Una mirada anglesa, de Lluís Foix

Lluís Foix Carnicé
Una mirada anglesa (pròleg de Carles Casajuana)
Barcelona: Columna Edicions, 2021

Col·lecció Clàssica
288 pp.
ISBN, 978-84-664-2588-9 
PVP: 20,50€

Lluís Foix i Carnicé (Rocafort de Vallbona, 1943) va ser nomenat corresponsal del diari La Vanguardia a Londres el 1974, i s'hi va estar fins al 1981. Era una època en que una corresponsalia com aquesta era una designació de prestigi (prestigi que s'ha anat perdent davant la creixent precarització de la professió periodística) i esdevenia una atalaia privilegiada per a seguir els esdeveniments amb més ressò del món. Va assistir a l'ascens de Margaret Thatcher com a Primera Ministra del Regne Unit, de Ronald Reagan a la Presidència d'Estats Units, a la invasió soviètica d'Afganistan i als primers anys de la Transició espanyola; entre d'altres. Vist en perspectiva són esdeveniments i transformacions que han posat les bases del món que coneixem avui.

Foix va tenir temps d'observar i conèixer a fons els anglesos i aprofundir en la seva idiosincràsia. I d'aquí neix una sana admiració no exempta de crítica quan analitza l'error que per a ell va ser el Brexit o valora el seu classisme i la hipocresia camuflada d'amabilitat que impregna les relacions socials. Tots els pobles, sense excepció, tenen grans qualitats i també els seus defectes. I haver-hi viscut suposo que et fa destacar-ne les virtuts.

Foix parla amb admiració de la seva manera de fer i pensar, del seu sentit comú i pràctic, del seu sentit de la justícia, la llibertat i la democràcia.

Destaca la seva capacitat de cuidar i conservar les coses, que ajuda a definir un sentit de pertinença molt fort. 

Malgrat haver acollit durant gran part de la seva vida algú com Karl Marx i d'altres grans pensadors i revolucionaris, recelen d'ideals i revolucions (intel·lectual té un to despectiu entre els anglesos). Prefereixen que tot continuï igual per a que, si és el cas, algun dia pugui canviar.

Foix parla d'un munt de coses, dels literats, dels polítics, de la premsa (com m'ha agradat quan diferencia entre audiència i influència al parlar dels mitjans), de la BBC com a model de radiotelevisió pública, dels cementiris, del sentit de l'humor,...

Són confidències que fa des de l'admiració i des de la nostàlgia del temps que hi va passar.

Una mirada anglesa té molt d'autobiografia i de crònica d'esdeveniments viscuts en primera persona. Està farcit d'anècdotes personals i esdevé un document valuós tant per endinsar-se en els esdeveniments més rellevants de la segona meitat del segle XX com per atansar-se a la realitat d'una ciutat i un país que durant una època llarga va ser la capital d'un impressionant imperi i del món.

Foix ens parla amb passió del periodisme, dels canvis que ha experimentat i expressa la seva admiració pel rigor i la qualitat del periodisme britànic seriós i la seva capacitat d'influir en la política i les grans decisions.

Llegir-lo és també assistir a una magistral sessió d'història sobre esdeveniments recents amb les claus per a entendre-la i interpretar-la.

És el que hi trobareu a Una mirada anglesa: la seva manera de viure el periodisme, la nostra història de les darreres dècades i una visió singular de Londres i dels anglesos i britànics en general. Llegir a Foix sempre és un plaer i ell sempre té l'habilitat de fer-ho interessant i amè des de l'ofici i el rigor.

Viaje a la Alcarria, de Camilo José Cela Trulock

Camilo José Cela
Viaje a la Alcarria
Barcelona: Ediciones Destino, S.L.; 1954 

(4a edició)
Col·lecció Áncora y Delfín, 101
230 pp.

Diuen que Viaje a la Alcarria és probablement el millor llibre de viatges que mai s'hagi escrit. Fa de mal dir, però la veritat és que és un llibre atractiu i molt ben escrit.

Som al juny de 1946. Cela viu en un pis de Madrid junt amb la seva esposa i un fill de pocs mesos. Decideix emprendre un viatge a peu i fer un recorregut per la comarca castellana de La Alcarria. Es prepara quatre coses, agafa un tren fins a Guadalajara i comença a caminar. Ha previst més o menys les etapes del seu recorregut, però també va improvisant. Camina més menys una hora i en descansa una altra; però no tot ho fa a peu. Troba gent que el porta amb el seu carro i també utilitza autobusos. És el relat de les persones que va trobant pel camí, de les converses que hi manté i del paisatge del qual formen part. És l'Espanya rural de la postguerra, endarrerida, que afronta escassetat i privacions, que mostra les runes d'un passat que endevines més esplendorós i que avui diríem que forma part de l'Espanya buidada. 

Persones i paisatge són els elements essencials del llibre. Cela elabora les seves vivències, en selecciona els elements que vol transmetre; perquè Cela és per damunt de tot un creador, un literat, i fa que tot allò que ha viscut i escoltat encaixi en el seu relat.

Llegint el Viaje a la Alcarria he pensat en Josep Ma Espinàs i els seus viatges a peu. No sé fins a quin punt aquest llibre li va servir d'inspiració o va propiciar una coneixença entre els dos; però la realitat és que deu anys després ambdós van fer un viatge a peu per la Vall d'Aran i el Pallars, del que també va quedar testimoni literari.

Cela llueix un castellà ric, de gran puresa, impol·lut, que domina com pocs. Un castellà de molts quirats que es llegeix amb plaer. I ens regala, intercalat amb el relat, versos que denomina el Cancionero de la Alcarria, relacionats amb el que va descrivint.

Té escassament trenta anys, però ja ha publicat La família de Pascual Duarte (1942) i Pabellón de reposo (1943) i és un dels escriptors més reconeguts del moment.

Potser algú es preguntarà com és que he triat llegir Viaje a la Alcarria. Hi ha llibres que t'esperen anys i panys en una lleixa esperant que els agafis algun dia. No és el cas. Avui les biblioteques acostumen a posar un petit moble expositor a l'entrada per a que els usuaris hi dipositin els llibres que ja no volen i que algú altre vulgui agafar. L'altre dia hi vaig passar i em vaig trobar aquest, que em semblava esperar. Un llibre que ha resistit més de setanta anys sense apreciar-se gaire deteriorament fora d'un lleu esgrogueïment. I jo vaig ser l'afortunat que ara l'he tingut ocasió de llegir. Un autèntic plaer en tots els sentits.

De la seducció analògica

Llegia en un article a la premsa, al diari La Vanguardia, sobre els comportaments i els hàbits de consum d'aquests joves que la sociologia ha definit com a Generació Z. Són els joves nascuts aproximadament entre el 1996 i el 2012 i s'han mogut sempre en un entorn digital. Són el que s'anomena nadius digitals.

Podríem arribar a pensar que la seva vida està centrada en les pantalles que utilitzen constantment, però resulta que han descobert el valor emocional de poder tocar els objectes amb les mans, d'establir-hi un vincle. I quan això es trasllada a la seva relació amb el llibre i la lectura ens diuen que una cinquena part només llegeixen en paper. I que un 90% compatibilitza la lectura en paper amb la lectura en suport digital.

Sembla que són joves que necessiten socialitzar més enllà de la pantalla i són dels que formen part de clubs de lectura, com si compartir i formar part d'alguna cosa fos un valor important per a ells.

No és només imitar el món dels adults i de la gent gran en una barreja de nostàlgia i curiositat, sinó l'atracció per les coses autèntiques que els faci sentir el valor emocional del món físic.

He crescut i m'he fet gran amb el suport físic dels productes culturals. Visc envoltat de llibres, discos de vinil, DVDs, CDs,... Vull accedir a un contingut i sé on l'he d'anar a buscar. No negaré la comoditat de les plataformes de streaming i la qualitat del servei que ofereixen; però personalment no vull dependre d'un servidor remot i del criteri de selecció de les persones responsables. Hi ha coses que si no les tens no les trobes.

Als Z els atreu la cosa vintage i potser per una major consciència mediambiental opten sovint per la restauració i el reciclatge de les coses, cercant l'autenticitat de les coses que els han transmès els seus avis, obrint-se a un estil de vida més lenta que els faci gaudir més les coses i els allunyi una mica de les presses i el ritme trepidant de la vida actual.

M'alegra saber, per les raons que siguin (potser hi té a veure el poder adquisitiu) que hi ha un retorn als valors i la forma de fer que han format part de la meva vida. Sempre he pensat que cal saber agafar el millor de cada cosa, sigui del "món analògic" o del digital, perquè la nova realitat ha de ser hereva de tot el que hem viscut.

Somiàvem una illa, de Roc Casagran

 

Roc Casagran
Somiàvem una illa
Barcelona: Editorial Univers, 2025
288 pp
ISBN: 978-84-19721-29-7
PVP: 21,90€ 

Somiàvem una illa, guanyadora del Premi Sant Jordi 2024 i publicada ara fa uns pocs mesos, m'ha semblat una lectura d'allò més estimulant, d'aquelles lectures que t'atrapen des de la primera pàgina i no et deixen anar. T'interessa el que s'hi diu i et fa pensar en múltiples aspectes de la vida i de la condició humana.

Adopta la forma d'una llarga carta íntima a mode de confessió que la Carla adreça a l'Òscar, la seva parella. S'hi fa un exhaustiu repàs a la seva vida que permet a l'autor abordar un munt de temes. Perquè en el relat hi surten referències al dol (per una mare que va morir relativament jove per una malaltia) i també al dol perinatal; a les malalties terminals, a la dependència, a la vida en residències per a gent gran, a com viure l'etapa final de la vida, al suïcidi, a la violència intrafamiliar, la criança, a com la infertilitat i el desig insatisfet de maternitat pot destruir una parella, la infidelitat,... Però també s'aborden temes més socials com la crisi dels refugiats, l'independentisme, la riquesa que representen les llengües de la humanitat, la sostenibilitat o les conseqüències del turisme en les societats (amb unes reflexions i valoracions que comparteixo plenament). Però són temes que no es desenvolupen gaire; són més aviat referències que apareixen com un reflex de la vida que ens ha tocat viure en aquest primer quart del segle XXI. Viure és trobar-te tot això, però davant d'això es reivindica l'amistat ("Ajudar als altres és ajudar-se a un mateix"), la companyia , la comunicació i l'amor ("T'estimo perquè em fas ser millor").

És un cant a la vida, a la resiliència ("El vent torça les tiges del blat però no les trenca"), a tirar endavant ("Resistir és vèncer") malgrat tot. 

Per acabar dos aspectes a destacar: l'autor (home) s'ha posat en el cor i els sentiments d'una dona; i ho ha fet amb molta versemblança. Pensaries que és una dona qui ho ha escrit; i un altre és que ha estructurat la novel·la en capítols que fan referència a petites illes d'arreu del món i alterna petites anècdotes reals de les illes amb els temes que aborda al llarg de la novel·la i els sentiments de la Carla. 

El que deia, una novel·la notable, amb moltes frases que són principis de vida, i temes sobre els que val la pena reflexionar i posicionar-se. Resulta accessible i amena. Recomanable.

Montserrat i la National Geographic

 

El 2025, a Montserrat, és any de celebració solemne. Es commemora el mil·lenari de la fundació del monestir per part de l'abat Oliba. Al llarg de l'any s'han programat un munt d'actes, a part dels habituals, que enllacen una tradició ancestral amb la tecnologia més puntera que inclou un videomapatge immersiu que es projecta cada dia a l'interior de la basílica i actes amb drons que recreen la silueta de la Moreneta, oferint una imatge de modernitat ben pròpia del segle XXI, que projecta les línies del seu futur.

Cal celebrar també com un esdeveniment rellevant que la revista National Geographic hagi dedicat un número especial a la celebració del Mil·lenari, exemplar que recull la història de la muntanya i del monestir des de la troballa de la primera marededéu. És un repàs minuciós i molt ben elaborat de totes les transformacions de l'espai i de les persones que les han impulsat fins a dia d'avui.

Perquè la història de Montserrat, que ha passat per èpoques molt difícils de guerres i enfrontaments que han amenaçat el seu futur, és una història de resiliència i superació de les dificultats, que ha trobat el suport de la gent que s'hi identifica, per a la que, més enllà de les creences religioses, és un símbol nacional. 

Montserrat és llengua i cultura, natura i tradició; i fent gala de tolerància i obertura al món, es guanya el respecte i atreu l'interès de gent de tota mena i condició.

La revista és una petita joia, amb fotografies bellíssimes de gran qualitat marca de la casa. Permet descobrir tots els racons i valorar pintures, escultures, orfebreria i l'arquitectura de l'indret. I no descuida cap aspecte del que conforma la muntanya i el santuari.

És una revista que val molt la pena llegir i guardar, amb la que segurament fareu algunes descobertes. Una peça de col·leccionista que mereix un lloc d'honor a la vostra biblioteca.

Homes elegants, de Milena Busquets

Milena Busquets
Homes elegants
Barcelona: Amsterdam Llibres, 2019
240 pp
ISBN: 978-84-16743-87-2
PVP: 18€

Després de l'èxit que va obtenir amb la publicació de També això passarà Milena Busquets va iniciar una sèrie de col·laboracions regulars a la premsa, principalment a El Periódico. Homes elegants és una selecció dels articles que va publicar entre 2016 i 2018 i en ells reconeixes l'estil i els continguts de llibres anteriors. Fa literatura, en aquest cas articulisme, a partir de l'auto-ficció. Són peces atemporals, tot i que també impregnades d'actualitat quan s'esdevé algun esdeveniment de fort impacte, alguna necrològica o algun aniversari rellevant; que els converteixen en crònica cultural i social. 

Milena Busquets té l'habilitat de convertir elements de la seva vida en reflexions esmolades de la condició humana, on sobrevola gairebé sempre l'ombra, a estones omnipresent, de la seva mare. Llegint els articles veus com converteix anècdotes en elaboracions que versen sobre els grans temes de sempre de la literatura: el pas del temps, l'ofici d'escriure, l'amor, l'amistat, la passió,... 

Ingmar Bergman, Marcel Proust, Woody Allen, Anton Txékhov, Cadaqués, els seus estimadíssims fills, el futbol (gràcies sobretot a ells),... són els temes que omplen les pàgines d'aquest articulisme proper al dietarisme. Fan de bon llegir i ens acosten una vegada més al personal món de la seva autora.

Pot resultar interessant allò que no s'entén?

La informació cultural del TN d'aquest dissabte recollia l'estrena a la Biennal de Dansa de Venècia d'una producció de música i dansa del TNC basada en el text de Mercè Rodoreda La mort i la primavera. És un muntatge de la Companyia de dansa contemporània Veronal dirigida per Marcos Morau.

D'entrada em va semblar una proposta agosarada, però no criticaré allò que no he vist. La reportera que cobria la informació va voler recollir les impressions del públic i va entrevistar tres espectadors a la sortida sobre el que els havia semblat el que havien vist. l aquí ve el que em va omplir de perplexitat. El primer espectador entrevistat va dir amb tota franquesa que no havia entès res, però que era una proposta que li havia resultat interessant.

La comprensió d'una creació artística em sembla un element essencial per a la seva valoració. És quan l'entens que la fas teva, l'aprecies i la pots compartir. Necessito que l'obra vagi més enllà de la provocació o l'impacte emocional; si no connecto amb el contingut em provoca cert rebuig.

Avui dia sembla que la modernitat exigeixi fer quelcom completament nou i trencador. I hi ha creadors que no tenen pudor a confessar que han agafat un text inadaptable, han triat alguna cosa per justificar que es basen en allò i han fet el que els hi ha semblat. I no discuteixo els valors estètics de la proposta, però em sembla excessiu dir que han fet una adaptació.

Suposo que els aplaudiments de cortesia al final de l'obra no els faran parlar d'estrena exitosa a Venècia ni d'aclamació quan l'estrenin aquesta tardor al TNC.

Un hotel en la Costa Brava, de Nancy Johnstone

Nancy Johnstone
Un hotel en la Costa Brava (Tossa de Mar, 1934-39)
(Hotel in Spain/Un hotel a la Costa Brava i Hotel in Flight/Hotel en guerra)
Pròleg de Miquel Berga Bagué. Traducció de Juan Manuel Salmerón Arjona
Barcelona: Tusquets Editores, 2016
416 pp
ISBN 978-84-9066-219-9 

PVP: 12,95€

Hi ha llocs que sense ser en els que has nascut o viscut formen part de la teva geografia íntima. Llocs que un bon dia vas descobrir, dels que et vas enamorar i amb els quals estableixes un vincle que per sempre formarà part de tu. Sóc dels que els agrada tornar als llocs on m'he trobat bé, per a recuperar records i reviure emocions d'altre temps. Un d'aquests llocs és Tossa de Mar. I aquí connecto amb el llibre del que us vull parlar i la seva autora, la Nancy Johnstone, algú molt oblidat avui dia, del que no hi ha reconeixements als espais públics,  però que en el seu moment va ser molt rellevant per a donar a conèixer Tossa i popularitzar-la; i que ens ha deixat un parell de llibres molt valuosos i amens sobre les seves vivències al poble durant uns anys molt convulsos de la nostra història.

Nascuda a Bath, vivia a Londres amb el seu marit Archie Johnstone i sempre havia desitjat anar a viure a l'estranger. Ell era un reputat periodista del News Chronicle i per a les vacances del 1934 van triar (ell sempre volia anar a un lloc on no haguessin estat les seves amistats) Tossa de Mar. La Nancy el va convèncer de vendre-s'ho tot a Londres i construir un hotel a Tossa per emprendre junts una nova vida. A Tossa van trobar una colla d'alemanys que hi havien arribat fugint del nazisme, entre els quals el pintor Oskar Zügel i l'arquitecte Fritz Marcus, que havia muntat un bar i que li va fer els plànols de l'hotel, que va passar a anomenar-se Casa Johnstone.

Per Tossa també hi ha havia el pintor Marc Chagall, que ja havia batejat Tossa com a paradís blau. En fi, artistes diversos que havien trobat a Tossa el seu refugi i un oasi de pau i tolerància on desenvolupar les seves trajectòries. En aquest ambient i entre els seus coneguts de Londres van impulsar el seu hotel.

El primer llibre recull la seva arribada a Tossa, la tria dels terrenys i la construcció de l'hotel, les seves primeres coneixences entre els tossencs i la colònia d'estrangers que hi residien, la propaganda que van fer per atraure clientela (que no pots deixar de llegir sense esbossar un somriure i que no deixa de ser el reflex d'una altra època), els primers clients, el primer contacte amb les tradicions locals i la idiosincràsia dels nadius, vista per algú que gairebé no parla les llengües del lloc i s'ho mira des d'una òptica d'estranger. Malgrat aquestes cosetes tot anava rodat i era una història d'èxit. La conflictiva situació política d'aquell temps (amb els fets del 6 d'octubre) era un teló de fons que quedava relativament lluny i no alterava la placidesa d'aquells primers mesos a Tossa. 

 

 

 

 

La bonança dels primers temps es va estroncar amb l'esclat de la Guerra Civil. L'escenari de la narració va canviant, així com el perfil dels clients de Casa Johnstone.

El matrimoni Johnstone tenia ideals progressistes i clares simpaties pel govern legítim de la República, amb representants del qual van anar teixint amistats i complicitats i establint contactes; i així l'hotel es va anar omplint també de brigadistes, comissaris polítics, membres d'organitzacions humanitàries, gent que tornava del front per a descansar, gent que anava i tornava d'una Barcelona en plena ebullició revolucionària,.... I finalment també de refugiats que arribaven de zones conquerides pels rebels.

El segon llibre d'aquest volum és una crònica propera a l'esperit dels reporters i allunyada del to sever d'alguns historiadors, i ens parla del dia a dia a peu de carrer; de les dificultats per a trobar menjar, dels transports, dels bombardejos, de les arbitrarietats que es cometien amb les detencions, dels enfrontaments entre sectors del bàndol republicà,... Un relat que vessa versemblança i que connecta amb el que ens han explicat els qui ho van viure. 

La part final està dedicada a la conversió de Casa Johnstone en una casa de colònies (no era l'única a Tossa) per acollir nens refugiats provinents del front d'Aragó però no només, i on veiem una Nancy valenta i determinada que va fer tot el que va poder per atendre els infants fins que va ser inevitable fugir a França els dies anteriors a la caiguda de Tossa a mans dels nacionals.

He trobat que és un relat apassionant que es desenvolupa en un ambient de destrucció i misèria on es lluita per fer valer la dignitat humana i que resulta original per la mirada que aporta sota tot plegat.

Si us interessa saber més coses de Tossa a part de la informació turística, si us interessen els relats de la Guerra Civil o la història contemporània, de ben segur que haureu trobat els al·licients necessaris per a llegir Un hotel en la Costa Brava.

La biblioteca de los nuevos comienzos, de Michiko Aoyama

Michiko Aoyama
La biblioteca de los nuevos comienzos
Barcelona: Ed. Planeta, 2023-2025
Col·lecció Booket
304 pp.
ISBN: 978-84-08-30323-7
PVP: 10,95€ 

La biblioteca de los nuevos comienzos m'ha semblat una novel·la deliciosa que traspua optimisme i una actitud positiva cap a la vida. Són cinc històries de personatges anònims que no destaquen especialment, amb una trajectòria, que viuen instal·lats en una certa grisor que no els deixa del tot satisfets i que en un moment de la seva vida es plantegen la necessitat de canviar coses. Per un motiu o altre van a parar a la biblioteca d'un centre cultural que hi ha al costat d'una escola i es troben amb la bibliotecària, la senyora Komachi, que els pregunta indefectiblement el que estan buscant. Ella, amb tota la seva professionalitat, atén les seves demandes i entre els oferiments bibliogràfics inclou un títol que aparentment no té res a veure amb el que han demanat. Amb tot plegat ella els regala una figureta de feltre de llana que va elaborant a les estones mortes i que guarda en una capsa metàl·lica d'unes famoses galetes.

Amb el préstec i el regalet aquests usuaris tan diversos aniran descobrint les claus del que han de canviar per a culminar les seves aspiracions.

Són històries humanes, creïbles; amb un missatge d'esperança.

És d'aquells llibres que hauries de llegir proveït d'un llapis per a subratllar les moltes frases suggeridores que aniràs trobant i que et fan aturar a reflexionar-hi. Perquè en el fons et parla de com viure la vida i trobar-li el sentit que desitges. 

Els personatges són totalment independents els uns dels altres, no es coneixen, porten vides independents, però indirectament formen part del mateix paisatge humà que comparteixen i que l'autora, amb molta habilitat, fa coincidir en aquest mateix barri per on es mouen. 

La lectura d'aquest llibre m'ha dut a la memòria les paraules de la Irene Vallejo quan diu que els llibres cuiden de nosaltres perquè ens donen respostes i sempre són al nostre costat. Per això els hem de cuidar i estimar. Aquí ho trobareu bellament exemplificat.

Quedem per llegir?

Voldria dir d'entrada que sempre cal celebrar totes les iniciatives benintencionades que afavoreixin la lectura. I d'iniciatives n'hi ha moltes: contacontes, animacions amb formats diversos, clubs de lectura, trobades amb autors, la Diada de Sant Jordi...

Dic això davant d'una notícia sobre una nova iniciativa que es va estrenar recentment: les "Reading parties" (Festes de lectura). De què es tracta? Doncs un grup de persones es reuneixen en un lloc amb unes certes condicions (silenciós, relaxant,...) per a llegir. No es coneixen de res ni és obligatori comentar res. Cadascú llegeix el que vol (ha de dur el seu llibre). És una oportunitat de socialitzar i conèixer altres amants de la lectura.

A Barcelona es va celebrar al Maremàgnum i al darrera hi havia Planeta de Libros, que va fer arribar alguns autors per intercanviar impressions amb els assistents sobre el que estaven llegint.

Algú pensarà: Oh, què xulo! Tendim a creure que les innovacions i les novetats milloren les coses, però no estic segur que sempre sigui així. Li vaig donar voltes al tema, em va punxar el sentit comú i vaig pensar: Cal?

Potser es busca potenciar la dimensió social de la lectura, però llegir és un acte molt íntim i si realment t'interessa llegir busques el temps necessari, t'acomodes on estiguis bé i t'hi poses. A casa tinc el que anomeno "raconets lectors", que varien en funció de l'hora del dia i l'època de l'any. I busques això, racons agradables, silenciosos, amb les mínimes distraccions.

Al pas que anem aviat llegir es convertirà en acte de rebel·lia, d'insurrecció, davant aquest món accelerat i degradat per la fal·lera de la immediatesa; on cada vegada és més difícil trobar algú que no estigui pendent de la pantalla del seu mòbil en tot moment.

Si alguna cosa odio en aquest món són aquells que et diuen que els agrada llegir però que no ho fan perquè no tenen temps. Menteixen hipòcritament. Segur que troben temps per a d'altres coses que els interessen més. No són millors que els que et diuen obertament a la cara que no els agrada llegir i que no ho fan mai. Cabrien tots al mateix sac.

Si la cosa té èxit ho celebraré i la donaré per bona. Cal esperar que no sigui flor d'un dia.