diumenge, 26 de febrer de 2012

Encara m'emociona

No sóc gaire de musicals, però guardo un gran record de Mar i cel. Va ser una gran fita muntar un musical com aquell, i un clar exemple que la rendibilitat no ha de justificar sempre un projecte cultural. Cal optimitzar recursos, sí; però hi ha coses que val la pena fer-les perquè milloren la imatge i l'autoestima d'un país i el prestigien. I s'ha d'ajudar per a que siguin possibles. I això vol dir posar-hi diners.
Va crear escola. Han passat gairebé vint-i-cinc anys i encara és recordat i capaç de fer reviure emocions. I actual. Tot un clàssic.





Ara em desperto al fons d'un pou,
veig que en el món la gent s'odia.
I en la foscor tot es remou, 
com si no hi fos la llum del dia.
Per a ells la guerra és l'important
i tot és lluita i envestida, 
d'homes ferotges i inhumans
que no s'estimen ni la vida.
Però en aquest món cruel i sord,
però enmig de l'odi i de l'horror,
hi ha qui no vol arrossegar-se,
hi ha qui no es creu aquesta farsa,
hi ha algú que porta un món tan nou,
veig una llum al fons del pou
que em fa tornar a començar a viure;
hi ha algú que lluita per ser lliure.

1 comentari:

  1. Impressionant. Sóc de la generació que va viure la primera i anys després la segona representació i encara avui, de tant en tant, em poso el cd al cotxe ben fort i mentre vaig cap a Mura, somnio i m'emociono amb aquelles cançons. Em va tocar...

    ResponElimina