Inventari de jubilacions, de Josep Ma Espinàs

Josep Ma Espinàs
Inventari de jubilacions (amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós)
Barcelona: Edicions La Campana, 1992
248 pp.
ISBN: 84-86491-1-63-0

Josep Ma Espinàs va escriure aquest llibre quan tenia seixanta-quatre anys i encarava l'aniversari que marca majoritàriament la retirada del món laboral. Ell afirma, però, que de la seva professió no es pot jubilar, perquè més que una professió és una forma de vida, i mentre visqui procurarà mantenir-la. 
Aquest Inventari de jubilacions m'ha semblat per damunt de tot una gran reflexió sobre la condició humana, perquè ens mostra que les persones som un ens dinàmic que evoluciona amb el pas del temps fruit del procés de maduració que cadascú experimenta. Que, amb tot el dret, als vint-i-cinc podíem pensar una cosa i als seixanta una altra. I que coses que a una edat tenien una prevalença, amb el pas del temps la van perdent. 
Ell ens parla de tot això, des d'aspectes més banals (com el bigoti, els àlbums de fotografies, la platja, la gimnàstica, els cabells blancs o les targetes de presentació) fins a més transcendents, com ara l'orgull, la militància política, l'espanyolitat, la sensibilitat, la comprensió, la sinceritat, el perfeccionisme o la mort. El repertori de temes és molt variat i en tots els casos ens acosta a l'Espinàs més íntim, però alhora aconsegueix interpel·lar-nos sobre tot allò que va tractant des del seu punt de vista. Espinàs se'ns mostra obsedit per la precisió del que vol expressar, per ajustar-se al que signifiquen les paraules (fa freqüents referències a les definicions del diccionari i a la seva etimologia); i sempre s'expressa amb ponderació, contenció, discreció i independència. Fa afirmacions de les que pots discrepar però que mai ofenen o senzillament molesten per l'educació i l'elegància amb que s'expressen. 
M'ha agradat descobrir coincidències personals. En l'àmbit professional m'he trobat en que, quan calia redactar un document, per exemple, els companys tendien a abocar tot el que els passava pel cap sense gaire elaboració, sabent que allò no serviria per a l'objectiu final. Jo quedava com l'excepció, perquè tendia a oferir frases elaborades, gairebé definitives. I quan escric em passa el mateix. Penso la frase, l'escric, i sovint no pateix modificacions. I el Josep Ma Espinàs també és d'aquests. Pensa, escriu i allò és gairebé sempre definitiu. No és de refer. Potser no té cap importància, però m'he sentit reconfortat en el sentit de veure que no és una raresa. 
El que deia, la literatura estableix un diàleg amb el lector, l'interpel·la i és bo que la lectura ens sacsegi i remogui coses dins nostre. Si la lectura d'un llibre no ens fa pensar en res l'oblidarem aviat i quedarà com un mer entreteniment més o menys digne que ens haurà proporcionat unes hores d'evasió (que també pot ser un objectiu absolutament respectable i digne de consideració).

Acabo amb una referència al darrer capítol que dedica a la mort. Diu que la darrera frase que voldria dir és: "No tinc més remei que morir-me, perdonin les molèsties". És el reflex de l'Espinàs tímid i discret amb aquell punt d'ironia que li és tan propi, que no vol dir ni fer res que pugui molestar. 
Hi ha punt de la vida en que pot assaltar-te l'angoixa per una mort que arribarà tard o d'hora. Ell afirma que se n'ha deslliurat i tanca el llibre amb aquestes paraules:" ..., l'aparició d'un nou dia, de cada nou dia, em sembla una pacífica entremaliadura que hem pactat la vida i jo."
Vital fins al final. I encara dura. Felicitats!

Dos amics de vint anys, de Sebastià Alzamora

Sebastià Alzamora
Dos amics de vint anys
Barcelona: Editorial Proa, 2013 (2a edició)
Col·lecció A tot vent, 594
216 pp.
ISBN: 978-84-7588-398-4
PVP: 17.90 €


Dos amics de vint anys novel·la la relació entre Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Porcel amb motiu del centenari del seu naixement (ambdós eren nascuts el 1913). El 2002 es va fer una exposició a Barcelona sobre la seva relació i aquesta novel·la n'ha manllevat el títol. 

Està molt ben documentada i ens parla del que els va unir des que es van conèixer en l'àmbit estudiantil, de la gent que van conèixer i tractar, i també del que els va fer discrepar. Tot en un breu període de pocs anys, que van ser intensos, fins a la prematura mort d'en Tomeu al Sanatori del Brull la nit de Reis de 1938 per tuberculosi quan només tenia vint-i-quatre anys. 

El període que comprèn la narració va estar ple de convulsions polítiques, canvis de règim (la fi de la monarquia d'Alfons XIII, la II República, el 6 d'octubre, la Guerra Civil,...), debats culturals, fascinacions ideològiques,... I tot això va apareixent al llibre amb uns diàlegs ben travats que donen consistència a la relació entre els protagonistes, que es professen amistat i admiració mútua malgrat ser personalitats fins a un cert punt antagòniques (un Rosselló-Porcel loquaç, extravertit, vital, seductor, un punt histriònic, però també voluble; i un Espriu contingut, tímid i amant de l'ordre). 

No sé si a hores d'ara Espriu i Rosselló-Porcel són gaire llegits més enllà del cercles acadèmics, però és necessari i cal valorar que hi hagi obres que en facilitin l'acostament, que ens facin saber coses de les seves vides i les seves obres. 
Destacaria també d'aquesta novel·la la visió que es dóna de l'amistat. No només som amics dels que pensen com nosaltres. Ho som sobretot d'aquells en que hi trobem complicitats i respecte.

Gràcies, Joana

Quan he tornat de treballar m'he trobat amb la trista notícia del decés de la Joana Raspall. Quan va complir els 100 anys la vaig voler felicitar amb un modest haikú. Sempre li he valorat la seva aportació per acostar la poesia als infants, per haver construït uns versos planers, entenedors, escrits amb el cor, que arribaven als seus lectors per la seva senzillesa. La seva és una trajectòria de compromís amb la llengua, d'amor pel llibre i la lectura, de servei amb la seva obra, ja sia amb els seus diccionaris o amb els seus versos.
És una persona que em va desvetllar tendresa, a la que veia com una iaia entranyable. Però sobretot una autora amb una obra que m'ha ajudat com a mestre a desvetllar el gust per la poesia en els meus alumnes.
Estic segur que el millor homenatge que ella hagués volgut és la lectura dels seus versos. I ara que el Nadal és proper potser res millor que aquesta meravellosa síntesi de la vida del poema Fum, fum, fum del seu darrer recull Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any: 

"Viure no és un joc 

ni una proesa. 

Viure és un Nadal
entre el poc i el massa.
És un foc que cal
encendre'l amb traça". 

Gràcies, Joana. 

Haikú

Per a la Joana Raspall, que avui fa cent anys.

La Joana Raspall,
poetessa de cent anys,
és dona brillant.

Entre els lectors i jo

Josep M. Espinàs
Entre els lectors i jo
Barcelona: Edicions La Campana, 2011
195 pp.
ISBN: 978-84-96735-62-0

Josep M. Espinàs és un autor molt llegit. Té la virtut d'expressar-se amb claredat i d'arribar a la gent. La gent el llegeix perquè l'entén, el sent proper i parla de coses que identifiques amb facilitat. 
L'article diari a la premsa durant trenta-set anys ininterrompudament l'ha ajudat a fer-se present, familiar, pròxim. Un element de quotidianitat que forma part de la vida de moltes persones. 
I fruit d'aquesta presència ha rebut un munt de cartes de tota mena. D'això va aquest llibre (em resulta fascinant la facilitat amb que el Sr Espinàs troba idees per a fer nous llibres), de com se li han adreçat els lectors. 
El Josep M. Espinàs, tot i la voluntat de resultar proper i accessible, té clars quins són els límits del seu ofici. És persona discreta, educada i que sempre fa gala del que reclama una mínima cortesia; però no se sent obligat a respondre totes les cartes que li adrecen, ni a concedir favors que s'extralimiten del que correspon a la seva tasca (com llegir obres d'autors novells o fer judicis de valor sobre els escrits d'altri). M'han entendrit cartes que reflecteixen el que els seus articles han representat per a moltes persones ("l'article de l'Espinàs"), perquè també és el que jo he experimentat com a lector de l'AVUI durant molts anys. I em sento retratat quan parla dels seguidors "tímids", d'aquells que reconeixen algú conegut prop d'ells, però que no gosen dir-li res per una barreja de timidesa, respecte i ganes de no voler molestar. Sempre m'ha semblat que si algú va a un restaurant o un teatre hi va per menjar tranquil·lament o veure una obra de teatre i no per aguantar interpel·lacions no desitjades. 
Una vegada més, Josep M. Espinàs parla del seu ofici, de com el veu, de com el sent, dels significats de les paraules, de la relació que ha mantingut i manté amb els seus lectors, de com és ell i de com es veu. Com sempre en el seu cas hi he trobat reflexions d'allò més interessants que m'han fet aturar a pensar i que en molts casos he compartit. 
Un llibre resulta atractiu quan es fa llegir i fa afirmacions que no deixen indiferent.  I aquest ho aconsegueix. 

El meu ofici, de Josep M. Espinàs

Josep Ma. Espinàs
El meu ofici
Barcelona: Edicions La Campana, 2008
165 pp.
ISBN: 978-84-96735-15-6

Voldria confessar d'entrada la meva admiració (paraula que ell rebutja, potser per timidesa) per Josep Ma. Espinàs (1927), l'escriptor i el ciutadà, indestriables l'un de l'altre. Hi ha poques trajectòries al nostre país tan coherents i compromeses com la seva. Sempre ha estat on ha calgut, contribuint des de la seva passió per escriure, amb el seu granet de sorra, a fer possible allò que el país necessitava a cada moment. Tenaç, perseverant, treballador incansable, escriptor d'ofici, cívic, compromès, discret, tímid, modest, irònic;... ha anat construint una obra de gruix que ha comptat amb el favor i la complicitat dels lectors i que mereix la millor de les consideracions. És un prosista brillant amb una destacable producció novel·lística en els seus inicis, nombrosos llibres divulgatius de viatges a peu, altres proses de no ficció on destaca el llibre sobre la seva filla Olga amb Síndrome de Down i d'altres. Sense oblidar un llarguíssim etcètera on destaca sobretot la seva aportació periodística que va iniciar un 23 d'abril de 1976 arran de la fundació del diari AVUI i que ha continuat a El Periódico ininterrompudament des de llavors. Es diu aviat, però són més de trenta-cinc anys d'article diari, més de 10.000 en total. 
Però és que a més a més ha estat un dels fundadors d'Els Setze Jutges i impulsor de la Nova Cançó (va traduir les cançons de Brassens, va agafar la guitarra i s'hi va posar, perquè el moment ho requeria), ha col·laborat en la lletra de l'himne del Barça, ha fet entrevistes per a la televisió i ha estat al darrere d'un segell editorial tan prestigiós com La Campana al costat de la Isabel Martí, on ha trobat una editora que treballa a favor de la qualitat dels llibres que edita, demostrant que es pot competir en el món editorial en català amb criteri, olfacte literari i professionalitat. 
Em sento aclaparat per una tasca tan ingent, que ell viu des de la modèstia, la humilitat i una subtil ironia. Però ja són més de seixanta anys escrivint i publicant després d'uns inicis com a advocat, i construint una obra viva, que connecta amb els lectors i que és llegida, valorada i sentida. 
A El meu ofici aplega diferents reflexions 
sobre l'escriptura, l'ofici d'escriptor i els llibres. 
Com a mestre m'han interessat molt les seves reflexions sobre l'ortografia, però no puc estar més d'acord amb ell quan afirma que una obra literària ha de remoure alguna cosa en el lector, provocar emocions (o transmetre idees, que també pot ser una de les finalitats d'un llibre), i que ho ha de fer amb la màxima claredat expositiva, fent un ús ajustat de les paraules. 
M'agrada quan s'allunya de l'elitisme o critica la intromissió que suposa que un autor vulgui donar indicacions sobre com interpretar una obra. 
Em sorprèn quan confessa l'ús que fa dels diccionaris, preocupat pel significat de les paraules i fer-ne un ús ajustat als seus significats.
És un llibre que m'ha interessat molt de llegir, que m'ha fet aturar a pensar en moltes de les afirmacions que fa sobre tot allò que es mou al voltant de la producció escrita. El trobo un llibre molt personal, que parla de l'ofici d'escriure i com l'ha viscut el seu autor. És el llibre de més de seixanta anys d'ofici on es condensa una visió plena de saviesa de la que ha estat la passió de la seva vida.Les seves reflexions sobre el fet literari són plenes de sentit comú i s'allunyen intencionadament de l'elitisme i la supèrbia d'alguns col·legues. Potser per això m'ha semblat extraordinari el capítol titulat "Apunt de necrològica", dotat d'una fina ironia molt pròpia del seu estil, on encara amb molt sentit de l'humor el final que a tots ens espera i on resumeix brillantment la seva trajectòria. Em permeto de reproduir-lo: 
" El senyor Josep M. Espinàs ha mort sense haver resolt un petit problema: quin seria el tema per a l'article de l'endemà. De tota manera, sovint li passava el mateix, però, com que no es moria, tenia temps de formular alguna discreta idea i així els articles han anat sortint cada dia durant anys. 
Ha estat una persona que havia escrit molts llibres, però quan en començava un altre no estava condicionat pel currículum. 
Va rebre molts premis, que mai va creure merescuts ni immerescuts. Els agraïa, perquè era un ciutadà cortès, però no els tenia en consideració. 
No va creure en la Qualitat sinó en les qualitats, ni en l'Èxit sinó en els èxits, ni en el Lector sinó en els lectors, potser perquè sabia que ell no era l'Espinàs sinó els espinassos. 
Va arribar a vell sense proposar-s'ho, respectant els metges que no li van imposar cap règim ni li van prohibir fumar amb pipa. 
Les seves últimes voluntats són aquestes. Que en el seu comiat no se li facin més elogis dels indispensables, si pot ser amb frases ben construïdes, perquè en la seva situació no es podrà defensar del ridícul. I que, sortint del tanatori, la gent procuri no parlar de política, ni de religió, ni de l'estat de la llengua catalana: que parlin de la calor, si fa bon dia, o de la pluja, si és que plou. I, sobretot, que no tinguin el mal gust d'aplaudir. El difunt agrairà que els assistents comparteixin el seu silenci."
Espinàs en estat pur. Excepcional. Això sí, amb la seva inseparable Olivetti Studio 46, que hi ha coses que formen part d'un i ni la tecnologia pot arribar a canviar. 

He mirat aquesta terra

Perquè som més forts que la seva incomprensió i el setge al qual ens sotmeten, recordem Salvador Espriu i el seu amor i compromís per la nostra terra, enguany que celebrem el centenari del seu naixement.





Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Les cròniques marcianes

Ray Brabbury
Les cròniques marcianes
(traducció de Quim Monzó)
286 pp.
Barcelona: Ed. Bruguera, 1983
Col·lecció Els llibres del mirador, 3
ISBN: 84-02-08673-X


Després de Fahrenheit 451 li ha tocat el torn a Les cròniques marcianes, que és un llibre anterior, car va ser publicat inicialment el 1945. Un llibre en certa manera de joventut, però que suggereix tot de reflexions d'allò més estimulants sobre la condició humana i que va suposar una revitalització de la ciència ficció com a gènere literari. 
El llibre s'articula a partir de diferents relats sobre una hipotètica colonització del planeta Mart, datats entre 1999 i el 2026. 
El llibre s'allunya explícitament de l'especulació de base científica i se centra en els aspectes més quotidians de les persones que duen a terme aquesta colonització. Mart se'ns presenta, més que com un planeta allunyat amb unes condicions físiques que no permeten la vida, gairebé com un continent que està com qui diu a la cantonada, a un cop de coet de la Terra; i amb unes condicions de vida gairebé idèntiques a les de casa nostra. Les ciutats marcianes de Ray Bradbury són gairebé idèntiques a les nord-americanes de mitjans del segle passat. Mart és presentat com un món per descobrir i colonitzar, allunyat dels mals que amenacen la Terra; un planeta on disposar de segones oportunitats i on poder començar una nova vida ("... vam venir aquí per fugir d'una pila de coses: la política, la bomba atòmica, la guerra, els grups de pressió, els prejudicis, les lleis,...), talment com una Ítaca on començar a edificar una societat nova.
En aquest context la ciència ficció ve a ser com una excusa amb un punt d'ingenuïtat per a permetre's algunes llicències que fantasiegen sobre les possibilitats de certs fenomens incipients, com ara la telepatia, la robotització o la clonació. Però tot més aviat impregnat d'un cert alè poètic o filosòfic, més que pròpiament científic. 
Tot i que els relats no comparteixen un fil argumental comú més enllà de la colonització de Mart i algun que altre personatge que apareix de nou en un altre relat, ens trobem amb que es tracten, amb registres força diferenciats (tot i que amb predomini del misteri i la intriga), problemàtiques que afecten l'existència humana. Així, ens trobem amb relats que tracten de la gelosia, l'esperit depredador de les civilitzacions que en colonitzen una altra ("els terrícoles tenim un talent especial per a fer malbé coses grans i boniques"), l'empatia ("què sentírieu si fóssiu marcians i vingués gent a fer-vos malbé casa vostra?"), la fe ("vam perdre la fe i vam començar a demanar-nos què era la vida"), la raó i les conviccions ("Pot tenir raó un home en contra de l'opinió de la resta del món?"), l'ecologia, el sentit de la vida, el racisme,...
Planteja contradiccions, com quan denuncia que la colònia (Mart) s'acabi semblant en allò dolent a la metròpoli, quan la gent que va a Mart ho fa fugint de tot allò que ha degradat la vida a la Terra. 
Suposo que quan Bradbury va escriure aquest llibre la memòria dels horrors de la Segona Guerra Mundial estava fresca i hi havia com una necessitat d'imaginar un món millor. 
Hi ha també una reivindicació de la fantasia i concretament hi ha un relat que és tot un homenatge a Poe. És una idea que també apareix a Fahrenheit 451. S'esmenta que el 1975 es va organitzar la Gran Cremada, on es va voler acabar amb els llibres de fantasia, amb les mentides literàries, perquè es deia que cada home s'havia d'enfrontar amb la realitat. És una idea que es desenvolupa en tot un altre context a Fahrenheit 451. 
Malgrat el plantejament inquietant d'alguns relats (a la contraportada es recull una referència de Borges sobre el llibre: "Què ha fet aquest home d'Illinois perquè episodis de la conquesta d'un altre planeta m'omplin de terror i de solitud?") també hi ha espai per a l'humor. Tinc un record simpàtic de la narració on Mart s'ha buidat perquè els colons han tornat a la Terra per la notícia d'una gran guerra. Un que es troba en una solitud desoladora sent un telèfon. Fa mans i mànigues per a trobar aquella altra persona i quan la troba queda tan decebut (és golafre i no gaire atractiva) que decideix fugir i tornar a la seva solitud. 
En resum, una lectura altament suggeridora que pot resultar el millor homenatge a la memòria del recentment traspassat Ray Bradbury. Un llibre que malgrat la ingenuïtat de la seva fantasia mostra alguns dels aspectes més controvertits de la condició humana. I que en alguns aspectes resulta d'allò més actual: 
"A la Terra, la vida mai no va saber trobar el camí bo. La ciència, va créixer massa de pressa i ens deixà enrere, i la gent es va perdre en un batibull mecànic.... Donaven importància a coses que no en tenien. Donaven importància a les màquines, per comptes de donar-la al fet de dominar-les." 
Fa pensar. Podria subscriure's ara mateix.

Fahrenheit 451

Ray Bradbury
Fahrenheit 451
Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, S.A., 1974
Col·lecció Rotativa
187 pp.
ISBN: 84-01-44089-0

La notícia del traspàs de Ray Bradbury el passat 6 de juny m'ha empès a recuperar algunes de les seves obres de la meva biblioteca. I allí les he trobades, mig amagades en un prestatge: un exemplar de Fahrenheit 451 en castellà editat per Plaza & Janés el 1974 i un altre en català de les Cròniques marcianes, traduïdes per Quim Monzó i editades per Bruguera el 1985. I en aquest prestatge s'hi han estat una bona pila d'anys, fins ara.
L'exemplar de Fahrenheit 451 té el llom molt esgrogueït i ja comença a ser dificultós identificar amb claredat el títol. Llegir-lo ha estat com fer un salt enrere en el temps, entrar en contacte amb una edició de fa gairebé quaranta anys que ja comença a manifestar el pas del temps, amb fulls esgrogueïts i pàgines on la impressió ha començat a perdre nitidesa. Però tot i així ha estat un petit plaer poder passar per les seves pàgines després de tants anys. No crec que cap Kindle o Leqtor (que com a projecte empresarial ja ha deixat de funcionar) tinguin unes bateries que garanteixin la perdurabilitat d'aquestes humils edicions.
Com a lector he de confessar que mai he estat gaire entusiasta d'un gènere com la ciència ficció. Veia algunes obres d'aquest gènere com a relats fantasiosos d'aventures intergalàctiques o com a propostes situades en una data de futur que podien quedar fàcilment superades pel pas del temps. La ciència ficció és un gènere amb un alt risc de quedar envellit i fins i tot ridiculitzat per la pròpia evolució dels esdeveniments.
Però també hi ha una ciència ficció que grata en tendències del comportament humà i que ha esdevingut una forma de denúncia de noves formes de totalitarisme. És aquí on trobaríem les obres d'Aldous Huxley, el 1984 de George Orwell o aquest Fahrenheit 451. Són obres on més enllà del que diu pròpiament el text resulta més atractiu el que se suggereix.
A Fahrenheit 451 ens trobem amb bombers que en lloc d'apagar incendis cremen llibres i fan pudor de petroli. Les mànegues llencen petroli en lloc d'aigua. Actuen sobretot de nit a partir de denúcies de ciutadans que en denuncien d'altres per la possessió de llibres. Esdevenen, així, un cos repressiu al servei d'un poder totalitari.
Llegir llibres en aquest hipotètic món ha esdevingut una activitat subversiva i prohibida perquè pot provocar emocions i alterar els comportaments de les persones. A més a més els llibres no es posen d'acord, n'hi ha que defensen idees oposades a les d'uns altres. No es vol que la gent pateixi pensant o qüestionant-se realitats. Millor evitar-ho. I això ha portat a la prohibició dels llibres.
La gent de Fahrenheit 451 no es fa preguntes, només rep consignes.
Es viu i es va depressa perquè la lentitud podria fer que la gent s'aturés a pensar i pogués qüestionar-se certes coses. Conversar i observar han esdevingut activitats rares i estranyes.
En aquest context és on es desenvolupa la trama d'aquesta interessant novel·la. En Guy Montag es qüestiona el seu rol de bomber i s'enfronta a l'autoritat del seu cap, en Beatty. S'adonarà gràcies a la jove Clarisse i al vell professor Faber que hi ha una altra realitat més enllà de l'alineació amb que l'han adoctrinat. I al final descobrirà un grup de resistents amb els quals albirarà un futur d'esperança. Perquè el futur de la humanitat està en la memòria de la paraula.
Un altre dels aspectes més suggeridors als que apunta aquesta novel·la és la responsabilitat col·lectiva de la gent. Veiem aquests dies que els governants fan i desfan, que prenen decisions que es poden considerar abusives; però que els ciutadans també tenim la responsabilitat de dir prou i pintar unes línies vermelles que no es poden traspassar. Fahrenheit 451 planteja la rebel·lió davant l'arbitrarietat i la injustícia. És un llibre publicat el 1953, una obra gairebé de joventut de Ray Bradbury. Però l'he trobat actual i altament suggeridor. El món actual va en bona part cap on havia imaginat el seu autor. El llibre té regust de clàssic i compta amb una edició catalana publicada a Proa el 2001 dins la col·lecció Les eines.
Com a curiositat, val la pena descobrir com algunes de les coses que va imaginar el seu autor avui són realitats. A la novel·la apareixen "televisors murals" talment com els que han resultat habituals aquests darrers anys, o ràdios auriculars que es posen dins l'orella (com la que utilitza el professor Faber per a comunicar-se amb Montag). Ben curiós gairebé seixanta anys després.
El llibre va comptar amb una versió cinematogràfica tant o més popular que el llibre, dirigida el 1966 per François Truffaut.

"...fem cada dia una caminadeta saludable per les pàgines d'un bon llibre"

Amb aquestes paraules acabava Emili Teixidor l'article que va publicar enguany a l'Ara amb motiu de la diada de Sant Jordi; un bon resum del que ell creia. Era un activista de la lectura, amb idees i propostes per afavorir l'hàbit lector que no es cansava de repetir allà on el convidessin. El recordo en una d'aquestes xerrades a la Biblioteca del Casino de Manresa durant la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil, més o menys de quan va publicar l'assaig La lectura i la vida. 
L'Emili ens deia que estem fets de paraules, que necessitem d'elles per a expressar la nostra humanitat. Reivindicava la literatura com a escola de vida, com un element imprescindible per a educar les nostres emocions, per a sublimar l'experiència de la vida. 
Reivindicava una lectura exigent que afavorís el creixement personal del lector, que li obrís les portes per a gaudir de l'alta cultura; no com un mer entreteniment (que d'altra banda no rebutjava si el llibre estava ben escrit).
L'Emili també va ser al darrera del desenvolupament de la literatura infantil i juvenil a Catalunya, interessat com estava com a mestre i escriptor per a posar a disposició dels nens i nenes d'aquest país una literatura de qualitat adequada als seus interessos; element imprescindible per a crear i consolidar lectors en llengua catalana. 
Cal destacar també la seva tasca com a novel·lista, que ens ha deixat unes esplèndides obres de maduresa, com Pa negre i Els Convidats, on aprofundeix sobre les ambigüitats del comportament humà. 
Crec que era una persona respectada per tothom i molt estimada. S'ho havia guanyat a base de treball i compromís amb la llengua i la nació. Se'n va un dels grans que recordarem amb l'estima que ens va saber desvetllar.

Tot està per fer i tot és possible

Fa un temps es va fer una enquesta entre els lectors de l'Ara sobre quins eren els seus versos favorits. No recordo exactament com va anar, però diria que un dels que va obtenir més vots és el que encapçala aquesta entrada. Tanca el poema Ara mateix (del llibre L'àmbit de tots els àmbits) del Miquel Martí i Pol i he pensat en ell perquè resulta de rabiosa actualitat, és valent i ple de força. I expressa amb contundència la voluntat de decidir el futur.
A mi m'agrada molt en aquesta versió del Francesc Ribera, Titot:

Per què escriure?

Maite Carranza
Imatge obtinguda de la xarxa

La gran pregunta. I això és el que va respondre la Maite Carranza en una entrevista publicada a l'Ara el passat dilluns 27 de febrer quan li van plantejar això mateix:

"Per no tornar-se boig. És una manera de comunicar que et permet coneixe’t millor i treure els dimonis enfora. És una introspecció constant en les teves obsessions, preocupacions, angoixes, neures i curiositats,  i en la mesura en què escrius ets capaç d’entendre’t millor a tu mateixa. Escrivint m’he adonat que tenia problemes dels quals no era conscient."
No negaré el valor terapèutic de l'escriptura, però tampoc m'acaba d'agradar la idea de l'escriptor com un esquizofrènic en potència que necessita foragitar els fantasmes que habiten al seu interior. Cadascú sabrà per què ho fa però jo prefereixo pensar que fonamentalment és una forma de comunicar, de posar en ordre el pensament, de fer viva una llengua modelant-la i utilitzant-la en un context de comunicació. I evidentment també és una finestra per on donar sortida als interessos, curiositats i preocupacions de cadascú.
I vosaltres, blocaires, per què escriviu?

LIJ - La vida y poesía de Federico García Lorca

Rosa Navarro Durán; Jordi Vila Declòs (il·lustrador)
La vida y poesía de Federico García Lorca
Barcelona: Edebé, 2011
44 pp.
ISBN: 978-84-236-9992-6


Arran de la publicació de La vida y poesía de Miguel Hernández en aquesta mateixa editorial ja vaig comentar l'encert de la proposta, de la que destacava el to didàctic i l'equilibri en la divulgació de vida i obra. En aquest cas es repeteix plantejament, autora i il·lustrador; i s'aplica a la figura de Federico García Lorca. I diria que també s'aconsegueixen els mateixos resultats. 
Els nens i les nenes podran descobrir el personatge i fer un tastet per a entrar en la seva obra, i el lector adult que no conegui el poeta podrà accedir al relat de les dades bàsiques de la seva vida i de la seva obra.
El text està ben documentat (no cal arribar al nivell d'altres estudis, com els que ha fet l'hispanista Ian Gibson) i resulta clar i entenedor. Per les seves pàgines veiem desfilar vivències, coneixences (Manuel de Falla, Salvador Dalí, Luis Buñuel, Fernando de los Ríos,....) i obres. Se'ns retrata un personatge amb molt encant personal, inquiet, sensible, creatiu i fecund; que va veure estroncada la seva vida per la barbàrie de l'odi feixista. Ell, que no s'interessava per la política i que només vivia per fer feliços els altres amb el seu art (no només amb la paraula sinó també amb la música -cantava i tocava el piano- i la pintura).
El que deia, un encert de plantejament per a divulgar vida i obra de grans escriptors. Per a nenes i nenes a partir de 9-10 anys i per a tothom.

El decàleg de Pep Molist

Imatge obtinguda de la xarxa

Amb motiu de la Setmana del Llibre en Català que s'ha celebrat fins avui al Parc de la Ciutadella de Barcelona, el suplement aracriatures del diari ara li dedica un article titulat Vull llegir, vull créixer on en Pep Molist; bibliotecari, autor, dinamitzador i gran coneixedor de la LIJ, dóna 10 arguments que justificarien la importància de la lectura en els infants (i que també servirien per a qualsevol persona adulta). Pel seu interès em permeto de reproduir-lo:

1. Els enriqueix de vocabulari. 
2. Els dóna una expressió oral i escrita més bona. 
3. Els potencia la capacitat crítica a través d’una bona pila de punts de vista. 
4. Els millora el coneixement cultural. 
5. Els permet viure més vides. 
6. Els dóna eines per moure’s millor pel món de la informació. 
7. Els ofereix bons moments. 
8. Els porta a conèixer mons imaginaris a través de les paraules. 
9. Els dóna elements per a la pròpia formació estètica. 
10. Els desvetlla els sentits i les emocions. 


Val molt la pena reflexionar sobre tots aquests punts i treballar per a que la lectura tingui la presència que la seva importància reclama en la vida de tothom. 

Tot recordant Miquel Pairolí

Malgrat la seva llarga trajectòria com a periodista i escriptor he de reconèixer que no en sabia res d'ell fins que el seu nom no va aparèixer a les pàgines de l'AVUI substituint la col·laboració que hi feia el Sebastià Alzamora. Va ser per a mi tota una descoberta. Ràpidament em vaig convertir en un seguidor habitual de les seves columnes d'opinió, on aportava un punt de vista lúcid i personalíssim sobre l'actualitat des del seu observatori de Quart, on sempre va residir. Havia llegit crítiques elogioses del seu darrer dietari, Octubre, que tenia pendent d'adquirir i llegir.
M'ha sobtat avui la notícia del seu traspàs. No era conscient del comiat que amagava el seu darrer article, publicat a finals de maig. Llegit ara m'ha impressionat. En ell defineix amb precisió el paper del columnista. " La columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista". I quan penso en els motius que em mouen a comprar i llegir la premsa cada dia no puc més que subscriure les seves paraules. Llegeixo premsa per trobar punts de vista, elements de reflexió, tot allò que em permeti entendre millor el món en que visc. Tot això ho trobava, entre d'altres, en els seus escrits.
En Miquel Pairolí vivia a pagès amb discreció i sabia transmetre amb mestria l'encant de la vida senzilla feta d'una suma de petits plaers: "El matí era esplèndid, sentia una gran interpretació de La Creació a la ràdio i contemplava, a l'ampit de la finestra, un pit-roig jove, vigorós, ple d'energia. Un moment de felicitat, de serenor, de respirar el bo de la vida".
Em sento proper al que transmeten aquestes paraules, a aquest cant a viure amb senzillesa gaudint intensament de les petites coses que donen sentit a l'existència.
Dol especialment la pèrdua d'algú encara jove que aportava un punt de vista personal sobre la realitat, que sabia viure sent ell mateix. El trobarem a faltar.

Versos que m'arriben a l'ànima - III

"El somni de llibertat esdevé la cadena
que em lliga ja per sempre
al meu cant dolorós."

Salvador Espriu (1913-1985)

El teatre del món

«La vida és plena de petites coses fascinadores, apassionants, vives. No hi ha cap ésser humà ―no hi ha res― que estigui totalment desproveït d’interès. El teatre del món és tan vast i divers, tan matisat i sorprenent, que treure una estona cada dia el cap per la finestra constitueix un inesgotable divertiment. Per a viure en els pobles amb profit s’ha de mantenir el cor en un estat d’esponjament i de tendresa, evitar el ressecament, cultivar la receptivitat viva i l’interès per la profunda humanitat que ens hi rodeja».


                    Josep Pla (El carrer estret)


Ahir va fer 30 anys que Josep Pla ens va deixar i he volgut recordar-lo amb aquest paràgraf de El carrer estret que és tot un compendi de saviesa i aporta llum sobre el sentit de la nostra existència. No puc més que subscriure'l perquè crec fermament que no hi ha res desproveït d'interès. De tot podem aprendre alguna cosa, fins i tot de les vivències més doloroses. La vida és com un gran camp d'aprenentatge ple d'experiències de les que en podrem treure algun profit i a partir de les quals créixer com a persones. Crec que la vida només ens demana que hi posem una mica de curiositat i una actitud oberta que ens faci receptius a tot allò que hi ha al nostre voltant.
Tothom hauria d'esdevenir una finestra oberta al teatre del món; és el sentit de la vida mateixa el qui ens ho demana.

Versos que m'arriben a l'ànima - II

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,

.......

Ens nodrim de paraules

i, algunes vegades, habitem en elles,

......

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres

perquè ho anem assimilant,

perquè ho puguem convertir en paraules

i perduri en el temps,

el temps que no és res més

que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.

......

Però la nostra missió és parlar.

Donar llum de paraula

a les coses inconcretes.

Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva

perquè triomfem en elles.

......

                                                      

Versos que m'arriben a l'ànima - I

"Uns quants records és tot el que ara em queda

per explicar-me a mi mateix

que és en l'amor on m'he deixat la vida."

                                       (Joan Margarit)

Pluja d'ocells, misteri resolt

El passat dos gener comentava una notícia plena de misteri que parlava d'ocells morts que queien del cel i que remetia a escenes inquietants d'una coneguda pel·lícula. A l'episodi d'Arkansas en van succeir d'altres de molt similars a Itàlia i Suècia, i tot seguit es van començar a divulgar tota mena de teories conspiratives. 
Calia deixar treballar els científics, que investiguessin els fets i donessin una explicació fonamentada de les raons que van provocar tan misteriós esdeveniment. Ara s'acaben de publicar les seves conclusions, que ens parlen de l'estrès provocat pel soroll dels focs artificials que celebraven l'arribada de l'Any Nou. Els hi va passar el mateix que als pardals de l'àlbum il·lustrat que també vaig esmentar.
L'estudi dels ocells ha revelat hemorràgies provocades per contusions i fractures. Els forts sorolls els van fer sortir dels seus nius plens d'estrès, volar de nit a menys altitud de l'habitual i que molts d'ells topessin violentament contra tot tipus d'objectes, cases i torres d'alta tensió. L'estudi ha descartat la presència de bacteris, pesticides o altres elements químics que poguessin fer pensar en un enverinament massiu. Una situació trista i llastimosa.
Tot plegat m'ha fet pensar en com de precari és l'equilibri de la natura, en com de perillós pot esdevenir el soroll, en quins haurien de ser els límits ètics del progrés humà. Les nostres ganes de festa s'han de manifestar des del respecte i sense malmetre mai la vida i la pau d'altri. 
Voldria acabar avui amb un bonic i suggerent vídeo basat en el poema L'ocell blau de Charles Bukowski, el pare de la poesia pulp, però que ha servit d'inspiració a una obra tan bella com aquesta:





Hi ha un ocell blau
en el meu cor
que vol sortir,
però jo sóc dur amb ell.
Li dic: queda't aquí dins,
no permetré que ningú et vegi.

Hi ha un ocell blau

en el meu cor

que vol sortir,

però jo li llenço

whisky a sobre

i m'empasso

el fum de les cigarretes,

i les putes i els cambrers

i els dependents

de la botiga de queviures

mai s'adonen

que està aquí dins.

Hi ha un ocell blau

en el meu cor

que vol sortir,

però jo sóc dur amb ell.

Li dic: queda't aquí on ets.

És que em vols embolicar?

És que vols fotre les meves obres?

És que vols que s'enfonsin

les vendes dels meus llibres 

a Europa?

Hi ha un ocell blau

en el meu cor

que vol sortir,

però jo sóc massa llest,

només el deixo sortir

de vegades per la nit

quan tothom dorm.

Li dic: ja sé que ets aquí,

no et posis trist.

Llavors el torno a deixar

i ell canta una miqueta

allí dins.

No el deixo morir del tot,

i dormim junts.

Així,

amb el nostre

pacte secret.

I és tan tendre

com per fer plorar

a un home.

Però jo no ploro,

plores tu?

Charles Bukowski