Una vida a les muntanyes, d'Abraham Orriols

Abraham Orriols
Una vida a les muntanyes
Barcelona: Ara Llibres, 2023 (3a edició, març de 2024)
208 pp.
ISBN: 978-84-1173-020-4
PVP: 18,95€

Abraham Orriols (Berga, 1996) és un jove i reconegut periodista berguedà a qui veiem sovint per TV3, on treballa actualment, cobrint amb tremp informacions d'àmbit local.

Ens presenta la vida d'una dona ben singular, la Marina Vilalta, la pastora en actiu més gran de Catalunya, que si Déu vol farà noranta-set anys el proper 14 de juny i que encara ara manté dia rere dia (amb alguna ajuda, però)  les rutines per a l'atenció de les seves ovelles. Sent autèntica devoció per aquests animals, dels qui coneix tots els secrets i que són els que han donat sentit a la seva vida. Va començar ajudant el seu pare quan tenia cinc anys i ha mantingut l'ofici inalterat fins a dia d'avui, duent una vida austera i sacrificada amb una dedicació impagable al servei del territori i al manteniment de boscos i camps. Penses que amb persones com la Marina no caldrien ecologistes reivindicatius, perquè són els primers a donar exemple en la cura del territori i en la defensa de la vida en l'entorn rural.

El llibre, més enllà de la vida de la Marina i de les sucoses anècdotes que la poblen, és una reivindicació de la pagesia i del valor que aporta al reequilibri del territori i a la qualitat de vida de la població en general, proporcionant aliments de qualitat i d'allò que s'anomena de proximitat.

L'any 2022 va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi per la seva contribució al manteniment d'aquesta activitat mil·lenària i pel manteniment de les tradicions orals i les cançons populars (i quan llegiu el llibre ja descobrireu el perquè). Li va lliurar el Molt Honorable Pere Aragonès al seu domicili de Bruguera, al peu del Taga.

Em sembla una lectura molt recomanable tant pel que s'hi explica com per al que dona valor, que té el pols del millor periodisme de reportatges.

De papereres i contenidors

Em tinc per una persona escrupolosa i primmirada a l'hora de separar les deixalles. Vull fer-ho bé i facilitar la feina als qui treballen en la seva recollida i tractament. Crec en el reciclatge, perquè implica reaprofitament i reducció del volum de brossa enterrada als abocadors. Vaig regularment a la deixalleria per procurar el millor tractament de cada residu i compro bosses compostables (que no són precisament barates) per a que les restes orgàniques de casa i la bossa puguin esdevenir compost per a la terra. No espero que em donin les gràcies. Per a mi és un deure cívic com a membre d'una societat organitzada sensibilitzat per l'empremta que deixem al planeta on vivim. Per això, una de les coses que em generen més malestar és arribar als contenidors i trobar-me tota mena de brossa dipositada sense criteri en qualsevol contenidor o directament a terra per la mandra a deixar-la on pertoca. Tinc la sensació que em foten la feina enlaire. Per no parlar de deixalles voluminoses deixades sense miraments al mig de la vorera o en qualsevol racó (hi ha un telèfon per a que t'ho vinguin a recollir a la porta de casa). El panorama és desolador. Sensació de deixadesa i brutícia, de no hi ha res a fer. D'estar igual o pitjor que fa uns anys.

Les notícies són descoratjadores. Els percentatges de recollida selectiva no milloren, estan per sota del que tocaria i sembla que les autoritats municipals assumeixen el fracàs (es compraran més vehicles per a recollir el que la gent deixa al carrer). El premi per fer-ho bé és un fort increment de la taxa municipal corresponent. La sensació és que cada cop més gent passa del tema malgrat haver-hi una majoria -encara- que fa bé les coses.

La cirereta d'aquest pastís d'incivisme són els qui ara, d'una manera inexplicable, entaforen bosses plenes de brossa o garrafes plenes d'aigua a les papereres i tota mena de deixalles que haurien d'anar als contenidors. No sé si es tracta d'inconscients, brètols, graciosos o activistes de la provocació. Penso en el pobre operari al que li pertoca buidar les papereres i se les veu i se les desitja per a poder-les buidar. 

I tot això passa quan hi ha els contenidors corresponents a escassos vint metres d'aquestes papereres. 

Encara queda, però, el ciutadà de bona fe que explica en un cartell que la paperera no és un contenidor, com si no fos prou evident.

Paraules que inspiren

La celebració d'unes festes tradicionals de la meva ciutat va dur al terra d'una cèntrica plaça una perfomance d'una coneguda entitat on es va confegir amb espelmes la frase següent: "Sigues el canvi que vols veure al món."
Em va agradar la proposta i vaig valorar el seu encert, que connecta amb els meus pensaments. Sovint es tendeix a pensar que les grans transformacions han de provenir de les grans ideologies. I no és ben bé així. Les grans transformacions provenen de baix, del gran comú de la gent; de la suma de petits esforços individuals. Si avancem cap a la igualtat entre persones i l'empoderament femení és per la consciència que s'ha desenvolupat a la societat, que ha anat transformant comportaments individuals. Si hem millorat en polítiques de protecció del medi ambient és per la consciència que hem desenvolupat sobre les limitacions dels recursos naturals i les conseqüències que té el nostre model de desenvolupament en el clima i la salut del planeta.
Cada comportament individual, com deia el llegendari Capità Enciam ("I recordeu: els petits canvis són poderosos"), és un granet de sorra que suma en totes aquestes transformacions. I el que poden fer els governants és canalitzar-ho i ordenar-ho, desenvolupant lleis que li donin suport i ajudin a consolidar-ho. Però res canvia si no canvia la gent a partir de les seves conviccions i comportaments individuals.
Per això em va agradar aquesta frase, perquè il·lumina el camí i ens fa adonar que tot comença per nosaltres mateixos, pel nostre model.

Elogi del ventilador

 Quan es tracta de combatre la calor sorgeixen partidaris i detractors dels ventiladors i de l'aire condicionat. L'aire condicionat fa modern i presumeix de contundència contra la calor excessiva. Vols una temperatura determinada i la tens. I no negaré que resulta agradable venir del carrer o d'un lloc sobreescalfat i gaudir d'aquella frescor reparadora que proporciona.

Els centres comercials, les biblioteques, els transports públics, els cinemes,... poden esdevenir espais de salvaguarda que evitin veure's afectat per un cop de calor. 

Com tot, es tracta de programar aquests aparells per a que siguin font de benestar tèrmic i no una font de refredats. I quan penso en això no puc evitar que em vinguin al cap les imatges d'aquells comerços que en plena canícula mantenen les portes de l'exterior obertes amb l'aire condicionat a tota castanya en el seu interior. És un acte d'inconsciència mediambiental, de malbaratament de recursos; gairebé una provocació que hauria d'estar prohibida quan sembla que estem tan conscienciats per les conseqüències de l'escalfament del planeta i el canvi climàtic. 

Per això, entre d'altres motius, sóc partidari dels humils ventiladors, que remouen l'aire i proporcionen també una reparadora sensació de benestar quan els tens a la vora. I ho aconsegueixen sense trair la temperatura real a la qual el nostre cos tendeix a adaptar-se. No recordo haver-me refredat mai per l'aire que em feia arribar un ventilador; i no puc dir el mateix dels aires condicionats. 

Pots moure'ls de lloc sense gaire dificultat per dur-los on més els necessitis i quan comparem el consum energètic no hi ha color. Guanya el ventilador per golejada. Una hora d'un aparell d'aire condicionat equival a més de dos dies sencers de la majoria de ventiladors.

Per versatilitat, cost, varietat, consum, manteniment,... sempre els tindré al meu costat.

El zoo del Mengele, de Gert Nygårdshaug

Gert Nygårdshaug
El zoo del Mengele
Valls: Cossetània Edicions, 2020
Col·lecció La Mandràgora, 4
400 pp.
ISBN: 978-84-9034-953-3
PVP: 23,95€

El zoo del Mengele és una novel·la del noruec Gert Nygårdshaug publicada inicialment el 1989 i que ara, passats més de trenta anys i després d'una exitosa carrera comercial i de crítica, sobretot al seu país, ha estat traduïda al català.

M'ha interessat per diferents motius. D'entrada mostra problemàtiques socials i ecològiques (en certa manera indestriables l'una de l'altra) i quan la comences m'ha fet pensar en les lluites del bisbe Pere Casaldàliga a la selva amaçònica pels drets dels pobles indígenes, els conflictes per la propietat de la terra (on sembla que la terra és propietat del primer que diu que és seva), la violència al marge de la llei, la precarietat en les condicions de vida,... Un lloc del món que viu de promeses incomplertes, ignorat, sense drets garantits i on l'única llei és la del més fort.
En aquest context apareixen companyies estrangeres del primer món que, en connivència amb els cacics locals, exploten amb poca sensibilitat i consciència les riqueses del subsòl, només moguts per l'afany lucratiu, i ensorren els mitjans de subsistència tradicionals de la població autòctona.
I és aquí on trobem la història del protagonista d'aquesta novel·la i la de la seva família, que viuen de caçar papallones singulars i del que bonament poden recollir de la terra. 

La novel·la segueix la trajectòria del seu protagonista, els seus patiments, la brutalitat amb que és tractat, però també la bona gent que es creua en el seu camí i els cops de sort, que li permeten sobreviure i obrir les portes del seu futur. 

En un moment donat la narració fa un tomb i el Mino, que ha hagut de fer ús de la violència i l'assassinat per sobreviure i venjar-se de les injustícies i vexacions que ha patit; entra en una espiral justiciera contra les elits econòmiques que creu responsables de l'explotació salvatge i la degradació de l'ecosistema on ha crescut.

La novel·la acaba esdevenint un al·legat a favor de la preservació de les selves i dels drets de les poblacions que alberguen. Fa un discurs ecologista un pèl naïf, demagògic, sense gaire matisos; per a justificar les actuacions terroristes del grup protagonista. 

Al meu  parer peca d'inversemblança. No et creus que tan joves i en poc temps siguin capaços de fer el que fan, de la facilitat amb que aconsegueixen els seus objectius i es mouen per tot el món com si res. En aquests moments funciona com una novel·la juvenil poc exigent amb la versemblança.

Si del que es tracta és de crear consciència sobre la necessitat de l'explotació racional de les riqueses naturals, de donar valor a la biodiversitat, del respecte i protecció de les minories, de cercar un equilibri harmònic amb la natura, de la salut del planeta, en definitiva; la novel·la aconsegueix el seu objectiu. Perquè t'adones, pàgina a pàgina, que cal una gestió transparent del tema que no estigui motivada només per l'increment lucratiu dels beneficis. 

Fa de bon llegir. Un ecothriller o novel·la negra ecologista.

LIJ - Viatge al país dels arbres, de J.M.G. Le Clézio

 

J.M.G. Le Clézio; Henri Galeron (il·lustracions)

Viatge al país dels arbres (traducció de Jordi Martín Lloret)

Barcelona: Animalibres, 2020

Col·lecció L'Arca; 1

40 pp.

ISBN: 978-84-17599-72-0 

PVP: 11,95€ 

D'entrada voldria dir que aprecio molt la valentia i l'esforç que hi ha darrera una iniciativa editorial com la col·lecció L'Arca, que s'estrena precisament amb aquest títol i que pretén recuperar títols de qualitat literària per a nois i noies, però que també ho són per a qualsevol lector inquiet que sàpigui apreciar els bons llibres. 

Viatge al país dels arbres m'ha semblat una petita joia que fa arrencar amb força aquesta col·lecció i que em farà esperar amb delit els propers llançaments. Perquè es tracta d'una breu i poètica narració de rerefons ecologista que el Premi Nobel de Literatura 2008 Le Clézio va escriure trenta anys enrere quan l'escalfament global i el canvi climàtic no acaparaven els titulars com ho fan avui dia. 

Es tracta d'un text tan hipnòtic i atractiu com difícil de definir, que ens parla de relacionar-nos respectuosament amb la natura, de saber-la escoltar i gaudir.

He passat una magnífica estona llegint el text i gaudint de les artístiques i imaginatives il·lustracions d'Henri Galeron, perfectament integrades en la història i que estan a la mateixa alçada de la qualitat del text.

En definitiva, una petita joia absolutament recomanable per a tothom (especialment a partir de 10 anys), que també va acompanyada d'una proposta d'activitats per a treballar-lo en l'entorn escolar.

LIJ - Monstre Verd

Canizales (text i il·lustracions) 

Monstre Verd (traducció de Teresa Broseta) 

Barcelona: Animallibres, 2020

Col·lecció La biblioteca dels ratolins, 85

34 pp. 

ISBN: 978-84-17599-89-8

PVP: 15,95€

Les evidències del canvi climàtic i els danys que s'estan causant als ecosistemes, cada cop més fràgils, estan desvetllant la consciència ecològica de la ciutadania a marxes forçades. Ha esdevingut urgent actuar amb contundència per evitar un deteriorament irreversible del planeta. Ens hi va la salut i la vida. 

A les escoles, des de fa anys, amb la col·laboració d'Ajuntaments i poders públics, treballem el reciclatge i la reducció de residus sota la directriu de les tres R (Reciclar, Reutilitzar i Reduir). Diria que els alumnes ho tenen clar. Una altra cosa és que de vegades la mandra o uns models familiars deficients no tradueixin en comportaments actius els coneixements. 

Monstre Verd va en aquesta línia. Es tracta d'un àlbum il·lustrat que funciona com a llibre de coneixements; que no només dóna idees sinó que interacciona amb els infants per a que reflexionin sobre els seus comportaments i els estimula per a que facin propostes. 

Compta amb el simpàtic protagonisme de Monstre Verd, un personatge que s'engreixa quan s'omple de brossa i minva quan se li treu i és tractada com cal. El premi a fer les coses bé és la vida que la natura ens retorna. Són idees simples, força sabudes, però tractades amb eficàcia. 

Resulta un àlbum ben útil per a tractar aquestes qüestions en l'entorn escolar a partir de 4 anys.

Paradoxes del confinament

Al costat de les estadístiques i les notícies sobre el control de la pandèmia i les fases de desconfinament, destaquen darrerament notícies alarmants i fins i tot catastrofistes sobre el futur de l'economia: caiguda de l'activitat, atur, tancament de negocis, endeutament,... En definitiva, empobriment i nova misèria per al futur més immediat. I tot això ha anat destapant i fent evidents els febles fonaments sobre els que reposava el nostre suposat progrés com a societat. Quan la gent, forçada per les circumstancies, ha reduït el consum i l'ha centrat en les seves necessitats bàsiques, el daltabaix ha estat considerable i l'economia s'ha desplomat. La lògica del progrés és perversa, perquè ens redueix a mers consumidors de béns i serveis, quants més millor, per a mantenir el progrés econòmic i el benestar de la societat. Sense consum baixa la recaptació i s'afebleixen les polítiques socials. I és dur admetre que tot allò que defineix l'estat del benestar depén de que la màquina de l'economia no s'aturi. 

Personalment celebraré que de la superació de la pandèmia quedi una societat on es valori més el consum de proximitat, on es reforci el teixit industrial i la producció de béns bàsics, on es valori el que tens a la vora i hi hagi menys vols d'avió i menys creuers; on l'aire sigui més net i menys pol·lucionat. 

És l'oportunitat de superar la condició de mers consumidors i treballar per esdevenir persones que visquin prenent decisions coherents i en harmonia amb l'entorn.

LIJ - I tu, què fas contra el canvi climàtic?

Joan Olivares; Javier Lacasta (il·lustrador)
I tu, què fas contra el canvi climàtic? Unes quantes idees pràctiques i alguna d'extraordinària
(adaptació lingüística de Tina Vallès)
Barcelona: Animallibres, 2018
Col·lecció la tortuga setciències, 9
112 pp.
ISBN: 978-84-16844-78-4

PVP: 8,70€

La col·lecció la tortuga setciències de l'editorial Animallibres trobo que és tot un encert ja que aconsegueix presentar temes d'interès científic i mediambiental a partir de petites anècdotes argumentals protagonitzades per uns personatges (en Valeri, l'Elvira i la Balbina, la iaia d'en Valeri) tractats amb un punt d'humor que els fa força atractius. I no només introdueix continguts, sinó que convida a participar activament en el tema tractat amb propostes d'experiments que permeten construir, experimentar i descobrir. A la web de l'editorial hi ha propostes didàctiques adreçades als docents per a treballar els continguts del llibre que poden descarregar-se gratuïtament.

En aquest títol de rabiosa actualitat descobrirem la magnitud del problema de les emissions de diòxid de carboni i la seva influència en l'escalfament del planeta i l'efecte hivernacle; així com actuacions quotidianes que tots podem dur a terme i que podem ajudar a tenir un planeta millor. 

Si sou persones conscienciades pel tema no fareu grans descobertes; però com ja he dit al principi és un llibre ben plantejat que permet fer-ne un ús molt profitós en l'àmbit escolar a l'hora de tractar aquestes temàtiques. 

Recomanat per a 5è de Primària.

Una altra manera de viure

He parlat anteriorment de les campanyes publicitàries d'estiu d'Estrella Damm. I ho he fet amb l'admiració que em despertava l'encert de la sèrie Mediterràniament, uns anuncis que tenien la virtut de prestigiar la marca a la que servien i on trobaves la reivindicació d'un paisatge i d'una manera de viure, molt pròpia de l'estiu: ambient relaxat, informal, a l'aire lliure,...
La fórmula, amb poques variants, s'ha anat repetint any rere any. Una cançó encomanadissa, rostres populars, paisatges lluminosos,... I la cervesa, és clar, el lligam de tot plegat. Un encert total, un anunci que es gaudia quan te'l passaven.
I enguany, un pas més que trenca les convencions d'anys anteriors. Ha arribat el moment de desvetllar la consciència mediambiental. Perquè tota aquesta meravella que són els paisatges que ens han venut a les diferents edicions, aquests entorns fets per a gaudir amb la bonança de l'estiu, se'n van en orris si no som capaços entre tots de mantenir-los en condicions dignes. Són un problema els residus que generem i els plàstics que passen a la cadena alimentària. I han tornat a fer un gran anunci mostrant els perills i el drama que generen. És una qüestió de consciència en la que tots, absolutament tots, hem d'acabar sumant. Perquè respectant la vida hem de poder gaudir de tot allò que ens ofereix. 
M'agrada el mar. Em renova i em revitalitza. M'agrada fer uns dies de platja, nedar i observar la vida que es mou sota el meu cos. S'ha de poder gaudir del que ens ofereix sense alterar les seves dinàmiques. I només podrem fer-ho sent curosos i respectant allò que ens ofereix. 
Voldria acabar amb un missatge d'esperança. Crec que alguna cosa està canviant i hi ha més consciència: des de qui recull la burilla de la cigarreta que s'ha fumat fins als que recullen els envasos de les begudes que han consumit. Potser semblarà poc, però és un pas que creguis que l'espai públic que representa una platja no s'ha de convertir en un femer per la teva deixadesa.

LIJ - Amor a la vida i altres relats, de Jack London

Jack London; Enrique Breccia (il·lustrador)
Amor a la vida i altres relats
Col·lecció Clàssics Universals
Barcelona: Editorial Bambú (Ed. Casals), 2009
224 pp
ISBN: 978-84-8343-076-7

Jack London va tenir una vida breu però intensa. La seva vida va estar plena de situacions difícils a nivell personal i el destí el va dur a viure durant un temps en el món dels buscadors d'or i dels caçadors de pells a Alaska. Fruit de les seves vivències, del que va viure, veure o escoltar, ens ha deixat uns relats magnífics que amaguen petites lliçons de vida. Val a dir que m'han agradat moltíssim. 

Són relats on predominen les situacions límit, perilloses, i on els protagonistes lluiten fins al límit de les seves forces per la supervivència en condicions inhòspites, hostils i de gran dificultat; d'igual a igual en una natura que mostra la seva força i majestuositat.

Hi ha acció, però també hi ha vida, mort i humanitat.

Són relats àgils i llegidors que et porten a reflexionar sobre aspectes de la vida ("Perquè aquell dia em vaig fer molt savi....i vaig saber que no és per diners que l'home ha de viure, sinó per una felicitat que cap home no pot donar, ni comprar, ni vendre, i que no s'aconsegueix amb tot el valor i tots els diners del món").

Trobo que són lectures d'allò més adients per adolescents que haurien de trobar el seu lloc entre les lectures recomanades i/o obligatòries de Secundària. Se'ls hi pot treure molt suc.

L'edició que he tingut a les mans m'ha semblat magnífica. Compta amb unes il·lustracions que embelleixen les narracions i un apèndix que permet contextualitzar perfectament l'autor i l'obra sense resultar feixuc. 

No puc més que recomanar-lo a tothom i esmentar que pot ser una bona lectura per a nois i noies a partir de 12-13 anys.

Estalvia, és gratis

Irene Gelpí i Lluch
Estalvia, és gratis
(Idees i consells per a l'estalvi quotidià)
Barcelona: Columna edicions, 2013
240 pp.
ISBN: 978-84-664-1567-5
PVP: 16,50€ (en rústega)  - 7,99€ (en epub)

Una de les meves més importants inquietuds vitals és la de viure (o d'haver viscut) com un consumidor responsable. Per a mi són conceptes importants l'aprofitament de les coses, l'estalvi, la relació preu-qualitat,... Penso que sense grans renúncies (perquè la felicitat també té a veure amb la satisfacció d'alguns petits capricis) l'austeritat és un valor que afavoreix la reflexió sobre allò que és essencial (ho deia fa més de cinc anys i ho tornaria a signar fil per randa ara mateix).
No sóc de renúncies sobre tot allò que ens ha aportat el progrés per a fer-nos la vida millor, però sí que tinc certes prevencions sobre les modes i els excessos que el consumisme i certs abusos generen en els nostres comportaments.
Intento fer que les coses em durin, fer-ne un bon manteniment, reparar-les sempre que sigui possible, evitar el malbaratament, reflexionar sobre el que necessito i l'ús que en faré,... I em costa llençar quan allò que vull llençar és possible que tingui noves oportunitats.
La crisi que patim ha posat en solfa un discurs a favor d'aprofitar, de donar valor a les coses, d'evitar-ne el malbaratament (el programa de TV3 Ja t'ho faràs és un exemple paradigmàtic de l'èxit d'aquest discurs, lligat en aquest cas a la creativitat i el lleure) i que va molt lligat al que representa identificar-se avui dia amb l'ecologisme. És ecologista tot allò que és respectuós amb el medi i evita el malbaratament de recursos.
Estalvia, és gratis fa un recull de petits gestos quotidians al voltant de tot això (sobre el menjar, la neteja, l'energia, el consum d'aigua, la higiene personal, la roba, el calçat, l'adquisició d'electrodomèstics,...); coses que pot fer tothom a casa seva i en relació a les seves coses i que representen un estalvi per al medi i per a les butxaques. 

El llibre, escrit en un context de crisi i de menys disponibilitat de recursos per a moltes famílies, fa un discurs molt centrat en l'estalvi (i que repeteix idees al tenir a veure alhora amb varis dels apartats en els que s'organitza el contingut del llibre) i l'aprofitament, però del que cal destacar el canvi que pot suposar quant als valors sobre els quals organitzar la nostra existència. 
No són coses complicades; deriven del sentit comú aplicat a la quotidianitat i orientat per un principi d'aprofitament i ús racional. Si sou gent conscienciada potser no trobareu grans novetats (moltes de les idees aquí recollides ja les aplicava jo personalment sense haver-me llegit el llibre amb anterioritat), però sempre hi podeu trobar alguna idea nova que potser decidireu provar. De cadascú dependrà fins on es vulgui arribar en aquest camp. També cal fer una racionalització de les propostes que es recullen al llibre i adaptar-les a les inquietuds i necessitats de cadascú.
Resulta interessant; per poder viure una mica diferent i sens dubte millor en relació a vosaltres mateixos i al medi.

Estimar la vida

Asseu-te còmodament davant l'ordinador, connecta'l als millors altaveus que tinguis o bé posa't uns bons auriculars; i disposa't a gaudir d'aquestes meravelloses imatges. 
Un bellíssim homenatge a la vida d'un planeta que és el nostre.

D'origen humà

Quan et banyes tranquil·lament en una platja i et vas trobant els més variats residus, penses que el mar és un femer i que malgrat l'atractiu del paisatge i de l'entorn, la presència humana acaba sent catastròfica per al medi. No hi ha racó que hagin trepitjat els humans sense residus que delatin la seva presència.
Ara, el que tothom intueix, ho acaben de certificar un grup de científics dirigits per la Universitat de les Açores que han estudiat les profunditats de l'oceà des de la plataforma continental europea fins a la dorsal mesoatlàntica (la serralada submarina que divideix l'oceà de nord a sud i que es troba a uns 2.000 quilòmetres de la costa). I què hi han trobat? Doncs de tot: tones i tones d'ampolles, bosses de plàstic, xarxes de pesca i tota mena de deixalles i residus d'origen humà.
Jo, quan vaig nedant, tinc una sensació molt desagradable quan noto el contacte d'una bossa; i de vegades l'he confós amb una medusa. I un moment que hauria de ser de plaer i relaxació acaba sent de neguit i fàstic. Però és que hi ha peixos que també confonen els plàstics amb menjar, els ingereixen, i poden morir per l'obstrucció dels seus estòmacs o ofegats per aquests microplàstics tan presents al medi marí. No cal afegir que tot això pot incorporar-se després a la cadena alimentària amb unes conseqüències inquietants per a la nostra salut.
I la cosa està superant límits que esdevenen preocupants: en alguns punts de la Mediterrània s'han extret més escombraries que biomassa.
El rànquing de merda l'encapçalen els plàstics (40%), seguit de prop dels aparells de pesca (34%). A continuació vidres, metall, fusta, paper, roba i altres materials sense especificar.
Crec que el tema hauria de preocupar. El mar és una de les grans fonts de vida que tenim. Aporta aliment, estètica, salut, qualitat de vida, inspiració.
De nosaltres depèn. 

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d'un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc.
Tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria, tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar.

Al mar! Al mar!

Plantem les tovalloles, convido a uns gelats,
juguem a pala grega esquivant passejants,
a l'horitzó es divisen les veles
d'uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, ara que bufa de mar,
així estirada se't veu espectacular,
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
És abusiva tanta calor,
t'incorpores i et poses bé el banyador,
amb un peu calcules com està l'aigua
i tot està llest per tal que entrem al mar.

Al mar! Al mar!

Així doncs, si un dia véns i passes per aquí,
i si malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí.
Molt lluny d'aquí, a l'altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d'un bar,
sona bona música i som davant del mar.

Al mar! Al mar!

Retornar a la natura

Imatge obtinguda de la xarxa

No, no és un eslògan a favor dels neorurals ni de canviar la vida a ciutat per la vida als pobles. Ve a tomb per una interessant entrevista amb Gerard Moliné a La Contra de La Vanguardia d'aquest dijous. En Gerard és dissenyador industrial i artista, i exposa idees que m'agradaria comentar. D'entrada, mostra un respecte reverencial d'esperit profundament ecologista per la natura. Diu que a la natura tot es regenera i es transforma, res no mor, i que per la mateixa regla de tres nosaltres també som natura i a ella retornem quan acaba el nostre cicle vital. Aquesta idea l'ha dut a dissenyar una urna biodegradable (cel·lulosa, turba compactada i pela de coco)  que guarda una llavor i converteix les cendres del difunt en un arbre. M'ha encantat la idea. La signaria ara mateix pel que a mi respecta. Convertir-me en aquell arbre que he gaudit en vida, formar part d'un bosc que uns altres puguin gaudir. És una idea atractiva i potent. De moment sembla que la idea no ha tingut tot l'èxit que ell hagués volgut perquè tota la indústria que es mou al voltant de la mort de les persones és molt potent i potser li faria perdre negoci. Diu que li ve d'un dia que va anar amb la seva àvia a l'hort i es van trobar un ocell mort. Mentre l'àvia li responia com podia les preguntes i els neguits que li provocava la mort d'un ésser viu, va decidir enterrar l'ocell amb una llavor. I és que les idees més brillants de vegades tenen un origen fruit de la casualitat i la improvisació. 
M'ha interessat també la valoració que fa del treball artesanal. Creu que la industrialització ha empitjorat el món en cert aspectes i que la manera de treballar dels artesans i la seva actitud s'acabarà imposant. Crec que té una bona part de raó. A nivell d'aliments cada vegada en valoro més la qualitat (que té associada al darrere l'esperit artesanal). Vull una carn d'animals que s'hagin criat en condicions dignes, hortalisses de proximitat gustoses, fruites collides en el punt de maduració adequat,.... Aquest és el treball artesà que cada cop és més valorat, per damunt del preu. 
Personalment, sóc més d'artesania que d'art. Tinc una gran estima per objectes que he adquirit a artesans diversos al llarg del temps. No renego de la tecnologia i de la qualitat homogènia que la producció industrial pot donar a certs productes, però valoro el tracte de la matèria primera i la cura que l'artesà ha posat per a elaborar el seu producte, o bé el detall personal que pot fer única una peça. Ceràmiques, peces d'alabastre, de sal, punts de llibre,... Tot un món d'objectes i estris que van conformant també el personal món de cadascú de nosaltres. Esmenta llocs com la Bisbal, Sarral, Cardona,... I m'ha fet gràcia que siguin llocs que també tenen un raconet en el meu cor, que també formin part dels meus records amb una certa intensitat. 
Idees i reflexions que val la pena compartir.

Taxus baccata

Voldria parlar avui d'un altre ésser viu escàs i valuós: el teix. El teix és un arbre singular, de creixement lent, de gran longevitat, del que existeixen exemplars mil·lenaris. És un arbre que, per la toxicitat de les seves fulles i fruits ha viscut envoltat d'una certa llegenda negra i ha viscut associat a la mort i a pràctiques paganes relacionades amb la cultura celta, per a la qual era un arbre sagrat. Potser per aquest motiu és un arbre que pot trobar-se al costat d'algunes esglésies cristianes, que van ser construïdes per neutralitzar-ne els cultes pagans que s'hi practicaven.

Ara fa uns anys es va descobrir que un component de la seva escorça, el taxol, era molt eficaç en tractaments de quimioteràpia contra el càncer. D'això n'ha quedat fer una sessió de taxol, i els qui han viscut de prop un cas de càncer segurament ja sabran a què em refereixo. Per sort, s'ha descobert la manera de sintetitzar aquesta substància en laboratori i evitar una sobreexplotació d'aquests arbres ja escassos que hagués provocat la seva desaparició.

La seva fusta, molt resistent (pràcticament mai es podreix) i dura, és molt apreciada pels fusters. I des de fa centenars d'anys ha tingut molts usos. Des de molt antigament s'han fabricat eines de molta eficàcia, com per exemple destrals, amb la seva fusta. Els millors arcs eren de teix, i s'havia utilitzat per a fabricar eixos de carros i sarcòfags.

La muntanya palentina conserva potser la teixeda més important d'Europa, la Tejera de Tosande, amb uns 8000 exemplars d'aquests fascinants arbres. S'estan impulsant programes per reproduir i conservar aquesta espècie, que ha de lluitar contra el creixement de la fageda, que dificulta el seu desenvolupament. Resulta fascinant descobrir exemplars potser mil·lenaris, amb la seva soca d'arrels recargolades, que ens porten a imaginar mil i una aventures de follets entremaliats entre les giragonses de les seves formes capricioses.

Un tresor més que hem de conèixer, valorar i preservar.

LIJ - La nena dels pardals

Sara Pennypacker; Yoko Tanaka (il·lustradora)
La nena dels pardals
Barcelona: Editorial Joventut, 2010
Col·lecció Àlbums il·lustrats
ISBN: 978-84-261-3772-2

La nena dels pardals és una suggeridora narració de rerefons ecologista, basada en fets reals (Xina, 1958. El president Mao declara la guerra als pardals), que ens fa adonar de la immensa saviesa de la natura i de com l'ésser humà hauria de mostrar-se humil i respectuós envers ella. D'una banda ens trobem com el líder, el poder, creient-se posseïdor de la veritat absoluta, decreta l'eliminació d'una espècie animal. D'una altra, una nena, que representa la vida i el futur en tota la seva força, se sent trasbalsada per la decisió del líder, es commou davant la mort i el patiment d'éssers indefensos i decideix actuar per la seva banda en defensa del que creu just.
El temps li donarà la raó, perquè tot té la seva raó de ser en el món on vivim. Podem fer-lo millor des del respecte, però no anant contra la seva essència.
La narració planteja qüestions de gran interès: Què hem de fer davant una llei injusta? Obeir-la? Obeir-la i combatre-la? Desobeir-la? A qui hem d'escoltar primer, al cor o a la raó? Qui és més poderós, qui té el poder i la força o qui té la raó?
Són preguntes que segurament no es farà un infant, però sobre les quals val la pena reflexionar per a donar validesa a l'actuació de la nena.
En el nostre entorn més immediat ens trobem amb situacions on podríem plantejar-nos preguntes com les anteriors.
Diu Josep Ma Aloy al seu darrer assaig (Et diran que has de llegir, Bernat) que un llibre ha d'esgarrapar una mica, remoure alguna cosa, no deixar indiferent. I aquest trobo que ho fa. Planteja dilemes morals, allò de ....què faries tu si...?. I només per això ja val la pena.
També diria que hem d'aprendre dels nostres errors. A un governant cal demanar-li coneixements, prudència i sentit comú. El contrari de la frivolitat, la prepotència i l'arrogància.
A l'àlbum la mort dels pardals comporta la proliferació de llagostes, corcs i saltamartins; una situació que va tenir conseqüències molt més greus que les que es volia combatre.
No ensopeguem dues vegades en la mateixa pedra.
L'àlbum compta amb un excel·lent treball d'il·lustració a càrrec de Yoko Tanaka, expressiu i d'un cromatisme molt equilibrat, que no només dóna un eficaç suport a la narració sinó que aporta també pàgines que emocionen per tot el que transmeten. Quan els pardals cauen del cel esgotats o mig morts per l'estrès provocat pel soroll dels pagesos hi ha una imatge commovedora on s'afirma:
“-Semblen gotes de pluja -va dir el Germà Gran- Plouen ocells del cel!
-No. Són com llàgrimes. El cel plora ocells -va dir la Ming-Li.”
Un àlbum absolutament recomanable que aportarà una experiència lectora enriquidora per a nens i nenes a partir de 6-7 anys i per a lectors de qualsevol edat.

LIJ - Wangari i els arbres de la pau

Jeanette Winter
Wangari i els arbres de la pau (Una història real de l'Àfrica)

Barcelona: Ediciones Ekaré, 2009

ISBN: 978-84-936843-2-7

Wangari i els arbres de la pau ens il·lustra la trajectòria de l'activista keniana Wangari Maathai, Premi Nobel de la Pau 2004, premiada per la seva contribució mitjançant el Moviment del Cinturó Verd, iniciat el Dia Mundial del Medi Ambient de l'any 1977 a Kènia.

El llibre que tenim a les mans pretén ser una eina de sensibilització respecte els perills de la desforestació.

Wangari va ser responsable del plantament de més de 30 milions d'arbres per tot el país per tal d'evitar l'erosió del sòl i millorar la qualitat de vida de les dones que vivien d'aquest recurs natural. Fruit del seu activisme el 2004 existien a Kènia sis mil escoles bressol, s'havien incrementat els recursos de vuitanta mil persones i el seu moviment s'havia estès a trenta països africans.

Veiem, doncs, com en la seva persona se sumen els esforços per millorar la qualitat del medi ambient i les condicions de vida de les dones; ecologisme i feminisme.

Val la pena conèixer la història d'aquests herois anònims que han dedicat bona part de la seva vida a millorar les condicions del món en que viuen; i això és el que ens ofereix aquest llibre d'esperit divulgatiu, adreçat al públic infantil, però que també pot resultar d'interès per a qualsevol lector sensibilitzat per aquestes qüestions.

La biografia de Wangari conté diverses curiositats que val la pena conèixer, com ara que va ser la primera dona de l'Àfrica Oriental amb un doctorat i la primera reconeguda amb el Premi Nobel de la Pau. En el discurs d'acceptació del Premi va dir:

"Hem d'ajudar la Terra a guarir-se de les seves ferides i, durant el procés, guarir també les nostres, per tal de rebre amb els braços oberts tota la creació en la seva diversitat, bellesa i meravelles."

Actualment és membre del Parlament de Kènia.

El llibre compta amb unes atractives i coloristes il·lustracions d'estil naïf que donen un expressiu suport als fets que s'hi narren.

Una història que val la pena conèixer, per a nens i nenes a partir de 7 anys i per a tothom.

LIJ - El Capità Superverd

Ellie Bethel; Alexandra Colombo (il·) 

El Capità Superverd 

Barcelona: Editorial Joventut, 2009

ISBN: 978-84-261-3740-1 

Sempre està bé parlar de consciència ecològica, respecte pel medi ambient, reciclatge,... Són objectius que com a societat hem d'intentar assolir i un bon reflex del progrés humà. Però en aquest tema també cal valorar l'originalitat i la gràcia, i més quan a Catalunya ja hem tingut referents més potents i eficaços (com el televisiu Capità Enciam). El Capità Superverd es mou en l'àmbit de la correcció política verda, però per al meu gust el conjunt resulta inodor i insípid. No costa imaginar-se una ciutat bruta i lletja, però sí que la solució de tots els mals depengui d'un superheroi “verd”. La batalla pel medi ambient és guanya amb la suma de petites revolucions individuals (“la revolució dels petits gestos” que anuncia una coneguda campanya publicitària), és una batalla més cultural que de grans accions. 

Ara bé, sí que aquest àlbum pot servir per a crear consciència sobre la qualitat ambiental de l'entorn i per a observar-lo amb ulls crítics. Compta, a més a més, amb un text rimat que el fa més agradable i llegidor. Tot i que no brilla per l'originalitat i la gràcia, es pot utilitzar com a eina pedagògica per a tractar temes medioambientals amb els més petits en un entorn escolar. 

Per a nens i nenes a partir de 5 anys.

LIJ - Aixecant el vol

Jaume Cela; Bernadette Cuxart (il·)

Aixecant el vol
Barcelona: Animallibres, 2009
ISBN: 978-84-96726-53-6

Aixecant el vol és una narració que en clau de faula protagonitzada per una família d’ocells ens parla del fenomen de la immigració.
Uns ocells viuen en un bosc on escasseja el menjar. El pare ha marxat muntanyes enllà a la recerca d’un bosc on el menjar sigui més abundant i la vida millor. La mare cuida dels fills i els ensinistra per a que puguin arribar fins on el pare està cercant un nou lloc per viure. Es vol fer el pas de marxar, però els dubtes, la incertesa i la preocupació pels perills són presents en el dia a dia d’aquesta família.
A mesura que la narració avança els paral·lelismes amb la problemàtica que es vol tractar es fan més i més evidents.
- La manca d’expectatives del lloc d’origen: “ Aquí no parem ni un minut i cada dia ens costa més omplir el rebost”.
- La il·lusió d’un futur millor: “Un lloc on la vida no fos un combat inútil i on hi hagués espai per a l’esperança”. “Treballarem i treballarem, però els meus fills viuran en un bosc millor que aquest i dependrà d’ells i dels que són com ells que les coses siguin d’una manera o d’una altra”.
- L’expectativa de trobar bona gent i ser ajudat: “ quan passem una mala temporada podem rebre ajudes molt inesperades, ben sovint de qui menys ens ho podríem esperar”.
- La por de ser rebutjat: “anireu a viure a un bosc nou, però haureu de treballar de valent per no morir-vos de gana. De ben segur que rebreu ajudes,...., però trobareu altres animals que us faran la traveta sempre que puguin, que us miraran malament i que, si poden, s’aprofitaran de vosaltres”.
La narració compta amb un altre personatge de gran interès. Es tracta d’un esquirol vell que parla sovint amb els ocells. L’esquirol no els vol acompanyar en el viatge que els ocells emprendran. És vell, sent que la seva fi és propera i ja en té prou amb el poc menjar que va trobant. Representa un punt de vista ple de saviesa i de profund respecte per la natura. L’esquirol accepta la proximitat de la seva mort perquè aquesta forma part de la vida.
Hi ha també un punt de realisme en el que pots trobar-te al lloc on decideixis marxar. Potser tindràs un treball, guanyaràs cèntims, et compraràs coses, però potser també et trobaràs sol i no seràs feliç.
(“ Tu saps que no hi ha paradisos. Ja fa massa temps que els paradisos han desaparegut. “– Per a mi el paradís és poder viure amb qui més estimo”).
Una lectura rica, poètica a estones i sensible que esdevindrà una eina útil per a docents per a comentar un munt de qüestions amb els alumnes i una lectura amena i suggeridora per a nens i nenes a partir de 8 anys.