Ressenyar: una justificació

Quan publico una ressenya en aquest blog les meves expectatives són més aviat baixes i les meves ambicions més que modestes. Sóc ben conscient que són escrits que no interessen gairebé a ningú i que en qüestions de lectura el que més funciona és el boca-orella, la recomanació d'un amic o conegut i el que de vegades s'escolta en els mitjans audiovisuals o xarxes (com espais de booktokers a Tik Tok o els qui fan un vídeo a Youtube per a recomanar un títol). La cosa és que la ressenya de llibres es va desplaçant des de les pàgines dels suplements literaris dels diaris cap a les plataformes d'aquests nous mitjans. I cal buscar les raons en l'audiència i la repercussió d'aquests continguts a la premsa i el cost de mantenir-los. Diria que poca gent arriba a un llibre per la ressenya llegida en un diari i que moltes vegades les llistes de recomanacions que es publiquen són més fruit dels interessos i pressions de les editorials que dels gustos dels periodistes, que difícilment poden haver llegir tot allò que recomanen.
Tot això ve a tomb després d'haver llegit un article de David Guzmán titulat La crítica en estat crític i publicat en el número 524 de la revista L'Avenç d'aquest més d'octubre de 2025, on es fa ressò de l'anunci que l'agència nord-americana Associated Press deixaria de publicar ressenyes literàries. Els motius que addueix fan referència al baix nombre de lectors i al fet que ja no justifica els costos de coordinació, redacció i edició d'aquests continguts. Només es faran ressò, com a notícia cultural, quan d'algun títol se'n parli molt a nivell mediàtic.
Dit això, des d'aquest blog no pretenc prescriure les lectures de ningú, tan sols deixar testimoni dels llibres que han passat per les meves mans, de la meva vida com a lector. Perquè crec que totes les lectures deixen la seva empremta. D'algunes potser només recordaràs que t'ho vas passar molt bé, d'altres que vas riure molt; d'altres que et van fer reflexionar sobre tal tema o tal altre. Crec que gairebé tots els llibres tenen la seva funció. I em sembla important poder fer una reflexió reposada, equànime, que destaqui en positiu els valors d'un llibre. I res millor que compartir-ho amb qui li pugui interessar. 

Això és ara vidalectora. Reflexions reposades sobre l'empremta que m'han deixat els llibres que llegeixo. Per a tots vosaltres, com i quan vulgueu.

Manifiesto por la lectura, d'Irene Vallejo

Irene Vallejo
Manifiesto por la lectura
Madrid: Editorial Siruela, 2020
64 pp
ISBN: 9788419744593

PVP: 9,95€

Al febrer del 2020, la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya va encarregar a Irene Vallejo un Manifest per la lectura per acompanyar una petició d’un Pacte d’Estat per la lectura, després que acabés de publicar El infinito en un junco. Qui millor que ella per a un encàrrec com aquest? Algú que parla des del coneixement i des del cor de la importància dels llibres i del llenguatge, de com han estat de cabdals per al desenvolupament de la humanitat. La Irene Vallejo comunica molt bé, transmet entusiasme i passió pel tema del llibre i la lectura i m'encanta escoltar-la quan és entrevistada per a contagiar-me encara més d'aquest entusiasme.

El Manifiesto resulta interessantíssim i si véns de llegir L'infinit dins un jonc potser no t'aportarà grans descobertes; però resulta especialment reconfortant trobar-te idees i pensaments que tens interioritzats i aprofundeixen en les teves conviccions.

M'ha agradat quan afirma: "... la lectura seguirá cuidándonos si cuidamos de ella. No puede desaparecer lo que nos salva." Una de les moltes perles d'aquesta humanista aragonesa en aquest Manifiesto por la lectura.

Eufemismes estiuencs

El llenguatge va evolucionant i tendeix a marginar tot allò que pugui resultar molest, feridor o ofensiu, denotar duresa o agressivitat. En definitiva, tendeix a ser amable en paral·lel amb el desenvolupament dels drets individuals i el respecte a la dignitat de les persones i els col·lectius. I això, en uns temps on domina un discurs de correcció política, crec que ha portat a la generació d'eufemismes de tota mena per a definir realitats dures i alhora suavitzar i camuflar allò al que fan referència. Com en tot, el repte està a trobar aquell punt d'equilibri entre l'exactitud en la definició de la realitat que es descriu i la percepció entre els que la llegeixen o escolten. 

Un dels eufemismes que més s'ha generalitzat aquest estiu és el de refugis climàtics. Centres comercials, piscines, biblioteques,... han deixat una mica de banda la seva funció primigènia i han passat a ser destacats com a llocs on la gent hi podia anar per a resistir millor les temperatures extremes que hem patit aquest estiu. 

De sempre he anat a piscines i platges per a refrescar-me i fer més suportables les rigorositats de l'estiu, he anat a comprar el que necessitava als centres comercials tot agraint una bona climatització que no resultés excessiva en cap sentit i he anat a biblioteques per a fer alguna descoberta que cridés la meva atenció. Però mai tenia consciència d'anar a un refugi climàtic. Un refugi sempre ha estat un espai protegit d'una adversitat. I no negaré que els tres exemples anteriors serveixen per a fer front a temperatures extremes; però també dic que m'agrada pensar que les persones s'adapten a les circumstàncies de les seves realitats i si fa molta calor es lleven més d'hora, aprofiten les hores més fresques del dia, busquen ombres, baixen persianes si toca el sol, engeguen un ventilador,... És a dir, allò que s'ha fet tota la vida i que és fruit del sentit comú.

Tot i que em carregui sentir a parlar
tothora de refugis climàtics, donaré per bo que més gent hagi anat a les biblioteques cercant frescor i hagi acabat llegint. Que no sigui flor d'un dia.

El regal de la lectura (Què passa al nostre cervell quan llegim?), de Sebastià Serrano

Sebastià Serrano
El regal de la lectura - Què passa al nostre cervell quan llegim?
Barcelona: Ara Llibres, 2022
288 pp
ISBN: 978-84-18928-55-0
PVP: 18,95€

El regal de la lectura és un llibre de divulgació científica que intenta explicar de forma entenedora des de la neurologia el que passa al nostre cervell quan llegim. Sebastià Serrano (Bellvís, 1944) desenvolupa el llibre a dos nivells. D'una banda novel·la el cas d'una persona (en Claude) del París de finals del segle XIX, benestant i amb inquietuds, que pateix un ictus i de cop i volta esdevé cega a la lectura. És atesa per un prestigiós neuròleg de l'època i segueix una teràpia de rehabilitació. En paral·lel el llibre ofereix píndoles de neurociència que va alternant amb les evolucions del Claude per a transmetre'ns la fascinant evolució del cervell de l'ésser humà que fa possible el desenvolupament del llenguatge i la capacitat de llegir. Ho fa des de l'admiració per les infinites possibilitats del nostre cervell d'establir connexions neuronals i desenvolupar llenguatge i pensament. 

No m'han de convèncer dels beneficis de la lectura, però m'ha interessat molt tot el que es diu sobre com llegir afavoreix l'estimulació cognitiva; del poder que té per millorar l'atenció, la concentració i la reflexió; de com exercita la memòria en totes les seves variants. 

Sebastià Serrano va més enllà i ens parla també dels beneficis de la lectura en la salut mental de les persones, de com llegir esdevé una mena de neuroprotector que frena el desenvolupament de demències i malalties com l'Alzheimer.

M'ha interessat especialment el darrer capítol on, situat del tot en l'època actual, reflexiona sobre com hem passat de saludar amb entusiasme l'arribada de les noves tecnologies i les seves possibilitats, a partir per la seva dependència i viure amb neguit com les pantalles afecten la capacitat de nens i joves (i no tan joves) de mantenir l'atenció i la concentració.

Aquests dies s'han fet públiques unes dades molt preocupants sobre els nivells de comprensió lectora en alumnes de 4t de Primària, dades que reflecteixen una davallada també dels nivells de lectura i que tenen força a veure amb el consum de pantalles. 

Un dels remeis està clar: llegir més. Feu-nos aquest gran regal que és la lectura.

El infinito en un junco, d'Irene Vallejo

Irene Vallejo
El infinito en un junco
Madrid: Ediciones Siruela; 2019, 2020
Biblioteca de ensayo 105 (Serie Mayor)
452 pp.
ISBN: 978-84-17860-79-0
PVP: 24,95€

Sempre m'he sentit atret pels llibres que parlen de llibres; o per aquells llibres, de la mena que siguin, que tenen els llibres o les biblioteques com a protagonistes o elements centrals del seu contingut. Potser perquè els llibres formen part íntima del que sóc, perquè m'han acompanyat al llarg del meu itinerari vital, perquè els he dut a tot arreu, o perquè m'han ajudat a fer-me preguntes i també a trobar algunes respostes. Sigui pel motiu que sigui, se m'han fet imprescindibles i no sabria viure sense ells. 

El infinito en un junco és un dels fenòmens editorials d'aquests darrers anys. I sorprèn que aquest assaig tan ben documentat com ben escrit, que ens parla de l'origen dels llibres, del paper que han jugat i de les ambicions que han mogut hagi tingut un èxit tan inesperat. I diria que és perquè ens connecta amb quelcom que forma part íntimament de nosaltres. 

Irene Vallejo ens ofereix un viatge a l'origen de les paraules, dels llibres i les biblioteques; a aquell moment màgic en que l'oralitat deixa pas progressivament a l'escriptura i a tot el que ha vingut després.

Ens parla amb admiració de la cultura hel·lenística i d'aquell somni globalitzador que va representar la biblioteca d'Alexandria. I vas descobrint un cordó umbilical que t'uneix amb aquell món i aquella cultura. La cultura hel·lenística és el bressol de la nostra cultura i quan llegeixes aquest assaig vas prenent consciència que tot és allí, que som el fruit de vint-i-cinc o trenta segles d'evolució del que allí es va anar gestant. Reconec que la lectura d'aquest llibre m'ha renovat la mirada, ara més encuriosida i il·lusionada, sobre els exemplars de la Bernat Metge que reposen sobre uns dels prestatges de la meva biblioteca. Perquè si una cosa li he d'agrair a l'autora és que aconsegueix crear un vincle de complicitat entusiasta amb el lector des de les primeres pàgines. Un lector que s'endevina lletraferit, amant dels llibres i les paraules i que comparteix engrescat les descobertes àmpliament documentades de l'autora. 

Resulta també destacable que es connecti aquest estudi més aviat antropològic amb fets actuals i fenòmens contemporanis, perquè et fa adonar que res és casual o apareix per art de màgia, que la història tendeix a repetir-se i que hi ha coses que són intrínsecament humanes. 

Voldria comentar el títol. En un moment de l'assaig reflexiona sobre els títols (que inicialment no tenien el valor que els donem ara) i parla de títols descriptius, enigmàtics, poètics, irònics, sorprenents,... El infinito en un junco em sembla una encertada barreja de títol enigmàtic altament suggeridor i títol que utilitza una metàfora que ens transmet el llegat del llibre des dels seus orígens com a punt de trobada infinit entre generacions i cultures. Un bon títol, sens dubte.

L'he llegit amb interès, fins i tot amb fruïció; m'ha renovat l'interès pel món grecollatí i m'ha generat noves incorporacions a la meva llista de lectures pendents. Espero ser-hi a temps. 

Biblioteràpia

Revisant els escrits d'aquest blog, quan he parlat de la lectura m'adono que hi ha una sèrie d'idees recurrents que apareixen amb certa regularitat. Una d'elles és el fet de que hi ha un llibre per a cada persona i moment de la vida. Evidentment tot llibre hauria de respectar uns estàndards de qualitat, començant pel fet  d'estar ben escrit i tenir uns mínims del que podríem definir com a qualitat formal; però a partir d'aquí crec que no hi ha tant llibres bons o dolents sinó llibres adequats o inadequats a la persona i el moment. Em guardaré prou de menystenir la literatura de gènere, perquè diria que és on la majoria de lectors troben les millors satisfaccions lectores. Hi ha grans afeccionats a la novel·la negra, rosa, d'aventures o eròtica; i les van a buscar perquè en elles hi troben satisfaccions al seu moment vital. I de la mateixa manera que dic això també percebo una certa sobrevaloració de la novel·la literària o d'aquella que exigeix molt als lectors; com si consumir-la ens situés en un nivell superior.
Què vull dir? Que la literatura i la lectura acompleixen una funció vital; responen a necessitats que la vida ens va manifestant. I llegim per a informar-nos o sentir-nos millor, no pas per a patir o guanyar-nos un prestigi. 

De la mateixa manera que hi ha llibres per a cada persona o moment també he reflectit que hi ha llibres que obren la porta a abordar determinades emocions que podríem considerar complexes o conflictives; com ara el dol, la separació, la identitat sexual o la por. Cal valorar la funció terapèutica de la literatura, el fet que permeti parlar i tractar totes aquestes emocions.
Podríem resumir-ho dient que els llibres satisfan necessitats de tota mena. Per tot això m'ha cridat l'atenció un article del suplement Criatures del diari Ara del passat 10 d'octubre titulat La literatura amb finalitats terapèutiques, on es parla d'un projecte anomenat Booklife, impulsat per la periodista Laura Garcia, que va justament en aquesta línia, la de prescriure i oferir llibres que acompanyin en determinats processos vitals. 

I és que trobar el llibre adequat no sé si us salvarà la vida, però de ben segur que us ajudarà a viure-la millor.

De la reobertura de les biblioteques

La reobertura de les biblioteques després de tres mesos hauria de ser saludada amb entusiasme pels amants de la lectura que estimen i valoren tot allò que ofereixen aquests equipaments culturals, però les condicions en que ho han fet em resulten depriments. 
S'han cancel·lat activitats i se n'ha reduït l'horari i el servei, quedant reduïdes a meres expenedores de productes sol·licitats. T'obliguen a consultar el catàleg i demanar i/o reservar allò que t'interessi. Vas a la biblioteca només a recollir allò que has demanat. 
Jo sempre he viscut la biblioteca com un espai obert a la meva curiositat. Entres, observes, remenes i tries. Difícilment triaré un llibre d'un catàleg, a no ser que tingui clar un objectiu de lectura. El més freqüent és que et sentis atret per un coberta, o el que llegeixes a la contracoberta sobre el llibre i l'autor. I el mateix podria dir d'un CD de música o d'una pel·lícula en DVD.
Entrar en una biblioteca és també la possibilitat de repassar la premsa i les publicacions de que disposa. Entre totes aquestes possibilitats sempre hi ha el remenar. I això ha desaparegut. 
Entenc les mesures de prevenció i valoro la feina dels qui elaboren els protocols; fins i tot entenc que habitualment es vulgui pecar més per excés que per defecte; però m'agrada veure que hi ha rigor en la presa de decisions i sentit comú. 
Després de diversos estudis, s'ha dit que el virus, quan entra en contacte amb determinades superfícies (paper, fusta, metalls,...) es desintegra i deixa d'estar actiu i amb poder de contagi. No és el mateix un virus actiu que restes orgàniques d'aquest virus. Les restes que puguin trobar-se sobre les superfícies no tenen poder de contagi. Però el protocol ja està fet i deu fer mandra rectificar. I així ens trobem amb que un llibre retornat queda condemnat a l'ostracisme de la quarentena apartat de tota la resta. Em sembla excessiu i poc contrastat que sigui necessari. 
S'ha dit del dret i del revés que les mesures bàsiques de prevenció són la higiene i la distància social, però sembla que no volem que això sigui suficient.
En aquest escenari la biblioteca ha perdut gran part del seu atractiu i no em venen ganes d'utilitzar-la. 
Llegiré del que tinc a casa i de la llarga llista de lectures pendents, però enyoraré passejar-me entre els expositors i prestatges de la biblioteca i deixar-me seduir per un dels seus títols.

Ai, el paper!

Des de fa un cert temps intento compatibilitzar la lectura de llibres en paper amb la lectura de llibres en format digital. El meu lector de llibres electrònics (eReader) forma part dels meus gadgets preferits, d'aquelles aportacions que la tecnologia ens ha ofert per, en teoria, fer-nos la vida millor. Li tinc estima i aprecio molt tot allò que m'ofereix. S'ha fet un lloc en la meva vida i li reconec les virtuts. Però hi ha coses que no pot substituir. 
He crescut impregnant-me de les sensacions que m'ha proporcionat llegir llibres en paper. M'he sentit atret pel disseny d'una coberta, m'encanta olorar les pàgines amb la tinta encara fresca del llibre acabat d'editar, passar-les amb els dits; col·lecciono punts de llibre i m'agrada recollir amb quin punt he llegit un llibre determinat, m'emociona veure que el punt va avançant entre les pàgines del llibre i s'acosta al final. M'agrada portar un llibre a les mans i poder visualitzar en quin punt em trobo, calcular quant em falta per acabar. 
Les biblioteques i les llibreries t'ofereixen la possibilitat de llegir la contracoberta i facilitar-te la tria. 
I és que un llibre és això, un objecte on el paper té un paper central i que desenvolupa en cadascú de nosaltres una mar de sensacions irreemplaçables que impregnen definitivament el nostre ADN. 
Un epub és una obra reduïda a arxiu, però que perd tota aquesta sensualitat que es genera en contacte amb el llibre de paper. 
I així em trobo: quants més llibres de paper llegeixo més ganes tinc de llegir-ne d'altres i més em costa llegir-ne en el lector. Ai, el paper!

Confinament i lectura

Imatge obtinguda de la xarxa

Seria d'il·lusos creure que l'actual situació de confinament transformarà els hàbits lectors de la ciutadania. La lectura pots gaudir-la o patir-la, motivar-te o avorrir-te, il·lusionar-te o omplir-te de recels. I és que és una qüestió íntima i personal on tenen molt a veure vivències, models, gustos i preferències. Hi ha qui ha tingut males experiències, o bé dificultats per a llegir correctament i gaudir del que transmeten les paraules, o que no ha trobat lectures que l'hagin motivat o fet gaudir. 
Certament hi ha gent per a tot i el gran repte de cadascú és descobrir allò que el fa gaudir o dona sentit a la seva vida. 
Com a lector m'agrada trobar gent amb la que compartir aquesta passió, ànimes bessones que gaudeixin fent el mateix  que jo, i no deixo de sentir una respectuosa recança pels qui no han tingut la sort de sentir el mateix que un lector quan llegeix.
Aquests dies de confinament proporcionen els requisits necessaris per a la lectura. 
El primer és el temps. El temps és sovint la gran excusa per a no llegir. Duem un ritme de vida frenètic, accelerat, on el temps ha adquirit un valor econòmic, productiu. Es tracta de fer moltes coses, quantes més millor. Cal "aprofitar" el temps. En aquest context dedicar temps a la lectura esdevé una mena de luxe que no és especialment valorat en l'actual context social. Però no es pot negar que el confinament ens ha proporcionat aquest temps que la lectura requereix. Una cosa ben diferent són les condicions en que es viu aquest temps. El tele-treball, vivendes d'espais reduïts, criatures que demanen la nostra atenció,... Són condicionaments que no afavoreixen la lectura. 
El segon requisit, que va força lligat a l'anterior, és la solitud. Si tens temps i pots gaudir d'espais de solitud, pots llegir força més. Gaudir d'un espai propi, condicionat al teu gust, confortable, on puguis aïllar-te durant el temps que vulguis dedicar a la lectura, no hi ha dubte que l'afavoreix i te la farà gaudir. 
En tercer lloc hi ha el silenci. Aquests dies de confinament l'espai públic que conformen carrers i places s'ha buidat del tot i ha quedat envaït per un silenci profund i fins a un cert punt desolador. Un silenci que té un efecte introspectiu, que ens aboca a mirar dins nostre i on la lectura hi troba recer.
Les condicions per a llegir són bones i poden afavorir que ens vegem amb cor d'entomar lectures ambicioses; però no és tan fàcil. Vivim amb importants dosis d'angoixa i incertesa que dificulten la nostra concentració. El nostre son no és prou reparador i de vegades l'acompanyen malsons. La saturació informativa i les decisions dels responsables polítics ens omplen de perplexitat i desconcert. 
No és fàcil. Cuideu-vos i tant de bo trobeu estones de lectura gratificant.

Josep Maria Aloy

Encara colpit per la notícia del decés del Josep Maria Aloy, em vénen al cap els records de la coneixença personal que en vaig tenir. Al Josep Maria li dec el meu interès pel món de la literatura infantil i juvenil, on seria injust no reconèixer-li el seu mestratge. Em va ensenyar a llegir i valorar els llibres adreçats a nens i joves; a tenir-hi una mirada i un criteri propis. I això és el que he anat reflectint en moltes de les entrades d'aquest blog.
De caràcter inquiet, tenia esperit d'activista i era al darrere de moltes iniciatives a favor del llibre i la lectura: impulsava clubs de lectura, era present a presentacions de llibres i aquests darrers anys ens va regalar el seu blog Mascaró de proa, on seguia ressenyant novetats i parlant dels autors que admirava. Ahir rellegia la seva darrera entrada, fa menys d'un any, on s'acomiadava desitjant bones lectures. 
Era un savi, un dels millors coneixedors de la literatura escrita en català per a nens i joves i amic i biògraf oficial del seu admirat Josep Vallverdú, el creador de l'immortal Rovelló. Hi ha unes emotives fotografies de la visita que li va fer dies enrere a l'hospital on estava ingressat. 
Entre d'altres, ens deixa un llibre que per a mi és tota una referència, Et diran que llegeixis, Bernat; on es recull el seu cànon particular. EPD.

Petits plaers: llegir a l'aire lliure

Sempre és un plaer quan la bonança acompanya, que a cada estació té el seu moment. 
A l'hivern, en els dies assolellats, a les hores centrals del dia en que regna un temps serè i tranquil i la temperatura és suau. 
A l'estiu, quan el sol comença a baixar i bufa la marinada. És el moment de cercar una bona ombra a recer de la calor imperant i submergir-te delerós en la lectura que t'ocupa. 
Llegir a l'aire lliure no és només llegir. És llegir i respirar amb la consciència de viure un gran moment. És llegir i impregnar-te dels sons que fan la vida més bella; o dels silencis que aporten pau i serenor. És una lectura enriquida amb la força dels sentits, que es complementa amb el que pots veure, olorar o escoltar. 
La lectura a l'aire lliure té per escenaris les terrasses, els bancs i les cadires de parcs i jardins, les platges, les piscines,... Escenaris per a fer una aturada i gaudir de la vida. 
Llegir és viure i gaudir dels mons on t'endinsen les seves pàgines. És el plaer de viure, també a l'aire lliure.

Las mujeres, que leen, son peligrosas; de Stefan Bollmann

Stefan Bollmann
Las mujeres, que leen, són peligrosas (pròleg d'Esther Tusquets)
Madrid: Editorial Maeva, 2017

152 pp.

ISBN: 978-84-16690-91-6

PVP: 29,90€

Las mujeres que leen són peligrosas és un d'aquells llibres que s'escriuen pensant en els que estimen els llibres i la lectura. Hi trobes sensacions i emocions que has viscut com a lector. Però no és només un homenatge a la lectura i als lectors. El títol comporta també una forta càrrega reivindicativa que associa la lectura a un acte de llibertat. Quan llegim per a nosaltres mateixos ens apropiem dels significats dels llibres que llegim, els fem nostres i esdevenim "perillosos". Perillosos perquè podem tenir un punt de vista divergent, perquè podem qüestionar la realitat, posar en dubte principis,... Aquest és el poder que et proporciona la lectura i aquest és un llibre sobre el poder de la lectura. 

Llegint conquerim espais de llibertat, obrim portes que ens menen cap a ella; anem construint la nostra pròpia visió del món, i l'anem construint des de la independència que ens proporciona el nostre bagatge de lectures. Això és així per a tothom, però ho ha estat molt més per a les dones, que han trobat en la lectura un mitjà per a superar les estretors del món que els ha estat històricament imposat (portar una casa, tenir cura de la família,...) i obrir-se una porta cap al coneixement, la imaginació i cap a un món de llibertat i independència. La lectura ha tingut, doncs, un paper alliberador. I aquesta reflexió ens porta cap a l'altre gran element d'aquest llibre, que és la selecció d'una setantena d'obres dels darrers vuit segles (pictòriques sobretot, però també fotogràfiques; i del món occidental) per a capturar la intimitat de la lectura femenina,  la solitud que l'envolta i afirmar-la com a acte existencial de gran importància a les nostres vides. 

A partir de les imatges d'aquestes obres l'autor intenta explicar el que hi ha darrere d'elles, situar-les en el context històric de l'any en que van ser creades i acompanyar-ho tot plegat de referències a la lectora que protagonitza l'obra -quan això és possible- i al que està llegint.

L'autor, Stefan Bollmann (1958), és un gran especialista en l'obra de Thomas Mann. Va estudiar filologia, teatre, història i filosofia abans de dedicar-se a la literatura. I s'ha donat a conèixer entre nosaltres amb aquest llibre.

Estem davant d'un llibre ben original, singular, amè, visualment atractiu (i que jo recomanaria llegir en una tauleta en format epub per a gaudir amb detall dels detalls de les il·lustracions), que té interès per tot el que explica sobre la lectura i pel coneixement que t'aporta a partir de la selecció d'obres d'art de la que es val.

Val molt la pena.

La lectura en imatges - XIV

"La infantesa és un temps despreocupat on es desenvolupa la capacitat d'estimar, de jugar i de llegir."

Recomana'm un llibre

Il·lustració de Miguel Ángel Camprubí

En les trobades informals que tenen lloc quan som a punt de començar les vacances és habitual que algú es despengi amb la frase que encapçala aquesta entrada. Sempre he tingut la sensació que és més una manera de trencar el gel i iniciar conversa que una demanda real. Crec que la qualitat més important que ha de tenir un lector és la seva independència. Personalment sempre trio en funció del que em ve de gust en un moment donat. La tria depèn més de com et trobes i dels gustos personals que de la qualitat literària d'una obra determinada. Si mentalment estic esgotat potser no triaré Proust, per exemple. Per tant, respondre al recomana'm un llibre, em genera certa incomoditat, perquè d'una banda no em veig amb cor de recomanar una cosa que no hagi llegit i d'una altra sóc ben conscient que difícilment serà seguida. Crec que l’únic consell sobre lectura que pot donar una persona a una altra és que no accepti consells. Ras i curt: llegeix el que et vingui de gust. Perquè, suposant que t'agradi llegir, hi ha un llibre per a cada persona i per a cada moment de la vida. Tot té el seu públic i és digne de ser respectat.

Un altre aspecte a considerar és que ens hem de sentir lliures per a formar-nos com a lectors. Hem de donar valor a les nostres tries, perquè ens ajudaran a descobrir el que ens agrada i el que que no. Imagineu per un moment que no us agrada gaire la literatura fantàstica o la de terror. Fareu gaire cas d'una recomanació que vagi per aquests viaranys?
La llibertat ha de formar part primordial dels valors d'un lector. És el que el farà evolucionar i gaudir de l'experiència de llegir. Acceptar autoritats, ni que siguin sota la forma d'una recomanació, és contrari al que hauria de ser, perquè tots els llibres ens donen alguna cosa i tenim el repte de descobrir el que cadascun d'ells ens pot aportar: intriga, emoció, humor, llenguatge,...

Com a lectors no hem d'ignorar el nostre gust personal. Llegir rima amb gaudir i certament són dues paraules que tenen molt a veure. El gust podem educar-lo i esforçar-nos per fer-lo evolucionar, però mai ignorar-lo perquè la lectura ha de ser per damunt de tot una experiència emocionalment satisfactòria. Si la lectura se'ns fa feixuga o és font d'avorriment, si no ens engresca, l'hem de poder reconduir. Quan som a casa o de vacances i triem llegir, no ho fem per aconseguir vés a saber quin objectiu, llegim per plaer.

Els llibres estan al servei de la vida per a fer-nos sentir millor. LLEGIR=GAUDIR.

Virgínia Woolf

Diuen que en certa ocasió Virgínia Woolf especulava que el dia del Judici Final Déu veuria arribar els lectors amb llibres sota el braç i diria a Sant Pere, amb un punt d’enveja: “Aquests no necessiten cap recompensa. No tenim res per oferir-los aquí. Han estimat la lectura."

I BISCOTTI - LES GALETES; audioressenyes fetes per infants i joves

El desenvolupament de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) està obrint una sèrie de noves possibilitats que abasta tots els àmbits de la vida. I la lectura no en podia quedar al marge. 
Malgrat que tots els diaris publiquen suplements culturals i ressenyes de llibres que molt pocs llegeixen, és sabut que el que millor funciona per a que un llibre tingui èxit i difusió és el boca-orella. Ens refiem més del criteri de l'amic o conegut en qui tenim confiança que no del comentari del crític literari més prestigiós. 
Personalment, escric ressenyes en aquest espai per a deixar testimoni de l'empremta que m'ha deixat una lectura. Satisfà més una necessitat personal que amb el temps s'ha anat tenyint d'hàbit que no un desig de transcendència. Però sempre és grat constatar que un determinat comentari ha estat llegit o valorat per d'altres. 
Dic tot això arran d'una notícia llegida al suplement Criatures del diari Ara sobre una iniciativa nascuda a Itàlia anomenada I biscotti, que aprofita les prestacions de la telefonia mòbil per a que els nens i els joves facin audioressenyes de llibres que els hagin agradat i vulguin recomanar-los a d'altres. El boca-orella amb eines d'avui. 
De la iniciativa m'agraden vàries coses: que no sigui esclava de la imatge (només és un àudio que cal escoltar i no depén de la imatge d'un o una youtuber), que protegeixi la imatge dels menors (que no apareix en cap cas), que sigui breu (l'àudio no pot superar el minut), que afavoreixi la participació i l'intercanvi i que no tingui afany de lucre.
No sé si acabarà arrelant, però es mereix un vot de confiança. Sort!

Tanca una llibreria, es trenca un paisatge

Sento el tancament d'una llibreria com una pèrdua. No són només comerços de llibres, sinó centres que juguen un paper fonamental en les infraestructures culturals d'un país. Acullen presentacions de llibres, taules rodones, exposicions,.... I sí, viuen de vendre llibres, però sobretot de fidelitzar una clientela, d'assessorar-la i fer-li recomanacions encertades. Donen sovint un valuós servei i et busquen i et fan arribar allò que necessites i els has demanat. 
Responen sovint a la iniciativa i l'entusiasme dels seus promotors. I diria que potser no guanyen gaires diners comparats amb d'altra mena de negocis, però sí que paguen els seus impostos a les societats on donen servei. 
El món canvia, el comerç electrònic guanya pes, es transforma l'oci de les societats a l'ombra de les xarxes socials i el llibre i la lectura lluiten aferrissadament per mantenir el seu espai. 
I la realitat ens demostra que no sempre ho aconsegueixen.
Em dol llegir a la premsa, gairebé en un segon pla, el tancament d'una llibreria. I no són anuncis menors: la Robafaves, la Catalònia, la Negra i Criminal i, ara, La Tralla. És un paisatge que de mica en mica s'esquerda i es va desdibuixant. 
De poc serveixen les lamentacions. Els propietaris que han pres la difícil decisió de tancar ho han intentat del dret i del revés. No han pogut seguir endavant perquè no els surten els números. I pleguen perquè també han de menjar. 
Sempre em pregunto el perquè de les coses. I en aquest cas trec pes a la competència del llibre digital. S'ha menjat només una molt petita part del pastís. A l'igual que la pirateria. Crec que té molt més a veure amb un canvi d'hàbits. A l'era de les xarxes socials cada cop és més difícil dedicar el temps i la concentració que la lectura requereix. No crec que sigui gaire fàcil estar permanentment pendent del whatsapp, twitter, facebook o qualsevol altra xarxa i llegir articles o llibres. És més fàcil consumir un vídeo o una piulada que llegir amb constància un llibre. I desconfio de personatges públics que comenten un llibre i demostren un gran coneixement del que escampen determinades xarxes. No em crec que se l'hagin llegit. Però s'ha de reconèixer que en una tertúlia queda d'allò més bé, dóna prestigi de persona llegida. 
La lectura, com tantes altres coses a la vida, és qüestió de prioritats. I, o la tens molt amunt o és molt fàcil que vagi decaient. No hi ha temps per a tot. 
No vull ser del tot pessimista. Hi ha llibreries que segueixen. I se n'obren de noves, sovint més petites i especialitzades. Hi ha gent que hi creu i s'hi embarca. Endavant i sort!

Tot el temps del món

He celebrat l'estrena d'un nou programa sobre llibres al Canal 33. Tot el temps del món té una estructura simple però eficaç. Comença per una breu i acurada selecció de recomanacions d'entre el munt de novetats que s'acumulen a les llibreries. I l'Anna Guitart té l'habilitat de seduir els possibles lectors d'un llibre i transmetre amb convicció els motius pels quals podria interessar. Sense arribar a fer un spoiler et submergeix en el contingut i te'l fa atractiu. 
Tot seguit enllaça les novetats amb una entrevista a fons amb un escriptor, que et permet descobrir les claus i els motius de la seva obra. Al primer programa va entrevistar a Paul Auster, en el segon a Jordi Puntí, en el tercer a Almudena Grandes.
L'atmosfera del programa transmet un ambient relaxat on destaca la veu apassionada de la presentadora. No es fa pesat i es digereix molt bé.
M'agrada el títol, que evoca la pel·lícula d'Alain Corneau Tots els matins del món; a la qual Jordi Savall va posar una banda sonora que li va donar fama mundial i que va servir per popularitzar un instrument com la viola da gamba. I és que en un temps en el qual el món es mou a cop de tuit o whatsapp, on cada cop menys gent és capaç de llegir-se sencer un article de diari o un llibre, cal reivindicar el temps per a fer les coses, una certa lentitud que ens permeti gaudir amb plenitud de tot allò que valgui la pena en aquesta vida. La lectura requereix temps i és enemiga de les presses. I el títol recull aquest esperit. 
Uns mitjans de comunicació públics han d'estar al servei de la cultura i de la gent al marge dels índexs d'audiència. Un programa de llibres, per més amè que resulti i ben fet que estigui (aspectes que sempre cal reivindicar) no serà mai majoritari ni rebentarà índex d'audiència. Però és una necessitat. S'ha de fer i hi ha de ser. 
Espero que tingui una llarga vida i que de mica en mica es vagi guanyant l'interès i l'estima de la gent que estima la lectura.

Deixar-te sorprendre

Sempre trio el que vull llegir a cada moment. Trio en funció del moment, de les circumstàncies personals, de les ganes,... Perquè no sempre hi ha les mateixes ganes de llegir. Hi influeix el cansament, les ocupacions, el temps disponible,... I tot això junt pot fer que triïs una cosa o una altra, o que la lectura d'un llibre es dilati en el temps. 
Val a dir que, en general, l'estiu i les vacances faciliten les coses, perquè ens ofereixen, entre d'altres circumstàncies, el temps per a fer-les possibles. Temps i voluntat són la combinació perfecta per a la lectura. 
Dic tot això perquè les biblioteques aprofiten la predisposició dels lectors i les condicions afavoridores de les vacances per oferir (parlo de les biblioteques de Manresa, que és on visc) els Lots de supervivència. I aquest és el moment de l'any en que em deixo sorprendre i cedeixo la meva capacitat i el meu dret de triar lectura a les bibliotecàries i els bibliotecaris que els preparen. Perquè en un lot s'hi troben un total de nou referències del fons de la biblioteca (dues revistes, dos DVDs, un CD i quatre llibres: dues novel·les, un llibre de viatges i un altre de l'àmbit de la vida sana), amb prou varietat com a per a satisfer un públic ampli. 
Agafar un lot és un gest de suport a la tasca que duen a terme les biblioteques i a les moltes i variades iniciatives que impulsen per afavorir i dinamitzar la lectura. Però també és una manera de descobrir obres que potser d'altra manera no llegiria i que pel fet d'haver agafat el lot m'imposo de llegir. 
La quantitat de llibres que tinc per llegir supera amb escreix les possibilitats de la meva limitada vida, però tot i així m'agrada anar regularment a la biblioteca i deixar-me sorprendre per alguna cosa que em cridi l'atenció.
Deixeu-vos sorprendre per alguna cosa del que us ofereixen les biblioteques. Bon estiu i bona lectura!

El millor regal

Es parla de reduir la seva presència en els plans d'estudi, però en Jaume Cabré (1948) també és dels que ho té clar: 

"La literatura és sempre un regal de l'escriptor al lector. És una eina de formació de l'individu, un instrument d’ajut a la introspecció, a més d’una font de plaer. Que ningú no ens la tregui dels plans d’estudi."

(De l'article Petrarca, publicat a l'Ara el 27 de novembre de 2016)

Dels perquès de la literatura

"La literatura ens descobreix el món tal com és i també tal com podria ser i, esclar, tal com no hauria de ser. Voleu millor educació?"

Narcís Comadira (1942)

(de l'article L’educació literària, publicat a l'Ara el 8 d'octubre de 2016)