Seguint les passes dels almogàvers, de Gregorio Luri

Gregorio Luri
Seguint les passes dels almogàvers. De Blanquerna a Shipka, un viatge a peu
Barcelona: Editorial Mediterrània, 2014
216 pp + 16 pp de fotos
ISBN: 978-84-9979-256-9

De Gregorio Luri, aquest navarrès resident a El Masnou des de fa una pila d'anys, llegeixo regularment els seus articles a la premsa sobre temàtica educativa. Com a pedagog també és un rostre recurrent als mitjans quan cal analitzar temes o polèmiques que afecten al món educatiu. Comunica bé i es fa llegir o escoltar amb interès. Però, és clar, el tenia ubicat en temes d'educació. Per això m'ha sorprès veure'l signar aquest llibre de viatges. No el feia en un llibre així. 

És el relat d'un viatge a peu que s'inicia al barri de Blanquerna a Istanbul i s'endinsa en els Balcans per terres búlgares fins a Shipka, seguint més o menys la ruta que devien seguir els almogàvers comandats per Rocafort perseguint els alans per a venjar la mort de Roger de Llúria. I et preguntes: com és que ha tingut curiositat per anar a raure en aquell cul de món i caminar per aquelles rutes apartades dels circuits turístics més habituals? Quina ha estat la seva motivació? En el llibre t'ho explica. Resulta que anys enrere, cap al 2000, va comissariar una exposició sobre la cultura tràcia a Barcelona. Va visitar la zona i fruit dels seus contactes i de la descoberta de la connexió d'aquells territoris amb els almogàvers, es devia plantejar fer aquest viatge a peu.

Qui van ser els famosos almogàvers? Doncs ni més ni menys que un exèrcit de mercenaris especialment sanguinari, orgullosos del seu origen a la Corona d'Aragó, que actuava per la Mediterrània durant l'Edat Mitjana, i que va estar al servei de l'Imperi Bizantí (que era l'Imperi Romà d'Orient), que tenia la capital a Constantinoble (l'actual Istanbul). El seu cap més conegut va ser Roger de Flor. Sembla que Roger de Flor va ser assassinat fruit de les lluites de poder que es movien en aquells territoris i que els seus van decidir venjar-lo. Amb aquest rerefons històric Gregorio Luri concreta les etapes que necessita per cobrir a peu amb la seva dona la ruta que van seguir probablement els almogàvers. Blanquerna és avui un barri pobre i perillós d'Istanbul i el recorregut per terres búlgares passa per un territori empobrit pel passat recent i d'una certa complexitat ètnica. Luri va farcint el relat del recorregut amb abundant documentació històrica, rondallística i arqueològica; les anècdotes pròpies que genera tot viatge i reflexions de caire més existencial, que potser per a mi són el més interessant del llibre.

Es llegeix amb interès i t'adones que la meta de cada vida és el camí que et traces per a viure-la. És definir les motivacions que li donin un sentit, que per a cadascú seran diferents. La vida és una experiència, i cadascú l'ha de saber omplir del que li sigui més plaent, perquè és el que quedarà del nostre pas pel món. 
Aquest llibre formava part del meu lot de supervivència d'enguany. Es va publicar fa tres anys i he tingut l'honor de ser el primer que passejava per les seves pàgines.

La Manresa Desconeguda, un referent plenament reeixit

Quan arriba la Festa Major de Manresa, des de fa ja un bon grapat d'anys, no hi falten les Visites a la Manresa Desconeguda, una peculiar forma de fer turisme cultural dins la teva pròpia ciutat. És un intent reeixit de difondre el patrimoni arquitectònic i artístic, però alhora de recuperar la memòria de fets, llocs i persones. 
Fet des del voluntarisme amb molt d'entusiasme; però molt ben documentat i que també obté nota alta en organització. 
L'activitat té un alt grau d'acceptació, és difícil no sentir-te atret per alguna de les propostes i cada any l'esperes amb cert delit. 

Sempre acabes fent alguna nova descoberta i després de les explicacions dels guies tens una nova mirada sobre aquells edificis i espais per on passes habitualment sense parar-hi atenció. Prens consciència de les moltes coses que s'han fet; però també de les moltes que queden per fer per a dignificar el patrimoni de la ciutat. 
Sento reconeixement i gratitud cap a tota la gent que hi ha al darrera; per tot allò que aconsegueixen transmetre. I no voldria acabar aquesta entrada sense fer referència a un portal com memoria.cat, un tresor que cal conèixer i del que cal tenir-ne cura.

Quercus

M'agraden els arbres monumentals, 
descobrir com han arribat a fer-se amb el pas dels anys, com han superat dificultats, d'altra banda com tothom, fins a fer-se presents als nostres ulls. M'embadaleix la seva presència, sento ganes d'abraçar-los i d'impregnar-me de la seva força. Avui, per terres palentines, n'he descobert un altre. L'anomenen "El Roblón", és un roure que fa gairebé onze metres de circumferència i es diu que té un mínim de vuit-cents anys, tot i que s'apunta que podria tenir una antiguitat d'uns mil cinc-cents. És impressionant com la natura és capaç de modelar amb tenacitat formes capricioses plenes d'encant i fer-les sobreviure a mil guerres entre humans sense trencar l'harmonia de l'entorn.
El dia era preciós, d'un cromatisme de colors purs ple de contrasts: el blau del cel, el blau fosc de l'aigua dels embassaments, el verd intens de les rouredes, el groc dels camps acabats de segar, el gris de la pedra de les muntanyes,... Tot apareixia pur davant les nostres mirades. I el silenci. És magnífic quan només sents el pas del vent entre les branques i descobreixes algú més com tu gaudint dels encants del paisatge.
No m'agrada el turisme massiu, prefereixo llocs que siguin el que són sense trair la seva essència per culpa del turisme. El turisme com a complement del que són, però mai a canvi del que els atorga personalitat. Prefereixo trobar poca gent, però compartint uns mateixos valors. Gaudir, però sense degradar. I aquí, de moment, ho estic trobant.