre. No he de descobrir res a hores d'ara d'actorassos com el Jordi Banacolocha, la Mercè Sampietro o l'Àngels Gonyalons; ni desmerèixer el bon ofici de la Rosa Vila o el Pep Planas. Tots estan a un gran nivell. 
Crec que val molt la pena. Després de l'estada al Teatre Goya ha iniciat una gira pels teatres del territori que s'allargarà fins a principis d'abril. Si no l'heu vist i en teniu ocasió us la recomano de tot cor.