De la seducció analògica

Llegia en un article a la premsa, al diari La Vanguardia, sobre els comportaments i els hàbits de consum d'aquests joves que la sociologia ha definit com a Generació Z. Són els joves nascuts aproximadament entre el 1996 i el 2012 i s'han mogut sempre en un entorn digital. Són el que s'anomena nadius digitals.

Podríem arribar a pensar que la seva vida està centrada en les pantalles que utilitzen constantment, però resulta que han descobert el valor emocional de poder tocar els objectes amb les mans, d'establir-hi un vincle. I quan això es trasllada a la seva relació amb el llibre i la lectura ens diuen que una cinquena part només llegeixen en paper. I que un 90% compatibilitza la lectura en paper amb la lectura en suport digital.

Sembla que són joves que necessiten socialitzar més enllà de la pantalla i són dels que formen part de clubs de lectura, com si compartir i formar part d'alguna cosa fos un valor important per a ells.

No és només imitar el món dels adults i de la gent gran en una barreja de nostàlgia i curiositat, sinó l'atracció per les coses autèntiques que els faci sentir el valor emocional del món físic.

He crescut i m'he fet gran amb el suport físic dels productes culturals. Visc envoltat de llibres, discos de vinil, DVDs, CDs,... Vull accedir a un contingut i sé on l'he d'anar a buscar. No negaré la comoditat de les plataformes de streaming i la qualitat del servei que ofereixen; però personalment no vull dependre d'un servidor remot i del criteri de selecció de les persones responsables. Hi ha coses que si no les tens no les trobes.

Als Z els atreu la cosa vintage i potser per una major consciència mediambiental opten sovint per la restauració i el reciclatge de les coses, cercant l'autenticitat de les coses que els han transmès els seus avis, obrint-se a un estil de vida més lenta que els faci gaudir més les coses i els allunyi una mica de les presses i el ritme trepidant de la vida actual.

M'alegra saber, per les raons que siguin (potser hi té a veure el poder adquisitiu) que hi ha un retorn als valors i la forma de fer que han format part de la meva vida. Sempre he pensat que cal saber agafar el millor de cada cosa, sigui del "món analògic" o del digital, perquè la nova realitat ha de ser hereva de tot el que hem viscut.

La biblioteca de los nuevos comienzos, de Michiko Aoyama

Michiko Aoyama
La biblioteca de los nuevos comienzos
Barcelona: Ed. Planeta, 2023-2025
Col·lecció Booket
304 pp.
ISBN: 978-84-08-30323-7
PVP: 10,95€ 

La biblioteca de los nuevos comienzos m'ha semblat una novel·la deliciosa que traspua optimisme i una actitud positiva cap a la vida. Són cinc històries de personatges anònims que no destaquen especialment, amb una trajectòria, que viuen instal·lats en una certa grisor que no els deixa del tot satisfets i que en un moment de la seva vida es plantegen la necessitat de canviar coses. Per un motiu o altre van a parar a la biblioteca d'un centre cultural que hi ha al costat d'una escola i es troben amb la bibliotecària, la senyora Komachi, que els pregunta indefectiblement el que estan buscant. Ella, amb tota la seva professionalitat, atén les seves demandes i entre els oferiments bibliogràfics inclou un títol que aparentment no té res a veure amb el que han demanat. Amb tot plegat ella els regala una figureta de feltre de llana que va elaborant a les estones mortes i que guarda en una capsa metàl·lica d'unes famoses galetes.

Amb el préstec i el regalet aquests usuaris tan diversos aniran descobrint les claus del que han de canviar per a culminar les seves aspiracions.

Són històries humanes, creïbles; amb un missatge d'esperança.

És d'aquells llibres que hauries de llegir proveït d'un llapis per a subratllar les moltes frases suggeridores que aniràs trobant i que et fan aturar a reflexionar-hi. Perquè en el fons et parla de com viure la vida i trobar-li el sentit que desitges. 

Els personatges són totalment independents els uns dels altres, no es coneixen, porten vides independents, però indirectament formen part del mateix paisatge humà que comparteixen i que l'autora, amb molta habilitat, fa coincidir en aquest mateix barri per on es mouen. 

La lectura d'aquest llibre m'ha dut a la memòria les paraules de la Irene Vallejo quan diu que els llibres cuiden de nosaltres perquè ens donen respostes i sempre són al nostre costat. Per això els hem de cuidar i estimar. Aquí ho trobareu bellament exemplificat.

Manifiesto por la lectura, d'Irene Vallejo

Irene Vallejo
Manifiesto por la lectura
Madrid: Editorial Siruela, 2020
64 pp
ISBN: 9788419744593

PVP: 9,95€

Al febrer del 2020, la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya va encarregar a Irene Vallejo un Manifest per la lectura per acompanyar una petició d’un Pacte d’Estat per la lectura, després que acabés de publicar El infinito en un junco. Qui millor que ella per a un encàrrec com aquest? Algú que parla des del coneixement i des del cor de la importància dels llibres i del llenguatge, de com han estat de cabdals per al desenvolupament de la humanitat. La Irene Vallejo comunica molt bé, transmet entusiasme i passió pel tema del llibre i la lectura i m'encanta escoltar-la quan és entrevistada per a contagiar-me encara més d'aquest entusiasme.

El Manifiesto resulta interessantíssim i si véns de llegir L'infinit dins un jonc potser no t'aportarà grans descobertes; però resulta especialment reconfortant trobar-te idees i pensaments que tens interioritzats i aprofundeixen en les teves conviccions.

M'ha agradat quan afirma: "... la lectura seguirá cuidándonos si cuidamos de ella. No puede desaparecer lo que nos salva." Una de les moltes perles d'aquesta humanista aragonesa en aquest Manifiesto por la lectura.

Bibliotecas. Una historia frágil, d'Andrew Pettegree i Arthur der Weduwen

Andrew Pettegree i Arthur der Weduwen
Bibliotecas. Una historia frágil (The Library: A Fragile History)
Madrid: Capitán Swing Editorial, S.L.; 2024
592 pp
ISBN: 978-84-127799-3-6
PVP: 29€

D'entrada he de confessar una vegada més que estimo profundament els llibres, la lectura i les biblioteques. A casa, al llarg de més de cinquanta anys, he anat formant una biblioteca que reflecteix la meva formació, els meus gustos personals i tot allò que considero rellevant culturalment. Ha assolit un volum considerable i he procurat mantenir-la mínimament organitzada i oferir-li un mobiliari digne que en facilités l'accés i la conservació. Diria que forma una part íntima de mi, que m'ha acompanyat al llarg de les tres mudances que formen part del meu periple vital.
Visc voltat de llibres i m'agrada visitar les biblioteques que tinc a la vora a la recerca d'alguna novetat que em pugui seduir. Com va deixar dit Borges en alguna ocasió jo també m'imagino el paradís com una mena de biblioteca on poder gaudir de tot el que ofereixen.
Una de les primeres coses que m'ha proporcionat la lectura d'aquest assaig és fer-me adonar que les biblioteques porten malament el relleu generacional. Mentre els seus propietaris són al capdavant creixen i assoleixen el seu màxim esplendor; quan falten inicien una letargia o decadència que pot acabar fàcilment amb la seva desaparició. Els fons bibliogràfics de particulars han deixat de ser percebuts com un llegat cultural valuós davant la proliferació i excés d'oferta. Necessiten d'algú que els entomi, els esporgui i els doni una nova orientació de cara al futur.
M'arriben veus de totes bandes sobre biblioteques de particulars o fins i tot de personatges rellevants del món de la cultura que han acabat en contenidors o en el millor del casos venudes a pes per acabar en mercats o parades de fires. Les biblioteques públiques rebutgen acceptar llegats per la feinada que suposaria esporgar-los, catalogar-los i incorporar-los als seus fons. Com a molt pots deixar els llibres que no vulguis a la porta de la biblioteca per a que els agafi algú altre.
I tot això és viscut amb neguit i tristor per part d'aquests particulars que prenen consciència que la seva biblioteca morirà amb ells.
Però això, que sembla un signe dels nostres temps, ha passat al llarg de la història. Les dificultats per a trobar algú que es faci càrrec d'un llegat d'aquestes característiques.
La lectura de Bibliotecas. Una historia frágil proporciona un recorregut al llarg de més de dos mil anys sobre com les biblioteques han anat evolucionant amb el pas del temps fins a esdevenir el que són avui dia, equipaments comunitaris que ofereixen un servei públic de lectura i que estan oberts a fer tota mena activitats culturals en relació a la comunitat que les acull (clubs de lectura, presentacions de llibres, taules rodones,...). Però per arribar fins aquí, que és un model que s'ha anat desenvolupant sobretot al llarg del segle XX les dificultats han estat moltes.
Perquè les biblioteques no han estat sempre el mateix. Han estat un element de poder, de riquesa, d'ostentació, de refinament cultural; una eina al servei de col·lectius professionals, han servit per a la formació dels qui s'hi han endinsat, però també per al seu lleure i plaer.
I han hagut de sobreposar-se a múltiples dificultats: guerres, saquejos, incendis, persecucions ideològiques (tant religioses com polítiques), que han destruït parts importants dels seus fons; i també a la degradació orgànica del seu suport (el papir es degradava amb el pas del temps i calia recórrer a copistes per a obtenir noves còpies). Se n'han destruït milions i tot i així han arribar a nosaltres amb la voluntat d'acompanyar-nos per sempre.
I ho han fet acompanyats de debats que mai han estat resolts del tot i que han arribat fins als nostres dies: què hi ha d'haver en una biblioteca pública? el que la gent vol llegir encara que sigui dolent o pobre o el que l'ha de fer créixer intel·lectualment i espiritualment? què n'hem de fer dels llibres que no llegeix ningú? eliminar-los o només retirar-los de les prestatgeries? Perquè hi ha persones que consideren els llibres com quelcom gairebé sagrat que mereix per sempre la protecció i la conservació tan sols pel fet d'haver estat editats i publicats.
Són debats que els bibliotecaris han intentat resoldre con bonament han pogut, intentant cercar un equilibri entre el que el públic vol i demana i el que els valors de la societat volen reflectir.
Els llibres han hagut de competir amb l'aparició de la ràdio, del cinema, de la televisió, del món digital, de la telefonia mòbil,... però sempre han acabat trobant un encaix i retroalimentant-se mútuament.
I és que la lectura d'un llibre ofereix un exercici individual d'atenció plena que fomenta la reflexió. I això, en els temps que corren, saturats d'estímuls visuals que afavoreixen la dispersió i dificulten la concentració, resulta quelcom especialment valuós.
Bibliotecas. Una historia frágil té la voluntat de tractar la realitat bibliotecària d'arreu del món al llarg dels segles i de referències, encara que petites, en fa. Però val a dir que majoritàriament està centrat en el món anglosaxó, dels Països Baixos i Centre Europa.

El Diccionario de las Palabras Olvidadas, de Pip Williams

Pip Williams
El Diccionario de las Palabras Olvidadas
Madrid: Maeva Ediciones, 2022
432 pp

ISBN: 978-84-19110-55-8
PVP: 22,80€

Cada llibre té un públic potencial. I El Diccionario de las Palabras Olvidadas té com a destinataris preferents els amants de les paraules, totes aquelles persones (entre les quals m'incloc) que se senten fascinades pels seus significats i per tot allò que poden arribar a definir o transmetre.

Està basada en fets reals i compta amb escenaris i personatges que formen part de la història, com ara Oxford i la figura del lexicògraf d'origen escocès James Murray, que va dedicar més de trenta anys de la seva vida al Diccionari Oxford, que encara ara és el principal diccionari històric de la llengua anglesa.

El llibre recull els treballs lexicogràfics que van fer possible l'elaboració del Diccionari, i la publicació dels fascicles avança en paral·lel als esdeveniments que van marcar aquella època, com ara la lluita sufragista i la Primera Guerra Mundial i la vida de la protagonista. Mentre llegia la novel·la m'han vingut a la memòria imatges de Joan Corominas i del seu incansable treball recopilatori per a l'elaboració dels seus diccionaris; aquell fer fitxes de paraules, significats, localitzacions, cites,...

L'autora de la novel·la, però, ha buscat una protagonista femenina (fictícia), òrfena de mare i filla d'un dels col·laboradors de Murray. I no és una tria casual; perquè és dona, amb una petita discapacitat en uns dits i estem en una època (finals del segle XIX i principis del XX) en la que els que escriuen la història són homes i encara som lluny d'assolir certa igualtat de drets entre els dos sexes.

I l'Esme, la protagonista, s'adona de coses. Per exemple, que el Diccionari no té capacitat per incloure paraules que no tinguin una font textual. Si no s'han escrit és com si no existissin. I si no existeixen, si no tenen reconeixement, és com si no es poguessin utilitzar. I per la relació amb la minyona de la casa, la Lizzie, veu que hi ha paraules que ella utilitza i estan excloses. Això la fa mobilitzar-se per anar als llocs on s'escolten aquestes paraules, recollir-les i poder-les incorporar al diccionari. I s'adona que no estan recollides perquè es consideren vulgars o bé impròpies de persones de bona educació o d'una determinada classe social. Però són paraules utilitzades que responen a una necessitat i que reflecteixen la vivesa d'una llengua i la seva evolució. Si una paraula és viva i s'utilitza cal incorporar-la perquè forma part del patrimoni comunicatiu d'una llengua. No només són vàlides les paraules recollides en fons textuals, també les que formen part de la parla, ni que només sigui d'un determinat col·lectiu social.

Perquè a partir d'aquí es desenvolupa l'altra gran qüestió que reflecteix aquesta novel·la, i és que durant molts segles les paraules han estat imposades pels grups socials dominants i per condicionants d'ordre cultural, moral i sexual. Les paraules que es podien dir eren les que establien homes de classe alta que ostentaven el poder polític i religiós. 

L'Esme, la protagonista del relat, pateix discriminacions pel fet de ser dona i la novel·la no deixa de ser una reivindicació de les aportacions de les dones al diccionari i a les seves lluites per un món més just.

El desenvolupament de la novel·la et fa reflexionar sobre aspectes de l'ús d'una llengua i de com ha calgut molt de temps per a trencar inèrcies que s'arrossegaven des de segles.

Ara, més de cent anys després, en uns temps en que tot corre a una velocitat vertiginosa i queda transcrit, resulta més fàcil incorporar allò que es parla com a paraules noves un cop s'ha consolidat el seu ús. És el reflex del que ha ser una llengua viva, que evoluciona i creix sense discriminacions en adaptació constant a les noves realitats.

La novel·la es mou entre la recreació històrica i la reivindicació feminista; compta amb elements entranyables que esdevenen referencials de la història que es narra i moments força emotius. Resulta una lectura suggeridora i atractiva en tot moment.

La llibretera de París, de Kerri Maher

Kerri Maher
La llibretera de París (traducció d'Eduard Sepúlveda)
Barcelona: Ed. Navona (Suma Llibres S.L.), 2022
Sèrie M
416 pp.
ISBN: 978-84-19179-00-5
PVP: 22,00€

Aquesta primera edició en català de La llibretera de París es va acabar d'imprimir el dia que es complien cent anys de la publicació de l'Ulisses de James Joyce, i té molt d'homenatge a una ciutat, una època i a la persona que va fer possible aquesta edició, la Sylvia Beach. La Sylvia Beach va ser una nord-americana que va arribar a París un cop acabada la Primera Guerra Mundial, on va entrar en contacte amb l'Adrienne Monnier, que havia fundat La Maison des Amis des Livres

, que era una llibreria emblemàtica car no només venia llibres sinó que organitzava actes culturals, trobades entre escriptors i oferia residència temporal a escriptors i artistes arribats a la ciutat. En aquells anys París bullia d'activitat i atreia la bohèmia d'arreu en un ambient tolerant, creatiu, eufòric i ple de perspectives optimistes.
L'autora d'aquest llibre, la californiana Kerry Maher, quan estudiava filologia anglesa, va descobrir en una caixa de llibres de segona mà d'una llibreria les memòries de la Sylvia Beach. Assegura que les va comprar per un dòlar i interessada com estava en els anys vint del segle passat la va fascinar tot el que va descobrir (com ara que aquella persona va fer possible la publicació de l'Ulisses en un moment en que havia estat prohibit a Anglaterra i Estats Units) i es va posar a documentar-se per a desenvolupar aquest relat, que és una ficció històrica deutora dels fets que descriu però que compta amb un interessantíssim apèndix on l'autora ens diu quina part hi ha de veritat i  quina ha ficcionat en el seu llibre i el que va passar amb els personatges protagonistes i la llibreria a partir del moment en que tanca el relat.
La novel·la es desenvolupa en tres eixos: la creació de la Shakespeare & Company, una llibreria especialitzada en literatura en anglès i refugi i punt de trobada de molts escriptors que arribaven a la ciutat; la seva relació professional i amorosa amb l'Adrienne Monnier (en un París liberal que ja havia despenalitzat les relacions entre persones del mateix sexe des de la Revolució Francesa) i finalment la seva relació amb Joyce tant per a la publicació de l'Ulisses com posteriorment per a la gestió dels drets d'autor, que és el que sosté majoritàriament la trama.

Però a part de Joyce, que és present al llarg de tot el llibre, per la novel·la desfilen celebritats (que en aquells anys encara no ho eren) com ara Hemingway, Scott Fitzgerald, Gertude Stein,  Ezra Pound o Benjamin Franklin.
Més enllà dels fets històrics trufats amb anècdotes conegudes dels protagonistes, que són els que són i condicionen el contingut; la novel·la destaca per la visió que dona del llibreter, algú que estima i creu en el que fa, que s'implica, que coneix el client (m'ha resultat curiós descobrir que les llibreries oferissin serveis de préstec, talment com una biblioteca), l'assessora, li fa recomanacions i crea un vincle. No sé si és una visió idealitzada de l'ofici que ja ha passat a la història a l'era d'Amazon, però vull creure que els bons llibreters són així. Persones que estimen els llibres i tot allò que els envolta amb passió.

Crec que és un llibre amable, que ens fa conscients de com de dificultós resulta assolir quotes de llibertat en tots els àmbits de la vida i que pot agradar a tothom, però que agradarà sobretot als qui estimen ells llibres, perquè el llibre comparteix emocions amb tots els qui els tenen a les mans i crea vincles indestructibles en la seva defensa que perduren més enllà d'una lectura.

Carmen Balcells, traficant de paraules; de Carme Riera

Carme Riera
Carmen Balcells, traficant de paraules
Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U, 2022
512 pp
ISBN: 978-84-18033-83-4
PVP: 22,90€

Carme Riera ha dedicat els darrers anys a treballar en la biografia de la que va ser la seva agent literària i amiga Carmen Balcells. I ho ha fet, més enllà de l'amistat que les unia, per a destacar i fer arribar al gran públic les aportacions de la Carmen com a agent literària. Hi ha un abans i un després d'ella.  I val a dir que m'ha resultat un personatge fascinant que val molt la pena conèixer. 

Coneixent els vincles personals de l'autora amb la biografiada era relativament fàcil caure en l'hagiografia; però Carme Riera ha posat especial èmfasi , en un exhaustiu i documentadíssim treball, a destacar les llums però sobretot també, les ombres del personatge.

La Carmen, que no tenia gaire formació, sí que tenia grans qualitats com a organitzadora i instint, ambició i tenacitat per a fer créixer el seu negoci. I quan va establir la seva agència de representació va incorporar les bestretes als escriptors (per a que poguessin dedicar-se professionalment a l'escriptura) i les negociacions dels drets en contractes curts i àmbits geogràfics concrets; trencant així l'antiga tendència que vinculava un escriptor amb un editor, on es cobrava anualment a partir de les vendes que s'anaven comptabilitzant.

Invertia en talent i feia una defensa aferrissada dels seus representats per a que obtinguessin les millors condicions i els millors contractes amb els editors. Es movia per vendre al millor postor i així afavoria que els escriptors tinguessin més ingressos i es guanyessin millor la vida.

I no només això. Amb els seus contactes entre la classe política va afavorir canvis en la fiscalitat per a que els autors tributessin les bestretes no quan les cobraven sinó diferides al llarg dels anys que establia el seu contracte.

Tot això va suposar una millora clara i una dignificació de gran abast de les condicions en que els creadors havien de fer la seva feina. Per això deia que va haver-hi un abans i un després de la Carmen.

Un altre fet fonamental va ser l'encert, l'olfacte o la sort de fer-se amb els drets d'algú com Gabriel García Márquez (abans de la concessió del Nobel), Mario Vargas Llosa o Isabel Allende i haver configurat allò que es va anomenar boom llatinoamericà, que durant força anys es va posar de moda i va vendre molt. A partir d'aquí es va fer amb una cartera de clients amb el bo i millor de la literatura en llengua castellana: Camilo José Cela, José Luis Sampedro, Ana Maria Matute, Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza,... i un llarg etcétera que abasta més de cent cinquanta noms.

Al llarg de les pàgines del llibre Carme Riera va repassant les seves relacions amb escriptors (la immensa majoria encantats del tracte que rebien per part de l'agent, com molt bé resumia Eduardo Mendoza: "Tenir la Balcells era viatjar sempre en primera classe"), editors, treballadors de l'agència, iniciatives empresarials, moments de glòria (la concessió del Nobel a Gabo, Vargas Llosa i Cela), honors,...

De la seva mà anem descobrint la seva manera de fer, el creixement i prestigi de la seva agència; il·lustrat amb sucoses anècdotes que ens acosten la humanitat del personatge.

Hi descobrim una Carmen tenaç, ambiciosa, dura en les negociacions, treballadora, exigent, generosa,...; però també autoritària, arbitrària, arrogant, de canvis d'humor sobtats, supersticiosa, insegura, desconfiada, controladora fins a límits obsessius, fascinada pel poder (es considerava d'esquerres, però no li feia fàstics a Federico Trillo, Aznar o Ana Botella),...

Llums i ombres d'un personatge que establia una relació materno-filial amb els escriptors, que els omplia amb generositat de tota mena de regals i atencions, qui sap si com una estratègia per retenir-los o com un signe de les seves inseguretats.

El seu fill (que ara és al capdavant de l'agència com a hereu del seu llegat) afirmava que era impossible treballar amb ella, que no volia col·laboradors sinó esclaus.

Més enllà de polèmiques és algú que va aixecar passions i va canviar coses en el món del llibre. Si un interessa tot allò que envolta el món editorial hi trobareu  un relat rigorós que us fascinarà.

De les coses que veritablement importen (als lectors)

Tota lectura té els seus objectius. Hi ha tants objectius com lectors. Llegim per informar-nos, per cercar coneixement, per trobar elements de reflexió, per distreure'ns i passar una bona estona, per aprofundir en el coneixement d'autors que ens interessen, per gaudir de l'experiència que suposa una lectura,...

Em voldria centrar en aquest darrer aspecte. Què et fa gaudir de l'experiència de llegir? En primer lloc, tenir un llibre entre les mans. Pot semblar una ximpleria (i ho dic jo que també sóc lector digital), però copsar el gruix d'un llibre de paper, passar les seves pàgines, fins i tot olorar-les quan fa poc que ha sortit de la impremta, és una font de sensacions plaenteres. Un llibre de paper et permet subratllar, anotar, deixar empremta de la seva lectura. I això és un testimoni de vida.

Un segon element no menor és l'estètica de viure envoltat de llibres. Els llibres creen ambient, espais que identifiquen als seus propietaris i on ve gust submergir-s'hi i conviure. Aporten un caliu que estimula la lectura i és font de benestar.

Hi ha un tercer element que exalta visualment l'experiència i li dona suport. Són els complements. Col·lecciono i creo punts de llibre, però també podria parlar dels faristols. I crec que tot això explica la resistència i el prestigi que manté el llibre de paper. Amb la pandèmia ha recuperat vigor. S'obren llibreries i sembla que es llegeix més, i és que el llibre de paper és un invent absolutament rodó que ofereix una experiència sensorial inigualable.

Em reconforta que en un món cada cop més digitalitzat la penetració del llibre digital s'hagi estancat i no vagi més enllà d'un 20% de quota de mercat. Potser cada cop consumirem més cinema i música a casa des d'una plataforma de streaming, però cansats de tantes pantalles potser preferirem la lectura d'un llibre de paper.

El infinito en un junco, d'Irene Vallejo

Irene Vallejo
El infinito en un junco
Madrid: Ediciones Siruela; 2019, 2020
Biblioteca de ensayo 105 (Serie Mayor)
452 pp.
ISBN: 978-84-17860-79-0
PVP: 24,95€

Sempre m'he sentit atret pels llibres que parlen de llibres; o per aquells llibres, de la mena que siguin, que tenen els llibres o les biblioteques com a protagonistes o elements centrals del seu contingut. Potser perquè els llibres formen part íntima del que sóc, perquè m'han acompanyat al llarg del meu itinerari vital, perquè els he dut a tot arreu, o perquè m'han ajudat a fer-me preguntes i també a trobar algunes respostes. Sigui pel motiu que sigui, se m'han fet imprescindibles i no sabria viure sense ells. 

El infinito en un junco és un dels fenòmens editorials d'aquests darrers anys. I sorprèn que aquest assaig tan ben documentat com ben escrit, que ens parla de l'origen dels llibres, del paper que han jugat i de les ambicions que han mogut hagi tingut un èxit tan inesperat. I diria que és perquè ens connecta amb quelcom que forma part íntimament de nosaltres. 

Irene Vallejo ens ofereix un viatge a l'origen de les paraules, dels llibres i les biblioteques; a aquell moment màgic en que l'oralitat deixa pas progressivament a l'escriptura i a tot el que ha vingut després.

Ens parla amb admiració de la cultura hel·lenística i d'aquell somni globalitzador que va representar la biblioteca d'Alexandria. I vas descobrint un cordó umbilical que t'uneix amb aquell món i aquella cultura. La cultura hel·lenística és el bressol de la nostra cultura i quan llegeixes aquest assaig vas prenent consciència que tot és allí, que som el fruit de vint-i-cinc o trenta segles d'evolució del que allí es va anar gestant. Reconec que la lectura d'aquest llibre m'ha renovat la mirada, ara més encuriosida i il·lusionada, sobre els exemplars de la Bernat Metge que reposen sobre uns dels prestatges de la meva biblioteca. Perquè si una cosa li he d'agrair a l'autora és que aconsegueix crear un vincle de complicitat entusiasta amb el lector des de les primeres pàgines. Un lector que s'endevina lletraferit, amant dels llibres i les paraules i que comparteix engrescat les descobertes àmpliament documentades de l'autora. 

Resulta també destacable que es connecti aquest estudi més aviat antropològic amb fets actuals i fenòmens contemporanis, perquè et fa adonar que res és casual o apareix per art de màgia, que la història tendeix a repetir-se i que hi ha coses que són intrínsecament humanes. 

Voldria comentar el títol. En un moment de l'assaig reflexiona sobre els títols (que inicialment no tenien el valor que els donem ara) i parla de títols descriptius, enigmàtics, poètics, irònics, sorprenents,... El infinito en un junco em sembla una encertada barreja de títol enigmàtic altament suggeridor i títol que utilitza una metàfora que ens transmet el llegat del llibre des dels seus orígens com a punt de trobada infinit entre generacions i cultures. Un bon títol, sens dubte.

L'he llegit amb interès, fins i tot amb fruïció; m'ha renovat l'interès pel món grecollatí i m'ha generat noves incorporacions a la meva llista de lectures pendents. Espero ser-hi a temps. 

Biblioteràpia

Revisant els escrits d'aquest blog, quan he parlat de la lectura m'adono que hi ha una sèrie d'idees recurrents que apareixen amb certa regularitat. Una d'elles és el fet de que hi ha un llibre per a cada persona i moment de la vida. Evidentment tot llibre hauria de respectar uns estàndards de qualitat, començant pel fet  d'estar ben escrit i tenir uns mínims del que podríem definir com a qualitat formal; però a partir d'aquí crec que no hi ha tant llibres bons o dolents sinó llibres adequats o inadequats a la persona i el moment. Em guardaré prou de menystenir la literatura de gènere, perquè diria que és on la majoria de lectors troben les millors satisfaccions lectores. Hi ha grans afeccionats a la novel·la negra, rosa, d'aventures o eròtica; i les van a buscar perquè en elles hi troben satisfaccions al seu moment vital. I de la mateixa manera que dic això també percebo una certa sobrevaloració de la novel·la literària o d'aquella que exigeix molt als lectors; com si consumir-la ens situés en un nivell superior.
Què vull dir? Que la literatura i la lectura acompleixen una funció vital; responen a necessitats que la vida ens va manifestant. I llegim per a informar-nos o sentir-nos millor, no pas per a patir o guanyar-nos un prestigi. 

De la mateixa manera que hi ha llibres per a cada persona o moment també he reflectit que hi ha llibres que obren la porta a abordar determinades emocions que podríem considerar complexes o conflictives; com ara el dol, la separació, la identitat sexual o la por. Cal valorar la funció terapèutica de la literatura, el fet que permeti parlar i tractar totes aquestes emocions.
Podríem resumir-ho dient que els llibres satisfan necessitats de tota mena. Per tot això m'ha cridat l'atenció un article del suplement Criatures del diari Ara del passat 10 d'octubre titulat La literatura amb finalitats terapèutiques, on es parla d'un projecte anomenat Booklife, impulsat per la periodista Laura Garcia, que va justament en aquesta línia, la de prescriure i oferir llibres que acompanyin en determinats processos vitals. 

I és que trobar el llibre adequat no sé si us salvarà la vida, però de ben segur que us ajudarà a viure-la millor.

Ai, el paper!

Des de fa un cert temps intento compatibilitzar la lectura de llibres en paper amb la lectura de llibres en format digital. El meu lector de llibres electrònics (eReader) forma part dels meus gadgets preferits, d'aquelles aportacions que la tecnologia ens ha ofert per, en teoria, fer-nos la vida millor. Li tinc estima i aprecio molt tot allò que m'ofereix. S'ha fet un lloc en la meva vida i li reconec les virtuts. Però hi ha coses que no pot substituir. 
He crescut impregnant-me de les sensacions que m'ha proporcionat llegir llibres en paper. M'he sentit atret pel disseny d'una coberta, m'encanta olorar les pàgines amb la tinta encara fresca del llibre acabat d'editar, passar-les amb els dits; col·lecciono punts de llibre i m'agrada recollir amb quin punt he llegit un llibre determinat, m'emociona veure que el punt va avançant entre les pàgines del llibre i s'acosta al final. M'agrada portar un llibre a les mans i poder visualitzar en quin punt em trobo, calcular quant em falta per acabar. 
Les biblioteques i les llibreries t'ofereixen la possibilitat de llegir la contracoberta i facilitar-te la tria. 
I és que un llibre és això, un objecte on el paper té un paper central i que desenvolupa en cadascú de nosaltres una mar de sensacions irreemplaçables que impregnen definitivament el nostre ADN. 
Un epub és una obra reduïda a arxiu, però que perd tota aquesta sensualitat que es genera en contacte amb el llibre de paper. 
I així em trobo: quants més llibres de paper llegeixo més ganes tinc de llegir-ne d'altres i més em costa llegir-ne en el lector. Ai, el paper!

Las mujeres, que leen, son peligrosas; de Stefan Bollmann

Stefan Bollmann
Las mujeres, que leen, són peligrosas (pròleg d'Esther Tusquets)
Madrid: Editorial Maeva, 2017

152 pp.

ISBN: 978-84-16690-91-6

PVP: 29,90€

Las mujeres que leen són peligrosas és un d'aquells llibres que s'escriuen pensant en els que estimen els llibres i la lectura. Hi trobes sensacions i emocions que has viscut com a lector. Però no és només un homenatge a la lectura i als lectors. El títol comporta també una forta càrrega reivindicativa que associa la lectura a un acte de llibertat. Quan llegim per a nosaltres mateixos ens apropiem dels significats dels llibres que llegim, els fem nostres i esdevenim "perillosos". Perillosos perquè podem tenir un punt de vista divergent, perquè podem qüestionar la realitat, posar en dubte principis,... Aquest és el poder que et proporciona la lectura i aquest és un llibre sobre el poder de la lectura. 

Llegint conquerim espais de llibertat, obrim portes que ens menen cap a ella; anem construint la nostra pròpia visió del món, i l'anem construint des de la independència que ens proporciona el nostre bagatge de lectures. Això és així per a tothom, però ho ha estat molt més per a les dones, que han trobat en la lectura un mitjà per a superar les estretors del món que els ha estat històricament imposat (portar una casa, tenir cura de la família,...) i obrir-se una porta cap al coneixement, la imaginació i cap a un món de llibertat i independència. La lectura ha tingut, doncs, un paper alliberador. I aquesta reflexió ens porta cap a l'altre gran element d'aquest llibre, que és la selecció d'una setantena d'obres dels darrers vuit segles (pictòriques sobretot, però també fotogràfiques; i del món occidental) per a capturar la intimitat de la lectura femenina,  la solitud que l'envolta i afirmar-la com a acte existencial de gran importància a les nostres vides. 

A partir de les imatges d'aquestes obres l'autor intenta explicar el que hi ha darrere d'elles, situar-les en el context històric de l'any en que van ser creades i acompanyar-ho tot plegat de referències a la lectora que protagonitza l'obra -quan això és possible- i al que està llegint.

L'autor, Stefan Bollmann (1958), és un gran especialista en l'obra de Thomas Mann. Va estudiar filologia, teatre, història i filosofia abans de dedicar-se a la literatura. I s'ha donat a conèixer entre nosaltres amb aquest llibre.

Estem davant d'un llibre ben original, singular, amè, visualment atractiu (i que jo recomanaria llegir en una tauleta en format epub per a gaudir amb detall dels detalls de les il·lustracions), que té interès per tot el que explica sobre la lectura i pel coneixement que t'aporta a partir de la selecció d'obres d'art de la que es val.

Val molt la pena.

Tsundoku

Els qui estimen els llibres i la lectura sovint acumulen títols en una llista d'espera que recull tot allò que s'ha comprat i espera ser llegit a curt termini. I és que el dia a dia et porta a encuriosir-te i deixar-te enlluernar per una novetat, un autor o un títol de qui t'han parlat bé o n'has llegit bones referències, altres obres d'un autor que un dia et va agradar, llibres o autors de referència,....
I penses: "Aquest me'l vull llegir", "després d'aquest llegiré...", "quan pugui...", "m'hauria de llegir..."; i amb tots aquests pensaments vas acumulant materials dels que acabes perdent el control fins que un dia descobreixes quelcom que un dia et va il·lusionar i ara gairebé havies oblidat. 
I és que aquest és el drama de molts lectors: tenen més ganes de llegir i títols pendents que temps per llegir-se'ls. No sé si a vosaltres us passa. Jo he de reconèixer humilment que a mi sí. És una situació que provoca certs neguits, perquè notes que no la pots controlar, que se t'escapa. Prens consciència que a la vida et quedaran coses molt interessants per llegir. 
Neguiteja però no cal fer-ne un drama. Amb l'edat aprens a relativitzar-ho gairebé tot. Forma part de la vida com tantes altres coses; i la nostra vida són les decisions que prenem i les prioritats que ens marquem. Cadascú les seves. 
No hi ha en català un terme que reculli aquesta acumulació de lectures pendents (almenys jo no la conec), però sembla que el japonès sí que ho ha fet: tsundoku. 
Diria que tots els lectors tenen una tsundoku. La meva és llarga i en constant transformació, alterada constantment per tot el que vaig descobrint i les inquietuds i interessos que vaig desenvolupant. Tinc coses per llegir, però constato que mai sé del tot el que acabaré llegint. Hi ha quelcom capriciós i indesxifrable en la decisió final, on també hi pesen elements emocionals i que tenen a veure amb l'estat d'ànim, no només són els interessos o les necessitats. 
Tingueu la vostra tsundoku, però escolteu el vostre cor i llegiu allò que a cada moment necessiteu.
Salut i bona lectura!

El Club Dante, de Matthew Pearl

Matthew Pearl
El Club Dante
Barcelona: Ed Seix Barral, S.A., 2009 (4a reimpressió)
Col·lecció Booket, 1049
592 pp.
ISBN: 978-84-322-1720-3
PVP: 8,95€ 

El Club Dante és dels llibres que va arribar a les meves mans amb l'etiqueta de best-seller i tenia ganes de llegir-me'l per dos motius. D'una banda perquè té una trama que juga amb una obra de referència de la literatura universal com és La Divina Comèdia de Dante. I d'una altra perquè té una trama detectivesca que em feia imaginar punts en comú amb El nom de la rosa, de l'Umberto Eco, que em va resultar una experiència lectora extraordinària. I és un llibre que quan va aparèixer se'n va parlar bé i va tenir una bona vida comercial. Calia, doncs, donar-li una oportunitat. I he aprofitat els dies calorosos d'aquest estiu per llegir-me'l. Són gairebé 600 pàgines i això no és poca cosa. 
Cal dir d'entrada que és la primera novel·la d'un autor jove (tenia vint-i-vuit anys quan es va publicar) i sorprèn el bon coneixement de l'obra de Dante i el bon treball de documentació que ha fet per ambientar amb credibilitat l'obra en el Boston de 1865 un cop acabada la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865). 
Té una arrencada potent, amb uns crims impactants que imiten els patiments dels pecadors a l'infern que es va imaginar Dante. I es desenvolupa a partir de les investigacions d'un grup d'intel·lectuals que es reuneixen periòdicament per a traduir i poder publicar una traducció a l'anglès de La Divina Comèdia a Nord-Amèrica, i que intenten trobar les claus del que passa a partir del coneixement que tenen de l'obra. Les seves investigacions van en paral·lel a les de la policia i es complementen amb la descripció que es fa d'alguns dels conflictes de l'època, com ara el racisme latent a la societat, les dificultats d'integració dels negres a la policia, les tensions entre sectors acadèmics o la problemàtica dels ex-combatents per a reinserir-se a la societat després del que van arribar a viure. 
La novel·la incorpora personatges reals com ara els poetes H.W. Longfellow, J.R. Lowell, i O.W. Holmes; membres del Club Dante que va existir realment; així com l'historiador G.W. Greene i l'editor James T. Fields, que també hi van col·laborar. Això, que és un element que dóna versemblança a la narració, tendeix a llastrar la caracterització dels personatges, que no pot incorporar res que afecti o contradigui la seva imatge pública. 
Tanmateix, el treball de documentació, necessari per a la versemblança dels detalls que fan referència al context històric, no pot convertir-se en pàgines i pàgines d'informacions que tendeixen a trencar el ritme de la narració. Són detalls potser menors o de gust personal, però que per a mi li resten força al conjunt. És una novel·la que amb 200 o 300 pàgines menys potser funcionaria igual de bé.

Matthew Pearl (1975) no és Umberto Eco (1932-2016), però El Club Dante es deixa llegir bé i resulta entretingut si no l'agafes amb gaires pretensions. 
Tinc La Divina Comèdia en la meva llista de llibres importants pendents i potser una de les conseqüències positives d'aquesta lectura és que la trauré del prestatge i la posaré a punt per a un dia d'aquests. Promet! 

Parlem de llegir best-sellers

L'etiqueta best-seller s'utilitza sovint com a reclam comercial a l'hora de vendre llibres. Són llibres que s'han venut bé i que per aquest motiu pretenen contagiar les ganes de comprar-lo i, si pot ser, de llegir-lo per part del seu públic potencial. A l'haver esdevingut una etiqueta comercial tendeix a ser menyspreada per la crítica especialitzada, com si la qualitat fos incompatible amb la comercialitat. Els best-sellers acostumen a ser obres de ficció que donen més importància a la història que expliquen que no pas a la manera d'explicar-la. Per a que un llibre pugui ser llegit per molta gent ha de ser amè i no pot ser gaire complex a nivell de llenguatge. Hi ha llibres que són escrits amb aquesta finalitat, amb la de ser fàcils i entretinguts.
Sempre he tingut certes prevencions cap a l'elitisme que envolta el consum literari. Sóc partidari que cadascú llegeixi el que vulgui i quan li vingui de gust perquè, com ja he dit en altres ocasions, estic convençut que hi ha un llibre per a cada lector i moment. L'únic que li demano a un llibre és que estigui ben escrit i sigui respectuós amb la dignitat humana. 
Els best-sellers són llibres que tenen una segona vida en les edicions de butxaca més econòmiques i que a les llibreries es troben apartats dels expositors que acullen les novetats. 
En general, i amb totes les excepcions que facin al cas, admiro que un llibre sigui molt llegit. Té alguna cosa que el fa atractiu i agrada, quelcom que el fa valorar per part dels lectors. I això, malgrat l'enveja que pugui despertar en el món dels escriptors, resulta meritori.
Els llibres que es llegeixen i agraden creen hàbit i són la porta d'entrada per arribar a d'altres llibres. 
Aquest estiu he ensopegat amb lectors i lectores que han obert un llibre de butxaca amb l'etiqueta best-seller, segurament triat gairebé a l'atzar quan han anat a comprar el diari al quiosc. No en valoraré la qualitat, però estic segur que fomenten la lectura.

Recomana'm un llibre

Il·lustració de Miguel Ángel Camprubí

En les trobades informals que tenen lloc quan som a punt de començar les vacances és habitual que algú es despengi amb la frase que encapçala aquesta entrada. Sempre he tingut la sensació que és més una manera de trencar el gel i iniciar conversa que una demanda real. Crec que la qualitat més important que ha de tenir un lector és la seva independència. Personalment sempre trio en funció del que em ve de gust en un moment donat. La tria depèn més de com et trobes i dels gustos personals que de la qualitat literària d'una obra determinada. Si mentalment estic esgotat potser no triaré Proust, per exemple. Per tant, respondre al recomana'm un llibre, em genera certa incomoditat, perquè d'una banda no em veig amb cor de recomanar una cosa que no hagi llegit i d'una altra sóc ben conscient que difícilment serà seguida. Crec que l’únic consell sobre lectura que pot donar una persona a una altra és que no accepti consells. Ras i curt: llegeix el que et vingui de gust. Perquè, suposant que t'agradi llegir, hi ha un llibre per a cada persona i per a cada moment de la vida. Tot té el seu públic i és digne de ser respectat.

Un altre aspecte a considerar és que ens hem de sentir lliures per a formar-nos com a lectors. Hem de donar valor a les nostres tries, perquè ens ajudaran a descobrir el que ens agrada i el que que no. Imagineu per un moment que no us agrada gaire la literatura fantàstica o la de terror. Fareu gaire cas d'una recomanació que vagi per aquests viaranys?
La llibertat ha de formar part primordial dels valors d'un lector. És el que el farà evolucionar i gaudir de l'experiència de llegir. Acceptar autoritats, ni que siguin sota la forma d'una recomanació, és contrari al que hauria de ser, perquè tots els llibres ens donen alguna cosa i tenim el repte de descobrir el que cadascun d'ells ens pot aportar: intriga, emoció, humor, llenguatge,...

Com a lectors no hem d'ignorar el nostre gust personal. Llegir rima amb gaudir i certament són dues paraules que tenen molt a veure. El gust podem educar-lo i esforçar-nos per fer-lo evolucionar, però mai ignorar-lo perquè la lectura ha de ser per damunt de tot una experiència emocionalment satisfactòria. Si la lectura se'ns fa feixuga o és font d'avorriment, si no ens engresca, l'hem de poder reconduir. Quan som a casa o de vacances i triem llegir, no ho fem per aconseguir vés a saber quin objectiu, llegim per plaer.

Els llibres estan al servei de la vida per a fer-nos sentir millor. LLEGIR=GAUDIR.

Virgínia Woolf

Diuen que en certa ocasió Virgínia Woolf especulava que el dia del Judici Final Déu veuria arribar els lectors amb llibres sota el braç i diria a Sant Pere, amb un punt d’enveja: “Aquests no necessiten cap recompensa. No tenim res per oferir-los aquí. Han estimat la lectura."

La llibreria de les noves oportunitats, d'Anjali Banerjee

Anjali Banerjee
La llibreria de les noves oportunitats
Barcelona: Rosa dels Vents (del grup Random House Mondadori), 2012
272 pp
ISBN: 978-84-01-38811-8
PVP: 18,90€

La llibreria de les noves oportunitats és una novel·la que juga hàbilment amb elements fantàstics per bastir un petit homenatge a la figura dels llibreters. 
Segueix les evolucions de la Jasmine, una dona més aviat jove que intenta endreçar la seva vida després del sotrac produït pel seu recent divorci. És una persona ensorrada emocionalment que accepta l'encàrrec de la seva tieta Duma de fer-se càrrec de la seva llibreria durant un mes mentre ella viatja a l'Índia per "arreglar" el seu cor. A l'illa, per davant i connectada amb ferri amb la ciutat de Seattle, viuen els pares de la Jasmine i altres familiars d'origen bengalí. 
La llibreria i la casa de la tieta es troben en una antiga i polsosa mansió victoriana ancorada en el passat on passen coses sense una explicació lògica. 

Un cop allí la Jasmine, dia a dia, anirà descobrint el que vol dir ser llibretera (ella, que prové d'una empresa on l'èxit econòmic ho és tot). S'adonarà que fer de llibretera és una forma de viure on el més important són les persones, saber-les escoltar, on la clau és l'empatia per a entendre el client i poder-lo aconsellar en allò que necessiti. Perquè els llibres són més que un producte, contenen la nostra cultura i els antídots per a cada necessitat. S'anirà transformant i superant els reptes que suposa portar un club de lectura o l'habitual hora del conte adreçada als infants. 
A mesura que llegeixes la novel·la se't fa present que els llibres són vius i tenen presència a les nostres vides mentre són llegits i recordats. I és ben veritat. Viuen en el nostre record, en l'empremta que ens deixen; en el que hem pensat i viscut mentre els llegíem.

M'ha sorprès la traducció del títol original amb el que s'ha comercialitzat l'edició del llibre al nostre país. En català i castellà el títol resulta atractiu i suggeridor, perquè ens fa pensar en un espai que dóna noves oportunitats a les persones, oportunitats que podrien sorgir del que els llibres ens poden arribar a transmetre. I trobo que és un molt bon títol, que contrasta amb el 
Haunting Jasmine original (Inquietant Jasmine). 
Trobo que és una novel·la que té una arrencada potent, que enganxa i genera unes expectatives, però que pel meu gust es desinfla quan es mou per escenaris més propis de la novel·la gòtica i on la fantasia desdibuixa l'interès pel patiment emocional de la protagonista. 
En definitiva, malgrat no ser una obra del tot rodona i tenir un final més aviat previsible, té prou elements d'interès com per a esdevenir una lectura amena i atractiva que faci passar una bona estona. 
Personalment em quedo amb el que transmet quant als llibres, les llibreries i els llibreters; tota una declaració d'amor al que representen i aporten. 
Tanco aquest comentari amb aquestes paraules de la contracoberta: "Dedico aquesta novel·la a tots els llibreters, siguin on siguin. Ells no es cansen mai de vendre somnis."

I BISCOTTI - LES GALETES; audioressenyes fetes per infants i joves

El desenvolupament de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) està obrint una sèrie de noves possibilitats que abasta tots els àmbits de la vida. I la lectura no en podia quedar al marge. 
Malgrat que tots els diaris publiquen suplements culturals i ressenyes de llibres que molt pocs llegeixen, és sabut que el que millor funciona per a que un llibre tingui èxit i difusió és el boca-orella. Ens refiem més del criteri de l'amic o conegut en qui tenim confiança que no del comentari del crític literari més prestigiós. 
Personalment, escric ressenyes en aquest espai per a deixar testimoni de l'empremta que m'ha deixat una lectura. Satisfà més una necessitat personal que amb el temps s'ha anat tenyint d'hàbit que no un desig de transcendència. Però sempre és grat constatar que un determinat comentari ha estat llegit o valorat per d'altres. 
Dic tot això arran d'una notícia llegida al suplement Criatures del diari Ara sobre una iniciativa nascuda a Itàlia anomenada I biscotti, que aprofita les prestacions de la telefonia mòbil per a que els nens i els joves facin audioressenyes de llibres que els hagin agradat i vulguin recomanar-los a d'altres. El boca-orella amb eines d'avui. 
De la iniciativa m'agraden vàries coses: que no sigui esclava de la imatge (només és un àudio que cal escoltar i no depén de la imatge d'un o una youtuber), que protegeixi la imatge dels menors (que no apareix en cap cas), que sigui breu (l'àudio no pot superar el minut), que afavoreixi la participació i l'intercanvi i que no tingui afany de lucre.
No sé si acabarà arrelant, però es mereix un vot de confiança. Sort!

Tanca una llibreria, es trenca un paisatge

Sento el tancament d'una llibreria com una pèrdua. No són només comerços de llibres, sinó centres que juguen un paper fonamental en les infraestructures culturals d'un país. Acullen presentacions de llibres, taules rodones, exposicions,.... I sí, viuen de vendre llibres, però sobretot de fidelitzar una clientela, d'assessorar-la i fer-li recomanacions encertades. Donen sovint un valuós servei i et busquen i et fan arribar allò que necessites i els has demanat. 
Responen sovint a la iniciativa i l'entusiasme dels seus promotors. I diria que potser no guanyen gaires diners comparats amb d'altra mena de negocis, però sí que paguen els seus impostos a les societats on donen servei. 
El món canvia, el comerç electrònic guanya pes, es transforma l'oci de les societats a l'ombra de les xarxes socials i el llibre i la lectura lluiten aferrissadament per mantenir el seu espai. 
I la realitat ens demostra que no sempre ho aconsegueixen.
Em dol llegir a la premsa, gairebé en un segon pla, el tancament d'una llibreria. I no són anuncis menors: la Robafaves, la Catalònia, la Negra i Criminal i, ara, La Tralla. És un paisatge que de mica en mica s'esquerda i es va desdibuixant. 
De poc serveixen les lamentacions. Els propietaris que han pres la difícil decisió de tancar ho han intentat del dret i del revés. No han pogut seguir endavant perquè no els surten els números. I pleguen perquè també han de menjar. 
Sempre em pregunto el perquè de les coses. I en aquest cas trec pes a la competència del llibre digital. S'ha menjat només una molt petita part del pastís. A l'igual que la pirateria. Crec que té molt més a veure amb un canvi d'hàbits. A l'era de les xarxes socials cada cop és més difícil dedicar el temps i la concentració que la lectura requereix. No crec que sigui gaire fàcil estar permanentment pendent del whatsapp, twitter, facebook o qualsevol altra xarxa i llegir articles o llibres. És més fàcil consumir un vídeo o una piulada que llegir amb constància un llibre. I desconfio de personatges públics que comenten un llibre i demostren un gran coneixement del que escampen determinades xarxes. No em crec que se l'hagin llegit. Però s'ha de reconèixer que en una tertúlia queda d'allò més bé, dóna prestigi de persona llegida. 
La lectura, com tantes altres coses a la vida, és qüestió de prioritats. I, o la tens molt amunt o és molt fàcil que vagi decaient. No hi ha temps per a tot. 
No vull ser del tot pessimista. Hi ha llibreries que segueixen. I se n'obren de noves, sovint més petites i especialitzades. Hi ha gent que hi creu i s'hi embarca. Endavant i sort!

El gran dia del llibre.... de paper

La Diada de Sant Jordi és un èxit espaterrant, una festa absolutament rodona que gairebé tota la ciutadania ha fet seva i que esdevé un dels nostres més vigorosos signes d'identitat. Sembla com si tothom es predisposés a fer d'aquesta Diada una data ben especial que treu el millor de nosaltres mateixos. Perceps que la gent està més amable i riallera, que s'esforça a que t'hi sentis bé. 
I el millor de tot és que funciona, que sempre se n'acaba fent una lectura positiva. El Gremi de llibreters és el primer a felicitar-se. En un sol dia es van vendre 1,62 milions de llibres amb un increment de facturació del 2% respecte la diada anterior. Són xifres magnífiques. Els carrers i places eren plens a vessar. Molta gent remenant i comprant. Certament no és el millor dia per fullejar llibres i triar; costa fer-te un foradet en una paradeta i decidir amb tranquil·litat què et quedes, però tant se val. Superes les incomoditats de les riuades de gent que et trobes pertot arreu i participes una vegada més dels rituals d'una de les diades més nostrades. 
Enguany he decidit celebrar la Diada prescindint de la informació i el seguiment que en feien ràdios i televisions. I és que em cansa la reiteració de la informació en les llistes dels més venuts. Personalment m'és completament igual. El gran èxit és la gent i els rituals col·lectius que hem fet nostres. 
Quan tornes a casa i recuperes la normalitat vas pensant en altres coses. I t'adones fàcilment que no lliga gaire la quantitat de llibres venuts i els índex de lectura de la ciutadania. La meitat de la població mai llegeix llibres i bona part de la resta més aviat poc. Com s'explica que la gent compri i no llegeixi? Fàcil. La gent, per damunt de tot, segueix una tradició. En un article a l'Ara Lluís Anton Baulenas deia que era com si la gent, per un dia, mostrés la seva solidaritat amb el sector editorial  i fes un donatiu com el que es pogués fer a la Marató de TV3 en la lluita contra unes determinades malalties. Ve a ser el mateix. Que et llegeixis el llibre o no resulta secundari. Pots posar-lo en un prestatge, regalar-lo o fins i tot llegir-lo, però això darrer no sembla primordial.
I quin és el gran triomfador de la Diada, doncs? El llibre de paper, indiscutiblement. Ja han passat els temors derivats de la irrupció del llibre digital. El llibre és un objecte. El llibre digital no ho és; és un arxiu amb el contingut d'un llibre de paper. I te'l pots llegir, naturalment. Però no el pots tocar, acaronar o ensumar. Li manca poder ser atractiu als sentits. Té el seu espai; i complementa les prestacions del llibre de paper. Però ara ja estic tranquil sabent que no substituirà mai l'altre. Veig que la gent té associada la imatge de llibre al que ha estat tota la vida: uns fulls enquadernats a una coberta. I generalment, quan la gent vol un llibre, vol l'objecte. Per als llibres digitals ja hi ha les plataformes que els comercialitzen a Internet tots els dies de l'any. La Diada de Sant Jordi és el dia del llibre.... de paper. 
I després de Sant Jordi, què? El de sempre. La casualitat ha volgut que hagués de tornar a una llibreria uns dies després de Sant Jordi. Res recordava el brogit del dilluns. Pràcticament no hi havia ningú a l'establiment. Vaig poder remenar amb tranquil·litat i trobar allò que també volia i que dilluns va ser impossible trobar.
Des de fa un temps tinc consciència de voler llegir el que tinc pendent abans de comprar res de nou, però en dies com aquests no me'n puc estar. Què hi farem! Bona lectura!