La clau de vidre, de Dashiell Hammett

Dashiell Hammett

La clau de vidre (traducció de Rafael Tasis)

Barcelona: Edicions 62, 1981

Seleccions de La Cua de Palla, 1

196 pp.

ISBN: 84-297-1701-3

Hi ha col·leccions de llibres que són més conegudes i famoses que els títols que van publicar. I és perquè van aconseguir identificar un disseny amb un contingut genuí. Molts lectors encara deuen recordar les cobertes rosades de La Sonrisa Vertical, referent durant una època de la literatura eròtica o les cobertes grogues amb una fotografia negra i groga de La Cua de Palla en novel·la negra. Identificaves col·lecció i contingut.

La Cua de Palla va arribar per a omplir un buit en català de novel·la negra. Calia normalitzar moltes coses i una d'elles era aquesta. Corrien els anys seixanta del segle passat i donava les seves primeres passes amb molta empenta una editorial que es va posar el nom de l'any en que va començar. La col·lecció va néixer de l'activisme i compromís amb la llengua i de la tenacitat de gent com el Manuel de Pedrolo i els molts escriptors que van col·laborar en traduccions. Majoritàriament va publicar literatura negra nord-americana, autors que han esdevingut clàssics del gènere com James M. Cain, Raymond Chandler, Ross McDonald, Jim Thompson o Dashiell Hammett, considerat un dels creadors del gènere.

Són edicions humils, amb una enquadernació que encara resisteix passats més de trenta anys; de paper bast,  que tot i esgrogueït i amb una tipografia de lletra de mida reduïda, encara es deixa llegir. Les típiques edicions de quiosc, de regust popular, però que havies de comprar a les llibreries. En l'edició que he tingut a les mans m'ha fet gràcia descobrir el preu escrit amb llapis: 350 pessetes de l'època.

Venia de llegir novel·la negra d'autors escandinaus i he notat el canvi. En aquest lliurament ens trobem amb un detectiu, en Ned Beaumont, que ha d'investigar l'assassinat del fill d'un senador del que és sospitós un amic seu. És una trama detectivesca en un text que no fa concessions a la retòrica, narrat des de fora, per una veu externa, sense introspecció, on passen coses constantment, hi ha molts diàlegs i freqüents canvis d'escenari. Tot plegat dota a la narració de molta agilitat i en fa una lectura amena on no falten encertats girs que mantenen la tensió de la intriga fins al final. 

És una novel·la on, més enllà de les actuacions dels gàngsters i les imatges de criminalitat, no hi falta també la crítica social; on s'apunta que poders com el polític, la premsa o la policia es mouen per interessos i sovint s'allunyen de l'exemplaritat. Res de nou malgrat el pas del temps.

Trobo que la traducció grinyola, amb frases que resulten artificioses i poc creïbles, allunyades de com ho expressaríem avui en dia. Però és un problema de registre, fruit d'una època en que el català no estava normalitzat ni de bon tros i lluitava per trobar un registre sobretot normatiu (el traductor, Rafael Tasis, va morir el 1966), però que no podia reflectir el parlar del carrer perquè no existien els referents que el poguessin fer versemblant. Tot i així he de dir que la traducció no es fa feixuga i manté l'agilitat en tot moment. No estaria de més, potser, revisar o plantejar-se fer noves traduccions d'aquestes obres, per fer-les més atractives i llegidores per als lectors del segle XXI. Aquí ho deixo. 

En definitiva, m'ha semblat un entreteniment prou digne d'una obra i un autor d'una altra època, però que ja han esdevingut clàssics i mantenen vius elements d'interès. I és que la literatura de gènere, si està ben escrita, és de les que proporciona més i millors satisfaccions als lectors.

Paraules que es fan estimar

Una de les iniciatives que s'han dut a terme amb motiu de l'any Fabra ha estat la de convocar la ciutadania a través de les xarxes socials perquè proposi i voti les paraules que considera més boniques del català. Les paraules són el que fa única una llengua i la seva manera d'expressar la vida i, així, les llengües esdevenen pilars genuïns i fonamentals del patrimoni cultural de la humanitat.
Hi han participat més de 10.000 persones i he de dir que m'agrada molt el que ha sortit, perquè diu molt de com som i dels nostres valors. Són paraules intimistes, tranquil·les i dolces que tenen una bona sonoritat i que situaria, amb tots els matisos que es vulgui, en l'àmbit de l'estimació (com xiuxiuejar, tendresa, moixaina, amanyagar o caliu); però que no deixen de banda valors a preservar com llibertat o enraonar. 
Aquestes paraules seran exposades al Jardí de les Llengües de Ljouwert, als Països Baixos, que enguany és Capital Europea de la Cultura i on formarà part del projecte Terra de Llengües, que vol donar protagonisme a la llengua i la cultura de comunitats lingüístiques mitjanes i petites d'Europa com la nostra. 
Una llengua i les paraules que en formen part és una riquesa que cal preservar perquè aporta una manera de descriure i entendre el món, amb expressions i paraules genuïnes que la fan única. I té paraules que es fan estimar, com aquestes que formen el top ten sorgit d'aquesta iniciativa:

1- Xiuxiuejar

2- Aixopluc

3- Caliu

4- Tendresa

5- Llibertat

6- Moixaina

7- Amanyagar

8- Enraonar

9- Ginesta

10- Atzavara

I que van sortir d'aquesta llista de paraules finalistes: aixopluc, xiuxiuejar, corprendre, pipiripip, andròmina, moixaina, atzavara, tendresa, enraonar, xaragall, atzucac, paraula, fressa, amanyagar, regalimar, ginesta, aixafaguitarres, llibertat, xubec, ombrívol, caliu, dempeus, lluny, xerric i fetillera. 

M'agrada molt xiuxiuejar, però sóc d'una terra on de les roselles en diem pipiripips. I la trobo preciosa.

L'informe TREPITJA

La senyora Joana Maria Camps és la Consellera d'Educació del Govern Balear. Avui, davant la comissió parlamentària d'Educació, responent a una pregunta sobre la LOMQE, va fer referència a l'informe TREPITJA, així mateix, tal com sona, i es va quedar tan ampla davant l'estupefacció dels que eren a la comissió.
Penses que no pot ser. Però és. És la dura realitat d'una societat manada per una colla de mediocres i indocumentats. Com pot ser que l'educació estigui en mans de tanta incultura? Seria de sentit comú assignar aquestes responsabilitats en algú que hi entengui, en tingui una formació adequada, o compti amb una certa experiència. Però no, prima més la filiació política o els contactes que les capacitats o els mèrits professionals.
La senyora Camps és Agent de la Propietat Immobiliària (API) i ha passat de vendre pisos a dirigir l'educació de les Balears.
El tema em causa vergonya aliena. Com podem haver arribat a aquests nivells? Ets la responsable de l'educació d'una comunitat amb llengua pròpia i t'han de fer el discurs en castellà i després passar-lo pel traductor automàtic sense cap cura. Depriment.
M'hi jugo un pèsol a que no dimiteix.

El record és un pont al passat

Montserrat Carulla
El record és un pont al passat. Memòries de l'actriu, la dona i la nena.
Badalona: Ara Llibres sccl, 2013
174 pp.
ISBN: 978-84-15642-13-8

Montserrat Carulla (1930) és una de les nostres grans dames del món de la interpretació. De les darreres aparicions públiques que li he seguit (el lliurament del Gaudí d'honor a la V gala dels premis, el programa d'El convidat que li va dedicar l'Albert Om, la seva intervenció al Concert per la Llibertat del passat 29 de juny) m'ha sorprès la seva vitalitat, l'elegància i sobretot el seu compromís cívic carregat de valentia. 
El record és un pont al passat és un llibre de records personals, però també és la crònica d'una època. 
M'ha interessat molt la seva visió amb ulls de nena d'aquells anys tan difícils i plens de privacions, perquè són retalls d'història viva que tenen molts elements en comú amb gent de la seva generació. Llegint aquestes pàgines pots imaginar-te com era la grisor del franquisme viscuda a peu de carrer per la gent més humil. 
M'ha sorprès el relat íntim de les seves inseguretats i bloqueigs en determinades situacions. 
He trobat deliciós el capítol titulat L'experiència d'envellir, més autèntic i convincent que qualsevol manual d'autoajuda. 
Descobrim la Carulla més ferma quan defensa amb contundència la professió que duu a dins i quan es sincera políticament. 
M'ha agradat també quan parla del que és créixer en una llar sense llibres (hi ha anècdotes molt divertides sobre les coses que havia arribat a fer per poder llegir llibres) en el capítol titulat Sota la pols dels nostres llibres i les seves paraules d'amor a la lectura: "La lectura ens enriqueix, ens informa, conforma el nostre pensament, la nostra percepció del món, ens dóna respostes i ens obliga a fer-nos més i més preguntes, a relacionar uns temes amb altres, a ser més inquiets, a posar en dubte els dogmes, a qüestionar les mentides." 
Com tot llibre de memòries ens aporta un coneixement més aprofundit del personatge, tant des del punt de vista professional com personal. Crec que té força elements d'interès. 
Montserrat Carulla, que comença dient He tingut quatre fills, he plantat molts arbres i he escrit aquest llibre.
Llegiu-lo.

La unitat és la nostra força

L'acord d'ahir entre els partits (CiU, ERC, el PSC i ICV) que donen suport a la immersió lingüística és un acord de mínims. Només suposa defensar les mateixes esmenes de rebuig a la LOMCE; esmenes que seran derrotades amb tota seguretat per la majoria absoluta del PP. Però escenificar un front que defensa el mateix mostra el camí a seguir per aconseguir coses com a país. 
La LOMCE sempre m'ha semblat paper mullat, una llei que sota unes intencions que podrien compartir-se, amaga molta ideologia retrògada i mostra una dura hostilitat contra el model lingüístic de les escoles catalanes. Quan estem aconseguint que els alumnes assoleixin el domini de les dues llengües oficials no té cap sentit voler-se carregar el que funciona contra el criteri majoritari de la societat catalana. En educació, les coses no poden imposar-se. Cal seduir, convèncer i consensuar. És un tema de país, dels que haurien d'estar per damunt de les ideologies; un tema que hauria de cimentar-se sobre grans consensos. No es pot fer contra el parer dels qui ho han de portar a la pràctica. Sense això no es va enlloc. El que estan fent amb l'educació els governs espanyols no és gaire seriós.  
Per això em sembla important que els partits mostrin que són capaços de posar-se d'acord en temes importants, deixant una mica de banda la retòrica d'oposició i el tacticisme propis de l'estratègia política. Per aquí poden començar a guanyar-se la confiança de la gent. 
La unitat ens dóna força; la divisió ens debilita com a col·lectiu i dóna ales als que mostren la seva hostilitat cap a les nostres aspiracions. 
Esperem que no sigui flor d'un dia i tingui continuïtat. 

Estima el català

Som perquè tenim una llengua que ens identifica, ens uneix i en la que volem projectar els nostres somnis de llibertat; perquè el català és la llengua en la que sentim, ens comuniquem i que volem nostra.
Per tot això i molt més, jo també estimo el català!

I si ens deixéssim de conyes?

Hi ha qui està fent el més espantós dels ridículs. No és precisament que la classe política gaudeixi de gaire prestigi, ni que llueixi pel seu nivell de preparació i capacitat de resoldre els problemes de la ciutadania. Però sembla que encara no han tocat fons. Persisteixen a caure més avall fins a convertir-nos en la riota de mig món.
No ens ho mereixem. El cost de mantenir polítics que s'inventen llengües al marge del món acadèmic el paguem entre tots. I mentrestant seguim assistint a la caiguda del nivell de vida de la gent sense que ells siguin capaços de fer res. Res de bo, vull dir. Perquè per a millorar el seu currículum creen problemes on no n'hi ha enmig del desconcert dels afectats.
Una llengua és una riquesa que expressa una manera de sentir i de viure. El que cal fer es protegir-la per a protegir també la cultura que té al darrere i evitar que es perdi. Quin sentit té canviar-li el nom i menystenir-la? Em sembla indigne. Tan fort és l'anticatalanisme? Tantes reaccions al·lèrgiques produeix el mot català que cal substituir-lo per qualsevol altre?
És una perversió no utilitzar les paraules per a definir la realitat sinó per a tergiversar-la.
Tot plegat és penós; tinc la sensació de viure un dia trist on la condició humana ha mostrat una de les seves pitjors cares.

He mirat aquesta terra

Perquè som més forts que la seva incomprensió i el setge al qual ens sotmeten, recordem Salvador Espriu i el seu amor i compromís per la nostra terra, enguany que celebrem el centenari del seu naixement.





Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Vergonya!

Sento vergonya per la reacció d'un grup de treballadors del Teatre Nacional de Catalunya d'usar el castellà com a mesura de protesta laboral. Diuen que no és una mesura aprovada en assemblea pel col·lectiu i que no és secundada per tothom. Però qui ha anat al Teatre se l'ha trobat imposada per aquesta presumpta minoria. I la veritat, és lleig, perquè reflecteix un seguit de coses no precisament positives ni estimulants. 
Primer, ignora l'esforç de generacions per normalitzar el català i donar-li rellevància pública (i aquí entrarien tots els esforços que s'han fet en àmbits com l'educació, la cultura o la sanitat. I no cal dir que el TNC és un exemple d'això).

Segon, evidencia que el català no és viscut com un element de normalització sinó d'imposició. I sota el paraigua de la reivindicació progre contra les retallades acaba fent seguidisme dels plantejaments més retrògads contra la identitat catalana.
Tercer, apunta en la direcció equivocada. Perquè, què té més pes en les dificultats actuals, l'increment de l'IVA al 21% o els ajustaments als que obliga la situació actual?
Quart, incomoda precisament l'espectador, que acostuma a ser una persona sensibilitzada per temes com la llengua i la cultura i que està fent esforços -jo diria que solidaris- per seguir anant al teatre i mantenint tot el que representa.
Cinquè, demostra molt poca empatia envers les dificultats actuals (tothom està fent grans esforços i les dificultats són grans. Ningú ajusta despeses per gust, tot i que hi ha un debat legítim per a decidir com es gasten els diners disponibles) i una manca total de sensibilitat respecte la institució des de la que se serveix el país.

Podríem seguir. Des del màxim respecte per tota reivindicació, que per norma general sempre crec fonamentada, em sembla una reacció desafortunada, injusta, insensible i poc ajustada al context. Quan treballes a determinats llocs hi ha coses que s'han de tenir clares i amb les que no es pot jugar ni poden formar part de cap negociació laboral. Són i punt.   
Si aquests treballadors no formessin part del TNC potser tindrien motius més justificats per queixar-se. Ara com ara, semblen poc dignes d'estar treballant on estan treballant. 
Avui, un dia més, tenim la Norma molt emprenyada.

Tot és començar

Areny de Noguera

Hi ha vegades que la gent imposa el seny i el sentit comú contra el criteri dels polítics. Quan això es dóna, és motiu d'esperança. 
L'exemple és petit i potser no anirà més enllà, però em genera optimisme i confiança en la gent.  

Ja està bé que els polítics ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, que vagin a la seva seguint no sé ben bé quines fosques consignes, que vagin contra la realitat com si no tinguessin res millor a fer. 

A Areny de Noguera han fet el pas, han aprovat una moció on rebutgen la denominació d'aragonès oriental per a la llengua que parlen habitualment. No li volen canviar el nom al català que utilitzen.
L'alcalde, en Miguel Gracia, ho ha defensat alertant de la pèrdua que pot suposar la llei després de més de 25 anys d'escolarització en català a la Franja.
Aprovar lleis d'aquestes suposa carregar-te el patrimoni que conforma la teva identitat, posar en perill els mecanismes que en permetin la seva supervivència.
El regidor del PP va justificar el seu vot en contra de la moció al·legant que preservar el català val diners.
I jo que no ho entenc. No em faran creure que aquest és el gran argument per a justificar que una identitat cultural que enriqueix el patrimoni d'un poble mori d'inanició. 

Tocar el que no sona

El nou President del Tribunal Suprem,
Juan Antonio Xiol Ríos

Quan a l'escola treballàvem intensament per a tancar el curs i preparar el vinent, el Tribunal Suprem ens ha obsequiat, amb la peculiaritat que el caracteritza, amb un nou regalet per a desitjar-nos unes bones vacances d'estiu. 
L'escola catalana té un model lingüístic que hem decidit democràticament des del consens, que no ha generat problemes de convivència i que ha donat bons resultats acadèmics en benefici de les dues llengües oficials del país. Doncs no en tenen prou. És el setge constant, sense aturador, d'anar més enllà, d'interpretar fins a límits qüestionables les lleis, d'aprofitar qualsevol escletxa o ambigüitat en un redactat per a interpretar ells des del punt de vista més retrògad. I tot això per sobre del que ha funcionat raonablement bé durant més de trenta anys. 
He recorregut a la Constitució per a repassar l'article que parla de les llengües. 
L'article 3 del Títol Preliminar de la Constitució Espanyola de 1978 diu: 


"1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. 
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció."

Si d'això en fem una interpretació oberta potser hi cabem tots, però si ha de servir per qüestionar la immersió lingüística i per a segregar en línies educatives per criteris lingüístics tenim un problema molt seriós. Hi han de posar seny per a evitar un trencament, perquè o es canvia la Constitució per a superar les fissures que evitin interpretacions d'aquesta mena o acabarem fora d'ella. No pot ser que els prejudicis carregats de ressentiment d'uns poquíssims, d'una minoria molt minoritària, facin trontollar els fonaments sobre els que hem bastit la nostra convivència i la nostra identitat. 

Ara només faltarà que el Tribunal Constitucional posi la cirereta del pastís amb la sentència sobre la LEC a partir del recurs que va posar el PP.

El tema em comença a provocar molt cansament (sobretot quan veig parlaments inventant-se llengües amb una frivolitat i una impunitat que m'esparveren, com "l'aragonès oriental") i em sento com el testoterònic entrenador català Jaume Creixell quan deia allò de "Tinc els pebrots que m'exploten ja!"

L'art de la paraula

Imatge obtinguda de la xarxa

En Màrius Serra, amb motiu de la Diada Nacional de l'Onze de Setembre, ens va obsequiar amb aquest extraordinari i patriòtic palíndrom:

CATALÀ A L'ATAC

Gràcies, Màrius, una vegada més. Genial, actual, patriòtic, reivindicatiu, dens,...  Gairebé impossible ésser original i, jugant amb les paraules, ser capaç de dir més amb menys. La paraula feta art. 

Això se'n va en orris

D'entrada confesso que sóc lector i subscriptor del diari AVUI. Estimo el diari, pel que és i pel que representa. Un diari nacional català que t'explica el món des d'una òptica catalana amb pluralitat. Fet i pensat en català. Als quioscos des de la Diada de Sant Jordi de 1976, simbolitzant com cap altre la voluntat de recuperar i normalitzar l'ús de la llengua catalana. A la premsa, però sent durant molt de temps un model de llengua per a tothom. 
Els rumors que corrien per la xarxa des de feia uns dies parlaven de fusionar les capçaleres d'El Punt i de l'AVUI. Ara ja han estat confirmats: hi ha fusió, "El Punt AVUI". Les declaracions dels responsables de l'empresa parlen d'unir el millor de les dues capçaleres, de garantir el futur del diari, de que sense viabilitat econòmica no hi ha futur, bla, bla, bla. És possible que tinguin una part de raó, però per a mi hi ha una cosa clara: un diari ha de respondre a un projecte, a una idea; i per això, malgrat les greus dificultats econòmiques, ha tirat endavant durant 35 anys. Ja he explicat el que era l'AVUI. El PUNT és un altre projecte de diari més vinculat a la informació local. I quan a casa ens hi vam subscriure va ser un gest de suport i compromís al que representava l'AVUI. El que hi haurà a partir del 31 de juliol desdibuixa el projecte. No compraré El Punt AVUI per la informació local, per això a Manresa ja tenim el Regió 7; i no compraré un diari que només sigui el que és per raons econòmiques i no empresarials de projecte de diari. Ho dic amb dolor, però el diari que m'ha acompanyat durant molt de temps al llarg dels últims 35 anys morirà el proper 30 de juliol. Espero equivocar-me i tant de bo la decisió empresarial sigui un èxit i compti amb el favor dels lectors; però el producte periodístic ha iniciat des de fa un temps un procés de deteriorament amb la pèrdua de destacats col·laboradors i cert empobriment general.
Això se'n va en orris, però per sort hi ha alternatives. Les estudiaré.

Òmnium

Catalunya és una realitat nacional que ha anat bastint la seva identitat sobre una llengua, una tradició cultural i una ferrenya voluntat de ser.
Òmnium, des dels seus inicis en la foscor i les estretors imposades per la dictadura franquista, ha estat sempre un far que ens ha guiat en la recuperació i la potenciació d'allò inherent a la nostra identitat. No podem imaginar-nos una Catalunya sense el català, sense una literatura rica i viva en la nostra llengua, sense una escola que li doni futur en les generacions venidores. 
Normalitzar i promocionar; llengua, cultura i país. 
El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la revista Escola Catalana, i moltes i moltes iniciatives de tota mena en defensa de la nostra identitat nacional serveixen el mateix objectiu. Òmnium ha respost sempre a allò tan nostrat de fer país. I cal felicitar-se que hagi complert 50 anys i segueixi sent cabdal en la seva defensa. Han passat molts anys i han canviat els règims polítics, però segueix sent tan necessari com el primer dia (avui fa justament cinquanta anys) el treball i el compromís en la defensa del que som. 
Felicitats, Òmnium, i per molts anys!

El triomf de la tenacitat

Cada diada de Sant Jordi representa un aniversari molt especial per al diari AVUI. Ja en van trenta-cinc des d'aquell llunyà 23 d'abril de 1976 en que va sortir al carrer el número 1. Un petit miracle, fruit de la tenacitat i convicció que un diari en català havia de ser el més normal del món a Catalunya. A hores d'ara allò, que en aquell temps va ser excepcional i que ha hagut de superar obstacles de tota mena i greus dificultats econòmiques, ha esdevingut la norma. I tenim com un fet habitual llegir premsa en català. Ha estat la premsa comarcal, l'edició en català d'El Periódico, l'Ara i, des d'ahir, l'edició en català de La Vanguardia. La Vanguardia ja és el diari en català amb més subscriptors, i la suma de tots els exemplars de diaris que es publiquen en català convida a l'optimisme. Vull ser optimista. El que amb l'Avui va ser excepcional ara ha esdevingut habitual, i les empreses més poderoses de mitjans de comunicació han hagut de vèncer velles resistències i cedir davant la demanda de diaris en català d'una massa creixent de lectors. Hi ha demanda, hi ha públic i hi ha negoci, malgrat una certa crisi en el sector de la premsa escrita. 
És el triomf de la tenacitat, de creure en el que fas, de convertir-nos de mica en mica en un país normal.

Per a ells, tema resolt

L'altre dia el Congrés dels Diputats debatia sobre la modificació del reglament de la cambra per a que es normalitzés l'ús de les diferents llengües al Congrés en el mateix sentit que s'ha fet al Senat, i l'hàbil José Bono va permetre -entre la xiuladissa i la cridòria que venia dels bancs del PP- que els diputats que defensaven la proposta (de Galícia, el País Basc i Catalunya) utilitzessin la seva llengua. Al final va fer un discurs alliçonador apel·lant a la intel·ligència i el sentit comú on els va fer veure que calia complir la llei ("fins que no es canviï  la llei, l'única llengua oficial de tot l'Estat és el castellà") encara que no agradi (comparant el que es debatia amb la llei del tabac) i en certa manera va justificar la reacció pepera perquè no entenien el que s'estava dient.
Ni ho entenen, ni ho volen entendre, ni pensen fer res per a defensar canvis en una llei que els afavoreix, ni en queda res (si és que alguna vegada hi ha hagut alguna cosa) d'aquell esperit de l'Espanya federal que alguns diuen defensar. És esgotador i frustrant intentar canviar una cosa que no vol ser canviada. 
Al final, com no podia ser d'altra manera, PP i PSOE es van posar fàcilment d'acord i van votar en contra (inclosos els vint-i-cinc diputats del PSC que van sortir escollits amb aquell eslògan de "Si guanya Zapatero guanya Catalunya") de la proposta que es debatia.
Per a ells, tema resolt.

Joan Solà

Dijous passat llegia amb sorpresa al suplement Cultura de l'Avui un article de comiat del professor Joan Solà titulat Adéu-siau i gràcies!, que el director del suplement, en David Castillo, justificava temporalment per motius de salut. Les seves paraules tenien quelcom de testament, d'afirmacions que justificaven els seus punts de vista. Deia: "“Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur, i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles, a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena.”  
Eren força anys d'una presència constant setmana rere setmana a les pàgines del diari i fa poc més d'un any va aplegar els seus articles en un volum titulat Plantem cara.
Era ferm i contundent en la defensa dels seus posicionaments i tenia clar que una llengua necessita al darrere un poder polític fort que li doni cobertura legal, prestigi i en potenciï el seu ús.





Tot recordant el seu missatge avui no puc més que lamentar la seva desaparició; per sobtada, però sobretot pel seu gruix. El trobarem a faltar.

Dolor de llengua

Dolor de llengua

Enric Larreula

València: Eliseu Climent - 3i4, 2002

A Dolor de llengua Enric Larreula fa una radiografia exhaustiva de totes aquelles situacions en les quals els ciutadans d'aquest país pateixen a l'hora d'utilitzar la seva llengua. És un recorregut per situacions que tots hem viscut alguna vegada i on la llengua ha estat motiu de tensió, disgust o malestar. Portem més de vint-i-inc anys de democràcia, hem abocat molts esforços per a recuperar allò que més ens identifica com a poble i potser per tots aquests esforços abocats ens sentim malament quan veiem que el català està perdent la batalla per l'ús social. Justament quan més ciutadans han estat escolaritzats en llengua catalana i hi ha els nivells en teoria més alts de coneixement tenim la sensació pessimista que el català recula i està quedant només com una llengua que té guanyades unes parcel·les a l'ensenyament i l'administració, però que està quedant anorreada a nivell d'ús públic i que pateix tota mena d'hostilitats i incomprensions.

El llibre demostra a bastament que el català ara com ara no és una llengua necessària, que es pot anar tranquil·lament per Catalunya sense saber-lo; i que les actituds acomplexades dels mateixos catalanoparlants, amb la seva facilitat per passar-se al castellà a la mínima no estimulen precisament fer adonar que el català és important i necessari.
Un llibre agre, dur, sincer i pessimista, fet des del testimoniatge de persones d'arreu dels territoris de parla catalana, i fet també des de l'estimació per la llengua. Recull un bon nombre de reflexions d'allò més estimulants per a entendre com la llengua és viscuda per persones en situacions personals i contextos socials diversos. Un llibre molt útil i necessari per a comprendre la complexa problemàtica que envolta la situació de la llengua catalana i per a conscienciar la ciutadania d'aquest país per a no perdre definitivament la batalla de la llengua. Cal, això sí, un nou marc legal que afavoreixi la necessitat del català però també hi ha encara un llarg camí a recórrer en les actituds personals dels mateixos catalanoparlants.
Difícil, però no cal abaixar la guàrdia ni deixar-se véncer pel desencís.