La llibreria dels finals feliços
Barcelona; Edicions 62, 2014
Col·lecció El Balancí, 724
463 pp.
ISBN: 978-84-297-7319-4
La lectura de vegades et regala llibres com aquest, que remouen quelcom molt íntim que viu en tu en forma d'idea, sentiment o vivència. Llegir és una manera de viure i La llibreria dels finals feliços és un llibre que homenatja el poder de la literatura.
Hi ha un llibre per a cada persona i un llibre per a cada moment de la teva vida, i el llibre adequat pot fer que res sigui ben bé igual en tu a partir de la seva lectura. Creixem com a persones amb els llibres que llegim, perquè amb cada llibre ens obrim a nous mons i realitats i viatgem molt més lluny del que mai hàgim pogut anar. La literatura és una gran escola de vida, ja ho he comentat en altres ocasions.
La llibreria dels finals feliços té una arrencada francament atractiva, de les que enganxen: dues dones que no s'han vist mai, separades per milers de quilòmetres (una a Suècia i l'altra en un poblet d'Iowa, al cor de l'Amèrica profunda), per l'Atlàntic i per l'edat; i que només es coneixen per les seves cartes, per les paraules que s'han intercanviat parlant de les seves vides i dels llibres que han llegit; acorden trobar-se un estiu per conèixer-se personalment. La Sara, dependenta d'una llibreria a Suècia, viatjarà fins al poblet de l'Amy, per passar uns dies a casa seva. Quan hi arriba li comuniquen que l'Amy, que era gran i estava malalta, acaba de morir.
A partir d'aquí assistim a la transformació que experimenta el poble, decadent i mancat de qualsevol cosa que el faci atractiu o emocionant, a partir de l'arribada de la Sara.
L'Amy era una persona molt respectada per la seva comunitat perquè sempre havia ajudat a tothom que havia pogut i quan la Sara arriba tothom se sent amb el deure d'ajudar-la. De mica en mica la Sara, que decidirà gestionar el llegat bibliogràfic de l'Amy (sempre m'he preguntat què serà dels nostres llibres quan morim, quin se'n farà càrrec, on acabaran) anirà ocupant el seu lloc i fent que res segueixi sent com era. I els llibres hauran tingut alguna cosa a veure.
El llibre traspua optimisme sense amagar el dramatisme i el patiment que l'existència humana comporta; però obre una porta a l'esperança, perquè les històries poden tenir un final feliç i acabar bé, sobretot si perviu l'esperit d'ajudar-se mútuament.
Katarina Bivald (1983) |
Hi ha una frase del llibre que m'ha impressionat especialment: "Com n'és de tràgic que la paraula escrita sigui eterna mentre que l'ésser humà no."
I he pensat que aquesta és potser la grandesa de les paraules: fer eterns els qui les han dites.
Feia dies que el tenia a la tauleta de nit. Demà el començo
ResponElimina