LIJ - De quan Hitler va robar el conill rosa, de Judith Kerr

Judith Kerr
De quan Hitler va robar el conill rosa (traducció revisada de Marta Bes)
Barcelona: L'Altra Tribu, 2022
280 pp
ISBN:978-84-124382-7-7
PVP: 14,95€

La literatura i el cinema són dos mons que es retro-alimenten habitualment, sent el primer una font inesgotable d'històries per al segon. De vegades llegeixes un llibre i tens curiositat per saber com l'han convertit en imatges i d'altres és a l'inrevés, veus una pel·lícula i et vénen ganes de saber com és el llibre que l'ha inspirat. En aquest cas sóc dels segons. Fa pocs dies vaig veure una pel·lícula alemanya del 2019 titulada Quan Hitler em va robar el conillet rosa i em va captivar la mirada que oferia sobre l'ascens del nazisme i l'inici de l'Holocaust. Una mirada delicada, sense truculències, des del punt de vista d'una nena de 10 anys que veu com tot això irromp en la seva infantesa i altera l'estabilitat familiar. Després vaig saber que la pel·lícula era una adaptació d'una novel·la de caire autobiogràfic (De quan Hitler va robar el conill rosa) de Judith Kerr. 

Judith Kerr (1923-2019) pertanyia a una família alemanya jueva benestant. El pare era un reputat escriptor que havia publicat llibres i col·laborava
regularment a la premsa, on no s'estava de criticar durament el nazisme i els valors que representava. Davant les eleccions que havien de dur Hitler al poder intueix el que pot passar i emprèn el camí de l'exili amb la seva família. I aquí comença el que em sembla més atractiu del llibre, mostrar el que representa exiliar-se i esdevenir un refugiat, algú que ha d'abandonar el seu país i cercar l'acollida d'un altre. I tornar a començar: una llengua, costums, noves relacions socials, una altra escola,... I dificultats de tota mena, inclosa la precarietat en un context de dificultats polítiques i econòmiques; però en el llibre no hi falten també anècdotes simpàtiques tractades amb un punt d'humor que resten dramatisme al que s'està esdevenint.
No diria que sigui una novel·la infantil, però sí molt indicada per a joves, potser a partir de 12-13 anys, per a fer entenedora una realitat, que si no l'has viscuda, pot ser difícil d'explicar.
L'exili els va portar primer a Suïssa, després a París i finalment a Londres, on van arribar el 1935. Es va nacionalitzar britànica i va consolidar una exitosa trajectòria com a il·lustradora i escriptora.

L'any 2012 va ser reconeguda com a Oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic per la seva contribució  a la literatura infantil i a l'educació sobre l'Holocaust.

Els esclaus de Franco

Oriol Dueñas
Els esclaus de Franco
Badalona: Ara Llibres, S.L., 2008
Col·lecció Sèrie H
199 pp
ISBN: 978-84-96767-32-4

És casualitat que hagi acabat de llegir aquest llibre un 18 de juliol, data que alguns, cada vegada menys perquè en qüestions d'edat la biologia mana, encara tenen gravada a la memòria com la de l'inici d'un malson. 
És un llibre que ens parla d'un dels aspectes menys coneguts del sistema de repressió franquista: l'existència de batallons de presoners que així purgaven la seva pertinença, accidental o conscient, al bàndol republicà. 
Jo tenia una referència vaga sobre l'existència d'aquests batallons perquè els va patir un dels meus avis, però mai vaig sentir ningú de la família que en parlés obertament, com si fos un tema top secret, sobre el que es va fer córrer una cortina de silenci i oblit. 
El relat de les condicions infrahumanes amb què es va tractar els presoners de guerra resulta esfereïdor: amuntegament, manca d'alimentació, higiene i abric; humiliacions, vexacions,... Era el fruit de tot l'odi acumulat, del desig sàdic de venjança; considerar el vençut gairebé com a indigne de viure. 
A mesura que les tropes franquistes van anar conquerint territoris feien un munt de presoners i no hi havia centres penitenciaris suficients per encabir-los. A més a més, també hi havia els que retornaven després d'haver passat per l'exili en camps francesos, que també eren internats en un primer moment en aquests camps. Com a conseqüència van anar habilitant (és un dir) espais per concentrar els presoners (places de braus, naus, edificis públics varis,...). Espais que no reunien condicions i que de vegades eren l'avantsala d'un trasllat que es feia en vagons de càrrega en unes condicions infrahumanes com si de bestiar es tractés. 
El segon problema era què fer amb aquells presoners que permetés compensar el que que costava el seu manteniment. I es va decidir utilitzar-los com a mà d'obra esclava per reparar infraestructures que havien quedat danyades per la guerra i tot el que convingués. Una peculiar manera de redimir-los que incloïa un intens adoctrinament que resultava humiliant per al presoner: la salutació feixista, visques al règim, càntics com el Cara al sol, militarització de la vida,... 
A tot això s'hi sumava la necessitat de contactar amb algú del poble o ciutat de l'altre bàndol que pogués avalar-te com a persona; perquè alguns també van haver de lluitar contra la delació que alguns utilitzaven per venjar antigues rivalitats personals, i que les autoritats van utilitzar com a element de la seva peculiar justícia. I era la lluita perquè algú de les noves autoritats certifiqués que eres una bona persona i no estaves tacada per cap delicte. Perquè una cosa que feien als camps de presoners era classificar-los com afectes, indiferents i desafectes. I si et consideraven desafecte ho tenies molt malament. 
Suposo que la humiliació era tan gran gran que el presoner acabava considerant que no tenia dret a res i que si era viu era gràcies a l'altre. No m'estranya que un cop alliberats els presoners no en volguessin saber res més d'aquella etapa de la seva vida. Hi havia un desig de passar pàgina, de no viure torturat pel record i les humiliacions d'aquells anys. La por et feia rebutjar la política. 
Els camps de concentració es van acabar l'any 1940 i els batallons de treballadors més o menys també. Però els batallons de càstig per a presoners penats van continuar fins al 1948. 
Resulta meritori que hi hagi una nova generació d'historiadors joves que investiguin tots aquests aspectes de la nostra història i aportin llum sobre temes poc estudiats. És necessari saber què va passar exactament per procurar que la història no es repeteixi. 

Memòria dels morts, de Teresa Pàmies

Teresa Pàmies
Memòria dels morts
Barcelona: Editorial Planeta, 1988
215 pp.
Obra finalista dels Premis Ramon Llull 1981
ISBN: 84-320-9358-0

Memòria dels morts complementa, en certa manera, Testament a Praga. El protagonista de Testament a Praga era el pare de la Teresa. A Memòria dels Morts el relat gira al voltant de la mare, que era la gran ignorada a les memòries del pare. La mare, que va morir accidentalment l'any 1941 en circumstàncies no del tot aclarides, és presentada de forma esvaïda, fantasmagòrica, etèria, talment com una ànima en pena. Hi ha una frase que es va repetint al llarg del llibre a mode de leitmotiv: "els morts no tenen fred ni calor, ni olfacte ni tacte, ni set ni gana. Els morts només tenen memòria." És aquesta memòria la que s'intenta recuperar al llarg de la narració. La memòria del que va passar, la memòria de les persones amb qui es va tractar, la memòria dels anys transcorreguts, la memòria de les noves realitats. Això li serveix a l'autora per dibuixar un desitjat retrobament amb la seva mare i encetar un diàleg sobre coses que li hauria agradat dir. En aquest diàleg es passa revista al passat i la narració s'alterna amb el que es troba la Teresa a Balaguer el 1979 quan hi retorna després d'un llarg exili per a resoldre temes personals i visita persones amb les que va tenir relació. 
No m'ha acabat de fer el pes el tractament que dóna a la figura de la seva mare. La Teresa Pàmies no és Shakespeare ni Memòria dels morts és Hamlet. Aquesta presència fantasmagòrica trobo que no acaba de rutllar. Quan la narració es centra en el retorn a Balaguer (des de la visita a la casa en runes que temps era temps fou la seva, els records de la infantesa i joventut, el retrobament amb la seva amiga Magda, la visita a familiars i amistats de la seva mare,...) la narració guanya en coherència i fluïdesa. Tenen molta força també algunes reflexions personals, sobretot les que fan referència a l'avortament, quan ella va haver de decidir no donar continuïtat a la gestació d'un fill que portava. Resulta també d'interès (gairebé com a document històric) el procés de les primeres eleccions municipals després de la mort d'en Franco. I no deixa de sorprendre l'ortodòxia i el dogmatisme ideològic d'algú com la Teresa Pàmies, capaç de defensar l'estalinisme i l'ús de la força per tal de fer triomfar l'ideal revolucionari. Ara resulta curiós veure que una força política com el PSUC es presentés en aquells temps com l'única amb legitimitat i pedigrí per a governar en democràcia. Com denigraven en certa manera amb arrogància als que no pensaven com ells. Sempre m'he preguntat com un munt de líders polítics que defensaven revolucions socials i tenien fixat l'ideal en la Unió Soviètica i els règims de l'Europa de l'Est no hagin estat capaços de reconèixer l'error històric que ha estat el comunisme i retractar-se dels seus posicionaments. 
El llibre, com he anat dient, no és rodó, però té força punts d'interès. Val la pena llegir-lo per a poder imaginar millor, més enllà dels temes personals que s'hi narren, el nostre passat més recent.

Testament a Praga

Tomàs i Teresa Pàmies
Testament a Praga
Barcelona: Edicions Destino, S.A., 1984
Col·lecció Llibres a Mà, 5
ISBN: 84-233-1307-7


Sempre hi ha un motiu que t'impulsa a adquirir un llibre: el prestigi d'un autor, una ressenya favorable, una recomanació d'algú de confiança, una temàtica que t'interessa, una coberta atractiva, un resum de contracoberta que sap atreure el teu interès,...
I després de l'adquisició no sempre hi ha la lectura. Aquell exemplar troba el seu lloc en un prestatge i espera pacientment ser llegit en un moment o altre. I aquest moment no sempre arriba. De fet hi ha llibres que no troben mai el seu moment i acaben sent oblidats; són un munt els llibres no llegits, que s'esgrogueeixen i s'empolsimen en l'oblit.
Amb Testament a Praga m'ha passat una cosa d'aquestes. Va ser comprat el gener del 1985 (en aquells temps tenia el costum de posar la data d'adquisició) i no ha estat fins ara, vint-i-set anys després, que m'he decidit a llegir-lo. Mentre hi ha vida hi ha esperança, diuen, i el dia ha arribat.
El llibre gira al voltant de les memòries del Tomàs Pàmies, pare de la Teresa Pàmies; i s'alternen amb les vivències i neguits de la Teresa arran de la mort del pare i amb el rerefons de la Primavera de Praga, que va provocar contradiccions, debats i neguits entre els qui professaven la fe en el socialisme.
El Tomàs se'ns presenta com un home d'acció, d'esperit àcrata, valent, decidit, fins i tot eixelebrat; un home treballador, amb ètica, i inquiet per allò que entenia per justícia social; però també amb les seves contradiccions i misèries, que no cal detallar.
Les seves vivències i les seves inquietuds el van portar a creure en una ideologia que superés la injustícia i creés un món nou. Gairebé va transmetre genèticament als seus fills la fe en el socialisme.
El seu relat és el relat de la història del segle XX, des de la Revolució Russa fins a la Primavera de Praga, passant per la 2a República, la Guerra Civil, la 2a Guerra Mundial i l'exili.
Del llibre em quedo amb la lúcida reflexió sobre el que no va funcionar durant la Guerra Civil i el que no funcionava en allò que s'anomenava el socialisme real. És una anàlisi plenament actual, feta per algú que hi creia, des de la senzillesa i el punt de vista d'un treballador. El millor del llibre.
Passats els anys, vist l'ensorrament del mur de Berlín i la caiguda dels règims comunistes de l'Europa de l'Est, ens ha de quedar la idea que les persones són més importants que les ideologies, i que han de poder desenvolupar les seves potencialitats en llibertat i en un marc de respecte als drets fonamentals.
La Primavera de Praga era un signe d'això i la caiguda d'aquells règims la constatació.
El vell Pàmies diu vàries vegades al llarg del llibre que l'home és fill de les circumstàncies. Pot servir com a justificació de determinades actuacions, però és ben evident que fem en funció del que ens toca viure. I és el que queda.

LIJ - La llave

Angèle Delaunois; Christine Delezenne (il·lustradora)

La llave

Santa Marta de Tormes (Salamanca): Lóguez Ediciones, 2010

ISBN: 978-84-96646-48-3

La llave és un àbum il·lustrat de contingut adult que ens parla amb un estil poètic sobre tot allò que destrueixen les guerres. La història comença en un entorn idíl·lic on la protagonista ens parla dels seus records d'infantesa i de la casa dels seus avis. Després, la guerra, l'exili, el camp de refugiats i.... la clau, com a símbol d'allò que has hagut de deixar enrere.

Nous episodis de tristor: la mort lluny de casa teva, no poder ser enterrat en el lloc on hauries desitjat, prop del paisatge que t'ha vist créixer. Passen els anys, una nova vida lluny de casa, un altre país, solitud i llunyania. I un dia tornes de visita:

“ Este país es el mío y

grabada en mi memoria

llevo su historia,

el plateado murmullo

de todos los olivos...

la miel de los naranjos...

el excitante zumo de las viñas...

Y la suave música

de sus noches estrelladas...

¡Un dia regresaré!

Colgada de mi cuello,

en una cadena dorada,

llevo siempre la llave.”

Un àlbum emotiu, de marcada sensibilitat, il·lustrat amb gran bellesa i calidesa de colors, que ens parla de la guerra i l'exili i de totes les emocions que flueixen al seu voltant.

És un bon llibre i del tot recomanable, però tinc dubtes sobre per a quina edat pot resultar indicat. No el veig com a llibre infantil (I2), i sense l'acompanyament d'un adult pot ser un llibre que resulti difícil d'entendre i valorar. En tot cas el posaria a partir de 9 anys amb l'acompanyament d'un adult.