En bona part som el que llegim. Tota lectura va deixant la seva petjada. I és tot aquest pòsit de reflexions, opinions i sentiments el que m'agradaria compartir amb tots vosaltres. Llegim per a satisfer necessitats i per a viure més intensament, i és aquesta part de la meva vida la que trobareu reflectida a partir d'aquí.
Un bloc sobre el que llegeixo i el que penso.
Quan deixi de ser jo (traducció de Marta de Bru de Sala i Martí) Barcelona: Columna Cat, 2023 208 pp ISBN: 978-84-664-3029-6 PVP: 20,90€
Quan deixi de ser jo és un llibre a cavall entre el llibre testimoni i les memòries amb la ferma voluntat d'ajudar a persones que tenen al seu càrrec familiars afectats per l'Alzheimer, al que es vol donar visibilitat i generar complicitats a partir de la seva comprensió.
No hi trobarem grans revelacions, però sí les circumstàncies que deuen ser comunes a la majoria de persones afectades: inseguretats, pors, oblits, dificultats que de cop apareixen i trastoquen el dia a dia, la recerca d'un diagnòstic, les proves,... fins que arriba el dia en que poden confirmar-te que tens Alzheimer en una fase inicial. A partir d'aquí et passen moltes coses pel cap i t'adones de la importància de sentir-te acompanyat i comptar amb el suport emocional i afectiu de les persones més properes.
Perquè si una cosa té l'Alzheimer és que no dóna esperança. Saps més o menys com serà el final i que t'aniràs buidant fins a quedar desproveït del que t'ha donat identitat i connexió amb el món; però la darrera cosa que perds és la capacitat de percebre l'estimació dels altres.
La Carme Elias, una de les nostres actrius més respectades i estimades, ens parla de com va començar tot, del seu dia a dia, de les persones que han estat importants a la seva vida i l'han ajudat; i va encadenant records, personals i professionals. Recorre a llibretes i dietaris de joventut, a poemes que ha escrit,... I ja ens avisa que potser es repetirà, perquè el seu amic Al, a qui tracta amb ironia, va fent de les seves i va deixant petjada en la seva quotidianitat.
En el llibre hi ha una reivindicació valenta i contundent de la mort digna. La Carme considera que quan ja s'hagi anat buidant del que ha estat, quan no sigui capaç de reconèixer les persones que estima ni de parlar intel·ligiblement; no vol seguir vivint en unes condicions de dependència que considera indignes. I ens dona a entendre que ja n'ha deixat constància a les seves darreres voluntats.
Doncs això és Quan deixi de ser jo, un document valuós sobre una vida, una malaltia, el valor de l'amistat i l'amor i la necessitat de posar un final digne al nostre pas pel món, el que cadascú decideixi.
Virginia Woolf Diaris (Selecció de Gonzalo Torné i traducció de Carlota Gurt) Barcelona: Club Editor, 2022 Col·lecció La Cara Fosca de les Lletres 538 pp. ISBN: 978-84-7329-339-6 PVP: 38€
Els Diaris de Virginia Woolf, publicats per primer cop traduïts al català, són un valuós document que ens acosta a la intimitat d'aquesta escriptora, al discórrer dels seus dies. S'inicien en una època de maduresa, a mitjans de la trentena, quan ja ha publicat la seva primera novel·la, té un reconeixement com a lectora i ha publicat ressenyes i crítiques literàries en prestigiosos mitjans. I acaben el mateix dia que va decidir donar-se la mort llançant-se a les aigües del riu Ouse. Llegint les seves pàgines veus reflectit el context històric (abasta el període comprès entre les dues Guerres Mundials; passa per la Guerra Civil Espanyola, on hi va deixar la vida el seu nebot Julian, fill de la seva germana Nessa, a qui estava molt vinculada; i les darreres entrades fan referència al setge nazi sobre Londres i els canvis que va comportar en la seva vida), la seva activa vida social (visites d'amics, familiars, coneguts; assistència a conferències i concerts;...), les seves opinions, les seves lectures, els seus problemes de salut i la difícil convivència amb la malaltia mental;... Hi ha reflectits els aspectes més quotidians dels seus dies, com ara el temps que fa, observacions del paisatge; rutines com ara els passejos, les partides de bitlles o el te de mitja tarda; i preocupacions crematístiques relacionades amb els preus de les coses, dels lloguers, del servei o el que ingressarà pels seus articles a la premsa o per les vendes dels seus llibres. Tenim també la seva activitat com a editors (amb el seu marit Leonard van fundar l'editorial Hogarth Press) amb la impremta que van instal·lar-se a casa.
És a dir, llegint els diaris podem imaginar la textura dels seus dies; la vida d'una dona de classe benestant però amb inquietuds socials i polítiques, precursora del feminisme tal com l'entenem avui dia, impulsora del sufragisme i que va voler trencar amb la condició de la dona en la societat victoriana. I va impulsar tot això al costat del seu marit Leonard, implicat en política i un teòric del laborisme britànic. La figura del Leonard, amb qui sempre va mantenir una relació afectuosa i de respecte, mereix comentari a part. En depenia molt i va ser un element cabdal en el seu equilibri emocional. Li llegia els seus escrits, els hi comentava i li injectava importants dosis de confiança. La darrera entrada del diari, abans de llevar-se la vida, és una colpidora declaració d'amor i gratitud cap a ell ("Dimarts, 18 de març de 1941.
Estimat, Tinc la certesa que torno a embogir. Sento que no serem capaços de passar per una altra d'aquestes temporades horribles. I aquest cop no em refaré. Començo a sentir veus i no em puc concentrar. Així que faré el que considero que és el millor. M'has donat la felicitat més gran possible. Has sigut en tots els sentits, tot allò que algú pot ser. No crec que dues persones poguessin haver sigut més felices fins que va arribar aquesta malaltia terrible. No puc lluitar més. Sé que t'estic esguerrant la vida, que sense mi podries treballar. I ho faràs, ho sé. Ja ho veus, no puc ni escriure això com cal. No puc llegir. El que et vull dir és que tota la felicitat de la meva vida te la dec a tu. Has sigut absolutament pacient i extraordinàriament bo amb mi. Ho vull dir; tothom ho sap. Si algú m'hagués pogut salvar hauries estat tu. Tot m'ha fugit, tret de la certesa de la teva bondat. No puc continuar esguerrant-te la vida. No crec que dues persones puguin ser més felices del que ho hem sigut nosaltres.")
Els Diaris passen de puntetes per la seva intimitat, de la que no es donen detalls. Està més o menys documentat que va tenir relació amb altres dones, com ara amb Vita Sackville-West; i entre els seus amics i amigues de les elits intel·lectuals i artístiques era comuna la homosexualitat i la bisexualitat, suposo que com una manera de combatre la moral victoriana imperant. Però en aquest aspecte la discreció és màxima, així com els termes de la seva relació amb en Leonard, de qui no queda clar si van consumar la seva relació, donada la seva aversió (sembla) a les relacions sexuals.
Llegir els Diaris és també seguir de prop la gestació de les seves obres, que feia compatible amb les seves lectures (que de vegades he percebut com a "feina" per a escriure les ressenyes que publicava en prestigiosos mitjans).
He percebut una persona molt sensible i pendent de les crítiques dels altres. Confiava en el que feia, però necessitava molt de l'aprovació i les crítiques favorables (i aquí en Leonard jugava un paper fonamental).
Com no podia ser d'una altra manera, els Diaris ens fan més propera la persona, la humanitzen en les seves preocupacions i percepcions i l'acosten al comú de la gent. Perquè la vida d'un personatge públic no són només les trobades amb grans personatges i els fets molt rellevants sinó la quotidianitat feta dels moments dedicats a llegir, escriure, menjar o resoldre afers quotidians.
Els Diaris no tenien la intenció de ser publicats. Eren apunts escrits a raig sense gaire elaboració que havien de servir per a unes futures memòries. I va ser el seu marit qui amb posteritat a la seva mort en va fer una tria per a la seva publicació. Si heu sentit interès per la seva obra o la seva persona trobareu un valuós document que us l'acostarà. Personalment ara sento interès per llegir i furgar en la seva obra.
Com a complement d'aquesta ressenya us vull oferir una conferència de la Laura Freixas sobre ella i el grup de Bloomsbury, que il·lustra aspectes de la seva vida i de la seva obra i resulta força clarificadora malgrat l'opacitat que hi ha sobre alguns aspectes.
Joan Esculies Serrat Ernest Lluch. Biografia d'un intel·lectual agitador Barcelona: RBA - La Magrana, 2018 Col·lecció Orígens, 225 461 pp ISBN: 978-84-826-4843-9 PVP: 22,80€
Preguntar sobre Ernest Lluch (1937-2000) entre la gent d'una certa edat avui dia, probablement tindria respostes decebedores. I és que el pas del temps sempre juga contra la memòria i a favor de l'oblit. Lluch sempre va tenir vocació de projecció pública. Era curiós de mena, tafaner, i li agradava ficar cullerada en gairebé tot. Va ser un personatge rellevant de la transició política i seria injust recordar-lo només per la seva tràgica mort i no per la seva brillant trajectòria tant en l'àmbit acadèmic com polític. Per això, quan va sortir publicada aquesta biografia de Joan Esculies vaig tenir ganes de poder-la llegir, per saber més del personatge i de com es va acabar convertint en un objectiu d'ETA. El títol del llibre diu molt del personatge. Lluch era un intel·lectual provinent del món universitari, on havia excel·lit en l'estudi de les estructures econòmiques i en la recerca, que va formar part de tota la seva vida i al llarg de la qual va publicar nombrosos articles i estudis. Però també era un agitador. Li encantava polemitzar, els debats intel·lectuals, les controvèrsies. Potser per refermar les seves idees, que sovint van estar al costat de corrents minoritaris i/o derrotats. Però Lluch gaudia de popularitat i simpatia entre la gent, perquè durant uns anys va formar part de tertúlies als mitjans. Comunicava molt bé i era capaç de parlar de tot, no només del que formava part del seu àmbit d'estudi. I no tenia vocació de tancar-se en l'activitat de les aules i les sales d'estudi. Volia ser útil a la societat i creia que podia aconseguir-ho mitjançant la política. En podies discrepar, però el respectaves i no podies posar en dubte el seu catalanisme. Quan els socialistes van poder formar govern a Espanya després de les eleccions de 1982 el van nomenar Ministre de Sanitat i Consum, uns àmbits dels quals no tenia cap experiència; però se'n va sortir i va enllestir la Llei de Sanitat que va garantir l'assistència universal i gratuïta per a tothom i va definir un model que encara perviu i que va saber encaixar amb les competències cedides a les autonomies i els nombrosos interessos corporatius del sector; en uns moments de severes dificultats econòmiques. Era d'esperit reformista i segurament només aspirava a construir una Espanya on tothom se sentís còmode després de com la va deixar el franquisme. El llibre ens dibuixa un Lluch auster, treballador incansable que exemplificava la meritocràcia i no sabia parar quiet, i d'una moral estricta i incorruptible (mai es va aprofitar ni en el més mínim de qualsevol cosa que pogués derivar dels càrrecs que ocupava). El llibre s'estructura per geografies, des dels seus orígens menestrals barcelonins (tot i que havia nascut a Vilassar), on havia treballat de comercial viatjant per les Espanyes de jove en el negoci familiar; passant per València, Madrid i finalment el Nord com a rector de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo i la seva estima i admiració per una ciutat com Sant Sebastià, on també s'havia comprat un pis. Geografies de les que no volia ser només un passavolant sinó un més que formés part d'aquella realitat. I és un relat que es desenvolupa en paral·lel a l'evolució política del país i dels partits que la van protagonitzar, esdevenint així també una crònica de la transició política.
M'ha semblat un personatge i una vida apassionants, que val la pena conèixer. El llibre va guanyar el Premi Gaziel de Biografies i Memòries 2018 i va rebre el suport de la Fundació Ernest Lluch que té per objectius mantenir vius el seu pensament i la seva obra i fomentar el diàleg entre els ciutadans de Catalunya, Espanya i Europa.
Walter Isaacson Steve Jobs Barcelona: Rosa dels Vents (Penguin Random House), 2011 696 pp. ISBN: 978-84-01-38796-8 PVP: 23,90€
No sé si admiració és la paraula que millor definiria el que sento per Steve Jobs (1955-2011), però vist amb perspectiva, ara que fa més de deu anys que és mort, puc dir que hi ha un abans i un després dels enginys que va fer possibles i que va posar les bases de l'economia digital i del món que coneixem avui. Al món hi ha autèntics devots dels seus productes i qui ha gaudit de les prestacions dels Mac, de l'Iphone o de l'Ipad difícilment es passarà als PCs o a l'entorn Android de la majoria de mòbils i tauletes. Jobs va ser un visionari capaç de veure abans que cap altre el futur del que tenia entre mans i va exercir un fort lideratge en el camp de la innovació tecnològica. No creia en els estudis de mercat i pensava que les empreses no han d'oferir allò que els clients volen sinó avançar-se i oferir productes i prestacions que les persones acabin desitjant. Hi ha coses que formen part del llegat de Jobs: disseny, perfecció, senzillesa, accessibilitat,.... En una pàgina del llibre es recull tot allò que ens ha deixat:
"L’Apple II, que va utilitzar la placa de circuits de Wozniak i la va convertir en el primer ordinador personal que no era només per a fanàtics de l’electrònica.
El Macintosh, que va provocar la revolució informàtica i va popularitzar les interfícies gràfiques d’usuari. Toy Story i altres èxits de Pixar, que van inaugurar el miracle de la imaginació digital. Les Apple Stores, que van reinventar el paper de les botigues a l’hora de definir una marca. L’iPod, que va canviar la manera de consumir música. L’iTunes Store, que va fer renéixer la indústria musical. L’iPhone, que va convertir el telèfon mòbil en un aparell per escoltar música, fer fotografies, gravar vídeos, enviar correus electrònics i navegar per Internet. L’App Store, que va engendrar una nova indústria de creació de continguts. L’iPad, que va iniciar la informàtica de tauletes i va oferir una plataforma a diaris, revistes, llibres i vídeos digitals. L’iCloud, que va robar a l’ordinador el paper central que tenia per gestionar continguts i va permetre sincronitzar tots els diferents aparells a la perfecció. I la mateixa Apple, que Jobs considerava la més gran de totes les seves creacions, un lloc on s’alimentava la imaginació, s’aplicava i s’executava de maneres tan creatives que va arribar a convertir-se en l’empresa més valuosa de la Terra."
El bagatge és impressionant: informàtica personal, animació digital, reproducció de música, botigues per a potenciar la imatge de la marca, telefonia mòbil, les tablets i el lleure digital que en deriva,...
I tot això en un sistema integrat de maquinari i programari que facilitava l'ús i l'experiència del client i en millorava el rendiment; i amb un control gairebé obsessiu de cada element del producte per a garantir que tot, fins al més petit detall, estigués al servei d'aquesta idea. Va començar sabent treure els ordinadors del món petit dels aficionats a l'electrònica, les empreses i la recerca i els va convertir en un producte de masses que va acabar formant part de cada llar. I va seguir amb tot el que he recollit més amunt.
Walter Isaacson (1952) és un reputat periodista nord-americà i escriptor especialitzat en biografies (amb anterioritat havia enllestit les de Benjamin Franklin i la d'Albert Einstein) i Jobs va recórrer a ell per a que escrivís la seva. Van mantenir una quarantena d'entrevistes i li va donar total llibertat per a que parlés amb totes les persones que l'havien conegut, tractat o treballat amb ell. L'autor ens garanteix que Jobs no va voler controlar ni condicionar el que apareix al llibre i que fins i tot va renunciar a llegir-lo abans de la publicació. Per tant és un llibre que explica amb llibertat tot allò que forma part de la seva vida sense maquillar ni edulcorar. I cal agraïr-ho, perquè humanament Jobs va fer mèrits sobrats per a formar part d'alguns dels Il·lustres execrables que setmanalment ens ofereixen el Santi Giménez i el Malcolm Otero a RAC1.
La seva dona, la Laurene Powell, que sabia portar-lo i evitar-li mals majors, era conscient que l'Steve era una persona mancada d'habilitats socials i sense empatia pels altres. No va destacar per tractar bé empleats i col·laboradors ("Això és una merda" era un comentari habitual i considerava imbècils els que no compartien les seves idees. I s'apropiava d'idees d'altri que inicialment menystenia per presentar-les després com a pròpies), ni per mostrar-se lleial amb la gent més propera ni per actuacions filantròpiques. Segurament no era el cap que la majoria desitjaria, però malgrat això també hi ha qui el defensa. Alguns creuen que exigint l'impossible aconseguia que la gent s'esforcés al màxim, superés els que creia els seus límits i aconseguís el que es pensava que no es podia aconseguir. Lideratge o tirania? El llibre dona elements que a que cadascú tregui les seves conclusions.
El llibre m'ha semblat el relat d'un personatge tan complex com fascinant, i el d'uns anys i unes innovacions que han dibuixat el món que coneixem avui.
Jobs va morir el 5 d'octubre de 2011 i el llibre es va publicar el mateix any aprofitant la commoció que va causar la seva mort. Aquí es va traduir amb presses (consten quatre traductors) i publicat tot seguit. Lamento dir que l'edició que he tingut a les mans denota força errors propis d'aquestes presses i d'una manca de revisió del text. Tot i això és un relat que enganxa i se segueix amb interès malgrat els molts noms que hi apareixen.
Carme Riera Carmen Balcells, traficant de paraules Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U, 2022 512 pp ISBN: 978-84-18033-83-4 PVP: 22,90€
Carme Riera ha dedicat els darrers anys a treballar en la biografia de la que va ser la seva agent literària i amiga Carmen Balcells. I ho ha fet, més enllà de l'amistat que les unia, per a destacar i fer arribar al gran públic les aportacions de la Carmen com a agent literària. Hi ha un abans i un després d'ella. I val a dir que m'ha resultat un personatge fascinant que val molt la pena conèixer.
Coneixent els vincles personals de l'autora amb la biografiada era relativament fàcil caure en l'hagiografia; però Carme Riera ha posat especial èmfasi , en un exhaustiu i documentadíssim treball, a destacar les llums però sobretot també, les ombres del personatge.
La Carmen, que no tenia gaire formació, sí que tenia grans qualitats com a organitzadora i instint, ambició i tenacitat per a fer créixer el seu negoci. I quan va establir la seva agència de representació va incorporar les bestretes als escriptors (per a que poguessin dedicar-se professionalment a l'escriptura) i les negociacions dels drets en contractes curts i àmbits geogràfics concrets; trencant així l'antiga tendència que vinculava un escriptor amb un editor, on es cobrava anualment a partir de les vendes que s'anaven comptabilitzant.
Invertia en talent i feia una defensa aferrissada dels seus representats per a que obtinguessin les millors condicions i els millors contractes amb els editors. Es movia per vendre al millor postor i així afavoria que els escriptors tinguessin més ingressos i es guanyessin millor la vida.
I no només això. Amb els seus contactes entre la classe política va afavorir canvis en la fiscalitat per a que els autors tributessin les bestretes no quan les cobraven sinó diferides al llarg dels anys que establia el seu contracte.
Tot això va suposar una millora clara i una dignificació de gran abast de les condicions en que els creadors havien de fer la seva feina. Per això deia que va haver-hi un abans i un després de la Carmen.
Un altre fet fonamental va ser l'encert, l'olfacte o la sort de fer-se amb els drets d'algú com Gabriel García Márquez (abans de la concessió del Nobel), Mario Vargas Llosa o Isabel Allende i haver configurat allò que es va anomenar boom llatinoamericà, que durant força anys es va posar de moda i va vendre molt. A partir d'aquí es va fer amb una cartera de clients amb el bo i millor de la literatura en llengua castellana: Camilo José Cela, José Luis Sampedro, Ana Maria Matute, Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza,... i un llarg etcétera que abasta més de cent cinquanta noms.
Al llarg de les pàgines del llibre Carme Riera va repassant les seves relacions amb escriptors (la immensa majoria encantats del tracte que rebien per part de l'agent, com molt bé resumia Eduardo Mendoza: "Tenir la Balcells era viatjar sempre en primera classe"), editors, treballadors de l'agència, iniciatives empresarials, moments de glòria (la concessió del Nobel a Gabo, Vargas Llosa i Cela), honors,...
De la seva mà anem descobrint la seva manera de fer, el creixement i prestigi de la seva agència; il·lustrat amb sucoses anècdotes que ens acosten la humanitat del personatge.
Hi descobrim una Carmen tenaç, ambiciosa, dura en les negociacions, treballadora, exigent, generosa,...; però també autoritària, arbitrària, arrogant, de canvis d'humor sobtats, supersticiosa, insegura, desconfiada, controladora fins a límits obsessius, fascinada pel poder (es considerava d'esquerres, però no li feia fàstics a Federico Trillo, Aznar o Ana Botella),...
Llums i ombres d'un personatge que establia una relació materno-filial amb els escriptors, que els omplia amb generositat de tota mena de regals i atencions, qui sap si com una estratègia per retenir-los o com un signe de les seves inseguretats.
El seu fill (que ara és al capdavant de l'agència com a hereu del seu llegat) afirmava que era impossible treballar amb ella, que no volia col·laboradors sinó esclaus.
Més enllà de polèmiques és algú que va aixecar passions i va canviar coses en el món del llibre. Si un interessa tot allò que envolta el món editorial hi trobareu un relat rigorós que us fascinarà.
SEÑORAS ILUSTRES. Que se empotraron hace mucho aplega apunts biogràfics de dones destacades en diferents àmbits (literatura, pintura,...) que van superar convencionalismes i han arribat a constituir referents sàfics. El llibre té el seu origen a Twitter fruit de l'activisme LGTBI. I selecciona 12 dones que van tenir, segons els seus biògrafs, relacions estretes (d'admiració, proximitat emocional, amistat,...) amb d'altres dones. Moltes d'elles es van arribar a casar i tenir fills, i no van tenir públicament ni clarament documentat un comportament obertament homosexual. Molts han estat els condicionants socials i polítics que històricament han volgut camuflar o esmorteir aquesta vessant de la seva personalitat, però per part de l'autora hi ha una clara voluntat de donar visibilitat i normalitzar l'homosexualitat i la bisexualitat de les persones analitzades. El llibre adopta un to molt planer i col·loquial que en tot moment resulta amè (l'autora és una persona jove que s'adreça fonamentalment a persones joves). Té una virtut més, i és que no vol resultar exhaustiu i convida els lectors/res interessats a saber més a conèixer l'obra d'aquestes persones o a llegir-se llibres que permetin aprofundir en elles.
El veig com una obra desmitificadora que no cau en la temptació de dir que és veritat allò que és un rumor o afirmació no contrastada (però que moltes persones voldrien que ho fos). Se centra en fets objectius i deixa clar que segons què no està prou contrastat. I això sempre cal agrair-ho. Va en una línia de donar visibilitat a un col·lectiu i posar un granet de sorra al reconeixement i normalització d'una realitat social.Compta amb un excel·lent treball d'il·lustració a càrrec de Medusa Dollmaker del que us en deixo una petita mostra.
A Ada Lovelace i la informàtica ja vaig comentar els encerts de la col·lecció de biografies Eureka! d'Animallibres. Des d'aquest punt de vista, res de nou. El plantejament i organització del llibre són idèntics, fins i tot el nombre de pàgines.
En aquest nou lliurament el biografiat és Charles Darwin. A partir d'una conversa amb un dels seus fills rememora la seva vida i el relat se centra en l'expedició del vaixell Beagle resseguint les costes d'Amèrica del Sud al llarg de cinc anys, on Darwin va poder viatjar com a naturalista. I és que aquesta era la seva gran passió: observar roques, animals i plantes. Les seves anotacions i vivències són a la base de la teoria que va formular sobre l'evolució de les espècies, car creia que animals i plantes evolucionaven per adaptar-se millor a les exigències de l'entorn. Aquesta teoria, avui plenament acceptada i refrendada per la comunitat científica, va trobar dificultats en el seu moment per contradir els preceptes religiosos que afirmaven que totes les espècies eren tal com Déu les havia creat. Molts dels seus contemporanis no suportaven la idea que els humans poguéssim estar emparentats amb els simis. Això li va crear angoixes i temors d'enemistar-se amb coneguts i persones que apreciava. Finalment el llibre es va publicar i va poder gaudir d'acceptació i popularitat. Avui Charles Darwin està enterrat a l'Abadia de Westminster, un honor reservat als grans prohoms britànics.
Voldria destacar un aspecte subliminal del llibre, i és el respecte que cal vetllar pels interessos que mostren els nens. Sembla que Darwin no va ser gaire bon estudiant. Li interessava el que li interessava. Primer anava per a ser metge com el pare, després per a capellà. I sembla que res d'això va reeixir. Finalment, poder-se embarcar a l'expedició del Beagle va ser determinant per al seu futur i la seva realització com a persona.
Charles Darwin i l'evolució és una lectura tan amena i agradable com enriquidora, perquè ens fa conscients que el coneixement científic va fer un salt endavant amb els seus treballs, superant prejudicis, del que encara gaudim plenament a dia d'avui.
No sé si mai us heu plantejat com han de ser les biografies que també puguin llegir i engrescar els nens i les nenes. La col·lecció Eureka! Biografies de ciència d'Animallibres us ofereix una proposta d'allò més atractiva. Són llibres amb un cos de lletra generós, il·lustrats, que inclouen requadres de resum i amb informacions que permeten contextualitzar aspectes de la vida dels biografiats, tires còmiques,... Tot d'elements per a facilitar la lectura i poder-la contextualitzar adequadament.
Endinsar-se en la vida dels altres sempre té quelcom d'apassionant que et desperta la llavor de la curiositat, sobretot quan tens un interès en allò que van viure i fer.
Ada Lovelace (1815-1852), de qui jo desconeixia l'existència fins a la lectura d'aquest llibre, va ser una estudiosa de les matemàtiques i del funcionament de les màquines. Tenia una salut fràgil i provenia d'una família rica, que li va proporcionar formació a casa (en aquella època les dones no tenien reconegut l'accés a la universitat) amb gent de prestigi.
Resulta que va tenir la intuïció de crear un llenguatge que poguessin entendre les màquines (a través d'un sistema de targetes perforades); les beceroles dels ordinadors que disposem avui dia. I va ser la inspiradora dels algoritmes que avui regeixen les nostres vides. No és poc.
A través del relat de la seva vida anem descobrint sobre què va estar estudiant, les persones amb les quals es va relacionar i també la lluita contra l'estigmatització i els prejudicis de l'època pel fet de ser dona. Tenim, per tant, que en el seu cas convergeixen la reivindicació de l'aportació científica i la de gènere.
El temps li ha fet justícia. No us he volgut dir fins ara que el seu pare era el poeta Lord Byron, perquè el seu prestigi no li ve per ser filla de sinó per mèrits propis. Avui, el 2021, el llenguatge informàtic utilitzat pel Departament de Defensa dels Estats Units s'anomena Ada. I, des de 2009, el segon dimarts de cada octubre se celebra el dia d'Ada Lovelace per commemorar no només les seves aportacions sinó el de totes les dones que han contribuït al progrés de les ciències i les matemàtiques.
Us espera una lectura amena i d'allò més enriquidora.
Sadako i les mil grues de paper (1977), publicat a la col·leció L'Arca (nº 3) d'Animallibres, és un llibre preciós per tot el que transmet. Narra la història de la Sadako Sasaki, una nena que va veure truncades totes les seves expectatives quan li van diagnosticar una leucèmia com a conseqüència de les radiacions de la bomba que es va llençar sobre Hiroshima durant la Segona Guerra Mundial.
El relat traspua emotivitat, perquè suma la seva lluita (que enllaça amb una llegenda japonesa segons la qual si aconsegueixes fer mil grues de papiroflèxia se't concedirà un desig. I és el que ella intenta, fer aquestes mil grues per a recuperar la salut; d'aquí el títol del llibre), la calidesa del suport afectiu que rep per part de la seva família i també de la infermera que l'atén a l'hospital i finalment la tristor que embolcalla el relat quan s'imposa l'inevitable desenllaç que l'espera.
És una història que hauria de permetre parlar de les guerres i del rastre de destrucció, dolor i pèrdua que deixen. Perquè, en el fons, la història de la Sadako, com tantes d'altres, és un al·legat a favor de la pau.
Val molt la pena l'Epíleg que tanca el llibre on, entre d'altres, se'ns diu el següent: "...Els seus amics van començar a somiar amb la idea de dedicar un monument a la Sadako i a tots els infants que havien mort a causa de la bomba atòmica. Joves de tot el país van ajudar a recaptar diners per al projecte. I, finalment, el seu somni es va fer realitat. L'any 1958 es va inaugurar una estàtua al Parc de la Pau d'Hiroshima. La Sadako està plantada al capdamunt d'una muntanya de granit que simbolitza el paradís, aguantant una grua daurada amb els braços estirats. En honor seu es va crear un Club de Grues de Paper. Els membres del club encara deixen milers de grues de paper al peu de l'estàtua de la Sadako cada 6 d'agost (aniversari del llançament de la bomba), el Dia de la Pau. El desig que demanen està gravat a la base de l'estàtua: Aquest és el nostre clam, aquesta és la nostra pregària, que es faci la pau al món".
Val molt la pena que es conegui la història de la Sadako Sasaki en l'emotiu relat que va escriure l'Eleanor Coerr. A partir de 10-11 anys.
Encara colpit per la notícia del decés del Josep Maria Aloy, em vénen al cap els records de la coneixença personal que en vaig tenir. Al Josep Maria li dec el meu interès pel món de la literatura infantil i juvenil, on seria injust no reconèixer-li el seu mestratge. Em va ensenyar a llegir i valorar els llibres adreçats a nens i joves; a tenir-hi una mirada i un criteri propis. I això és el que he anat reflectint en moltes de les entrades d'aquest blog. De caràcter inquiet, tenia esperit d'activista i era al darrere de moltes iniciatives a favor del llibre i la lectura: impulsava clubs de lectura, era present a presentacions de llibres i aquests darrers anys ens va regalar el seu blog Mascaró de proa, on seguia ressenyant novetats i parlant dels autors que admirava. Ahir rellegia la seva darrera entrada, fa menys d'un any, on s'acomiadava desitjant bones lectures. Era un savi, un dels millors coneixedors de la literatura escrita en català per a nens i joves i amic i biògraf oficial del seu admirat Josep Vallverdú, el creador de l'immortal Rovelló. Hi ha unes emotives fotografies de la visita que li va fer dies enrere a l'hospital on estava ingressat. Entre d'altres, ens deixa un llibre que per a mi és tota una referència, Et diran que llegeixis, Bernat; on es recull el seu cànon particular. EPD.
Carlota Benet Cros Papitu. El somriure sota el bigoti (pròleg de Sergi Belbel) Barcelona: Edicions 62 - Columna Edicions, 2018 Col·lecció de Llibres de No Ficció de Columna 200 pp. ISBN: 978-84-66423-35-9 PVP: 17,50€ (rústica amb solapes) / 9,99€ (ebook) Aquests darrers anys hem sabut que en Josep Maria Benet i Jornet (1940) s'ha anat apartant de la primera línia de l'actualitat afectat pel poder destructor de l'Alzheimer. Colpeix que algú a qui havies seguit, de qui admiraves la seva obra i de qui dramaturgs contemporanis com en Sergi Belbel reconeixen el seu mestratge, vagi desdibuixant-se fins a oblidar qui és o el que ha fet. Diuen que la darrera cosa que les persones afectades per Alzheimer perden és la capacitat de percebre l'afecte de qui els envolta; i potser aquest aspecte amaga una gran lliçó de vida que ens indica allò que és més important a la vida. Del llibre de la seva filla Carlota Benet (1981), un relat de caire autobiogràfic sobre els aspectes més personals i íntims de la relació amb el seu pare; més enllà de la descoberta de diferents aspectes curiosos i poc coneguts de la seva biografia (com la seva amistat amb en Terenci Moix),
m'han interessat els que conformen el testimoni humà d'una filla en la que molts ens hi podem veure reflectits. Perquè jo diria que no som pocs els qui reconeixem el neguit amb el que vivim o hem viscut la pèrdua de capacitats d'aquelles persones a les que havíem admirat i estimat en la seva plenitud; el sentiment de culpa amb el que hem viscut per no haver comprès a temps l'afectació i l'abast de les seves limitacions; els dubtes sobre el que cal fer en un moment donat, sobretot quan tens la condició de ser fill únic i et pot costar compartir el que vius i prendre la decisió més adequada.
Crec que en el llibre hi ha un testimoniatge en el que t'hi pots veure reflectit i alhora sentir-te alleugerit, perquè t'adones que el que va viure la Carlota com a filla és el que passa habitualment. I que són aquelles lliçons que la vida ens regala per a ensenyar-nos tot el que comporta viure en aquest món. En el relat de la Carlota queda clar que el seu pare no va ser com els altres i que va restar lluny de ser modèlic i convencional, però que això no restava estimació per la seva filla, per la que es preocupava, volia aconsellar, ajudar i fer el millor que estigués a les seves mans. I això ens indica que no hi ha pares modèlics; que en això de fer de pare i tenir cura dels fills en vas aprenent tota la vida; i que el que més compta és l'estimació que mostres cap a ells, els moments compartits i la petjada que deixen. Cal relativitzar moltes coses. Finalment, m'ha interessat també la reflexió que planteja sobre l'equilibri entre vida professional i vida personal i emocional. Referit a ella mateixa però també al seu pare. Pel que fa a ella, perquè només podem donar el millor de nosaltres mateixos si estem bé i no és sa que la malaltia d'un familiar anul·li la nostra vida personal. Personalment, crec que és important plantejar-se un equilibri entre ambdues, sense renúncies. Referit al seu pare, fins a quin punt és lícit sacrificar la segona per la primera? En el relat de la Carlota no hi ha retrets cap al seu pare i sí molta tendresa en recordar els moments que han marcat la seva trajectòria i la seva relació. Papitu. El somriure sota el bigoti m'ha semblat un llibre emotiu, interessant i recomanable; una reivindicació de la memòria per a lluitar contra l'oblit ("La lluita de la meva memòria contra la seva mort." Frase amb la que clou brillantment el llibre), que aporta dades i coneixement sobre un personatge rellevant de la nostra dramatúrgia però que també remou coses dins de cadascú i planteja reflexions estimulants. I això és el que han de fer els bons llibres, remoure'ns i sacsejar-nos en la nostra zona de confort.
Tony Amago; Nuria Rodríguez (il·lustradora) Nenes que van imaginar allò impossible (i ho van aconseguir) Barcelona: Animallibres, 2019 Col·lecció La biblioteca dels ratolins, 61 40 pp. ISBN: 978-84-17599-41-6 PVP: 15,95€ Nenes que van imaginar allò impossible (i ho van aconseguir) és un àlbum il·lustrat de coneixements que reivindica l'aportació de gènere de diverses gestes i epopeies protagonitzades per dones. Segueix la línia d'Un món de dones extraordinàries, ressenyat en aquest mateix blog. Així, trobarem un munt de dades i curiositats que ens acostaran al seu perfil biogràfic i que en conjunt esdevenen tota una invitació a somiar i lluitar per aquests somnis. Per les seves pàgines desfilaran pilots, aviadores, alpinistes, zoòlogues (com ara Dian Fossey, coneguda per la seva tasca a favor dels goril·les de muntanya i la versió cinematogràfica de la seva vida interpretada per Sigourney Weaber), navegants,... Totes elles caracteritzades per la seva valentia i determinació i un cert esperit aventurer. No es pot valorar allò que es desconeix i aquest àlbum ens permet donar valor a fites i gestes que degudament contextualitzades hauríem de conèixer. Que el 2020 us aporti lectures que us interpel·lin i us aportin una mica més de saviesa. Bon any i bona lectura!
Malcolm Otero & Santi Giménez Il·lustres execrables Penguin Random House Grupo Editorial España, 2017 Col·lecció B de books 424 pàgines ISBN: 978-84-16930-72-2
PVP: 18€ (ebook: 5,99€)
Il·lustres execrables és una reeixida secció del programa radiofònic del cap de setmana de RAC 1, el Via lliure, que dirigeix i presenta el periodista Xavi Bundó. En ella, en Malcolm Otero i en Santi Giménez trien un personatge destacat del món de la cultura, l'esport o la política (que ja estigui mort i a una certa distància en el temps); algú que gaudeixi de prestigi, admiració o fama per part d'una gran majoria dels que en coneixen la seva existència o el seu llegat; i es dediquen a gratar en les seves biografies per a trobar tot allò que els pugui fer caure del pedestal. És un recull de les misèries dels personatges triats, amb una voluntat clarament desmitificadora. Ningú se salva.
Com si es volgués evidenciar que malgrat una trajectòria destacada en els camps més diversos no fos possible ser una persona íntegra i digna.
L'èxit de la secció rau en el grau de curiositat morbosa que en major o menor grau hi ha en cadascun de nosaltres. És un recull d'addiccions diverses i misèries que et farien avergonyir com a ésser humà. Per a que al final puguis dir que si aquell era un maltractador, aquest altre un trepa o aquell altre un garrepa i que no hi ha un pam de net en ningú. Certament, quan idolatrem a algú tendim a obviar tot allò que ens fa humans i potser es tracta que seguim admirant-los conscients que ningú és perfecte.
El llibre és un recull de les biografies de cinquanta personatges, encapçalades per una imatge del biografiat i un petit índex de les seves misèries recollides (alcohòlic, garrepa, racista, maltractador, gelós, egoista,...), que ja avisa de per on van els trets. I com totes les tries, discutible. Perquè sempre he tingut la sensació que hi ha personatges amb els quals no s'atreveixen.
Cal dir que el que llegeixes és el que has escoltat per la ràdio, que han aprofitat el material del programa per a fer el llibre. Sense més. I que mantenen la frescor i el dinamisme del directe, amb les seves contínues i iròniques referències per als de l'ESO. Quan l'has acabat et preguntes si realment com a societat estem tan malalts com els personatges biografiats, si la condició humana és això. Perquè tens la sensació que s'exagera i es descontextualitza per tal de destacar allò que pot denigrar al personatge sense destacar gaire (per no dir gens) el que dirien altres biografies potser més objectives que també parlessin en positiu del personatge. Prima més la degradació que l'objectivitat.
El conjunt, però, és amè i es llegeix amb avidesa i fruïció; és allò d'agafar-lo una estona i llegir els perfils biogràfics de quatre o cinc execrables com si res. No fas grans descobertes, però sovint et trobes amb alguna curiositat que no sabies. I sempre podrem agrair que una paraula com execrable es popularitzi i passi a formar part amb naturalitat del nostre vocabulari.
Antoni Bassas Bon dia, són les vuit! Barcelona: Ed. Destino, 2018 352 pp. Col·lecció L'Àncora, 248 ISBN: 978-84-9710-272-8 PVP: 20,50€ He passat més de mitja vida sentint propera la presència d'Antoni Bassas, ja fos escoltant la seva participació en les retransmissions de futbol en català, en formats televisius o radiofònics d'èxit, seguint les seves cròniques com a corresponsal o en el moment present llegint els seus articles o gaudint de les seves entrevistes al diari Ara. És un periodista de dilatada trajectòria que m'agrada seguir perquè hi comparteixo la mirada, el criteri i que sempre em resulta proper i humanament agradós. A l'Antoni li devem coses que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu i que no detallaré perquè són força conegudes. Quan vaig saber de la publicació d'aquest llibre vaig decidir que seria dels que tindria ganes de llegir tan aviat com em fos possible. I m'hi he posat. El títol deriva de la salutació que feia en el programa que va dirigir (El matí de Catalunya Ràdio - MCR) entre el 1995 i el 2008 a Catalunya Ràdio. En Bassas sempre ha defensat que els mitjans públics de comunicació catalans han d'oferir una mirada catalana del món, l'han d'explicar des de l'òptica de la societat a la que donen servei, reflectint evidentment la seva pluralitat. I d'arrencada no s'està de reflectir les tensions entre el poder polític i els professionals que treballen en els mitjans públics, com si aquests no poguessin mantenir la seva independència i haguessin de reflectir els interessos de les majories del moment. És conegut que els partits, quan són a l'oposició, volen la màxima pluralitat en els mitjans públics. En canvi, quan són al govern, el que volen és eI màxim control. I penses que la informació s'ha de gestionar amb criteris professionals i la màxima independència del poder polític. Una cosa diferent és l'opinió, que cal gestionar amb criteris de pluralitat i proporcionalitat. L'Antoni parla que el periodista ha de practicar una subjectivitat responsable, és a dir, un exercici professional de l'anàlisi de la realitat que deixi de banda les fòbies i les simpaties personals, però que ofereixi un punt de vista en l'anàlisi de la realitat. Perquè el periodisme és anàlisi, és reflexió i és interpretació. Jo, quan llegeixo un diari, busco això. Necessito una mirada, un punt de vista, credibilitat i, sobretot, elements d'anàlisi i reflexió que enriqueixin els meus punts de vista. El periodisme ha d'ajudar a entendre les coses que passen al món. Sense aquest plus només seria informació. Al periodista el paguen per pensar i oferir aquest servei a la societat.
Un mitjà públic és quelcom molt llaminer per al poder polític, perquè controlant-lo pot influir en la gent. És un món de difícils equilibris on les tensions amb la política són constants. Però hem de tenir clar que un mitjà guanya credibilitat quan pot lluir independència. I la millor prova la tenim a casa. Quins són els informatius que tenen més credibilitat per a la gent i els professionals? Els de TV3. Quan algú vol estar ben informat d'un esdeveniment és el que tria majoritàriament perquè sap que estan ben fets i gestionats amb professionalitat. La confiança i la credibilitat no s'improvisen d'un dia per l'altre; són el fruit de la feina ben feta i la independència al llarg del temps. I això és quelcom que cal preservar amb ambició. En Bassas, com tants d'altres periodistes, va patir les interferències del món polític, les va gestionar com bonament va poder i va acabar sent víctima d'aquella crosta nacionalista que segons alguns calia extirpar. De la ràdio pública va passar a l'exili daurat de la corresponsalia a Washington i de tornada ha acabat sent un dels grans actius del diari Ara que va engegar el seu amic Carles Capdevila. I aquest és el seu present a dia d'avui. Aquest llibre de memòries recull els seus records professionals i és alhora una crònica personal dels grans esdeveniments que han viscut Catalunya i el món al llarg de les darreres dècades. Parteix del repte que va suposar succeir Josep Cuní a Catalunya Ràdio i va enfilant el record de tot allò que li ha deixat empremta: col·laboradors (amb molts dels quals compartia amistat i vincle personal), tertulians, entrevistats,... I el record s'acompanya d'alguna que altra revelació que no deixa de sorprendre. Però molta cosa és coneguda per gent que l'hagi seguit i li agradi estar informada de l'actualitat. M'ha agradat avançar per les seves pàgines i compartir els seus records, perquè en bona part també són una mica meus. És el record d'una etapa de la seva vida ja definitivament tancada, de persones que ja no hi són; però no m'ha semblat el final d'una trajectòria. I més enllà dels records destacaria les seves reflexions professionals, sobre l'ètica que ha d'acompanyar la professió de periodista, sobre el valor de la independència professional. Crec que haurien de formar part de la formació dels futurs periodistes. Malgrat les etapes que ha anat tancant a l'Antoni encara li queda corda per estona i desitjo de tot cor poder seguir gaudint per molts anys dels fruits del seu bon ofici.
Anna Frank Diari (traducció deRamon Folch i Camarasa) (existeixen múltiples edicions d'aquesta obra) 294 pp. L'Anna Frank va néixer el 12 de juny de 1929 a Frankfurt en el si d'una família jueva benestant. El 1933 la seva família decideix traslladar-se a Amsterdam i el dia que l'Anne compleix tretze anys, el 12 de juny de 1942, entre d'altres, rep el regal d'un diari personal. Aquí comença l'aventura d'un relat que resulta colpidor quan el relaciones amb la tragèdia que es va esdevenir a posteriori. El genocidi del poble jueu és una de les grans tragèdies en la història d'Europa, quelcom que ha trasbalsat consciències i ens posa en alerta per a que mai més pugui repetir-se res semblant.
L'Anne, la seva família, un matrimoni amic i un altre conegut s'amaguen en un annex a l'empresa on treballa el pare de l'Anne. Un total de vuit persones. És l'estiu de 1942 i la jove protagonista només té tretze anys. L'Anne s'inventa una amiga, la Kitty, a qui va adreçant les entrades del seu diari. I colpeix, perquè en cap moment s'endevina la tragèdia final. Sempre és present una sensació de temporalitat, que l'esperat final de la guerra arribarà aviat i farà possible el retorn a una desitjada normalitat amb la tornada a l'escola i a tot allò que havia conegut amb anterioritat.
Ramon Folch i Camarasa, traductor
És la visió d'una nena en transició cap a l'adolescència, que no és diferent de qualsevol altra nena de la seva edat. I és que quan comença el diari ens parla de les coses més habituals en una adolescent de tretze anys: els nois que li agraden, els professors de l'institut, la seva família,.... I al cap de cop, coincidint amb l'ocupació d'Holanda per l'exèrcit alemany, assistim al trasllat de la seva família fins al refugi triat davant l'assetjament exercit per les noves autoritats. I vas prenent consciència del munt de prohibicions i discriminacions de les quals és víctima el col·lectiu jueu. El drama de la situació es percep des d'una certa llunyania, observada des de les escletxes d'una cortina o d'una finestra entreoberta; i tot va sent narrat amb aquella mirada innocent, fins a un cert punt ingènua; però on ja s'han instal·lat la por i el temor; perquè també es van fent presents les conseqüències de la política genocida. I es viu en estat d'alerta amb el temor permanent de ser descoberts i portats a un camp d'extermini. L'Anne ens va narrant la vida quotidiana a l'Annex, les rutines que té instaurades, el seguiment de la guerra des de les notícies que difon la ràdio, les tensions i tibantors que genera la convivència permanent en un espai reduït, la lluita per fer-se valer i no ser considerada només una nena, el descobriment de l'amor, les seves expectatives de vida,... En cap moment perceps un deixar-se anar, un deprimir-se davant el que estàs vivint. Domina la idea que allò és temporal i s'acabarà aviat. Intenta aprofitar el temps, aprendre idiomes, estudiar i llegir molt. Sorprèn que ja de jove tingués clar que no volia ser una dona predestinada a tenir cura d'una llar, que li agradaria ser escriptora i fer coses a la vida. Sorprèn també la maduresa i els punts de vista que mostra en alguns passatges del diari, més propis del món adult. La darrera entrada del diari correspon a l'1 d'agost de 1944. Res feia presagiar, tot i que l'Anne era conscient dels perills que corrien, que el 4 d'agost el seu amagatall seria descobert per la Gestapo i tots els que s'hi amagaven portats a camps de concentració, d'on només tornaria el pare. L'Anne va morir el març de 1945 al camp Bergen-Belsen, només dos mesos abans de l'alliberament d'Holanda i uns pocs més abans de l'acabament d'una guerra que es va donar per liquidada el 2 de setembre de 1945. Tenia 15 anys i un munt de somnis i desitjos que no va poder arribar a culminar.
Rosa Navarro Durán; Jordi Vila Declòs (il·lustrador) La vida y poesía de Federico García Lorca Barcelona: Edebé, 2011 44 pp. ISBN: 978-84-236-9992-6
Arran de la publicació de La vida y poesía de Miguel Hernández en aquesta mateixa editorial ja vaig comentar l'encert de la proposta, de la que destacava el to didàctic i l'equilibri en la divulgació de vida i obra. En aquest cas es repeteix plantejament, autora i il·lustrador; i s'aplica a la figura de Federico García Lorca. I diria que també s'aconsegueixen els mateixos resultats. Els nens i les nenes podran descobrir el personatge i fer un tastet per a entrar en la seva obra, i el lector adult que no conegui el poeta podrà accedir al relat de les dades bàsiques de la seva vida i de la seva obra. El text està ben documentat (no cal arribar al nivell d'altres estudis, com els que ha fet l'hispanista Ian Gibson) i resulta clar i entenedor. Per les seves pàgines veiem desfilar vivències, coneixences (Manuel de Falla, Salvador Dalí, Luis Buñuel, Fernando de los Ríos,....) i obres. Se'ns retrata un personatge amb molt encant personal, inquiet, sensible, creatiu i fecund; que va veure estroncada la seva vida per la barbàrie de l'odi feixista. Ell, que no s'interessava per la política i que només vivia per fer feliços els altres amb el seu art (no només amb la paraula sinó també amb la música -cantava i tocava el piano- i la pintura). El que deia, un encert de plantejament per a divulgar vida i obra de grans escriptors. Per a nenes i nenes a partir de 9-10 anys i per a tothom.
Sento una consolidada admiració per l'obra que ens està deixant Clint Eastwood pel·lícula rere pel·lícula. Després d'una trajectòria més aviat discreta al llarg de la dècada dels 60 i dels 70 és ara, en plena maduresa, quan ha pogut donar forma als seus projectes més personals. I quan d'altres estan prop de la jubilació i sense gaire cosa a dir, ens ha regalat un reguitzell d'obres mestres de les que deixen petjada. Guardo un gran record de títols com Bird, Sense perdó, Els ponts de Madison, Poder absolut, Mystic River, Million Dolar Baby, Banderes dels nostres pares i Cartes des d'Iwo Jima (indestriables una de l'altra), L'intercanvi, Gran Torino, Invictus,.... I tots ells són projectes que ha signat entre gairebé els seixanta i els vuitanta anys d'edat. Des de la sobrietat i el classicisme del seu estil; encapçalant aquests projectes com a actor, director, productor o fins i tot compositor de la banda sonora; és capaç de sorprendre'ns, emocionar-nos i fer-nos pensar amb cada nova proposta.
Avui voldria parlar d'Invictus, que em vaig perdre en el moment de la seva estrena i que ara he pogut recuperar. Està basada en fets reals, en episodis de la vida de Nelson Mandela quan va ser escollit president de Sud-Àfrica. És una pel·lícula que ens parla del poder de l'esport. Del paper que pot jugar per a superar prejudicis, millorar la cohesió social i reforçar la identitat nacional. Compta amb escenes memorables, com ara la del poema Invictus de William Ernest Henley, recreat en una emotiva escena des de la cel·la on va estar engarjolat en Mandela:
"Més enllà de la nit que m’envolta negra como l’abisme insondable, jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.
Atrapat en aquest circumstancial lloc
jo mai m’he lamentat ni he plorat Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar, el meu cap sagna , però no m’he prostrat.
Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes m’acorralen amb terror les ombres. Però tants anys d’amenaces em troben sense cap temor.
Ja no importa quin va ser el meu camí, quantes culpes he acumulat. Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima."
Resulta obvi recordar que per a poder gaudir del que ens mostra la pel·lícula cal ser una nació sobirana i exercir aquesta sobirania. És frustrant jugar a ser un estat amb el tema de les seleccions nacionals sense ser-ho. I també val la pena remarcar una vegada més la importància de la cohesió social. Només tindran futur aquelles societats que sàpiguen sumar i unir al voltant d'objectius i símbols comuns. Sento una sana enveja de Clint Eastwood. M'agradaria poder envellir com ell i seguir donant fins al final mostres d'una esplèndida maduresa. Felicitats, Clint!
